Vivíem en una bombolla

Ara resulta que hem viscut un somni, un malson per molts. Que això de l’independentisme era broma. Ara de sobte ens hem despertat com Antonio Resines al final de Los Serrano, ho hem somiat. Ni diades multitudinàries, ni cadena humana, ni eleccions guanyades tota l’estona, ni Mas ni Junqueras ni Torra ni Puigdemont. Res. Sengles enquestes als dos diaris de paper més llegits a Barcelona, de moment, ens indiquen que el que els catalans volem és arreglar això nostre sense massa escarafalls, una mica de finançament i tira.

El nostre mal no vol soroll i d’altres èxits. A Madrid i a casa nostra hi ha qui se n’ha cansat d’anar perdent, això que en diuen enquistament o paràlisi. No és cert, malgrat els independentistes, l’independentisme es mou, i endavant. És veritat que no anem a ritme de Braveheart, però també és cert que no volem acabar com ell. El Govern fa feina, reclamant el que ens pertoca a Espanya, és clar que sí mentre ho paguem. I se m’acudeixen pocs perfils més activistes que el del president Torra. I tenim el Consell de la República i la potència del president Puigdemont.

Però van a per tot això. La batalla és de desgast. Sigui a l’espai convergent de PDECat o Crida, sigui a Esquerra o fins i tot a la CUP. Als comuns que s’han mogut de la foto ja se’ls han tret de sobre amb solvència. I l’independentista mentrestant es va emprenyant, proliferen els “mecagoncony” i li surt el cor per la boca. La paciència és la mare de la independència.

Ens diuen que hem viscut en una bombolla. La nostra il·lusió, allò de dos milions de persones votant entre porres l’1 d’octubre, és a més perjudicial. Com els 1.800 milions d’euros que ens va costar a tots l’aplicació jacobina i enrabiada d’article 155 de la Constitució “que nos dimos entre todos“.

Tenim un país ple i replè de teòrics de la comunicació i d’això que ara en diuen “compol”, sovint viuen a l’ombra dels partits polítics, i a la que es despisten els apunyalen i s’apunten a això de la bombolla catalana, que no independentista. La nostra intel·lectualitat és força covarda, o prudent, excepte alguna excepció irreductible. Perquè som tots els catalans els que estem abduïts per la bogeria independentista. Els que ens diuen que “la majoria canviaria la Constitució i l’Estatut com a sortida per Catalunya” ens ho diuen perquè no volen que votem, principalment. I resulta que mentrestant l’economia va bé, millor que abans de la bombolla.

Encara no ens hem matat pel carrer, per molts energúmens Jusapol que es manifestin mentre provoquen el personal. La independència no és cap quimera, és una qüestió seriosa, i per tant s’ha de resoldre bé i en benefici de tots. Perquè es tracta d’això que tothom, tothom, visqui millor. Mentre d’altres volen instaurar la Fundación Francisco Franco a Barcelona i diran que és normal. Però no permetem això que ens diguin què pensem, de cap manera.

Article publicat a Nació Digital

Participa o mor

Aquest dimecres plovia a gran part del país. A Barcelona, que és Catalunya també, van caure gotellades de les bones, amb aquells trons que estremeixen els nens i que fan somriure els pares. Doncs bé, estant jo d’esquenes a l’entrada (oberta a serena) d’un bar on dinava a la barra, una coseta ràpida, he sentit un crit seguit d’un esglai. M’he girat i he vist una dona jove que havia relliscat i que estava estirada al terra moll com un seitó d’aperitiu. Ni les seves dues amigues, ni els vianants badocs, ni tan sols els que es refugiaven sota els balcons de l’Eixample, ningú, s’ha mogut.

La cambrera rossa amb piercings i jo mateix hem sortit i hem intentat llevar la noia, que gemegava adolorida. Semblava que s’havia fet mal al colze i l’avantbraç. Quan l’estava aixecant prenent l’accidentada per les aixelles m’he trobat una espècie de jurat que em criticava com l’agafava. Faltava Risto Mejide i Noemí Galera. Al·lucinant. Aquella noia rossa i jo érem els únics que havien mogut els peus i que ens amaràvem de pluja, i davant nostre teníem vuit persones criticant. L’hem llevat i l’hem entrat. L’accidentada, adolorida i marejada. Una comensal de dins ha trucat a emergències. L’ambulància en un quart d’hora ha arribat.

