El nostre Cristiano Ronaldo

No sé com s’ho fa però Cristiano Ronaldo, el CR7 del Madrid, és el millor jugador de futbol del món. Una altra cosa és Leo Messi, que està per sobre dels mortals i que es dedica a l’art en format gespa. Però Cristiano sempre hi és en les grans ocasions. És un tipus que potser no cau gaire simpàtic als no-madridistes. Normal. Però és un líder per als madridistes o, si més no, confien en ell. Això és el que ens cal.

Amb consellers i activistes a la presó i el president Puigdemont als llimbs alemanys, no és tant un moment de buscar noms sinó de confiar. De confiar en alguna cosa. En el cas de Cristiano Ronaldo ell té fe en què sempre acabarà guanyant. Això és el madridisme, i el barcelonisme d’ençà que Joan Laporta va arribar a les nostres vides, tot seguint aquell boig anomenat Cruyff. Doncs això. Canvieu els noms, però ja hem tingut Artur Mas, Carles Puigdemont, Jordi Turull, Josep Rull, Marta Rovira, Oriol Junqueras, Joan Puigcercós, Clara Ponsatí i tots els que vulgueu. Ja tenim base, per no parlar dels dos milions i escaig de votants independentistes, i pujant. Som 2018 i hi ha qui diu que el procés va començar el 2012.

Doncs no, com el madridisme, venim de molt lluny. I tenim molts referents. Que si Juanito, que si Gento, que si Di Stéfano. Nosaltres venim de Pallach, Pujol, Benet, Barrera, Campmany, Maragall, Cullell, Carod,… Tenim planter. Crec que el president que cal investir és el president Carles Puigdemont, vagi per endavant. Però tenim planter, insisteixo i no parlo de qui ha de ser president o presidenta. Parlo de lideratge, dels polítics que es mouen. El fet de perdre els consellers Rull i Turull, o la marxa de Rovira han estat cops durs a la màquina de negociar. Ara bé, i perdoneu la ingenuïtat, però si no sabem res és que potser qui ara negocia és que ho està fent bé i discretament. Però crec en els lideratges, en les persones. Hi ha un algú? Hi ha un qui?

Però alerta, ha de ser algú de club. Estic en contra del Govern de tècnics, de persones de reconegut prestigi i tal i qual. És un moment de tensió política i calen polítics, de partit i no de partit si es vol. Però gent compromesa i amb trajectòria, amb compromís. Això és Cristiano Ronaldo, ben passats els trenta, ha deixat de ser un extrem o mitja punta per convertir-se en un “nou” clàssic. Què té menys velocitat? Doncs ho ha guanyat en col·locació. Aquí podem fer el mateix, Catalunya necessita aquest sacrifici. I sobretot necessita moltes opinions, però no necessita mentides (kale borroka? violència?) ni de falses veritat (el Govern Puigdemont estava preparant la República o no?), cal execució.

Govern? Sí, ràpid perquè el país ho necessita, no fem brometes. I començar a caminar i moviment, i fer fora el 155. Hem de jugar directe, poques passades, però bones. Si a la Lliga no ens ha anat bé doncs ens ho juguem tot a la Champions. Ara és el moment del nostre Cristiano Ronaldo.

Siuuuuu!

Article publicat a Nació Digital

 

Anuncis

“Borbones, ladrones”

Espanya és un lloc encantador. L’Estat espanyol és per contra una claveguera farcida de decisions arbitràries contra els ciutadans. I tot basat en la sacrosanta Constitución española de 1978. Aquest text inamovible i veritat absoluta diu en el seu article vintè que “es reconeixen i protegeixen els drets a expressar i difondre lliurement els pensaments, idees i opinions mitjançant la paraula, l’escrit o qualsevol altre mitjà de reproducció”. El dret a la “producció i creació literària, artística, científica i tècnica” també està recollit, així com el dret a comunicar o rebre lliurement informació veraç per qualsevol mitjà de difusió. La Constitución, a més, descarta totalment la censura prèvia, i em fa recordar els segrestos de diverses edicions de la revista El Jueves.

