La “convergentització”

Convergència i Unió (CiU) ha estat un artefacte polític esplèndid que ha funcionat durant dècades, amb mala salut de ferro. Així, Catalunya ha arribat al màxim d’autogovern i d’horitzó nacional (també gràcies a molta més gent òbviament). Poc discutible. Però a CiU feia anys que la cosa no anava bé, que ja no sortien tant i que al final ja no es parlaven, ja no tenien ganes de fer coses junts. CiU ja no existeix. Una separació amistosa diuen. Per a alguns el problema del procés era CiU i en Duran, ara ja no hi són. Suposo que ja no hi ha problema.

Crisi a la coalició que dóna suport al Govern vol dir canvis al Govern. Fet i debatut: marxen els consellers d’Unió (casualment oficialistes) i el president Mas configura un Govern convergent, a excepció de Ferran Mascarell. Comença la “convergentització”. I comença sense caretes i hauria de seguir sense excuses. Paraules del president: “El nou Govern està altament cohesionat en el seu últim objectiu nacional: que el poble de Catalunya es pugui pronunciar de manera definitiva sobre la constitució d’un Estat per a Catalunya”. CDC vol la consulta, el Govern és convergent ergo el Govern farà la consulta. O no? Jo crec que sí.

No us fieu de la premsa. Són els que deien/dèiem que no hi hauria 9-N perquè no hi hauria acord per la pregunta. Que CDC no trencaria amb Unió. Que Mas pactaria amb Rajoy. Que no hi hauria 27-S. Diuen, diuen, diuen. La realitat desmenteix sempre als periodistes. I som al cap del carrer a punt d’iniciar la campanya de les nostres vides i seguim despistats.

Munté, Ciuraneta, Borràs i Jané. Els cognoms de les noves cares del Govern. I aquestes cares diuen que actuaran com un sol home, a les ordres de Mas per assolir la consulta. No hi ha excuses. I Mas ja ha donat una ordre: Convergència ha de fer una pas enrere com a partit, però la seva gent ha de seguir empenyent i donant-ho tot. Això és el que va dir Mas a Molins de Rei. Cap segrest ni cap extorsió. El president ja sap que Esquerra farà la seva. I l’anomenada societat civil doncs farà el que cregui. Però ell no es quedarà mà sobre mà. De moment, la “convergentització” és fer de convergent, i si de cas que el mèrit se l’endugui un altre. Mas demana al partit que no faci de partit. Dur. Però els convergents faran el que toca. A tots ens cal una mica disciplina militar ara que l’hora greu s’acosta.

Aquests dies en una tertúlia radiofònica (cadascú té els seus vicis) he sentit que “la política l’han de fer els polítics” i que el president Mas no pot anar encolomant a la gent la seva responsabilitat. Més d’un milió i mig de persones vàrem sortir al carrer per dir que volíem votar. I això és fer política. Esquerra Republicana i la seva aliança volen fer política. La “convergentització” de Mas vol fer política. I tot plegat perquè la ciutadania fa política, no perquè els polítics facin de polítics. Perquè això dels tertulians de les ràdios dóna per molt, però nosaltres millor ens dediquem al país de veritat.

Article publicat a Nació Digital

Ser transparents i matar el missatger

El president Artur Mas va encapçalar la segona cimera contra la corrupció (també dita de regeneració democràtica) la setmana passada. En van sortir 51 mesures que haurien de fer més transparent tot allò que té a veure amb la cosa pública, i amb els seus servidors. “A títol propi” el president proposa regular la transparència i l’accés a la informació i ha proposat una institució independent que ho coordini. Ai! Com es regula la transparència? Hi ha graus d’opacitat? Mas proposa també un web que reti compte de totes les accions del Govern així com que es facin públiques les retribucions dels càrrecs electes, alts càrrecs i assimilats. Això ja sembla més factible.  Suggereix assignar un “auditor permanent” a cada partit per analitzar els seus comptes. A més, el president planteja que quan algú deixi un càrrec, faci pública la variació que ha tingut el seu patrimoni durant l’època que ha ocupat el càrrec i ho pugui justificar. També reclama publicitar tots aquells consells d’administracions i aquelles empreses que rebin diners públics. Bé.

Tot té molt bona pinta. Però com es fa això de regular la transparència? És quelcom que té a veure amb l’ètica. És transparent fer pública la declaració de la renda? Doncs sí, però no sé si serveix de gaire. Les malifetes normalment no queden recollides en una llibreta (a no ser que siguis Luis Bárcenas). Segurament el plantejament del president és tan ambiciós com ple de bona fe. Però neix en un moment dubtós, amb la possible imputació d’Oriol Pujol a l’aire, i amb un context contaminat i farcit de ràbia ciutadana que no quedarà satisfeta amb res. Però el president fa bé tot i que al carrer hi ha ganes de guillotina. La gent està cansada i impotent, té la sensació d’haver estat enganyada. I això és profundament injust perquè la immensa majoria de polítics i de servidors públics no només són honrats sinó que són exemplars. Ho han de fer millor, això sí, molt millor. La dona del César no només ha de ser-ho si no que ha de semblar-ho. Sóc naïf? No, això és així. Que guillotinin els altres.

