Quan Iceta volia un unicorni

Els catalans som de la pitjor raça que hi ha a la terra. Parlem el que parlem i votem el que votem. De l’alegria de la commemoració de la gran derrota a l’Onze de Setembre a la malenconia de la victòria democràtica de l’1 d’octubre. Qui ens entengui que ens compri. El 2017 desenes o centenars de milers ens manifestàvem a tort i a dret demanant que es pogués complir el que volíem: votar i que se sabés què volem i poder-ho aconseguir. Enguany 300 paios encaputxats i amb la cara tapada demanen la dimissió del govern a un pam de la seva cara i amb un bat de beisbol a l’esquena per si de cas. Coi de Catalunya.

És que s’ha enganyat la gent. És que si surts del carril te la fots, dirien els socialistes catalans. Miquel Iceta és un gran. Un mestre de la retòrica. De debò, sense sarcasme. És un autèntic crac. Iceta sempre al meu equip. S’expressa perfectament i comunica com pocs catalans a l’actualitat. El Ronaldinho de la roda de premsa, ras i curt.

Però tot era diferent el novembre de 2012, just abans de les eleccions catalanes en què Artur Mas va passar de 62 a 50 diputats. Fixa’t, en Pere Navarro era el primer secretari dels socialistes catalans. El Partit dels Socialistes (PSC) portava escrit al seu programa electoral la reclamació del “dret a decidir a través d’un referèndum acordat en el marc de la legalitat”, una proposta impensable per al socialisme català abans de la massiva manifestació de la Diada d’aquell any. I impensable avui, sis any després. Curiositats federalistes.

Eren altres èpoques. El president Montilla ja advertia del perill de la desafecció de Catalunya amb Espanya. I era aquell moment en què el Regne Unit proposava per 2014 un acord entre els governs de Londres i Edimburg per fer una consulta. Llavors, nens i nenes, aquest escenari britànic afavorit per un primer ministre conservador semblava inviable a Espanya, però no tan impossible com ara.

El mateix programa del PSC –que ara costa de trobar, quines coses– deia que el canvi de relacions entre l’Estat i la Generalitat hauria de ser acordat entre les institucions de tots dos, espanyoles i catalanes, a través d’un referèndum en el qual es plantegi “una pregunta clara a la qual s’hagi de respondre de forma inequívoca, acceptant o rebutjant el projecte” sotmès a consulta.

Aquella proposta de referèndum s’inscrivia, evidentment, en el marc d’una profunda reforma de la Constitució –ara apareixen els unicorns i sona una arpa celestial, sí– per aconseguir una Espanya federal i buscar un nou encaix de Catalunya i de les altres “nacions federades”, en al·lusió al País Basc i Galícia. El PSC es comprometia a “promoure les reformes necessàries” perquè pugui celebrar-se el referèndum pactat, ja que la Constitució vigent reserva al govern la facultat de convocar-lo. Pobre Pere Navarro i el seu follet federalista.

Article publicat a El 9 Magazín

Reconciliació? Vota normal

Campanya electoral de la vergonya. Aroma de 155, piolins i trasllats a Sixena. Entenent la normalitat com allò que fem cada dia, no com quelcom natural o adient. Enmig de tot plegat apareix Pablo Iglesias el complidor amb una proposta: “Un govern de reconciliació on hi hagi gent que pensi diferent, alguns independentistes i altres no, que puguin aconseguir una sortida diferent”. Reconciliació. No ha passat res. Ni presó ni exili ni hòsties. El primer secretari del PSC, Miquel Iceta, sempre assegurant que ell és molt de pactar, també ha ofert un govern que tingui per objectiu “la reconciliació” entre Catalunya i Espanya.

Reconcilació? Hi ha hagut una guerra? Sembla que alguns sí que tenen aquesta consciència. Sí que pot semblar que alguns han tirat de manual militar. De guerra psicològica que en diuen alguns. Qui s’ha de reconciliar? Primer vam estar uns dies exigint autocrítica i després es reclamava que demanéssim perdó. I qui ho demana? Doncs la metròpoli. Els homes i dones del cap dret, els del 155. La barra és còsmica. El cinisme és brutal. Els arguments són pobres, nefastos, però efectius. Tornar a la normalitat. Que tots ens portem bé. Feu-vos un petonet i seguiu jugant. Molta gent d’aquest país, de bona fe, compra aquesta mortadel·la.

