Quim Monzó, gràcies

Tot els contes que he escrit i he llençat. Totes les veleïtats literàries que mai he tingut neixen en la revolució que per mi va ser Quim Monzó allà a la primera adolescència. Ara, coneixem que el 50è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, dotat amb 20.000 euros, ha recaigut en Quim Monzó. Així, Monzó, amb 65 anys (un dels guardonats més joves) es suma a una llista on ja hi són Salvador Espriu, Joan Fuster, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Miquel Martí i Pol, Josep Benet, Jaume Cabré, entre d’altres. No el tingué mai Josep Pla perquè som un país tot sovint miserable i tot sovint superficial.

És un premi mediàtic? Ho dic perquè Monzó és a més de novel·lista i contista, també guionista de cinema, traductor, articulista i col·laborador històric de programes de ràdio d’èxit. La llista de llibres que formen part del meu esquema mental és més o menys heterogènea però hi té molta presència en Monzó. ‘L’illa de Maians’, ‘La magnitud de la tragèdia’ o ‘El perquè de tot plegat’ són alguns títols que dic de memòria.

És amb Monzó que també entenc la importància de ser traduït a altres idiomes. Sempre m’ha impressionat la potència de Cabré, Rodoreda i el mateix Monzó en llengua alemanya. És el nostre Paul Auster o John Irving, per entendre’ns. L’estil és Raymond Carver totalment, un altre meu referent. Però no és un escriptor literari, és un home que escriu. Això el fa proper i el fa creïble. Això fa que sempre el vulguis llegir i també que sovint n’esperis sempre més.

No diré que Monzó em decep. Però sí que li tinc molta exigència, perquè tot sovint ha fet de mi algú millor, més curiós i més raonable, més senzill i menys imbècil. Gràcies. Quan ha escrit ficció m’ha connectat a la raó i quan escriu sobre la realitat em remou l’estòmac. És literalment actual. De fet, rep un premi d’una entitat que té el president a la presó. Digne de ‘Benzina’ i de Franz Kafka.

Monzó va acceptar el premi com és ell, tímid i al contraatac. Aquell punt mític quan feia amb Ramon Barnils i Jordi Vendrell el llegendari “El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico” de Catalunya Ràdio, escola que ens inspira encara. I Monzó va avisar de que la llengua catalana ha quedat arraconada en els darrers anys: “Anem cap a una irlandització del català”, digué. “A mi em sembla perfecte que Catalunya sigui un Estat, però sigui un Estat o no, em sembla penós un Estat com Irlanda”, on la llengua és arraconada. El premi és per nosaltres que podem llegir-lo, i fins i tot podríem fer-li cas.

Article publicat a El 9 NOU Magazín

El 9 NOU magazín 20180309

Anuncis

Treballadores i dones

Sovint veiem que vivim en sobreentesos. Dia de la Dona, Dia de la Dona Treballadora, el 8 de març. Doncs, és clar que les dones són treballadores! I s’ha de reivindicar cada moment. Sempre cal anar a la poesia. Maria Mercè Marçal ho va escriure perfecte: “A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel”. Noies, endavant, trepitgeu fort.

Avui només penso en dones que ens han fet millors a tots. Per exemple, Montserrat Roig i allò que “l’amor és massa cruel perquè tingui la tendresa de l’amistat”. O la millor escriptor-escriptora en la nostra llengua, Mercè Rodoreda. Flipant és la seva correspondència amb en Joan Sales. Mai amb les lletres he diferenciat el gènere de l’autor.

No crec massa en la visió de gènere, potser perquè penso i actuo com si fóssim iguals. Vaig anar a escola on tot érem nens. No hi havia cap nen negre a classe tampoc però mai vaig entendre que el meu món no tingués ni dones ni negres. I mai vaig pensar que alguna dona no fos treballadora.
Sent adult i vivint al món real cada cop sóc més feminista, diguem-ne. Vull dir que el masclisme em sembla tan absurd com imbècil. Com el racisme. I a més, ens surt caríssim com a societat. Només puc estar a favor de les reivindicacions i crec que tots els homes hi hem de ser. Ara bé, fem les coses normals i normalitzem-nos.

Article publicat al setmanari Ripollès