A prop de l’imperi on mai es pon el sol

El 1899, a més de la fundació del FC Barcelona o el naixement de Humprey Bogart i Jorge Luis Borges, va haver algun altre fet digne de recordar. Farcit de deutes, el govern espanyol va signar la venda de centenars d’illes de l’actual Micronèsia a favor de l’imperi alemany, per un total de 25 milions de pessetes de l’època. No obstant això, en detallar les illes incloses en la cessió, quatre minúsculs illots van quedar sense registrar. Trobem la mort en l’oblit. Una cinquantena bona d’anys més tard, un investigador del CSIC, Emilio Pastor, es va adonar d’això i va alertar al generalísimo Franco que, tècnicament, Espanya encara mantenia possessions en el que va ser l’extrem més oriental del seu imperi on mai es ponia el Sol. Això era molt abans de l’illot de Perejil, per entendre’ns, però amb la mateixa filosofia.

M’ho imagino, què temptador. En plena postguerra. Una proposta que revifava els vells somnis de tenir una província que fes que a Espanya no es posés mai el sol. Una proposta que va quedar en res, però que va arribat gairebé intacta fins fa tan poc com 2014, quan el govern de M. Rajoy va haver de contestar sobre aquestes suposades possessions espanyoles en seu parlamentària. I vaja, que res de res.

Però us imagineu? Propietats d’ultramar. Parlem de (petits) llocs de veritat, amb pedres i palmeres: Guedes (atoló anomenat Mapia i que pertany a Indonèsia avui), Coroa (Rogerik, Illes Marshall), Ocea (l’illot Matador, actualment submergit) i Pescadores (és Kapingamarangi). I si Franco, o bé el democràtic Rajoy, haguessin dit que sí, que s’havia d’anar allà a Nova Guinea a mirar ‘qué hay de lo mío’? Un imperi.

De fet, potser seria la cura al tracte colonial que ens dispensa l’Estat espanyol que tots paguem. Sí, perquè al final tot és un tema de servei, de valor i de cost. És com canviar de companyia de telèfon. Que costa molt al principi i després et quedes ben alleujat. Si hi hagués aquestes illes del Pacífic potser tota la cosa madrilenyejadora es fixaria en els cocoters i aquí podríem viure en pau.

Abans els ‘conquistadores’ eren gent de terra endins que anaven pels oceans buscant cristianitzar indis i expoliar les seves mines. A Catalunya ja fa molt que som catòlics. I això de fer l’indi se’ns dóna de cine. Potser que vagin a l’altra punta de món a fer-se els homenots. Aquí tenim feina, si els tribunals ens deixen, i si no també.

Article publicat a El 9 Magazín.

El 9 nou magazín 180323

Anuncis

Parlament i presó

Espanya segueix amb la persecusió del govern independentista de Catalunya.De moment, el jutge omnipotent, senyor Llarena, ha citat per aquest divendres els diputats Marta Rovira Carme Forcadell, Dolors Bassa, Raül Romeva, Jordi Turull i Josep Rull per revisar-ne les mesures cautelars. Això és una represàlia en tota regla perquè s’obre la porta a revocar la llibertat i (tornar a) posar a la presó els acusats. També té la intenció, sembla ser, de comunicar als advocats l’ordre de processament. I, amb aquest pas, podria decidir la inhabilitació preventiva dels que tingui a la presó. En tot cas, més enllà de com es torturi la llei veurem què passa perquè el que es vol és aturar el sobiranisme “por lo civil o por lo militar”.