El risc de Mas no és ser ambiciós sinó que pot ser estèril. Anem a pams. Tres de les seves propostes en l’àmbit judicial requereixen modificacions legislatives a nivell estatal, mala peça al teler. És el cas revisar a l’alça el termini de prescripció dels delictes de corrupció, tipificar com a delicte l’enriquiment patrimonial injustificat i modernitzar la Llei d’enjudiciament criminal, que data del segle XIX.

Aquest darrer punt és crític. La nova Llei d’enjudiciament criminal hauria de regular les escoltes telefòniques, la durada màxima de la instrucció, la vulneració del secret de sumari o la figura de l’imputat. Quan el president ho va explicar a Palau volia donar un missatge als mitjans de comunicació, no pas a la justícia. Per Mas és la premsa qui condemna imputats o qui publicita les males arts d’alguns o qui esberla el secret de sumari. Potser té raó. Però la premsa té els seus límits, i d’això també se n’encarrega la justícia. En qualsevol cas president, no es pot matar el missatger.

(Article publicat a Nació Digital)

Rajoy, Duran, Colau i la demagògia

Primer de tot: aquest article no acusa a Mariano Rajoy, Josep Antoni Duran i Lleida i a Ada Colau de ser demagogs ni de practicar la demagògia, en cap cas. Un altre tema seria si se’ls pot imputar per aquest càrrec. Portem uns dies, setmanes i mesos força convulsos on les onades de notícies no ens deixen tenir perspectiva perquè estem contaminats. Busquem al diccionari el mot demagògia: “Política fonamentada en la utilització de mètodes emotius i irracionals per a estimular els sentiments dels governats perquè acceptin promeses i programes d’acció impracticables”. Contaminats estem.

Parlar d’emotivitat i de Rajoy pot resultar un oxímoron. Però el cas és que el president del Govern espanyol i del Partit Popular ha decidit que per esvair qualsevol dubte sobre la corrupció que plana sobre seu i sobre el seu partit havia de publicar la seva declaració de renda. Quin exercici de la transparència! Mireu “españolitos”: Rajoy diu que està net. Endavant. Com es podia llegir aquests dies per les xarxes socials: “El Dioni nunca robó un furgón. En su declaración de la renta no aparece”.

 

Ara anem amb Duran. Amb prou feines fa dues setmanes que s’ha tancat amb deshonor el cas Pallerols. Doncs en comptes d’amagar-se, què fa en Duran? Atacar al seu soci convergent i “recomana” a Oriol Pujol que estant imputat pel cas ITV el millor que pot fer és dimitir. No està gens malament. Sobretot tenint en compte que aquest cap de setmana ha hagut de fer una col·lecta al consell nacional del partit per recollir fons per a la indemnització que ha de pagar pel cas Pallerols. És més, Duran ens premia: avança el congrés del partit per recuperar la credibilitat.

I ara ve la part complicada: tocar un tòtem. Entenc les simpaties que desperta la portaveu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), Ada Colau. Fa una molt bona feina, necessària malauradament, i ha aconseguit posar en l’agenda el drama dels desnonaments. La setmana passada prengué notorietat en titllar de “criminal” el secretari general de l’Associació de la Banca, Javier Rodríguez Pellitero, durant la intervenció que feia davant la comissió d’economia del Congrés. Es referia al suïcidis de persones que són desnonades. Un xic maniqueu.

Colau va aprofitar per “alertar” que si s’esgoten les vies per aconseguir la dació en pagament, els ciutadans “assenyalaran al carrer” els diputats que no donin suport a la ILP. Ui, sembla un xantatge light (pressumpte, en tot cas senyor jutge). Tot el que digué Ada Colau, tot, és el que molts ciutadans podem pensar amb l’estómac. Aplaudiments arreu. Té raó? Potser sí. Espanya passa de les ILP, bé, excepte de la de fer dels toros “fiesta nacional”. Però entenc que la pressió democràtica té altres mecanismes i que potser ens apropem massa al sentit primigeni del mot demagògia. Per cert, pel que fa a la ILP sobre els desnonaments, Unió demana que CiU voti a favor d’aquesta iniciativa, “perquè sigui possible aquest debat”. Oportunisme? En un altre article.

(Publicat a Nació Digital)