“Borbones, ladrones”

Espanya és un lloc encantador. L’Estat espanyol és per contra una claveguera farcida de decisions arbitràries contra els ciutadans. I tot basat en la sacrosanta Constitución española de 1978. Aquest text inamovible i veritat absoluta diu en el seu article vintè que “es reconeixen i protegeixen els drets a expressar i difondre lliurement els pensaments, idees i opinions mitjançant la paraula, l’escrit o qualsevol altre mitjà de reproducció”. El dret a la “producció i creació literària, artística, científica i tècnica” també està recollit, així com el dret a comunicar o rebre lliurement informació veraç per qualsevol mitjà de difusió. La Constitución, a més, descarta totalment la censura prèvia, i em fa recordar els segrestos de diverses edicions de la revista El Jueves.

Amb tot això, hem sabut que el raper mallorquí Valtonyc haurà d’entrar a la presó. El Tribunal Suprem ha confirmat la condemna de tres anys i mig de presó que l’Audiència Nacional va imposar a Josep Miquel Arenas Beltrán per delictes d’enaltiment del terrorisme, calúmnies i injúries greus a la Corona, i amenaces no condicionals en les seves cançons. De res han valgut els arguments de l’acusat que recordant el dret a la llibertat d’expressió i a la creació artística. Per altra banda, el rap és el que té, és provocador. El Jueves i Valtonyc tenen un nexe: creuen en la llibertat i han topat amb la monarquia borbònica hereva del franquisme.

Les cançons de Valtonyc a mi no m’agraden. El rap és una cosa que em costa i el trap ni t’explico. Potser perquè avui estic en pau amb mi mateix però tanta agressivitat no em commou. Ni el GRAPO ni ETA ni els fills de Cospedal. En canvi, m’agrada la cançó “La mataré” de Loquillo i entenc que la salvatge lletra és tan sols ficció. No entenc que en l’època del P2P i l’internet es pretengui segrestar una cançó, i encara em sembla més medieval empresonar artistes. Propi de la URSS o de la Xina.

Efectivament les llibertats tenen límits. Tot està comprès en les lleis, però sempre que hi ha alguna cosa contra el rei d’Espanya i família la cosa es complica. No passa res per representar la decapitació del president Puigdemont, això és humor. No conec Valtonyc. De fet, fins aquesta setmana no l’havia sentit ni escoltat mai.

La sentència del raper mallorquí assegura que els continguts de les seves lletres van més enllà de “l’expressió de consciència amb objectius polítics, solidaritats amb els presos o camaraderia nascuda de vincles ideològics”, per tant, “no queden amparats en la llibertat d’expressió o difusió d’opinions invocada per l’acusat i la seva defensa”. Ai las, més enllà de l’expressió de consciència, diu. I com? No agrada, entenc, però no es posa a la presó algú perquè no t’agradin les seves idees, o sí? I ara em venen al cap Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, Oriol Junqueras i Joaquim Forn, a més dels Jordi Turull, Meritxell Borràs, Josep Rull, Dolors Bassa, Raül Romeva i Carles Mundó. Perquè la intolerància és la font de tot, porta a la rancúnia i a la persecució. Per ser catalans? Potser sí, però sobretot perquè no som com ELLS volen que siguem.

Article publicat a Mèdia.cat

Anuncis

Mas sempre té raó

Artur Mas: “Jo crec que tots els actors que van votar la declaració el 27 d’octubre sabien que no tenia recorregut real”. Aquest és un dels titulars que ahir va deixar el president Mas en una entrevista radiofònica. Pocs minuts després el president Carles Puigdemont admetia que les negociacions per formar Govern a Catalunya haurien d’haver anat més de pressa, però recordava que “la situació és complexa” i, atenció, demanava no caure en retrets.