Estem en allò que deia el “terrorista” Maximilien Robespierre: “El terror no és més que la justícia ràpida, severa i inflexible”. La caricatura és la de Pablo Llarena, en sol·litud, acaronant un gatet i rient com un boig mentre dicta interlocutòries salvatges contra els nostres consellers i representants. Però no, és una maquinària ben greixada. Un jutge instructor té molt poder? Sí, segurament massa. Caldria revisar-ho: feina per Espanya. Però tenim davant un exèrcit de togues i advocats de l’Estat. Només cal veure M. Rajoy i Soraya Sáenz de Santamaría, o Rafael Catalá. Superfuncionaris de villa y corte. Mèrit i capacitat per anar pujant en la carrera judicial però obediència deguda. Cánovas i Sagasta, Espanya no ha canviat.  Castella ens ofega i ens pega la cleca quan ens passem de llestos. Mig Govern fent voltes per Europa? Doncs lleparan els que estan aquí. És infantil, però funcionen així.

Per si hi ha algun dubte només cal disfrutar de la sensibilitat que veiem al govern espanyol de M. Rajoy: Sáenz de Santamaría (la filla, no el franquista), s’ha enorgullit de que ja han destituït 260 càrrecs de la Generalitat. Sí senyor, brava! És el que interessa, el que importa. Ni pensionistes ni res. És un tarannà feudal, senyorial, colonial. No és una opinió és una constatació de fets, com dir que l’esquerra espanyola està lamentablement trepitjada i desapareguda.

Potser aquest dijous aconseguim un plenari extraordinari per investir en Jordi Turull i Negre com a Molt Honorable President de la Generalitat. Tant de bo (què dirà el rei Felipe?). Però per què no es podia abans? No es pot assenyalar el responsable. Té raó Junqueras, ara no és hora de retrets, perquè quan comencem serà gros, això. Les responsabilitats són múltiples, de tots els grups amb representació al Parlament. Algunes més sagnants que d’altres. Però és moment de generositat (sempre dels mateixos) i de recordar perquè estem tots aquí, com l’1 d’octubre. I sobretot moment de no perdre la dignitat. Els que estan o van estar a la presó ja ho saben. Gràcies.

Article publicat a Nació Digital.

“…y no pido perdón”

Espanya és una cosa extraordinària. No només com deia Manuel Fraga: “Spain is different”, sinó perquè és un indret del món on tot és possible. Tot allò cutre, no allò del somni americà. Espanya no és la meca dels emprenedors, però té altres coses. Fa uns dies Marta Sánchez va revolucionar les xarxes socials amb la versió que havia fet de l’himne espanyol. Estem parlant de la Marcha Real o Marcha de Granaderos. Tot va comencar dissabte, quan la cantant gallega, per sorpresa, va cantar l’himne espanyol amb lletra durant el concert per celebrar els seus 30 anys de carrera al Teatre de la Zarzuela de Madrid. “Marco incomparable”, en diuen.

Van faltats d’amor a Madrit, no n’hi ha prou amb la bandera més gran del món a la plaça Colón. Els hem provocat, diuen els espanyols de Barcelona. Però, alerta, quina lletra, això ja no és culpa nostra: “Rojo, amarillo, colores que brillan en mi corazón y no pido perdón. Grande España, a Dios le doy las gracias por nacer aquí, honrarte hasta el fin”. Personalment, el que més em sorprèn és “y no pido perdón”. Hi ha motius? En principi ser espanyol no és dolent. Altra cosa és revisar la història, però només tinc dos mil caràcters i escaig.

 

Segons el president de tots els espanyols, Mariano Rajoy, “la inmensa mayoría de los españoles nos sentimos representados” amb l’himne de Sánchez. Gran alegria nacional, fins i tot la Guàrdia Civil va felicitar la cantant per una iniciativa que, diuen, “vol unir i sumar, i no restar ni dividir”. Cosa diferent és atonyinar ciutadans que voten, suposo. La inefable dirigent del PP Andrea Levy parla de “sano nacionalismo” en referència a la versió de Sánchez. Amb tant de cinisme em cauen llàgrimes com a punys.

