No puc o no vull?

“No vull fer plans”. M’ho diu i em sorprèn. Però té tota la base científica, en el darrer any quantes vegades has pogut programar la teva agenda vital? Aquell viatget que volies fer, aquell soparet sorpresa tot celebrant que podíem celebrar, aquella visita als cosins, aquella trobada amb els amics perquè els nens poguessin anar a la muntanya. Un any de renúncies, imposades i conscients. No triàvem i això és el que realment ens pica. No tenir el petit poder quotidià per poder creure que marques el teu propi destí. El “no vull fer plans” és un “no puc fer plans”, empoderat i decidit, però fals. La sensació de control és un vector humà, i a més ens pot el costum, perquè som animalets que ens movem per les quatre estacions i les fruites de temporada, i pels ‘tota la vida s’ha fet així’.

Però cal tenir un calendari? Tots em direu que sí. Que has d’anar per la vida amb una mica de planificació. Amb objectius, amb ganes de fer coses. Sóc un senyor que no sap mai quan cau Setmana Santa, que m’embolico amb les vacances d’estiu i sort que Déu Nostre Senyor ens va posar Nadal en una data fixa. Sí, sóc un autèntic desastre, desajustat tot i ser multitasca, desendreçat malgrat ser d’ordre. Sort dels calendaris informàtics que m’avisen amb finestretes al telèfon, ho tinc al cap, però no emergeix entre les meves preocupacions mediocres i mundanes. Ja he dit que sóc un desastre?

Amb tot el que he exposat ara ve la contradicció: cal tenir plans, horitzons si voleu. Potser no tant com tenir gravat que el dia 12 de juliol al matí faré una mitja marató i al vespre soparem caviar i llagosta. Menys concret està bé, i amb coses més realistes doncs també. Anar a donar una volta, fer la canyeta i el vermut, o dinar fora de casa era fins fa no gaire un somni, un luxe asiàtic ben llunyà. Però som de les arrancades de cavall i les frenades de burro. Tenim paciència, però crec que cada cop menys control, no podem o no volem? Ara ho veurem.

Ara comença l’olor de primavera, s’obre la porta al solet i la brisa dolça, tot ve més de gust a fora, tenim ganes de riure fort i d’explicar-nos les coses. Llatins ens diuen. Ens informen que el risc de rebrot cau en picat al febrer. Sentim que les vacunes arriben (no tan ràpid com voldríem), que hi haurà passaport sanitari al maig, que tot va bé i que anirà millor. L’optimisme ens fa estúpids, i si ja érem estúpids ara imagina el que pot arribar a venir. Recorda que no feies plans perquè no podies no perquè no volies. Ara voldràs. Sabràs què fer? Com si fos San Fermín tots corrents quan obrin la porta del toril. La sensació de tornar a tenir llibertat, quina frescor, quina alegria. I ara la vessarem.

La necessitat de tenir bones notícies, de creure que el nostre dia a dia pot ser millor. Ara, malgrat el confinament i les restriccions, o precisament per això podem tenir esperança en què la nostra monotonia pot petar i que ens trobem un món molt millor, ple de purpurina. Abans de la pandèmia no teníem aquesta opció. Ens conformàvem o somiàvem? Com deia el poeta “la millor manera de fer realitat els teus somnis és despertar”. Doncs això, realisme i tranquil·litat. No poder, no voler o no saber. Tot està bé mentre creiem que ho decidim nosaltres.

Article publicat a Fet a Sant Feliu

Armilles grogues

Ja fa dies, setmanes, que duren les armilles grogues. Es tracta d’uns grups de protesta francesos. Segur que recordeu que a principis de novembre es va iniciar la queixa contra l’augment previst dels impostos al dièsel i a la gasolina, que el president guai de la República, Emmanuel Macron, va insistir que ajudaria a la transició del país cap a l’energia verda. Però no. La gent no s’estava per orgues, i menys quan es toca la butxaca sense saber ben bé perquè. Doncs just abans de Nadal, uns 2.000 armilles grogues van trencar el cordó policial instal·lat en un dels peatges d’El Voló i van tallar l’autopista A9 que connecta amb la Jonquera. L’acció va provocar llargues cues tant en sentit nord com en sentit sud i, hores més tard, ja a la tarda, van ser desallotjats amb càrregues i gasos lacrimògens pels antidisturbis de la Gendarmeria. Els manifestants, al seu torn, van respondre la contundent actuació policial llançant pedres, palets i altres objectes des de dalt d’un dels ponts que creua la via. Tot molt normal.

Però, què volen aquesta gent de la roba fluorescent? Sempre és el mateix: reclamar a Macron que, o bé dimiteixi o bé convoqui una consulta en relació a les mesures que vol tirar endavant. Amb tot, s’acumulen els pollastres en els dos sentits de la marxa sobretot a l’autopista AP-7 a Figueres i la Jonquera.