Al president Mas sempre se l’ha d’escoltar. I més ara quan calen matisos enmig del maniqueisme adolescent de patriotes i traïdors. Pel president que té la casa embargada la prova que el 27 d’octubre va ser purament una acció parlamentària era que, després, el govern del país no s’havia reunit per prendre cap decisió. I això pica. Ningú ha enganyat a ningú, baixeu les armes, i el Govern va fer tot allò que tocava. Però el context històric era quan menys intens i dramàtic.

Diu Mas, i té raó, que en el món de la política hi ha un component simbòlic i estètic. Moltes vegades “un argument s’exagera o s’infla per quedar ben posicionat” davant l’opinió pública. I després la pregunta que ha indignat a nyerros i cadells: “Això és un engany o una exageració?”. D’aquí es desprèn per alguns que Mas reconeix que s’ha enganyat a la població. Fals! El president explica la pel·lícula per als nens grans.

“No posem tothom en el mateix sac. Mirem qui va dir què i llavors veurem que hi ha gent que va dir el que es pensava i van ser titllats de traïdors”, tota la raó. Dies alegres però amb aroma dels anys trenta. No ha de ser fàcil ser Puigdemont. Ni Junqueras.

Madrid no es va portar bé, de nou. De nou, demostrant que només hi ha independència com a sortida factible. Eleccions imposades, 155, hòsties i catalans agenollats. Perquè no som bascos i perquè ens volen eliminar/assimilar. És la història del nostre país, la dels catalans parlin el que parlin, i que sempre acabem rebent.

Mas parla del passat, del present i del futur. I de nou dic que se l’ha d’escoltar. I a Puigdemont, Junqueras, Homs, Rull, Turull, Carod, Ortega, Rigau, Jové,… Quants més millor. Parlar i compartir.

Jo era dels de “tenim pressa”. I després de córrer veig que potser era un error, no un engany. Artur Mas creu que l’independentisme ha comès l’error de posar-se terminis “per poder dir que ens ho creiem”. Sempre té raó. No és fer marxa enrere, és caminar millor.

Article publicat a Nació Digital

Tu també ets un polític

Perdoni que el tracti de tu, però fer títols té aquestes coses. Has d’escollir. I sempre que decideixes comets errors. I d’això va la política, la gestió, la vida familiar i la vida en general. A la pel·lícula Any Given Sunday (Un dia qualsevol) el personatge central el porta un tal Al Pacino i en un discurs memorable i molt usat, sobre guanyar cada polzada, comença dient: “He comès tots els errors que un home de la meva edat por haver comès”. No està malament. Sovint, quan penso en coses que penso quan no penso en altres coses, em repeteixo aquesta frase i, mira, dec anar força bé. Amb això vull dir que la vida és el que fas mentrestant.

Esculls constantment. Ets el que mira la televisió i esbufega quan parla segons qui, el que passa ràpid el diari quan et trobes segons quines collonades. Ets dels que parla al bar però tampoc et vols barallar. Ets dels que mai recorda quan toca pagar l’assegurança del cotxe. Ets dels que creu que no costa tant posar un mirallet a les cruïlles dels carrers i que hi ha qui s’ha fet d’or amb la pintura vermella de les zones 30. Ets dels que creus que els impostos estarien molt bé si no fossin tan elevats pels treballadors i donessin més serveis. Ets dels que t’agradaria que no hi hagués tanta cua als CAP i que a l’escola no haguessin de demanar material als pares.

 

La vida segueix, què vols fer-hi, qui dia passa, any empeny. I riem i bevem, i busquem llocs per dinar, i quedem amb aquest i amb aquell, i ens preocupem pels fills que ens fan riure i ens treuen de polleguera. La vida és fer camí. I si vols que aquest camí no sigui només teu sinó que pugui ser prou ample per més gent, doncs tens una preocupació, diguem-ne, social. I t’apuntes a l’AMPA, o vas a les reunions del club esportiu o de l’agrupament escolta. I vas a la manifestació de la Diada. I vas al 9-N, i amagues unes paperetes per l’1 d’octubre, i participes en el Gran Recapte i en el que calgui. Ets d’aquells que, mira tu, pitjor és no fer res.

