La “convergentització”

Convergència i Unió (CiU) ha estat un artefacte polític esplèndid que ha funcionat durant dècades, amb mala salut de ferro. Així, Catalunya ha arribat al màxim d’autogovern i d’horitzó nacional (també gràcies a molta més gent òbviament). Poc discutible. Però a CiU feia anys que la cosa no anava bé, que ja no sortien tant i que al final ja no es parlaven, ja no tenien ganes de fer coses junts. CiU ja no existeix. Una separació amistosa diuen. Per a alguns el problema del procés era CiU i en Duran, ara ja no hi són. Suposo que ja no hi ha problema.

Crisi a la coalició que dóna suport al Govern vol dir canvis al Govern. Fet i debatut: marxen els consellers d’Unió (casualment oficialistes) i el president Mas configura un Govern convergent, a excepció de Ferran Mascarell. Comença la “convergentització”. I comença sense caretes i hauria de seguir sense excuses. Paraules del president: “El nou Govern està altament cohesionat en el seu últim objectiu nacional: que el poble de Catalunya es pugui pronunciar de manera definitiva sobre la constitució d’un Estat per a Catalunya”. CDC vol la consulta, el Govern és convergent ergo el Govern farà la consulta. O no? Jo crec que sí.

No us fieu de la premsa. Són els que deien/dèiem que no hi hauria 9-N perquè no hi hauria acord per la pregunta. Que CDC no trencaria amb Unió. Que Mas pactaria amb Rajoy. Que no hi hauria 27-S. Diuen, diuen, diuen. La realitat desmenteix sempre als periodistes. I som al cap del carrer a punt d’iniciar la campanya de les nostres vides i seguim despistats.

Munté, Ciuraneta, Borràs i Jané. Els cognoms de les noves cares del Govern. I aquestes cares diuen que actuaran com un sol home, a les ordres de Mas per assolir la consulta. No hi ha excuses. I Mas ja ha donat una ordre: Convergència ha de fer una pas enrere com a partit, però la seva gent ha de seguir empenyent i donant-ho tot. Això és el que va dir Mas a Molins de Rei. Cap segrest ni cap extorsió. El president ja sap que Esquerra farà la seva. I l’anomenada societat civil doncs farà el que cregui. Però ell no es quedarà mà sobre mà. De moment, la “convergentització” és fer de convergent, i si de cas que el mèrit se l’endugui un altre. Mas demana al partit que no faci de partit. Dur. Però els convergents faran el que toca. A tots ens cal una mica disciplina militar ara que l’hora greu s’acosta.

Aquests dies en una tertúlia radiofònica (cadascú té els seus vicis) he sentit que “la política l’han de fer els polítics” i que el president Mas no pot anar encolomant a la gent la seva responsabilitat. Més d’un milió i mig de persones vàrem sortir al carrer per dir que volíem votar. I això és fer política. Esquerra Republicana i la seva aliança volen fer política. La “convergentització” de Mas vol fer política. I tot plegat perquè la ciutadania fa política, no perquè els polítics facin de polítics. Perquè això dels tertulians de les ràdios dóna per molt, però nosaltres millor ens dediquem al país de veritat.

Article publicat a Nació Digital
Anuncis

Contra els «quinquis» del Baix

Sóc nat a Barcelona i barceloní d’acció i pensament, però des de fa uns anys visc molt content a Sant Feliu de Llobregat, capital tímida d’una de les comarques més poblades, dinàmiques i significatives d’aquest país. Sovint el reduccionisme de les informacions de premsa o el maximalisme de la política partidista han portat a situar el Baix Llobregat com a una espècie de territori on la gent va pel carrer amb braçalets del PSC o d’ICV-EUiA, i on no es parla català. Quina ximpleria! El “cinturó roig” ja ha passat a la història, poc o molt. Però el Baix Llobregat, se’m dirà, és l’únic lloc on el PSC encara manté el tipus. Bé, és la “taca vermella” en el mapa blau convergent de les comarques de Catalunya. Sovint per això, també, i sense voler entendre la sociologia canviant del Baix Llobregat s’ha preferit fer la caricatura: els “quinquis” del Baix.

Doncs ja n’hi ha prou. No ho dic jo, ho diuen els fets. Per començar, òbviament, cal dir que el fet de que PSC i ICV s’hagin repartit el “pastís” polític de l’àrea metropolitana de Barcelona durant tres dècades no vol dir res: i molt menys els converteix en “quinquis”. Altra cosa són les pràctiques clientelars a nivell comarcal. Per dir-ho ràpid: si qui governa el consell comarcal és d’un color i l’ajuntament X és d’un altre color doncs tindrà menys beques menjador que les que té un altre ajuntament Y però que és del color dels primers. S’entén, oi? Però això no converteix el Baix Llobregat en terra de “quinquis”. Aquí no hi ha l’operació Pokemón o el Terres Cavades per dir alguna cosa i sense assenyalar a ningú.

Ara al Baix Llobregat entra una (altra) bafarada d’aire fresc. El proper 11 d’abril Molins de Rei, al cor comercial i cultural del Baix Llobregat, tindrà un alcalde de Convergència i Unió, en Joan Ramon Casals. A veure, no és el primer alcalde de CiU al Baix Llobregat. Per exemple, el president de la Diputació de Barcelona, Salvador Esteve, és alcalde de Martorell. Però, Molins de Rei era un dels extrems del cinturó roig, el del PSUC (i després ICV): Sant Feliu de Llobregat, Cerdanyola del Vallès, Sabadell, i d’altres… I ara CiU puja a tots aquests municipis, i governarà a Molins. Tot està canviant. Als Estats Units la comunitat negra votà per George W. Bush perquè la sociologia ha canviat en les darreres dècades. I ara a Catalunya també, i els canvis van en tots sentits i direccions, alerta general.

Sobre el cas particular de Molins de Rei val a dir que els seus ciutadans tenen molta sort i han escollit bé. Jove, extremadament preparat i responsable de política municipal de Convergència en tres mandats: un autèntic crack que no és cap “quinqui”. I sí, del Baix Llobregat.

(Publicat a Nació Digital)