Els fatxes no passen de moda

Han tornat els fatxes? No, perquè no han marxat mai. La ultradreta no és com els pantalons amb pota d’elefant o les espatlleres de les americanes. Sempre hi ha hagut (i haurà) persones que no creuen en la democràcia, que no suporten la diferència, ni d’arguments ni de cares, i que ni tan sols poden tolerar la presència d’altres formes de viure la vida. A Catalunya en diem fatxes. La gent que s’imposa. Els feixistes ho feien i ho fan amb autoritarisme i violència, ara ho fan enverinant l’agenda política. Ara fem escarafalls perquè VOX, el partit feixista i no pas el diccionari, ha sortit amb força darrerament. Un recent acte amb deu mil persones, diuen, a Vistalegre ha posat els pèls de punta als benestants i mediocres. Penseu que VOX proposa recuperar Gibraltar per al regne d’Espanya. Sí.

És VOX, partit que va presidir Vidal-Quadras, una força antisistema. Al discurs de l’odi que practiquen Ciutadans i el PP de Pablo Casado contra l’independentisme, aquesta ‘fuerza nueva’ hi afegeix càrregues de profunditat contra la immigració, el feminisme i tot el que no sigui una Espanya unida com la d’abans. La de Franco, concretament. Els seus simpatitzants i el seu missatge no han marxat mai.  

És humà ser un fatxa? Totalment, i universal. Donald Trump ho està a punt d’aconseguir als Estats Units. No podrà. Però, i el Brasil? Perquè el resultat a la primera volta de les eleccions presidencials del passat diumenge marca un abans i un després a la quarta democràcia més gran del món, on l’esquerra ha guanyat la presidència en tots els comicis des del 2002. El militar a la reserva Jair Bolsonaro, candidat de l’extrema dreta, va aconseguir el 46,09% dels vots, malgrat el seu llarg historial de comentaris ofensius sobre les dones, la població negra i els homosexuals. A més, és un nostàlgic de la dictadura militar del Brasil. Això aquí no passaria mai. A més, els inversors brasilers van rebre amb eufòria el triomf de Bolsonaro. El principal índex del mercat financer, l’Ibovespa, va pujar un 3,85%. Un altre punt comú de la cosa fatxa: no té el suport de cap partit important i va fer la seva campanya amb un pressupost limitat. Nova política en diran.

I no cal anar tan lluny. A Europa s’està forjant el que diuen un front comú ultradretà per salvar Europa, tot retornant als estats la seva sobirania. Aquesta és la proposta del líder de la Lliga, Matteo Salvini, i la dirigent de l’Agrupació Nacional francesa, Marine Le Pen, amb la qual aspiren a “revolucionar” la UE en les eleccions del 2019. Juntament amb el primer ministre hongarès, Viktor Orbán, i l’austríac, Sebastian Kurz aspiren a formar una aliança amb la qual pretenen lluitar contra la “globalització”, la pobresa i la immigració irregular des dels seus respectius països, creant una “comunitat” -i no pas una “unió” europea- amb objectius comuns, però atorgant més independència als diferents estats.

3d8 181011

Article publicat a El 3 de vuit

Entrevistes: Heredia, Sackur, Crick

Potser perquè em vaig formar en la premsa escrita de paper, o potser perquè sóc antic, o perquè encara flipo amb The Economist, o per tot plegat, però crec que en una notícia el menys important és qui la signa. La signatura és el bé més preuat del periodista, és la font de la vanitat i el segell de qualitat i d’entesa amb qui t’edita els titulars. És veritat que la veu a la ràdio i la cara a la televisió ja aporten un extra d’identificació. Però m’interessen els titulars, els continguts. També haig de dir que tinc els meus autors preferits: la crònica d’en Jordi Bianciotto, les anàlisis de Ferran Casas, els fiblons de Lola García, els bitllets d’en Maiol Roger, les perspectives d’en Ramon Besa… I hi insisteixo, el que m’importa és què diuen.

Però en el noble i injuriat gènere de l’entrevista aquesta meva llei té falles. Sí que haig de relacionar qui millor informació treu amb un nom: Mònica Terribas, Jordi Nopca o Josep Maria Espinàs, o d’altres. I fa uns dies hem vist i comprovat com d’important és saber qui és l’entrevistador/a. Sobretot saber que n’hi ha un. Fa molts anys que es va dient que no, que “no farem una entrevista, és més aviat una conversa informal”. Sembla un truc per distreure l’entrevistat, que naturalment està en tensió. Comença el ping-pong i has d’estar a punt. Parlo de Lídia Heredia, conductora d’”Els Matins” de TV3, que fa uns dies va tenir un episodi d’aquells incòmodes que va torejar amb paciència fins que va arribar al límit humà de resistència en una entrevista amb Albert Rivera.

Després de diversos minuts d’acidesa i fel del president de Ciudadanos, aquest va acusar Televisió de Catalunya de ser un “aparell de propaganda separatista”, de “mentir” i de “manipular” a favor de l’independentisme. Es va limitar a retreure a Heredia que no li preguntés sobre el “cop d’estat” dels plens del 6 i 7 de setembre del 2017. Una pregunta que Rivera esperava i que, com que no la hi van fer, ho va considerar un indicador de la “manipulació” de TV3. “Vostè fa les preguntes que vol, però no em digui que no manipula si no em pregunta què va passar al Parlament el 6 i 7”, va dir Rivera en mode automàtic. Heredia, que va recordar-li que havia tractat a bastament la qüestió, va fer notar el fet que Rivera li digués en directe quines preguntes havia de fer: “Les vol fer vostè, les preguntes?”, va apuntar. “Vostè té vocació de periodista i d’editor de programes de televisió”, va reblar la presentadora.

Un gomet per Lídia Heredia per aguantar l’atac. A les entrevistes hi ha tensió, sí, nois, i així ha de ser si es vol arrencar un queixal, però, i l’educació?

Això em porta a l’entrevista del reporter de Channel 4 Michael Crick, que preguntà fins a sis cops a la primera ministra del Regne Unit, Theresa May, què va fer ella quan els governs de Margaret Thatcher, del seu mateix partit, titllaven Nelson Mandela de terrorista. May intenta un parell de veròniques però Crick és granític i només fa que repetir la pregunta. May acaba dient: “Vostè sap quin va ser el meu paper”. Tot queda clar. Entrevistador amb les preguntes arrelades en la tossuderia.

I finalment, en una entrevista que té una mica de les dues coses. El ministre d’Afers Exteriors espanyol, Josep Borrell, al programa “HardTalk” amb Stephen Sackur. No és una fotesa. Sackur un dia interroga Matteo Salvini i l’altre una presidenta d’una farmacèutica top, i tothom en surt escaldat. Però alerta, amb preguntes. Amb aquell accent anglès tan brutal, Sackur empeny Borrell cap a les contradiccions de l’estat espanyol i a com la causa contra els dirigents independentistes pot arribar a semblar una farsa. Sí, l’entrevistador té una opinió. Prou de fer veure que això de l’objectivitat existeix, o que fins i tot és desitjable. I és amb aquesta pregunta que Borrell ha de dir: “Jo personalment preferiria que aquesta gent estigués en llibertat condicional. Crec que hi ha altres maneres d’assegurar que no fugin”. Pam, titular.

En tot cas, només volia reblar la idea que el periodisme té moltes formes i l’entrevista n’és una, i serveix per entretenir, per opinar i per informar. No la perdem, i fixem-nos en casos com els d’Heredia, Crick i Sackur: es pot fer bé.

Article publicat a Mèdia.cat