Arxiu d'etiquetes: Mitjans de comunicació

Hail to the Chief!

Aquest mapa del New York Times explica com han anat les eleccions presidencials als Estats Units. Ha guanyat en Donald Trump deixant en ridícul la majoria de sondejos nacionals. La diferència ha estat de poc més de 170.000 vots a favor de Clinton, però amb 279 delegats per Trump. En estats tan rellevants com Michigan amb prou feines Trump ha vençut per 20.000 vots a Hillary Clinton. I així s’explica mica en mica la victòria del candidat republicà. Donald Trump és el nou comandant en cap i president de la república dels Estats Units d’América.

mapa-trump-2016-marges

Eren unes eleccions complicades en les que Hillary Clinton era la favorita, però amb una opció real de victòria com Trump. Ahir vaig escriure que no entenem prou els americans i que per això no sabem com tractar el que serà nou president dels USA. La diferència entre ambdós no ha estat gaire gran, però indica que el republicà ha treballat més i millor allà on havia de ser fort i ha tingut el coratge de donar la cara on potser no era tan benvingut. Sempre és millor perdre per 3 a 2 que no per 5 a 0. Clinton ha obtingut més vot popular, però això és una anècdota avui. Guanya qui guanya amb les regles del joc.

Hi ha alguns punts que voldria destacar que crec que poden ser clau per entendre una mica més el perquè de tot plegat.

Enquestes que fallen: És un escàndol. La majoria d’enquestes nacionals donaven avantatge a Clinton. Sí que és cert que un molt estret marge afavoria a la candidata demòcrata, però si hom anava a les enquestes estatals el retrat era més favorable a Trump. Jo també m’he empassat tot el que em deia New York Times o CNN, inclús Politico, però les enquestes fallen i no tot és culpa del famós vot ocult. Els mitjans de comunicació han de repensar com informar de les eleccions en general i per les enquestes en concret.

Prejudicis racials: Els llatins (11% població) voten Demòcrata. Doncs no, no és automàtic. De la mateixa manera que els negres (12% població) van deixar de votar en massa pels Demòcrates abans d’Obama (ara Trump tampoc els ha seduït precisament). Ja res és preestablert. A més, a part de la raça el que ha pesat és el perfil socioeconòmic. L’economia americana encara està refredada i afecta molt directament a un electorat que no vol subvencions sinó que vol feina, una classe mitjana que es veu escanyada, i creu que Trump, l’home de negocis, els ajudarà. De fet, la minoria més important avui és la dels homes blancs sense estudis universitaris, no se’ls pot deixar a banda.

La por i el gènere. Les dones han votat Trump? Sí, però poc. En qualsevol cas molt menys que els homes que sí han cregut en el milionari de la gorra vermella. Però són les dones qui han mostrat ‘por’ i ‘estar espantades’ en el cas de que Trump guanyés. Ara és temps per al president electe per rebaixar aquesta situació que ell mateix ha provocat en campanya. Un cop passada la campanya Trump prendrà un altre to, com ha fet en el discurs de victòria.

President de tots. El senyor Trump ha d’entendre que no pot seguir com en la campanya. Ha de veure què volen dir els resultats de California, l’estat més gran de la Unió, per la seva política de president. El seu discurs de la victòria (vídeo)semblava que anava en aquesta direcció tot i que era més amable que concret.

Herència Obama: Malgrat deixar la presidència amb un 54% d’aprovació popular, el llegat de Barack Obama és fluix a nivell d’atur (a pesar de la millora) i de poca qualitat dels llocs de treball. Després d’un primer mandat on va ser valent rescatant grans companyies, avui en dia no lidera el món lliure en aquest sentit. Trump promet rebaixar impostos, després de 8 anys d’Obama i de demòcrates aquest punt és un punt important. Pel que fa a política internacional Obama ha estat somrient de cara a la galeria mentre els drons feien la guerra neta a Afganistán, Iraq, etcètera. Premi Nobel de la Pau sí, com Kissinger o Yasser Arafat.

Swing states per Trump: El multimilionari de Nova York és sobretot un competidor. I ha anat a guanyar on calia. Fins i tot ha obligat Clinton a cobrir els espais que se li consideraven propis. I això no només ha fet que la candidata demòcrata no avancés en gaires estats en no poder dedicar-hi prou esforços sinó que hagut de defensar els seus bastions. I alguns els ha perdut, tot i que per poc. Hi ha 4 estats on la diferència és menor a l’1,4%.

pennsylvania-results

Qüestió d’actitud: Si deia que Trump és un competidor, no es pot dir que Clinton no ho sigui però sí que el seu posat repipí la fa mala perdedora. I no és una candidata gloriosa, com si era Obama, un gran venedor de fum i d’il·lusió. A més, per presentar la batalla moral a Trump els Clinton tenen la cua de palla. L’actitud dels candidats ha estat clau perquè en els últims moments s’hagi decidit la cursa. Trump no projectava tenir-ho guanyat, mentre que Hillary sí.