El vot és secret però sobretot és sobirà. Senyores i senyors, facin el que creguin. Sembla ser que el dijous 21 farem cua per votar, que hi serem molts i que tothom vol votar Ciutadans o el PSC. Al PP ja ni els diaris espanyols el veuen amb opcions.

L’expressió “tripartit del 155” ha fet fortuna. Però jo ho veig més com un trident. Més de Posidó, el déu del mar, de la marea i del naufragi. Només recordo unes onades. Iceta, hàbil i elegant, ha disparat al president Puigdemont subratllant que “quan un president crida a encarar-se a alcaldes obre la porta a violència verbal” i “qui sap si de l’altra”. A més, el candidat socialista ha promès un pla de xoc social de 3.000 milions per lluitar contra les desigualtats. Lloable, serà amb l’agència tributària i la hisenda pròpia que pregona i que el 155 (programa Espriu) s’ha endut per davant.

Una altra onada. El candidat de la franquícia del PP a Catalunya, senyor Xavier García Albiol insta Iceta a decidir-se: “O estàs amb Déu o estàs amb el diable”. Per si no esteu acostumats a la retòrica clàssica la traducció és: Iceta has de dir si estàs amb els partits independentistes o amb els espanyolistes. En tot cas, crec que el PSC no està per gaire pactes amb ERC, i menys amb el PDECat-Junts per Catalunya.

Onada final. La de la barra prèmium. La cap de l’oposició al Parlament, senyora Inés Arrimadas, que a un grup d’empresaris els hi va dir: “Les empreses voldran tornar si Cs guanya les eleccions”. I el messiànic és Puigdemont! Francament, no crec que com a societat tinguem necessitat de reconciliar-nos. És vergonyant l’anunci electoral del PP on assegura (un any més) que les famílies estan trencades i no es parlen per Nadal per l’independentisme. Tot plegat són petits exemples. Però no oblidem els Jordis i els membres del govern encara en presó preventiva. No és normal. I no ens hem de reconciliar ni amb el tripartit del 155 ni amb els comuns que es posen de perfil. Al carrer, a casa, tot va bé. M’abraçaré amb qui calgui. Seguim. I el dia 21 a votar normal, sense escarafalls ni pensant coses rares. Cal tornar a la normalitat per poder fer efectiu el somni.

Publicat a Nació Digital

Complexos (errors) convergents

El primer partit de Catalunya és el Partit Demòcrata. I punt. Aquest és l’eslògan que els responsables del nou partit nacionalista centrat i centrista hauria de tenir cara endins. Convergència està congelada, però no pas el seu llegat, ni tampoc la seva manera de fer país. De cara enfora el PD es pot posar el vestit que toqui, coses del màrqueting. Ara hi ha un concurs de dibuix pel logo i per la imatge del Partit Demòcrata. Fantàstic! Vinga a enviar dibuixos. Però sempre que quedi clar a dins quin és el paper d’aquest partit. Necessitem partits forts a Catalunya. Els complexos que té el que anomenem antiga Convergència en relació al món d’Esquerra Republicana o de l’Assemblea Nacional (perdoneu la redundància) són infantils, lesius pel país i incomprensibles.

Cada vegada que Gabriel Rufián llegeix un tuit al Congreso (ara en diuen fer un discurs), molts i molts associats del Partit Demòcrata s’envien urgents whattsapps entre ells: “Què bo en Rufián, sí que parla clar” o bé “En Rufián comunica molt bé”. Ai las. No li trec mèrit ni raó a Rufián. Però els convergents perden el món de vista, el seu món. Un partit, com diu el nom, representa a una part. Convergència, i ara el PD, sempre ha tingut voluntat majoritària, de majoria i no del tot, i això es fa des del discurs propi. Ni Pujol, ni Mas, ni ara Puigdemont (espero) van copiar a ningú: van fer la seva. El complex d’inferioritat mediàtic que tenen els convergents (o demòcrates, que no se m’enfadin Toni Castellà ni Hillary Clinton) és absurd. I és fruit d’un error; creure que fer política de comunicació i fer comunicació amb la política són la mateixa cosa.