Per cert, a algú de vostès els hi han donat les gràcies? A mi no. I a la cambrera tampoc, que a més s’ha endut un bon cop de colze a la mandíbula. Aquesta historieta no vol ser una metàfora. És així. Ens ho mirem tot des de la barrera. I a veure què fan. I si fan perquè fan, i si no fan perquè no fan. Però el ganivet entre les dents i a criticar fins que es vegi el moll de l’os. Per què som llatins? Una mica sòmines. Cansa molt ser català, de debò. Però això no és quelcom que hom pugui deixar de fer. Hi ha qui canvia de religió, de partit polític i fins i tot, i tot sovint, de parella, i hi ha qui es fa vegetarià. Però la militància de país, fer de català, no es pot deixar.

Una cosa molt nostra és el pessimisme polític. De derrota en derrota. Puigdemont està fora i va a la seva, Junqueras a la presó només es mira el melic, el PDECat es baralla amb la Crida, Esquerra es preocupa massa de l’autonomia, la CUP és massa poc i un gra massa,… que si l’Assemblea i Òmnium, i que si ara et faré unes primàries. La fatalitat, l’entropia, és un corrent de pensament, una manera de viure, però és errònia, per absurda. Som els de “jo ja ho vaig dir”. Creure que si alguna cosa pot sortir malament així serà, tot allò de la llei de Murphy. Sobretot perquè tenir raó en això vol dir la destrucció. Una cosa és tenir mala salut de ferro i una altra de ben diferent és tenir un botó on pots deprimir-te o no a voluntat. Prou autoajuda a la carta, catalans. Així, no.

S’atribueix a Cosme de Mèdici, l’iniciador de la nissaga florentina, l’aforisme aquell que “de vegades cal fer el Mal per poder fer el Bé”. És cert, ho puc arribar a compendre. Però, i ja sé que és naïf, crec fermament que el Bé es fa fent les coses bé. Això no vol dir anar amb el lliri a la mà ni pensar que el món és fet de pegadolça i que tothom és bo i que ens hem d’abraçar com Teletubbies. Tota la meva mala llet va per davant, per poder actuar i fer coses, no ens podem permetre quedar-nos quiets.

És malgrat això, a pesar d’aquest status quo volgudament depressiu, que en aquests dies em vaig trobant persones que m’alegren l’esperit. Em diuen “em presento”. I dic, a on? I mira, un d’Esquerra i l’altre a les Primàries, també una del PDECat i l’altre del consell escolar, i fins i tot tinc un cosí de Ciutadans. I és que el que importa és participar, preocupar-se més enllà del Twitter i de parlar a la tele els dissabtes al vespre o riure amb el ‘Polònia’, que és molt sa. Aquest “em presento” és inspirador i m’omple d’esperança. Perquè sí, la política és una estafa, però ens interessa i la valorem. No li voleu dir política, d’acord, li direm castanyada, que ve a tomb. Per què us preocupeu tant dels noms quan sabeu que si no participes estàs mort?

Article publicat a Nació Digital

 

Espanya, “la Manada”

No podem parar d’indignar-nos. No ens ho permeten. Espanya, com dirien al sud del nostre país, és ofenedora. Aquest dimecres 11, l’endemà que el jutge suspengués com a diputats a Oriol Junqueras, Jordi Sánchez, Jordi Turull, Josep Rull, Raül Romeva i al president Puigdemont, el Govern de la monarquia aixeca la suspensió a un militar amb condemna ferma. I olé!

El butlletí oficial de Defensa va publicar dimarts que el militar Alfonso Jesús Cabezuelo, membre de ‘la Manada’ i condemnat a nou anys de presó per abús sexual d’una dona jove en els Sanfermines de 2016, passa al servei actiu pendent d’assignació de destinació a Sevilla, deixant així la situació de suspensió de funcions. “Està disponible pel director general del mando de personal de l’exèrcit i adscrit a efectes administratius a la Subdelegació de Defensa al Sevilla”, recull aquesta publicació. Recordeu que el guàrdia civil Antonio Manuel Guerrero, membre d’aquest ramat de criminals fastigosos, tampoc serà suspès.

Què més ha de passar? Per què la Justícia espanyola es pot permetre aquests ‘desajustaments’? Com pot una Administració Pública estar en contra de la meitat dels seus administrats, les dones? Lamentablement ‘la Manada’ no és quelcom que avergonyeixi prou.

