El Sònar com a lliçó

En aquest país patim una malaltia autoimmune que ens porta a creure que som detritus de l’univers, que res fem bé i que tot va pel pedregar. Creiem que si innovem la cagarem, que cal anar a allò segur, a allò què sabem que funciona. Valgui per comerciants, artistes o enginyers (fins i tot periodistes). Som els de l’auca del senyor Esteve. Som mesells i covards. Sí catalans, aquest és el marc mental i cultural que estem provant de trencar ara amb això que se’n diu sobiranisme o transició nacional o com vulgueu.

Però tenim exemples, molts, d’històries d’èxit. I amb normalitat. No tot són start-ups, empreses tecnològiques del nou mil·lenni o gurus barbamecs com Pau García-Milà (amb tot el respecte). O no només. A Catalunya hi ha coses que es fan bé, i que fa temps que es fan bé, i que fa temps que canvien, que es reinventen, per seguir fent-se bé. El cas més paradigmàtic és el del Sònar. Molts ho associen encara a un festival de música, sobretot els que no hi han anat mai. I d’altres consideren que és una festa intel·lectual en calça curta. Tot una mica potser. Però Sònar sobretot és un imant. Un focus on tot el que té a veure amb la tecnologia i amb la creativitat té un aparador. És el que ens moderns en diuen un pol de creació, o encara pitjor: un hub.

Sònar és més una fira, una àgora postmoderna, un mirall en temps real del que està passant a l’avantguarda mundial. La música és una excusa, és bàsicament la banda sonora del món en què vivim i del futur que vol dibuixar. Res d’això és poesia. Són més de 52 milions d’euros d’impacte econòmic per a la capital de Catalunya.

Que un festival de música arribi a les 20 edicions pot ser casualitat però que després de dues dècades creixi i pensi en adoptar d’altres modalitats artístiques (arts escèniques?) en el seu catàleg és quelcom diferent. Per una banda és una gran noticia per al país i els seus artistes –enguany Sònar ha tingut més artistes locals que mai- i per altra banda és la demostració de que, com deia l’anunci, la feina ben feta no té fronteres.

Els directors del festival Enric Palau, Ricard Robles i Sergi Caballero potser no són superherois però sí que han hagut de posar alguna cosa més que màgia per tirar endavant els seus projectes indòmits i singulars: bàsicament, voluntat. El Sònar pot ser una lliçó per a tots: per als polítics perquè tinguin mirada llarga, als ciutadans perquè siguem constants amb la nostra reivindicació i a l’opinió publicada perquè sigui més humil.

(Publicat a Nació Digital)
Anuncis

Blancaneu/Blancanieves, un èxit català?

Ja s’han donat els premis Goya, el guardons del cinema espanyol. Enguany, i com estava previst, ha triomfat Blancanieves (o Blancaneu) de Pablo Berger. S’ha endut deu premis, que van des de millor pel·lícula a millor disseny de vestuari, passant per millor cançó original.  Un èxit per a una producció catalana. Home, però si es veu que parlen en castellà, em direu. Sí, és una pel·lícula muda i si llegeixes els llavis sembla que parlin castellà. I què? Què no es pot fer cinema català en castellà? Qui diu això és un cretí. Aquesta cosa que he sentit dir a gent intel·ligent és paradoxal. Critiquen que Juan Marsé no anés a la Fira de Frankfurt anys enrere perquè es va decidir que hi acudia la literatura en català i no la catalana. I això es pot debatre, i tant! Però ai las, si la producció catalana amb actors castellans es premia a Espanya llavors no és cinema català. Català i en català no és el mateix, tot i que podria ser-ho, ja m’enteneu.

Imatge

Si hom repassa el palmarés històric d’aquests premis es trobaran alguna pel·lícula catalana en català com és el cas de Pa Negre el 2011. També cintes catalanes que no són ni en català ni en castellà com La vida secreta de las palabras d’Isabel Coixet que guanyà el 2006. I d’això no se’n parla?

Els catalans som diferents o se’ns tracta diferent? La cultura, com el futbol, té molt de representació política, d’identitat sobretot, però no hauria de ser mai una cosa tancada. Ho dic per Catalunya i per Espanya i per tots. Ahir es van poder veure catalans reivindicatius i catalans agraïts. Alguns, com Juan Antonio Bayona, guanyador al Goya per la millor direcció amb Lo Imposible (una cinta catalana amb Ewan McGregor? doncs sí), va animar als seus companys de professió. Està claríssim que va ser una nit amb accent català, sigui aquest accent mut o sonor. Un èxit.

El Sònar ens dóna el ‘susto’

Aquesta setmana ha estat notícia el cartell de la nova edició (i en van vint) del Festival de Música Avançada i Multimèdia SÒNAR. Per mi és la cita musical de l’any, i més que musical: la cita artística de l’any a Barcelona. En sóc un fan incondicional. Com a espectador i com a periodista l’he gaudit abastament. Enguany els cap de cartell vintage seran dues llegendes del gènere: Kraftwerk i Pet Shop Boys. Uns es van inventar la cosa i els altres ho van portar al món pop, a les emissores de ràdio. Torna Laurent Garnier, i destaquen apostes com SkrillexPaul KalkbrennerEd Banger 10Two Door Cinema ClubSoulwax. Serà meravellós enguany. També hi seran Jamie Lidell i la meva ídol Mary Anne Hobbs.

Imatge

Però ara ve el ‘susto’. El Sònar de Dia abandona el CCCB, el pati Joan Coromines. El primer que hom pensa és: ho han matat, quina desgràcia. Era gran part de la gràcia del festival, el feia únic a Europa, al rovell de l’ou de la ciutat i entre dos museus contemporanis. Per què? Doncs tot té una explicació. Sóc un romàntic i encara no em puc fer la idea, però segur que serà millor. Més espai, més comoditat i més de tot a la Fira Barcelona de Montjuïc. Però encara estic emprenyat, ho accepto però no m’agrada.

La principal virtut de Sònar, i dels seus tres creadors i directors, és també el seu principal defecte: la innovació. Però és una cosa obsessiva, si no canvien no milloren. Ho fan pel seu bé, per seguir sent els millors. És una estranya manera de ser conservador i triomfar. Val a dir que en l’edició de 2012 es van rebentar tots els rècords d’assistència. Ara, a més de la clatellada infernal de l’augment de l’IVA, calia innovar. Són com els taurons, no poden parar quiets, han de tirar endavant. Però taurons dels bons.