Molts han oblidat que el Partit Demòcrata lidera el Govern del país. Un Govern de la Generalitat compromès amb la independència de Catalunya fins a les últimes conseqüències. Sí, Junts pel Sí és la casa mare, però ho lidera qui ho lidera (tot els que els complexes li permeten). Però militants i simpatitzants del PD només fan que mirar de reüll què fa ERC. Fins i tot envegen el coratge del PSC de Miquel Iceta enfront del PSOE de la gestora! Inversemblant que una opció que ha englobat carlins, liberals i socialdemòcrates ara es preocupi de què s’ha de brodar al pit de la camisa. El nom no fa la cosa. Fets i no paraules, com digué el president Montilla.

Als manuals d’emergència política sempre apareix com a primera excusa per un fracàs la política de comunicació. Abans en deien matar al missatger. Durant anys he hagut de sentir que el pujolisme, David Madí o Quico Homs (per posar noms a la perfídia convergent) marcaven les agendes mediàtiques. Molt inexacte. Les agendes mediàtiques tot sovint estan en venda, o com a mínim per llogar. El poder té moltes maneres d’influir, però mai res és millor que els que vols influir ja siguin de la teva corda.

Això és vella política i vell periodisme. Però encara queden restes. Els diaris digitals, Twitter, l’obertura de formats a ràdio i televisió són el que fa que la informació avui sigui més lliure, i per tant més creïble. Ara bé, tothom és de son pare i de sa mare. I això al Partit Demòcrata, que és el primer partit del país, s’hauria d’entendre. L’error del Partit Demòcrata és tenir complexos. I normalment això passa per mirar-se massa al mirall i per no veure ni entendre el que passa a la vida real.

Article publicat a Nació Digital

Puigdemont es queda

Pobre Albert Rivera. S’està perdent la independència! La majoria parlamentària independentista decidí ahir posar-se d’acord i marcar el setembre de 2017 com LA DATA DEL REFERÈNDUM. Bé, el Debat de Política General d’ahir va ser un passeig triomfal pel president Carles Puigdemont. És així. Política social és independència i a l’inrevés. Debat sí, però fluix. Iceta no és tan bo com per evitar el naufragi del socialisme mundial, Fachin encara actua en un fanzine, i el Dúo Sacapuntas no se surt del guió. I la CUP va fer una mica de Gremlin i una mica de Gizmo.

Ara bé, el president és com un funàmbul. Tothom espera que caigui. Però no cau ni caurà. Un home que porta notes escrites en fulls arrencats de llibreteta és dels nostres. Un home al que se li escapa un “hòstia!” a la tribuna d’oradors és dels nostres. Els nostres. La gent que compleix la seva paraula, que parla clar i com el que porta una botiga o una empresa petita: es treballa el futur des de l’avui. Ningú pensa en Puigdemont com un passavolant.
Puigdemont ha vingut per quedar-se, sap greu pels que esperen un tripartit basat en sensacions i demoscòpia a la carta. És el president del “referèndum o referèndum”. És el seguidor d’Artur Mas i Gavarró, d’aquella seva fermesa contra incrèduls, malèvols i totalitaris de tota mena. El president de la Generalitat no és un fusible. Cal recordar la frase de Juvenal: “Pocs reis descendeixen al si de Ceres sense ferides mortals”. Crec que ell ho sap. Ningú arriba a alcalde sent Bambi.

Ara està de moda dir que Mas i Puigdemont estan enfadats. Que un està gelós i que l’altre està cansat de tant de consell i conhort. Sí que parlen i sí que no sempre estan d’acord. Una relació normal, saludable de fet. Punt i seguit.