Congrés de color vermell: Tot el poder legislatiu de la mà dels republicans. Bona notícia. Podran marcar Trump sense la cotilla del bipartidisme. Qui millor que el propi partit (tot i que amb Trump això és un dir) per rebaixar o inflar l’agenda política del 45è president. El Senat ha estat un objectiu massa potent pels Demòcrates que creien que l’onada de Hillary els portaria a la victòria. Ni una cosa ni l’altra. En canvi a la Casa de Representants, Paul Ryan seguirà sent el tercer home i si vol anar més enllà (que sí que vol) haurà de jugar fort i liderar una agenda que ell ja ha marcat en campanya, però sobretot donar sentit al Partit Republicà.

Gary Johnson com Perot o Nader: L’ex governador de Nou Mexicà, líder del Partit Llibertari, ha obtingut uns 4 milions de vots. Ha navegat entre el 3 i el 5% del vot en diversos estats. De fet, diversos Demòcrates es queixen de que Johnson els ‘hi ha près’ Florida. Però qui vota Johnson vota renovació i, sobretot, no vol saber res de Hillary Clinton. El bipartidisme no és total als USA.

Marihuana: California, Nevada i Massachussets han aprovat l’ús recreatiu de la marihuana. Arizona ha dit que no, i Maine encara no se sap. Aquesta herba és una de les protagonistes de la nit. Cal recordar que en cada estat hi havia diverses eleccions a més de la de president. Podrien votar-se esmenes constitucionals, càrrecs com fiscal o recaptador d’impostos o referèndums locals.

marihuana

D’altres estats (Florida, North Dakota, Arkansas i Montana ) han preguntat per l’ús mèdic de la marihuana i ha sortit el sí. Potser és un detall només, però ajuda a entendre la forma de pensar actual del país. Sí, als estats més progres es podrà fumar herba, però l’ús mèdic als USA és una petita revolució, un país on en alguns llocs encara s’ensenya el creacionisme a les escoles.

Finalment, ha obert la borsa de Nova York i no ha passat res greu. El món segueix girant, a veure cap on va.

 

La puta pluralitat

La llista de paraules que estem pervertint comença a ser vergonyant: “consens”, “moment històric”, “procés” i per sobre de tots els mots violentats hi trobem “pluralitat”. Pluralitat vol dir ser més d’un. Sí, perdoneu per anar subratllant obvietats però vivim moments atrafegats i estúpids i cal fer-ho i és de justícia. Prou de ser plurals! L’eufemisme de no tenir criteri ni opinió. No tots pensem igual, no cal laboratori. Dos catalans junts fem tres opinions. “Jo només faig de transmissor del què pensen altres”, ens diuen els periodistes avui en dia. Bé, em refereixo a espais d’opinió o el gran caos que en aquest país anomenen tertúlies.

La tertúlia tot ho pot. És barat. Però mai com fins ara el cost i el valor havien anat tant de la mà. Opinió exprés i prejutjada. Una cosa és la broma de portar expolítics a la ràdio (Terribas) i altra cosa és ja institucionalitzar exconsellers (curiosament del tripartit d’esquerres) en programes de la Corpo. Ei, que són persones. I que saber què pensa sobre fets d’actualitat qualsevol membre més o menys actiu de la nostra classe política està la mar de bé. Però prou de fer passar bou per bèstia grossa. No tots pensem igual. No cal que ens ho facin empassar com si fos el xarop de la tos. Ja decidiré jo!

Sí, a Catalunya som més plurals que a Madrid. Fantàstic. Abracem-nos! Som collonuts, però tant posar aigua al vi, al final, no hi ha qui es begui el cataplasma. Al diccionari la segona veu per la paraula “pluralitat” vol dir majoria. No vol dir tothom. Cal sentir què pensa tothom? Sí, segur. Però no tots a la vegada. Ja fa anys que els professors de les anomenades facultats de Comunicació adverteixen del soroll. Doncs a casa, molt soroll per a res.

La puta pluralitat és l’escut de la nostra covardia. Sí, puta, perquè és una actitud mesella i venuda. En el moment més transcendent de la història política d’aquest país (sigui per la independència si sou “indepes”, sigui per la revolució social si sou “colauistes” o “cupaires”) cal saber l’opinió dels periodistes i de les empreses també. Mulleu-vos! Estic en contra de l’objectivitat.