Amb tot això, hem sabut que el raper mallorquí Valtonyc haurà d’entrar a la presó. El Tribunal Suprem ha confirmat la condemna de tres anys i mig de presó que l’Audiència Nacional va imposar a Josep Miquel Arenas Beltrán per delictes d’enaltiment del terrorisme, calúmnies i injúries greus a la Corona, i amenaces no condicionals en les seves cançons. De res han valgut els arguments de l’acusat que recordant el dret a la llibertat d’expressió i a la creació artística. Per altra banda, el rap és el que té, és provocador. El Jueves i Valtonyc tenen un nexe: creuen en la llibertat i han topat amb la monarquia borbònica hereva del franquisme.

Les cançons de Valtonyc a mi no m’agraden. El rap és una cosa que em costa i el trap ni t’explico. Potser perquè avui estic en pau amb mi mateix però tanta agressivitat no em commou. Ni el GRAPO ni ETA ni els fills de Cospedal. En canvi, m’agrada la cançó “La mataré” de Loquillo i entenc que la salvatge lletra és tan sols ficció. No entenc que en l’època del P2P i l’internet es pretengui segrestar una cançó, i encara em sembla més medieval empresonar artistes. Propi de la URSS o de la Xina.

Efectivament les llibertats tenen límits. Tot està comprès en les lleis, però sempre que hi ha alguna cosa contra el rei d’Espanya i família la cosa es complica. No passa res per representar la decapitació del president Puigdemont, això és humor. No conec Valtonyc. De fet, fins aquesta setmana no l’havia sentit ni escoltat mai.

La sentència del raper mallorquí assegura que els continguts de les seves lletres van més enllà de “l’expressió de consciència amb objectius polítics, solidaritats amb els presos o camaraderia nascuda de vincles ideològics”, per tant, “no queden amparats en la llibertat d’expressió o difusió d’opinions invocada per l’acusat i la seva defensa”. Ai las, més enllà de l’expressió de consciència, diu. I com? No agrada, entenc, però no es posa a la presó algú perquè no t’agradin les seves idees, o sí? I ara em venen al cap Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, Oriol Junqueras i Joaquim Forn, a més dels Jordi Turull, Meritxell Borràs, Josep Rull, Dolors Bassa, Raül Romeva i Carles Mundó. Perquè la intolerància és la font de tot, porta a la rancúnia i a la persecució. Per ser catalans? Potser sí, però sobretot perquè no som com ELLS volen que siguem.

Article publicat a Mèdia.cat

Mas sempre té raó

Artur Mas: “Jo crec que tots els actors que van votar la declaració el 27 d’octubre sabien que no tenia recorregut real”. Aquest és un dels titulars que ahir va deixar el president Mas en una entrevista radiofònica. Pocs minuts després el president Carles Puigdemont admetia que les negociacions per formar Govern a Catalunya haurien d’haver anat més de pressa, però recordava que “la situació és complexa” i, atenció, demanava no caure en retrets.

Al president Mas sempre se l’ha d’escoltar. I més ara quan calen matisos enmig del maniqueisme adolescent de patriotes i traïdors. Pel president que té la casa embargada la prova que el 27 d’octubre va ser purament una acció parlamentària era que, després, el govern del país no s’havia reunit per prendre cap decisió. I això pica. Ningú ha enganyat a ningú, baixeu les armes, i el Govern va fer tot allò que tocava. Però el context històric era quan menys intens i dramàtic.

Diu Mas, i té raó, que en el món de la política hi ha un component simbòlic i estètic. Moltes vegades “un argument s’exagera o s’infla per quedar ben posicionat” davant l’opinió pública. I després la pregunta que ha indignat a nyerros i cadells: “Això és un engany o una exageració?”. D’aquí es desprèn per alguns que Mas reconeix que s’ha enganyat a la població. Fals! El president explica la pel·lícula per als nens grans.