Marta Sánchez ha atès televisions i ràdios madrilenyes des de Miami, Florida, els Estats Units d’Amèrica. És allà on viu i tributa. Patriota tennista, diguem-ne. Però això no és cap penyora, ha posat lletra al chunda, chunda! I a més, això de posar lletra a la Marcha de Granaderos ve de lluny. Ja ho van provar un tal Eduardo Marquina el 1927 i un any després el poeta andalús José María Pemán (per encàrrec de Miguel Primo de Rivera) ho va aconseguir amb èxit, pregunteu als grans de casa.

Marta Sánchez canta de por, cançons inanes, però canta molt bé. Fins i tot va estar apadrinada per Alfredo Krauss, poca conya. Però ara serà una icona del guerracivilisme més caspós espanyol. De la polsera amb l’estanquera i del cabell a lo Luis de Guindos. Res és modern. Per cert, l’any 2012 es va presentar una proposta per part del partit polític Ciudadanos – Partido de la Ciudadanía amb una versió de l’himne escrita el 2007 per, ai las, Joaquín Sabina. Res canvia.

Article publicat a El 9 NOU Magazín

El9nou 2018-02-24

Duran i Lleida, el nou Albert Rivera

Ve de zero i ve amb gana. Es tracta d’un polític català que vol fer carrera a Espanya. Algú que ha vist un forat en el camí del mig. Algú que creu que les fórmules que hi ha ara mateix a Catalunya i a Espanya no són representatives d’una gran majoria que, silent, encara no li ha donat la raó. Parlo d’Albert Rivera? No pas, em refereixo a Josep Antoni Duran i Lleida.

Albert Rivera és ja un polític consolidat, amb un projecte volgudament ambigu i espanyolista. No hi ha incògnites darrere seu, hi ha foscor però també lluentons per aquells que s’hi vulguin enlluernar. El magnífic líder i timoner de Ciudadanos ha convertit una idea de després de sopar d’un grup d’intel·lectuals ressentits en un partit de moda. Ell va venent el peix, a veure qui li compra.

Tornem-hi. Duran i Lleida, que ha fet quasi tots els papers de l’auca, vol ser Albert Rivera. I li segueix l’estela. De fet ahir es va reunir amb el president del govern del regne d’Espanya, senyor Mariano Rajoy, qui diu que el va escoltar “atentament”. Duran, que fa temps que ha abandonat la fantasia de ser ministre d’Exteriors d’Espanya, es va trobar amb Rajoy just després de Pedro Sánchez, del mateix Rivera, de Pablo Iglesias, i després fins i tot d’Alberto Garzón (que es veu que és el líder d’allò que es diu Izquierda Unida). Sembla que Rajoy es reuneix amb qualsevol. Això a Aznar no li passava.

En Duran no va aconseguir que en Ramon Espadaler i el sector oficialista d’Unió Democràtica entrés al Parlament. Diuen que va tenir mala sort, que tenen 100.000 catalans van donar suport a les seves tesis. Cert, i no es pot menystenir. Ara bé, ell sí que considera que gran part dels 1.600.000 votants de Junts pel Sí no volien la independència sinó que es negociés un nou encaix a Espanya i si fes falta doncs una consulta depèn de com. Ai, quin futuròleg. No sé si més Rappel o Mag Fèlix, però en tot cas poc encertat.

Duran té un gran problema: ara juga al purisme quan ha sigut el gran camaleó. Ara no s’hi val. No. No pots reivindicar la quintaessencia quan has estat el gran supervivent, sobretot perquè no t’has mullat. No ho critico, ho constato. Venir ara a fer l’estadista quan has estat el millor malabarista de l’immobilisme grinyola, i no pas poc. Jugar a fer de Rivera quan de Rivera ja n’hi ha un fa una mica de coseta. I diria una mica més, fa una mica de vergonyeta. I ara, per si no hi havia prou eleccions espanyoles amb Duran de candidat, i amb Rivera.