És clar que Pedro Sánchez és molt més amable que el PP corrupte de la caspa. Però Espanya segueix sent Espanya i no té pinta de canviar. Sobretot, i això és definitiu, perquè no vol canviar. Tots aquests escàndols de violència masclista (també tenim un cas recent a Molins de Rei) demanen una solució urgent. I anar perdonant als violadors segur que no és cap solució. Vergonya ens/us hauria de donar!

Article publicat al setmanari Ripollès

«Indepes» enamorats dels «indepes»

Estem cansats de dir i sentir allò de que no pot ser que el que és urgent passi per davant d’allò que és important. Vida només en tenim una (ja parlarem de com afrontem l’altra en un altre article), i el que és segur és que només tenim una fitxa per aprofitar-la. Així doncs, compte. I volem una vida plena d’emocions, d’anades i vingudes, de sabor a fel i de regust a victòria. Per això ens enamorem (i patim). Hi ha qui no ho pot evitar, hi ha a qui li costa i hi ha qui senzillament se li passa ben ràpid. I els independentistes estem enamorats. De qui? Doncs dels independentistes.

Ara bé, ben barallats, com una família nombrosa amb una herència sucosa. Això som els catalans independentistes. Bé, els no independentistes també, però de moment viuen la mar de bé a la contra. Aquest enamorament fa que siguem selectius. No podem estimar tot el moviment, només un/una pot despertar el nostre amor incondicional. Tot ens fa gràcia, i creiem que cada gest, cada missatge, cada alè va dedicat a nosaltres d’una manera o una altra. Puigdemont, Junqueras, Rovira, Gabriel, Mas, Turull, Rull, Forcadell o Cuixart, no són només cognoms si no que són icones. Són imants. I si t’agrada un no et pot agradar l’altre. Som així de collonuts.

Hi ha casos recents que demostren la meva teoria a l’estil Doctor Soler. Crec que Clara Ponsatí està enamorada, o ho estava. D’algun d’aquests líders i quan va veure que tot allò promès no va arribar com i quan ella (legítimament) volia, doncs va posar un canal pel mig i ara toca carregar contra el mort i qui el vetlla. Sona a desenamorament de grau 4. Però de veritat. Altra història és la de Santi Vila, el Salieri del Procés, que va mantenir un afer amb Puigdemont, però més sexual que romàntic, ja m’enteneu. L’infern és ple de bones intencions sí, i de més coses.

A Ponsatí, com a d’altres corferits, li passa com a la llegendària cançó de Sinatra, Fly me to the moon, quan diu allò de “please be true”. Esclar, tots volem que allò què perseguim, qui volem, el perquè ens movem no només sigui de veritat si no que a més ho tinguem a tocar dels dits. Però no, la vida és dura, la vida és una putada rere una altra. I toca tirar endavant. Sigui com sigui: partits, govern, institucions, ANC, Òmnium o el club de futbol del poble. Tothom a remar. Perquè això és l’amor. L’amor és patir. L’amor és renunciar. L’amor és voler mirar amb algú -en aquest cas els teus conciutadans, encara que t’insultin- un mateix horitzó. Lamento tants clixés, però ara no ens podem perdre en cites de Habermas o Baumann.

Estem enamorats dels indepes. Ens al·lucina el relat, l’èpica, però sobretot el relat. I és cardinal, importantíssim, d’acord. Però en comptes de mirar d’eixamplar la base potser que mirem a casa, a la nostra parella i cuidem d’aquest amor que de vegades és cactus i de vegades és bonsai. Com deia Nacha Pop “en un mundo descomunal siento mi fragilidad” i també allò de “me da miedo la enormidad donde nadie oye mi voz”. L’amor és bo però també és un abisme i mentre fem proves d’amor i actes de fe hem de recordar tota la feina feta: tot allò que està preparat malgrat tothom digui que no hi ha res o les accions socials del Govern. Perquè això és aquell vessant de l’amor que t’ancora a terra, i que per tant et permet volar. Resumint: cal endreça a la teva vida per poder estimar i ser estimat. Va, a córrer.

Article publicat a Nació Digital

qYN3vWjN

El nostre Cristiano Ronaldo

No sé com s’ho fa però Cristiano Ronaldo, el CR7 del Madrid, és el millor jugador de futbol del món. Una altra cosa és Leo Messi, que està per sobre dels mortals i que es dedica a l’art en format gespa. Però Cristiano sempre hi és en les grans ocasions. És un tipus que potser no cau gaire simpàtic als no-madridistes. Normal. Però és un líder per als madridistes o, si més no, confien en ell. Això és el que ens cal.