“No posem tothom en el mateix sac. Mirem qui va dir què i llavors veurem que hi ha gent que va dir el que es pensava i van ser titllats de traïdors”, tota la raó. Dies alegres però amb aroma dels anys trenta. No ha de ser fàcil ser Puigdemont. Ni Junqueras.

Madrid no es va portar bé, de nou. De nou, demostrant que només hi ha independència com a sortida factible. Eleccions imposades, 155, hòsties i catalans agenollats. Perquè no som bascos i perquè ens volen eliminar/assimilar. És la història del nostre país, la dels catalans parlin el que parlin, i que sempre acabem rebent.

Mas parla del passat, del present i del futur. I de nou dic que se l’ha d’escoltar. I a Puigdemont, Junqueras, Homs, Rull, Turull, Carod, Ortega, Rigau, Jové,… Quants més millor. Parlar i compartir.

Jo era dels de “tenim pressa”. I després de córrer veig que potser era un error, no un engany. Artur Mas creu que l’independentisme ha comès l’error de posar-se terminis “per poder dir que ens ho creiem”. Sempre té raó. No és fer marxa enrere, és caminar millor.

Article publicat a Nació Digital

Tu també ets un polític

Perdoni que el tracti de tu, però fer títols té aquestes coses. Has d’escollir. I sempre que decideixes comets errors. I d’això va la política, la gestió, la vida familiar i la vida en general. A la pel·lícula Any Given Sunday (Un dia qualsevol) el personatge central el porta un tal Al Pacino i en un discurs memorable i molt usat, sobre guanyar cada polzada, comença dient: “He comès tots els errors que un home de la meva edat por haver comès”. No està malament. Sovint, quan penso en coses que penso quan no penso en altres coses, em repeteixo aquesta frase i, mira, dec anar força bé. Amb això vull dir que la vida és el que fas mentrestant.

Esculls constantment. Ets el que mira la televisió i esbufega quan parla segons qui, el que passa ràpid el diari quan et trobes segons quines collonades. Ets dels que parla al bar però tampoc et vols barallar. Ets dels que mai recorda quan toca pagar l’assegurança del cotxe. Ets dels que creu que no costa tant posar un mirallet a les cruïlles dels carrers i que hi ha qui s’ha fet d’or amb la pintura vermella de les zones 30. Ets dels que creus que els impostos estarien molt bé si no fossin tan elevats pels treballadors i donessin més serveis. Ets dels que t’agradaria que no hi hagués tanta cua als CAP i que a l’escola no haguessin de demanar material als pares.

 

La vida segueix, què vols fer-hi, qui dia passa, any empeny. I riem i bevem, i busquem llocs per dinar, i quedem amb aquest i amb aquell, i ens preocupem pels fills que ens fan riure i ens treuen de polleguera. La vida és fer camí. I si vols que aquest camí no sigui només teu sinó que pugui ser prou ample per més gent, doncs tens una preocupació, diguem-ne, social. I t’apuntes a l’AMPA, o vas a les reunions del club esportiu o de l’agrupament escolta. I vas a la manifestació de la Diada. I vas al 9-N, i amagues unes paperetes per l’1 d’octubre, i participes en el Gran Recapte i en el que calgui. Ets d’aquells que, mira tu, pitjor és no fer res.

I et poses un llacet groc, i tens el domàs d’Òmnium al balcó, i una estelada de clauer, i mira vas fent. Però és que ara ja el pes de la llei pot anar per tu. Tot el que fas és polític. No hi ha cap diferència entre tu i jo i en Quim Forn i l’Oriol Junqueras. Diga’ls-ho a Jordi Sánchez i Jordi Cuixart. No hem d’oblidar els noms d’aquests i dels que estant fora no són lliures, pendents de què diuen o ja a l’exili. Tu també ets un polític si només fas que pensar i promoure unes idees. Tenim un Tribunal Constitucional que no s’ha llegit la Constitució. Tu també ets un polític, fem el que toca.

