L’estiueig, badant, abans era millor

Ara qui no escrigui un article d’estiueig no és ningú. La feina d’escriptor o fabulador d’articles és feixuga i respon a una pulsió de vanitat tremenda. I no tots som Josep Maria de Sagarra, ni Néstor Luján, de fet no som ni Màrius Carol o Ignasi Aragay, per motius i alegries que no venen a tomb. Del que parlàvem, l’estiueig. Ara se’n diuen vacances o vacances d’estiu. Sona antic però així són les coses, com els dies de Nadal que no són vacances blanques o la Setmana Santa que no són festes de primavera. I ja no em poso amb qui sap avui quins dies són Pentecosta o Quaresma. A l’estiu fa calor, al juliol fa moltíssima xafogor, i tota cuca que pot posar els peus en remull sigui a mar o a muntanya doncs ho fa.

Els meus primers records d’estiu són de Cunit, d’una platja que per mi era immensa, de sorra fina ideal per fer castells efímers, de milions de cosins i d’anar algun cop al maleter del cotxe perquè tots no hi cabiem. Érem feliços perquè ningú ens havia volgut explicar encara que la vida pica i que d’aquesta coïssor que en diem experiència és d’on ha de néixer la nostra personalitat. Capvespres menorquins i empordanesos, matins sota l’umbrel·la i neveretes pesadíssimes. Novietes per carta, què n’hauran fet de les meves pàgines de llibretes d’espiral? Parlant d’això, quina il·lusió feia rebre una postal. On dius què ha anat l’Enric?

I com tot, la vida apreta i després ja pagues factures i l’estiu es basa en comptar uns dies per poder descansar. A més, sóc de la generació que ha pogut viatjar pel món. I a més a marxes forçades. Res de moure’s com Willy Fogg o Hercules Poirot, no. Nosaltres som els de la Lonely Planet, els autèntic motxillers. Ja havíem fet excursions, som del Sempre a punt, però quina suada a Tailàndia. Com més barat i més tirat millor. Carn d’Eurorrail i somiadors de vols barats. No en sabíem més i no hi havia Instagram.  

Comptar els dies per després comptar els dies és el que ens ha portat això de les vacances. L’estiueig és quelcom que sona a antic però és una actitud vital. És remullar-se. És fugir del sol i a la vegada aprofitar el vespre al màxim. La terrasseta, la cadira de metall, el gelat de tutti-frutti que ja gairebé no trobes. Tota aquesta parafernàlia ens defineix. Camping, hotel o casa dels avis. Tots són llocs adients per fer el que cal en aquesta època: badar. Quan arriba cap d’any parlem molt de regeneració, renovació i altres desitjos però el que certament pot recarregar l’energia del teu esperit i la poesia de la teva mandra és badar. Badar ens salvarà.

Article publicat a El 3 de vuit
Captura de pantalla 2018-08-03 a les 13.29.47

 

Anuncis

Abraça’l

Som, sóc, reservats. Ho sabem tot i no entenem res. Anem amb la pressa que ens obliga a oblidar-nos del que ens fereix i sobreviure amb la memòria del que ens cal. Som de Cal Justet però trepitgem el camí segurs i orgullosos. Només cal alçar el cap i mantenir la mirada al front per adonar-se, per tenir la convicció, que no som res si no és en relació a algú.

Jo sóc en relació als meus pares, al meu germà, a la meva parella, als meus fills, als meus amics. Fins i tot sóc en relació als meus companys de feina, i sóc en relació als que em troben prepotent, poca-solta, ignorant, gandul o fins i tot un desgraciat.

Tot això ve a tomb perquè em diuen que no tot pot ser parlar de política. No. Per mi la política és la família, la lleialtat, el compromís, respondre les preguntes dels fills que sempre et descol·loquen. Sent periodista, a més, cal afegir aquest punt sorneguer, cínic, incrèdul.

Però tot, tot el que fem que valgui la pena ho fem per amor. Per la dignitat i la noblesa que tots tenim pit endins. Ho fem per l’amic. Nadal és temps de donar gràcies. Però també de recollir un testimoni. Va més enllà de les creences (o no), però va de la nostra intimitat. De la nostra decisió de viure com volem i podem.

Sono carrincló i antic. Però no veig res més d’actualitat que ser capaç de donar una abraçada i de preguntar com estàs a aquell que no sap que ho necessita. Només entenent l’emoció podem ajudar a les nostres accions.

Publicat al setmanari EL RIPOLLÈS 08R