En la nostra actualitat centrifugadora cal posar (tots) els missatges en quarantena. És una obligació periodística, de sentit comú. I sobretot cal fixar-se en el missatger. Sóc dels que crec en la campanya perpètua, que la política no pot parar com no para la societat a la que serveix. Però aquesta historieta només interessa a alguns. Encara tenen la pistola fumejant. Els estic veient. El moment passa per sobre de les nostres petites guerres. Si ens tanquem en muralles serem presoners. Junt pel Sí és una UTE, d’acord. Però cal pensar amb les llums llargues. Ja hem passat molts moments històrics. “Cal passar la vergonya de coincidir amb d’altres amb els que no havien coincidit abans”, deia ahir el president Puigdemont.

El Debat de Política General, la qüestió de confiança, el futurible debat de pressupostos,… per alguns sembla tot el mateix. I tenen raó. Estem construint un nou Estat. Tots, els favorables, els contraris i els cínics abstencionistes. Setembre de 2017 és la data que ens posem. D’això es tractava. O no?

Maquiavel (sempre Maquiavel) adverteix a De les conxorxes que el fracàs en una conjura es dóna perquè “a l’executor li pot flaquejar l’ànim per respecte o per pròpia covardia”. Si algú (vingui del sud o del nord) espera que Puigdemont caigui solet va errat. Si algú espera que la conjuntura espanyola, els editorials de certs diaris barcelonins o les tertúlies de certes teles els hi facin la feina tinc males notícies: qui vulgui peixos que es mulli el cul.

Article publicat a Nació Digital: http://www.naciodigital.cat/opinio/13869/puigdemont/es/queda

 

Farem la consulta, i tant

Ni que sigui per anar a contracorrent ho dic: farem la consulta. Avui és 24 d’octubre, i no fa ni 50 dies de la Via Catalana, de la darrera Diada Nacional. I estem ja enfonsats, deprimits, desconfiats. Avui ho deia el fenomenal diputat socialista Miquel Iceta aseegurant que creu que hi ha convenciment generalitzat que la consulta no es farà. En una entrevista a Catalunya Ràdio, Iceta s’ha preguntat sobre això “per què no hi ha cap dirigent polític català que em digui (en privat) que vol fer la consulta el 2014”, el que atribueix a la consciència generalitzada de la dificultat que aquesta es pugui fer. Potser té raó, a nivell públic i de discurs sembla que ens haguem arronsat (i Iceta juga en contra de la consulta, no ens confonguessim massa). Jo no ho crec, però sí entenc que mantenir la tensió costa, sobretot després d’efemèrides tan potents. Però la realitat és la que és i les coses s’estan fent, estem posant fil a l’agulla per a fer la consulta.

Però sempre plana el dubte a la política catalana. I per això l’habil Iceta ha recordat que el propi “president Mas va dir que volia fer la consulta el 2014 però que si no celebraria unes eleccions plebiscitàries el 2016”, al final de la legislatura, el que atribueix també a aquesta impossibilitat assumida de no poder celebrar el referèndum. i aquí ja no puc estar gens d’acord. El president Mas, amb aquesta famosa proclama, el que va fer va ser assegurar que no hi ha volta enrere en el camí del dret a decidir. Cal recuperar què va dir, tot sencer, el president ha posat tota la carn a la graella per fer la consulta. Però no és un foll i sap que hi ha dificultats, sap que ens poden tapar la boca, però hi ha una cosa que no poden evitar que serien unes eleccions catalanes, de caràcter plebiscitari. És la darrera solució, el pla Z, perquè el pla A és i seguirà sent la consulta. Bé, això és el que veig i detecto, malgrat que certs mitjans de comunicació estiguin entestats en portar-nos al penya-segat.

Però es digui el que es digui estem anant endavant. Potser no hi ha gaires escarafalls ni tamborinades, però s’està avançant. Prova d’això és que l’entrada d’Esquerra Republicana al Govern pot ser un fet a final d’any quan hi hagi data i pregunta per la consulta. Això no és cap conya.