Article publicat a Nació Digital

Rajoy, Pronovias, tancs i maniobres

Entre la picada d’ullet d’Albiol a Arrimadas i l’alegre ignorància de Rajoy sobre la nacionalitat espanyola dels catalans no sé encara a qui votar el 27-S. Just ahir Mariano Rajoy va perpetrar un dels ridículs més gloriosos que recordo a la política espanyola. La seqüència d’humor absurd és magistral: va ser incapaç de respondre al periodista Carlos Alsina sobre com es retiraria la ciutadania espanyola i europea als catalans quan siguem independents. El periodista d’Onda Cero (que no és precisament una emissora independentista) va tirar de Constitució i va recordar que la sagrada carta magna impedeix retirar la nacionalitat espanyola a tots els “espanyols d’origen”. I aquí el drama. Rajoy no contesta, silenci, i replica preguntant: “i la [nacionalitat] europea què?” Llavors, cruel, Alsina va reblar el clau i va recordar que la nacionalitat europea s’adquireix pel simple fet de tenir l’espanyola. I a partir d’aquí hilaritat i vergonya.

Rajoy no és cap oligofrènic. Fou el registrador de la propietat més jove d’Espanya, amb 23 anys. El més curiós del tema és que el segon és el seu germà Enrique. I ho ha estat tot al Partit Popular, a l’ombra de Manuel Fraga i de José María Aznar. Per cert, té una germana que també és registradora de la propietat. Curiositats familiars. Això sí, la seva tàctica ha estat sempre la de no respondre, la de deixar podrir els conflictes i aparèixer al final com l’única opció, l’única solució. Però amb Catalunya això no ha servit i no servirà. No es tracta de Gürtel ni de l’espionatge de Madrid o el Palma Arena. No. Es tracta de democràcia, d’arguments, de xoc de sobiranies, de política en definitiva. I Rajoy (i la direcció del Partit Popular) ha fracassat. Fa olor d’Alfons XIII abans de fugir després de les eleccions municipals de 1931, les que al final van servir per proclamar la Segona República espanyola.

Alfons XIII era també la punta de l’iceberg d’un sistema espanyol de cacics. Avui no és així. Avui ningú actuaria usant la seva posició econòmica i laboral sobre ningú per suggerir el sentit del vot dels seus treballadors. O sí? Doncs sí, en ple 2015 empreses com Pronovias i Almirall (mai podrem agrair prou l’existència d’Almax) “recomanen” als seus treballadors que no es posin gaire en això de la independència, que potser marxarien de Catalunya. Ai las! Que marxin, vindran molts d’altres i portaran molta feina. L’efecte capital que tindrà Barcelona serà brutal i caldrà saber vehicular l’energia del nou estat a tot el país.

I els bancs? Ai els bancs. Perquè són bona gent, però si no Caixa d’Enginyers hauria de publicar anuncis als diaris donant les gràcies a bancs catalans. Un cop segrestades i violades les caixes catalanes tensar la relació dels catalans amb les entitats financeres no ha estat una bona idea. La coerció no ha servit mai amb els catalans que sempre hem estat més conformistes que mesells.

Però tot està controlat. L’exèrcit espanyol es traslladarà a Cubelles per fer maniobres militars a mitjans d’octubre. El Ministeri de Defensa ha anunciat que desplegarà més de 70 soldats i una desena de vehicles en una propietat privada, que no concreta. Com diria Rajoy “és una disquisició que no duu enlloc”, però per si de cas ja tenim les tropes apuntant. Gràcies per tot Mariano.