Article publicat a EL 9 NOU Magazín

EL9 NOU Magazín 180216

La brossa i la biga

Som com nens. No anem bé si només fem que mirar el mòbil de l’altre per veure què diu. I prenc la Bíblia, sempre el Llibre, per reclamar higiene mental. Permeteu-me dues cites evangèliques que poden ajudar a entendre les coses. La primera és de l’evangeli de Sant Lluc 6,41-42 on Jesús diu: “Com és que veus la brossa a l’ull del teu germà i no t’adones de la biga que hi ha en el teu? Com li pots dir: “Germà, deixa’m que et tregui la brossa de l’ull”, si tu no veus la biga del teu? Hipòcrita, treu primer la biga del teu ull i llavors hi veuràs prou clar per a treure la brossa de l’ull del teu germà”. Patapam del Nou Evangeli.

Seguim, la segona cita és de l’evangeli de Sant Mateu 23.27 on Jesús assenyala: “Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que sou com sepulcres emblanquinats: de fora semblen bonics, però per dintre són plens d’ossos i de tota mena d’impuresa!”. Seguiria amb allò de la culpa i la primera pedra, però crec que a les forces del tripartit nacional català no li calen més metàfores. Feu cas als votants i poseu-vos d’acord.

És curiosa la capacitat que tenen alguns en espolsar-se les puces del damunt. I ara resultarà que el partit que no estava en les negociacions i que tothom sap que no podia fer altra cosa que seguir el president, ha estat en part també culpable del que es va fer dimarts al Parlament. I l’altre passava per allí.

Tots tenim la biga i la brossa a l’ull. Prou. La gent que fa caretes del president Puigdemont, que envia cartes al vicepresident Junqueras i al conseller Forn, els que van pujar a Brussel·les, els que no en poden tornar, els que votem, els que fem apostolat de la independència… Toca fer la passa endavant plegats, encara que sigui per caminar per un filferro, el nostre filferro.

Article publicat al setmanari El Ripollès

En quedem quatre

Dilluns de desembre, de desembre congelats. Pendents del cel i de la C-17. Amb el cap posat en una setmana curta, de dos dies on has de fer de tot i força. Però és també un dia de bones notícies. A Madrid, villa y corte, metròpoli hispànica, ens diuen que si paguen una alta fiança i després d’un mes de presó els consellers Bassa,
Borràs, Mundó, Rull, Turull i Romeva podran tornar a casa. Emoció esclatant per totes les persones de bé, només cal pensar en les famílies. La llibertat és poder avorrir-te, passar la mà pels
cabells dels teus fills, la mirada còmplice amb la teva parella, fer un tallat només per passar el temps, badar, fer el ronso un diumenge.

Però no hi som tots. Resulta que hi ha quatre persones que encara són a la presó. Estremera o Soto del Real. Tenen nom d’indrets pels que aventurajava el Quixot. No són mites ni llegendes sino que són l’etern mirall on la democràcia espanyola s’haurà de mirar. No només
avui, ni quan es demani el vot el proper 21-D. La democràcia espanyola ha quedat tocada. Ho lamento. Com lamento que Itàlia sigui un teatre de titelles o que el Regne Unit no sàpiga què fer
amb el Brexit o que la gran Merkel ara tingui problemes de company de viatge. La relació entre la UE i els Jordis és total. El futur polític europeu és la cara d’Oriol Junqueras i d’en Quim Forn.

Estem cansats, saturats, de parlar del tema. Primer vàrem estar amb el procés amunt i avall, després amb el 155 i la nostra moral d’esclau. Però el que més m’al·lucina de tot és com normalitzem el silenci. Com deixem passar les coses. La Generalitat intervinguda. Miri, és que la Generalitat és una cosa de tots. L’escola en català està en joc, vivim l’any 2017. El govern espanyol
demana crèdits per pagar les pensions, ara. I més exemples. Vull dir que no és
qüestió d’ideologia. És qüestió de política en el sentit més bàsic i dramàtic
del terme. És cansat dir als altres que no es cansin, però és inevitable.