És un objectiu massa concret per ser un moviment civil? Una protesta, sigui o no llarga, és un element polític? És clar que sí. Té algun element comú amb l’independentisme català? La mobilització, bàsicament. Però hi veig una diferència gran i greu: bastir una república catalana no és una cosa que es faci només tallant carreteres. Cal més suc, i sobretot molta paciència i resistència. Així ens ha tocat jugar.

Publicat al setmanari El Ripollès

L’estiueig, badant, abans era millor

Ara qui no escrigui un article d’estiueig no és ningú. La feina d’escriptor o fabulador d’articles és feixuga i respon a una pulsió de vanitat tremenda. I no tots som Josep Maria de Sagarra, ni Néstor Luján, de fet no som ni Màrius Carol o Ignasi Aragay, per motius i alegries que no venen a tomb. Del que parlàvem, l’estiueig. Ara se’n diuen vacances o vacances d’estiu. Sona antic però així són les coses, com els dies de Nadal que no són vacances blanques o la Setmana Santa que no són festes de primavera. I ja no em poso amb qui sap avui quins dies són Pentecosta o Quaresma. A l’estiu fa calor, al juliol fa moltíssima xafogor, i tota cuca que pot posar els peus en remull sigui a mar o a muntanya doncs ho fa.

Els meus primers records d’estiu són de Cunit, d’una platja que per mi era immensa, de sorra fina ideal per fer castells efímers, de milions de cosins i d’anar algun cop al maleter del cotxe perquè tots no hi cabiem. Érem feliços perquè ningú ens havia volgut explicar encara que la vida pica i que d’aquesta coïssor que en diem experiència és d’on ha de néixer la nostra personalitat. Capvespres menorquins i empordanesos, matins sota l’umbrel·la i neveretes pesadíssimes. Novietes per carta, què n’hauran fet de les meves pàgines de llibretes d’espiral? Parlant d’això, quina il·lusió feia rebre una postal. On dius què ha anat l’Enric?

I com tot, la vida apreta i després ja pagues factures i l’estiu es basa en comptar uns dies per poder descansar. A més, sóc de la generació que ha pogut viatjar pel món. I a més a marxes forçades. Res de moure’s com Willy Fogg o Hercules Poirot, no. Nosaltres som els de la Lonely Planet, els autèntic motxillers. Ja havíem fet excursions, som del Sempre a punt, però quina suada a Tailàndia. Com més barat i més tirat millor. Carn d’Eurorrail i somiadors de vols barats. No en sabíem més i no hi havia Instagram.  

Comptar els dies per després comptar els dies és el que ens ha portat això de les vacances. L’estiueig és quelcom que sona a antic però és una actitud vital. És remullar-se. És fugir del sol i a la vegada aprofitar el vespre al màxim. La terrasseta, la cadira de metall, el gelat de tutti-frutti que ja gairebé no trobes. Tota aquesta parafernàlia ens defineix. Camping, hotel o casa dels avis. Tots són llocs adients per fer el que cal en aquesta època: badar. Quan arriba cap d’any parlem molt de regeneració, renovació i altres desitjos però el que certament pot recarregar l’energia del teu esperit i la poesia de la teva mandra és badar. Badar ens salvarà.

Article publicat a El 3 de vuit

 

Abraça’l

Som, sóc, reservats. Ho sabem tot i no entenem res. Anem amb la pressa que ens obliga a oblidar-nos del que ens fereix i sobreviure amb la memòria del que ens cal. Som de Cal Justet però trepitgem el camí segurs i orgullosos. Només cal alçar el cap i mantenir la mirada al front per adonar-se, per tenir la convicció, que no som res si no és en relació a algú.

Jo sóc en relació als meus pares, al meu germà, a la meva parella, als meus fills, als meus amics. Fins i tot sóc en relació als meus companys de feina, i sóc en relació als que em troben prepotent, poca-solta, ignorant, gandul o fins i tot un desgraciat.

Tot això ve a tomb perquè em diuen que no tot pot ser parlar de política. No. Per mi la política és la família, la lleialtat, el compromís, respondre les preguntes dels fills que sempre et descol·loquen. Sent periodista, a més, cal afegir aquest punt sorneguer, cínic, incrèdul.

Però tot, tot el que fem que valgui la pena ho fem per amor. Per la dignitat i la noblesa que tots tenim pit endins. Ho fem per l’amic. Nadal és temps de donar gràcies. Però també de recollir un testimoni. Va més enllà de les creences (o no), però va de la nostra intimitat. De la nostra decisió de viure com volem i podem.

Sono carrincló i antic. Però no veig res més d’actualitat que ser capaç de donar una abraçada i de preguntar com estàs a aquell que no sap que ho necessita. Només entenent l’emoció podem ajudar a les nostres accions.

Publicat al setmanari EL RIPOLLÈS 08R