“Tele 5 és la televisió més plural de Catalunya”. Aquesta frase tan inexacta no té ni una setmana i no la va dir Paolo Vasile o Xavier García Albiol. No. La va dir David Pérez, diputat del PSC (partit que fins a 2010 era hegemònic al nostre país) i veterà de la cosa. És avui encara més un desig que una realitat, però parem compte. Cal recordar que TV-3 i Catalunya Ràdio basaven (en passat) el seu lideratge en la qualitat. Cal recordar als nostres polítics que cal dotar d’instruments (del tipus que calgui) a la ràdio i tele pública. Perquè ni som ni serem un país normal.

La borratxera de pluralitat que tenim és esgotadora i embafant. És extemporani pretendre jugar amb la baralla de cartes de l’oasi català quan som al món real del segle XXI de Twitter. Al món de les xarxes socials i en el que els noms propis tenen cada cop més importància, a la vegada que moviments que pugen tan ràpid com s’estimben. Ser plurals hauria de ser poder fer fotografies crítiques de la realitat i no pas col·leccionar fotos de carnet.

Article publicat a Nació Digital

Rajoy, Pronovias, tancs i maniobres

Entre la picada d’ullet d’Albiol a Arrimadas i l’alegre ignorància de Rajoy sobre la nacionalitat espanyola dels catalans no sé encara a qui votar el 27-S. Just ahir Mariano Rajoy va perpetrar un dels ridículs més gloriosos que recordo a la política espanyola. La seqüència d’humor absurd és magistral: va ser incapaç de respondre al periodista Carlos Alsina sobre com es retiraria la ciutadania espanyola i europea als catalans quan siguem independents. El periodista d’Onda Cero (que no és precisament una emissora independentista) va tirar de Constitució i va recordar que la sagrada carta magna impedeix retirar la nacionalitat espanyola a tots els “espanyols d’origen”. I aquí el drama. Rajoy no contesta, silenci, i replica preguntant: “i la [nacionalitat] europea què?” Llavors, cruel, Alsina va reblar el clau i va recordar que la nacionalitat europea s’adquireix pel simple fet de tenir l’espanyola. I a partir d’aquí hilaritat i vergonya.

Rajoy no és cap oligofrènic. Fou el registrador de la propietat més jove d’Espanya, amb 23 anys. El més curiós del tema és que el segon és el seu germà Enrique. I ho ha estat tot al Partit Popular, a l’ombra de Manuel Fraga i de José María Aznar. Per cert, té una germana que també és registradora de la propietat. Curiositats familiars. Això sí, la seva tàctica ha estat sempre la de no respondre, la de deixar podrir els conflictes i aparèixer al final com l’única opció, l’única solució. Però amb Catalunya això no ha servit i no servirà. No es tracta de Gürtel ni de l’espionatge de Madrid o el Palma Arena. No. Es tracta de democràcia, d’arguments, de xoc de sobiranies, de política en definitiva. I Rajoy (i la direcció del Partit Popular) ha fracassat. Fa olor d’Alfons XIII abans de fugir després de les eleccions municipals de 1931, les que al final van servir per proclamar la Segona República espanyola.

Alfons XIII era també la punta de l’iceberg d’un sistema espanyol de cacics. Avui no és així. Avui ningú actuaria usant la seva posició econòmica i laboral sobre ningú per suggerir el sentit del vot dels seus treballadors. O sí? Doncs sí, en ple 2015 empreses com Pronovias i Almirall (mai podrem agrair prou l’existència d’Almax) “recomanen” als seus treballadors que no es posin gaire en això de la independència, que potser marxarien de Catalunya. Ai las! Que marxin, vindran molts d’altres i portaran molta feina. L’efecte capital que tindrà Barcelona serà brutal i caldrà saber vehicular l’energia del nou estat a tot el país.

I els bancs? Ai els bancs. Perquè són bona gent, però si no Caixa d’Enginyers hauria de publicar anuncis als diaris donant les gràcies a bancs catalans. Un cop segrestades i violades les caixes catalanes tensar la relació dels catalans amb les entitats financeres no ha estat una bona idea. La coerció no ha servit mai amb els catalans que sempre hem estat més conformistes que mesells.

Però tot està controlat. L’exèrcit espanyol es traslladarà a Cubelles per fer maniobres militars a mitjans d’octubre. El Ministeri de Defensa ha anunciat que desplegarà més de 70 soldats i una desena de vehicles en una propietat privada, que no concreta. Com diria Rajoy “és una disquisició que no duu enlloc”, però per si de cas ja tenim les tropes apuntant. Gràcies per tot Mariano.

Article publicat a Nació Digital