Article publicat a Nació Digital

#totsomMas

Avui hi havia interès en veure què passaria al Palau de Pedralbes. Hi ha havia una reunió d’una cimera euromediterrània i com se sap el govern espanyol no va permetre que el president Mas es dirigís als assistents. Es van demanar tres minuts, no vàren ser concedits. El programa ja estava tancat deia el ministre espanyol d’afers exteriors. Ai! Les imatges d’aquest matímargallomasrajoy no poden ser més cordials ni menys sorprenents. Era obvi que hi hauria bona educació i que no hi hauria escarafalls per part de cap representant governamental. Altra cosa és què deuen pensar els representants nord-africans i europeus de tot plegat. De nou un xoc protocol·lari? De nou diferències per veure qui queda millor a la foto? Doncs no. Però és la mateixa cosa. La setmana passada ja la vàrem tenir amb el famós acte de Foment del Treball quan no es va permetre a Artur Mas tancar l’acte afavorint la vicepresidenta Sáenz de Santamaría. Res és casual i és bastant previsible que el govern espanyol comenci a batallar en el terreny dels símbols. Per això és bo que el president de la Generalitat actui com a tal i fagi palès que és el representant de tots els catalans i de la seva veu, per això matisa el seu missatge i no va a manisfestacions.

El president entèn que ha estat víctima d’una “imposició protocol·lària”, i més enllà de tenir raó o no és una qüestió ben interessant. La setena veu de l’entrada de la paraula ‘protocol’ al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans descriu: “Conjunt de regles que cal observar pel que fa a l’etiqueta, les presidències, etc., en les cerimònies i en les relacions oficials”. És a dir, les bones manera, com comportar-se a taula. Una mica és el que ens diferencia dels humans. La cerimònia, malgrat que avorreixi a molts en el nostre país foteta, és molt i molt important. Els països més importants del planeta són curosos amb aquesta qüestió, no és banal. El Govern català fa bé en posar-se ferm en aquest tema. Si no ens volen al protocol és que no ens hi volen, és que no ens estimen com volem ser estimats diguessim. És hora de plantar cara.

Terreny simbòlic sí, però també terreny de la política. Els gestos valen més que les paraules. I sí, el hashtag #totssommas pot no agradar a algú però és això, ras i curt. Pots no votar-lo, pots detestar-lo, pots menystenir-lo, però és el president de tots. És el nostre símbol, el nostre penó de Santa Eulàlia, com ho eren els presidents Montilla, Maragall, Pujol, Tarradellas, Irla, Companys, Macià,… Venim d’aquí i de més lluny, i per això volem anar més lluny encara.

 

Imaginant Duran

Una mica exprés. Però la veritat és que ho he llegit i m’he quedat una mica parat: Duran renyant Rajoy per no fer els deures amb Catalunya i que això por portar a una DUI. En Josep Antoni Duran i Lleida té una capacitat innata per a prendre l’iniciativa, per a estar al lloc adequat perquè el focus li doni llum. Darrerament ha estat força protagonista del debat sobiranista al nostre país tot defensant el que ell anomena tercera via o demostrant que la seva relació amb el president Mas no passa pel seu millor moment.

Però avui ha deixat a molts a contrapeu. Al Congreso de los Diputados li ha eztibat al president Mariano Rajoy: “Si no és capaç de donar una resposta d’estat a Catalunya, es trobarà una declaració unilateral d’independència”. És més, ha volgut subratllar alguna cosa més: “El problema al qual faig referència, requereix política en majúscules. Em fa la sensació que vostè és dels que creu que el temps ho soluciona tot i en aquest cas no és així. Com més temps passa, més s’encongeix l’espai per trobar una solució”, ha dit  Duran. I amb això què ha volgut dir? En David Miró del diari ARA ha escrit que és una altra manera de posar pals a les rodes del procés. Jo no ho veig tan clar. Per context i precedents és el més senzill de creure. Però de vegades potser cal imaginar.

Sí, estic estupefacte, però i si en Duran és el nostre agent doble? El president del comité de govern d’Unió Democràtica ha demanat a Rajoy si té una agenda política per a Catalunya apuntant que ens trobem davant d’un conflicte polític amb un gran suport social i que requereix una resposta política. I si en Duran està realment apretant a Rajoy per portar-lo a un carreró sense sortida, a nivell polític, des de el que es podria anomenar moderació? I si és allò de que “els que volem seguir sent espanyols ja no tenim arguments”? Ja sé d’on venim i a on volem anar, però somiar és gratis.