I et poses un llacet groc, i tens el domàs d’Òmnium al balcó, i una estelada de clauer, i mira vas fent. Però és que ara ja el pes de la llei pot anar per tu. Tot el que fas és polític. No hi ha cap diferència entre tu i jo i en Quim Forn i l’Oriol Junqueras. Diga’ls-ho a Jordi Sánchez i Jordi Cuixart. No hem d’oblidar els noms d’aquests i dels que estant fora no són lliures, pendents de què diuen o ja a l’exili. Tu també ets un polític si només fas que pensar i promoure unes idees. Tenim un Tribunal Constitucional que no s’ha llegit la Constitució. Tu també ets un polític, fem el que toca.

Article publicat a EL 9 NOU Magazín

EL9 NOU Magazín 180216

La brossa i la biga

Som com nens. No anem bé si només fem que mirar el mòbil de l’altre per veure què diu. I prenc la Bíblia, sempre el Llibre, per reclamar higiene mental. Permeteu-me dues cites evangèliques que poden ajudar a entendre les coses. La primera és de l’evangeli de Sant Lluc 6,41-42 on Jesús diu: “Com és que veus la brossa a l’ull del teu germà i no t’adones de la biga que hi ha en el teu? Com li pots dir: “Germà, deixa’m que et tregui la brossa de l’ull”, si tu no veus la biga del teu? Hipòcrita, treu primer la biga del teu ull i llavors hi veuràs prou clar per a treure la brossa de l’ull del teu germà”. Patapam del Nou Evangeli.

Seguim, la segona cita és de l’evangeli de Sant Mateu 23.27 on Jesús assenyala: “Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que sou com sepulcres emblanquinats: de fora semblen bonics, però per dintre són plens d’ossos i de tota mena d’impuresa!”. Seguiria amb allò de la culpa i la primera pedra, però crec que a les forces del tripartit nacional català no li calen més metàfores. Feu cas als votants i poseu-vos d’acord.

És curiosa la capacitat que tenen alguns en espolsar-se les puces del damunt. I ara resultarà que el partit que no estava en les negociacions i que tothom sap que no podia fer altra cosa que seguir el president, ha estat en part també culpable del que es va fer dimarts al Parlament. I l’altre passava per allí.

Tots tenim la biga i la brossa a l’ull. Prou. La gent que fa caretes del president Puigdemont, que envia cartes al vicepresident Junqueras i al conseller Forn, els que van pujar a Brussel·les, els que no en poden tornar, els que votem, els que fem apostolat de la independència… Toca fer la passa endavant plegats, encara que sigui per caminar per un filferro, el nostre filferro.

Article publicat al setmanari El Ripollès

En quedem quatre

Dilluns de desembre, de desembre congelats. Pendents del cel i de la C-17. Amb el cap posat en una setmana curta, de dos dies on has de fer de tot i força. Però és també un dia de bones notícies. A Madrid, villa y corte, metròpoli hispànica, ens diuen que si paguen una alta fiança i després d’un mes de presó els consellers Bassa,
Borràs, Mundó, Rull, Turull i Romeva podran tornar a casa. Emoció esclatant per totes les persones de bé, només cal pensar en les famílies. La llibertat és poder avorrir-te, passar la mà pels
cabells dels teus fills, la mirada còmplice amb la teva parella, fer un tallat només per passar el temps, badar, fer el ronso un diumenge.

Però no hi som tots. Resulta que hi ha quatre persones que encara són a la presó. Estremera o Soto del Real. Tenen nom d’indrets pels que aventurajava el Quixot. No són mites ni llegendes sino que són l’etern mirall on la democràcia espanyola s’haurà de mirar. No només
avui, ni quan es demani el vot el proper 21-D. La democràcia espanyola ha quedat tocada. Ho lamento. Com lamento que Itàlia sigui un teatre de titelles o que el Regne Unit no sàpiga què fer
amb el Brexit o que la gran Merkel ara tingui problemes de company de viatge. La relació entre la UE i els Jordis és total. El futur polític europeu és la cara d’Oriol Junqueras i d’en Quim Forn.