Encara en quedem quatre a la presó. Prendrem espelmes, anirem a Brussel·les amb llaços grocs i ara ens barallarem pels vots. Cal fer-ho i és de justícia. Però la cosa va més enllà. El passat 1-O el Govern, amb uns noms i uns cognoms, va complir la seva paraula i va permetre votar a la ciutadania. Ara
no podem tornar 20 anys enrere quan el que volem és el futur. Un horitzó on puguem ser responsables dels nostres errors, tot això volem.

Publicat a El 9 NOU VOR 171207

Romeva i el profeta cueta

En català correcte no es diu “cutre”, però ja m’entenen. Podria dir-ne lamentable, miserable o penosa. Em refereixo a l’altra llista. Sí, hi ha la llista unitària del sí per al 27-S (Romeva, Mas i Junqueras) i hi ha l’altra. Però no és una altra candidatura per a aquestes eleccions. És una altra candidatura per a unes altres eleccions. Però no parlem del 27 de setembre i el referèndum en forma d’eleccions autonòmiques? Sí, però hi ha qui va més endavant, gent visionària. Així Iniciativa per Catalunya Verds, EUiA i Podem (els de l’odi) ja han presentat oficialment la candidatura de cara a les eleccions espanyoles per tenir grup propi al Congrés. Ja podeu dir adéu a ICV, de pas.

Ja hi ha marcades eleccions al parlament espanyol? Doncs no, però sembla que Pablo Iglesias ja ho sap. Un autèntic profeta. I aquesta llista “cutre” per unes altres eleccions s’anomena Podem-Catalunya Sí que es pot. Aquest és el nom de la candidatura a Catalunya dels que volen canviar Espanya no se sap ben bé en què. Sona tot a passat de moda. Als vuitanta. És com si Joan Subirats i Antonio Franco, per exemple, parlessin ara de renovació i de noves idees. Ah, què si que ho fan? Doncs sí que anem actualitzats. Bé, tothom té dret a reciclar-se o reinventar-se. Sí, però potser hi ha algun límit de credibilitat.

Però catalans, tots tranquils! Pablo Iglesias s’ha compromès amb nosaltres. Sí, el profeta de la cueta ha dit que es compromet a respectar la voluntat dels catalans. És més, el senyor Iglesias defensa que aquesta voluntat (després atacaran el lèxic dels nacionalistes) s’ha d’articular a partir d’un procés constituent. I què és el procés d’independència d’una nació si no un procés constituent de cap a peus? John Adams i Thomas Jefferson (o Vaclav Havel si preferiu) eren independentistes, però sobretot eren persones que tenien un model de societat per al nou país que ajudaven a crear. Com nosaltres.

La pregunta què em trobo arreu ara és: independència per a fer què? Doncs per fer el que creguem i decidim, reis del meu cor! Quan estiguem escrivint la nostra constitució assistirem a la convenció redactora més ‘progre’ de la història de la humanitat. Els catalans (recordeu l’Estatut de 2005) som especialistes en embolicar-nos, en buscar garanties a les garanties i en ser més papistes que el papa. Tindrem una constitució d’esquerres, bonista, garantista i naïf. Però aquest és l’escenari posterior al que és més important: poder decidir com volem que s’articuli el nostre país, la nostra gent, la nostra nació, nosaltres.

Educació pública o concertada? Model sanitari escandinau o americà? Dinamarca o l’Equador? Sobrepassem el 27-S, que guanyi el sí i que puguem parlar de com volem que sigui Catalunya i responguem les nostres preguntes. Perquè la voluntat què tan respecta el profeta universitari només es pot saber llegint els vots de les urnes. Senyor Iglesias, el 27S posi’s “las gafas del cerca”.

Article publicat a Nació Digital