Amb consellers i activistes a la presó i el president Puigdemont als llimbs alemanys, no és tant un moment de buscar noms sinó de confiar. De confiar en alguna cosa. En el cas de Cristiano Ronaldo ell té fe en què sempre acabarà guanyant. Això és el madridisme, i el barcelonisme d’ençà que Joan Laporta va arribar a les nostres vides, tot seguint aquell boig anomenat Cruyff. Doncs això. Canvieu els noms, però ja hem tingut Artur Mas, Carles Puigdemont, Jordi Turull, Josep Rull, Marta Rovira, Oriol Junqueras, Joan Puigcercós, Clara Ponsatí i tots els que vulgueu. Ja tenim base, per no parlar dels dos milions i escaig de votants independentistes, i pujant. Som 2018 i hi ha qui diu que el procés va començar el 2012.

Doncs no, com el madridisme, venim de molt lluny. I tenim molts referents. Que si Juanito, que si Gento, que si Di Stéfano. Nosaltres venim de Pallach, Pujol, Benet, Barrera, Campmany, Maragall, Cullell, Carod,… Tenim planter. Crec que el president que cal investir és el president Carles Puigdemont, vagi per endavant. Però tenim planter, insisteixo i no parlo de qui ha de ser president o presidenta. Parlo de lideratge, dels polítics que es mouen. El fet de perdre els consellers Rull i Turull, o la marxa de Rovira han estat cops durs a la màquina de negociar. Ara bé, i perdoneu la ingenuïtat, però si no sabem res és que potser qui ara negocia és que ho està fent bé i discretament. Però crec en els lideratges, en les persones. Hi ha un algú? Hi ha un qui?

Però alerta, ha de ser algú de club. Estic en contra del Govern de tècnics, de persones de reconegut prestigi i tal i qual. És un moment de tensió política i calen polítics, de partit i no de partit si es vol. Però gent compromesa i amb trajectòria, amb compromís. Això és Cristiano Ronaldo, ben passats els trenta, ha deixat de ser un extrem o mitja punta per convertir-se en un “nou” clàssic. Què té menys velocitat? Doncs ho ha guanyat en col·locació. Aquí podem fer el mateix, Catalunya necessita aquest sacrifici. I sobretot necessita moltes opinions, però no necessita mentides (kale borroka? violència?) ni de falses veritat (el Govern Puigdemont estava preparant la República o no?), cal execució.

Govern? Sí, ràpid perquè el país ho necessita, no fem brometes. I començar a caminar i moviment, i fer fora el 155. Hem de jugar directe, poques passades, però bones. Si a la Lliga no ens ha anat bé doncs ens ho juguem tot a la Champions. Ara és el moment del nostre Cristiano Ronaldo.

Siuuuuu!

Article publicat a Nació Digital

 

“Borbones, ladrones”

Espanya és un lloc encantador. L’Estat espanyol és per contra una claveguera farcida de decisions arbitràries contra els ciutadans. I tot basat en la sacrosanta Constitución española de 1978. Aquest text inamovible i veritat absoluta diu en el seu article vintè que “es reconeixen i protegeixen els drets a expressar i difondre lliurement els pensaments, idees i opinions mitjançant la paraula, l’escrit o qualsevol altre mitjà de reproducció”. El dret a la “producció i creació literària, artística, científica i tècnica” també està recollit, així com el dret a comunicar o rebre lliurement informació veraç per qualsevol mitjà de difusió. La Constitución, a més, descarta totalment la censura prèvia, i em fa recordar els segrestos de diverses edicions de la revista El Jueves.

Amb tot això, hem sabut que el raper mallorquí Valtonyc haurà d’entrar a la presó. El Tribunal Suprem ha confirmat la condemna de tres anys i mig de presó que l’Audiència Nacional va imposar a Josep Miquel Arenas Beltrán per delictes d’enaltiment del terrorisme, calúmnies i injúries greus a la Corona, i amenaces no condicionals en les seves cançons. De res han valgut els arguments de l’acusat que recordant el dret a la llibertat d’expressió i a la creació artística. Per altra banda, el rap és el que té, és provocador. El Jueves i Valtonyc tenen un nexe: creuen en la llibertat i han topat amb la monarquia borbònica hereva del franquisme.