Estem cansats, saturats, de parlar del tema. Primer vàrem estar amb el procés amunt i avall, després amb el 155 i la nostra moral d’esclau. Però el que més m’al·lucina de tot és com normalitzem el silenci. Com deixem passar les coses. La Generalitat intervinguda. Miri, és que la Generalitat és una cosa de tots. L’escola en català està en joc, vivim l’any 2017. El govern espanyol
demana crèdits per pagar les pensions, ara. I més exemples. Vull dir que no és
qüestió d’ideologia. És qüestió de política en el sentit més bàsic i dramàtic
del terme. És cansat dir als altres que no es cansin, però és inevitable.

Encara en quedem quatre a la presó. Prendrem espelmes, anirem a Brussel·les amb llaços grocs i ara ens barallarem pels vots. Cal fer-ho i és de justícia. Però la cosa va més enllà. El passat 1-O el Govern, amb uns noms i uns cognoms, va complir la seva paraula i va permetre votar a la ciutadania. Ara
no podem tornar 20 anys enrere quan el que volem és el futur. Un horitzó on puguem ser responsables dels nostres errors, tot això volem.

Publicat a El 9 NOU VOR 171207

Romeva i el profeta cueta

En català correcte no es diu “cutre”, però ja m’entenen. Podria dir-ne lamentable, miserable o penosa. Em refereixo a l’altra llista. Sí, hi ha la llista unitària del sí per al 27-S (Romeva, Mas i Junqueras) i hi ha l’altra. Però no és una altra candidatura per a aquestes eleccions. És una altra candidatura per a unes altres eleccions. Però no parlem del 27 de setembre i el referèndum en forma d’eleccions autonòmiques? Sí, però hi ha qui va més endavant, gent visionària. Així Iniciativa per Catalunya Verds, EUiA i Podem (els de l’odi) ja han presentat oficialment la candidatura de cara a les eleccions espanyoles per tenir grup propi al Congrés. Ja podeu dir adéu a ICV, de pas.

Ja hi ha marcades eleccions al parlament espanyol? Doncs no, però sembla que Pablo Iglesias ja ho sap. Un autèntic profeta. I aquesta llista “cutre” per unes altres eleccions s’anomena Podem-Catalunya Sí que es pot. Aquest és el nom de la candidatura a Catalunya dels que volen canviar Espanya no se sap ben bé en què. Sona tot a passat de moda. Als vuitanta. És com si Joan Subirats i Antonio Franco, per exemple, parlessin ara de renovació i de noves idees. Ah, què si que ho fan? Doncs sí que anem actualitzats. Bé, tothom té dret a reciclar-se o reinventar-se. Sí, però potser hi ha algun límit de credibilitat.

Però catalans, tots tranquils! Pablo Iglesias s’ha compromès amb nosaltres. Sí, el profeta de la cueta ha dit que es compromet a respectar la voluntat dels catalans. És més, el senyor Iglesias defensa que aquesta voluntat (després atacaran el lèxic dels nacionalistes) s’ha d’articular a partir d’un procés constituent. I què és el procés d’independència d’una nació si no un procés constituent de cap a peus? John Adams i Thomas Jefferson (o Vaclav Havel si preferiu) eren independentistes, però sobretot eren persones que tenien un model de societat per al nou país que ajudaven a crear. Com nosaltres.

La pregunta què em trobo arreu ara és: independència per a fer què? Doncs per fer el que creguem i decidim, reis del meu cor! Quan estiguem escrivint la nostra constitució assistirem a la convenció redactora més ‘progre’ de la història de la humanitat. Els catalans (recordeu l’Estatut de 2005) som especialistes en embolicar-nos, en buscar garanties a les garanties i en ser més papistes que el papa. Tindrem una constitució d’esquerres, bonista, garantista i naïf. Però aquest és l’escenari posterior al que és més important: poder decidir com volem que s’articuli el nostre país, la nostra gent, la nostra nació, nosaltres.

Educació pública o concertada? Model sanitari escandinau o americà? Dinamarca o l’Equador? Sobrepassem el 27-S, que guanyi el sí i que puguem parlar de com volem que sigui Catalunya i responguem les nostres preguntes. Perquè la voluntat què tan respecta el profeta universitari només es pot saber llegint els vots de les urnes. Senyor Iglesias, el 27S posi’s “las gafas del cerca”.

Article publicat a Nació Digital

Entre Romeva i el Barça

Els diaris de Barcelona (alguns) semblen fets per marcians. Aquesta setmana, un d’aquests va titular Una llista per a Mas per il·lustrar l’acord entre CDC, ERC i les entitats sobiranistes per fer una llista transversal per al 27S. Entenc la metàfora, però és tan pèrfida i malintencionada que està lluny del periodisme, o del que jo entenc que ha de ser. A favor dels comentaris editorials amb intenció i ironia. En contra de dir coses que no són. Hores després, en l’edició digital del diari, llegia que el president Mas s’havia deixat la corbata llarga i això era símbol d’alegria fàl·lica. Coi!
Romeva, Forcadell, Casals, Mas i Junqueras. Sóna a Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón. Cinc noms importants i significatius (molt d’esquerres?), però, finalment, són això: cinc persones. La llista del 27S és més que això. La pel·lícula va de votar sobre la independència del nostre país! De la mateixa manera que el Barça és més que un club, aquesta candidatura és un punt d’inflexió en la història política del país. I això implica tothom. Catalunya va a velocitat supersònica i els nostres néts tindran molt difícil estudiar la història de l’emancipació nacional. Haurem anat molt ràpid! No fa tant que ens agafàvem de les mans des d’Alcanar (i més) fins al Pertús. I ja hi som: tenim l’opció de votar.
Em podran dir que ha sigut un sainet tot plegat. Que si Convergència, que si Unió surt per darrere, que si Esquerra sí però no però sí, que sí la CUP i els matisos o que si ICV i els seus estigmes. Sí, però això són detalls, detallets. No havíem de fer el 9N i mirin que maco que ens quedarà el 27S. Dos mesos i mig i ja ho tenim. Els catalans som endreçats i ara vénen vacances estivals, però per la Diada (un altre any més) començarà la brega. Es tracta que aquest estiu vostès la facen petar i vagen posant en evidència si els motiva més una opció encapçalada per un polític apartidista i treballador i el que ve darrere (Germà Bel?) o bé si prefereixen estirabots pensats per a platós de televisió espanyols. Romeva sí, però Mas i Junqueras també. I Ferran Bel o el cerverí Ramon Royes. Tots els alcaldes, els polítics que tenim tots més a mà: ells també són la independència.
I sobre independència i eleccions, no me’n puc estar de fer un breu comentari sobre les eleccions a la presidència del FC Barcelona d’aquest 18 de juliol. Sóc soci d’aquesta entitat, com ho són mon pare i mon germà i ho foren els meus avantpassats. És un club privat del que tothom opina. És més que un club, però és un club. I votem els socis. Sobre la independència de Catalunya votem els catalans i sobre el Barça…, oi que m’entenen? Clar que el FC Barcelona és un referent nacional. I considero que ha de tindre posicionament polític. M’és igual que tinga molts aficionats a Zamora o a Singapur.
El Barça, com Catalunya, ara té l’ocasió de dir què vol. Qatar o Unicef? Núñez o Cruyff? Asfíxia fiscal o solidaritat? Nou país o trencadissa? Hem fet el primer pas per començar a caminar perquè el 27S no decidim quin país volem tindre. Es tracta de si volem que el nostre país siga adult i prenga les seues pròpies decisions. Potser a algú li va bé continuar sent tractat com una colònia bananera i podrà dir-ho el 27S. Una vegada guanyem la independència, ja serà el moment de decidir com volem que siga Catalunya. Igual que el Barça: Laporta o Bartomeu?
Article publicat al setmanari L’Ebre