Les cançons de Valtonyc a mi no m’agraden. El rap és una cosa que em costa i el trap ni t’explico. Potser perquè avui estic en pau amb mi mateix però tanta agressivitat no em commou. Ni el GRAPO ni ETA ni els fills de Cospedal. En canvi, m’agrada la cançó “La mataré” de Loquillo i entenc que la salvatge lletra és tan sols ficció. No entenc que en l’època del P2P i l’internet es pretengui segrestar una cançó, i encara em sembla més medieval empresonar artistes. Propi de la URSS o de la Xina.

Efectivament les llibertats tenen límits. Tot està comprès en les lleis, però sempre que hi ha alguna cosa contra el rei d’Espanya i família la cosa es complica. No passa res per representar la decapitació del president Puigdemont, això és humor. No conec Valtonyc. De fet, fins aquesta setmana no l’havia sentit ni escoltat mai.

La sentència del raper mallorquí assegura que els continguts de les seves lletres van més enllà de “l’expressió de consciència amb objectius polítics, solidaritats amb els presos o camaraderia nascuda de vincles ideològics”, per tant, “no queden amparats en la llibertat d’expressió o difusió d’opinions invocada per l’acusat i la seva defensa”. Ai las, més enllà de l’expressió de consciència, diu. I com? No agrada, entenc, però no es posa a la presó algú perquè no t’agradin les seves idees, o sí? I ara em venen al cap Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, Oriol Junqueras i Joaquim Forn, a més dels Jordi Turull, Meritxell Borràs, Josep Rull, Dolors Bassa, Raül Romeva i Carles Mundó. Perquè la intolerància és la font de tot, porta a la rancúnia i a la persecució. Per ser catalans? Potser sí, però sobretot perquè no som com ELLS volen que siguem.

Article publicat a Mèdia.cat

Mas sempre té raó

Artur Mas: “Jo crec que tots els actors que van votar la declaració el 27 d’octubre sabien que no tenia recorregut real”. Aquest és un dels titulars que ahir va deixar el president Mas en una entrevista radiofònica. Pocs minuts després el president Carles Puigdemont admetia que les negociacions per formar Govern a Catalunya haurien d’haver anat més de pressa, però recordava que “la situació és complexa” i, atenció, demanava no caure en retrets.

Al president Mas sempre se l’ha d’escoltar. I més ara quan calen matisos enmig del maniqueisme adolescent de patriotes i traïdors. Pel president que té la casa embargada la prova que el 27 d’octubre va ser purament una acció parlamentària era que, després, el govern del país no s’havia reunit per prendre cap decisió. I això pica. Ningú ha enganyat a ningú, baixeu les armes, i el Govern va fer tot allò que tocava. Però el context històric era quan menys intens i dramàtic.

Diu Mas, i té raó, que en el món de la política hi ha un component simbòlic i estètic. Moltes vegades “un argument s’exagera o s’infla per quedar ben posicionat” davant l’opinió pública. I després la pregunta que ha indignat a nyerros i cadells: “Això és un engany o una exageració?”. D’aquí es desprèn per alguns que Mas reconeix que s’ha enganyat a la població. Fals! El president explica la pel·lícula per als nens grans.

“No posem tothom en el mateix sac. Mirem qui va dir què i llavors veurem que hi ha gent que va dir el que es pensava i van ser titllats de traïdors”, tota la raó. Dies alegres però amb aroma dels anys trenta. No ha de ser fàcil ser Puigdemont. Ni Junqueras.

Madrid no es va portar bé, de nou. De nou, demostrant que només hi ha independència com a sortida factible. Eleccions imposades, 155, hòsties i catalans agenollats. Perquè no som bascos i perquè ens volen eliminar/assimilar. És la història del nostre país, la dels catalans parlin el que parlin, i que sempre acabem rebent.

Mas parla del passat, del present i del futur. I de nou dic que se l’ha d’escoltar. I a Puigdemont, Junqueras, Homs, Rull, Turull, Carod, Ortega, Rigau, Jové,… Quants més millor. Parlar i compartir.

Jo era dels de “tenim pressa”. I després de córrer veig que potser era un error, no un engany. Artur Mas creu que l’independentisme ha comès l’error de posar-se terminis “per poder dir que ens ho creiem”. Sempre té raó. No és fer marxa enrere, és caminar millor.

Article publicat a Nació Digital