Quan per fi sabem que no sabem

Fa uns dies la diputada Jèssica Albiach publicava a Twitter unes dades esgarrifants: “La pandèmia ha deixat empremta en la salut mental de tothom, però les dades entre les persones joves són veritablement alarmants. El 2020, 314 joves van suïcidar-se. 4 suïcidis per cada mort per COVID”. De fet, segons The Lancet, la pandèmia ha fet augmentar més d’un 25% els casos de depressió i ansietat. «La Marató» de TV3 i Catalunya Ràdio que es fa ben aviat té la salut mental com centre d’atenció. No és una cosa menor, mai ho és el tema de La Marató, que tantíssim critiquen els benpensants. Aquest dimarts el president Pere Aragonès ha demanat al Parlament un pacte nacional de salut mental i benestar emocional per fer front als problemes que ha comportat la pandèmia a moltes persones. De fet, tot això ho demanava al ple monogràfic d’aquest dimarts sobre la salut mental. És un tema, és possiblement el tema d’actualitat.

És nou? Doncs no, però ara la debilitat de la salut mental com a “ramat” s’ha agreujat i sobretot: ara n’hem pres consciència. Som així d’estúpids. Tard i malament. Ens donen la bufetada i encara no sabem per on ha vingut. Tenim una dependència extraordinària de la moda de l’opinió pública. Som addictes a la urgència, que per defecte té poc espai pel matís i encara menys per la infidelitat temàtica. Sembla que només podem tractar d’una qüestió rellevant a cada moment com a societat. Toca la salut mental, benvinguda sigui la urgència ara si serveix per posar al nivell que li cal aquesta autèntica pandèmia.

Prou amb allò de què tothom és una mica nerviós i tothom té problemes. Doncs sí, però ni a tothom l’afecten per igual -no hi ha forts o dèbils en això- i tot sovint són els desajustos que es pateixen els que ens provoquen els problemes. Estem parlant de malalties. Encara fan molta por els noms, encara pensem en bojos i persones perilloses fins i tot. Llegim frases on apareix brot psicòtic i ja tenim la pel·lícula muntada. Ens fa por el que desconeixem. I això provoca la presó de les persones que ho pateixen, no ho diuen. No volen ser incompresos quan per fi s’expliquen.

Vivim entaforats en el telèfon o la televisió i tenim més informació que mai. L’entenem molt poquet. I entenem els problemes de salut del cos com puguin ser el càncer o el coronavirus però, en canvi, la salut mental ens fa cosa. Ens fa mandra, perquè ens pot passar a qualsevol. En qualsevol moment. I sense saber de quina manera. De fet, moltes vegades no saps què et passa, o si realment t’està passant alguna cosa. Ai la incertesa, que poc ens agrada i com la dissimulem. Que el Govern de la Generalitat i el Parlament tinguin la salut mental com a objectiu públic és una bona notícia. Però, com sempre passa en política, si la societat no s’hi posa els polítics poden dir missa.

El pla nacional per la salut mental hauria de ser assolir que la societat catalana primer comenci a parlar de la qüestió, retiri prejudicis sobre la mateixa, i comenci a sortir de l’armari. Ara bé, no ho convertim en una moda si us plau. No ho rebaixem. No val que ara tothom digui que té depressions o que els atacs de pànic siguin trending topic. No. Seriositat per no relativitzar. I començar a tractar els temes amb propietat i no riure’s de la mateixa conversa. Si algú parla d’emocions cal parar l’orella i començar a entendre quines són i com ens afecten. No és mindfulness o xerrameca de xarxes socials (alerta amb això també). Sigmund Freud digué que “les emocions que no s’expressen no moren, s’enterren vives i després tornen en formes molt més lletges”. Explicar-se, comprendre, actuar. Com en la política, com a la vida.

Fa patir que ara que per fi aquesta qüestió tan rellevant aparegui al primer pla de l’opinió pública perdem l’oportunitat d’educar-nos i de millorar realment i de manera relativament senzilla la vida de les persones. L’única cosa que aprenem de la Història és que no aprenem de la Història, va dir Hegel i els catalans tenim una tendència egocèntrica i autocomplaent tremenda. S’hauria d’estar realment malament del cap per no aprofitar aquesta oportunitat per tractar la salut mental com cal i com necessitem. No penseu tant en si és el moment adequat, penseu només en les persones i en si volem acompanyar-les i que ens acompanyin.

Publicat a Nació Digital

Superar el trauma és cosa nostra

Cap intenció de posar el país al divan. Poden seguir llegint. He sentit fa poc que quan una persona passa -quan el passem, que l’articulista també és humà- per un trauma, és el pitjor testimoni del mateix fet. T’atropellen i el que recordes de per on venia l’altre i com vas caure sembla que és esbiaixat. Entrem en un túnel de memòria, en diuen, i ens fa perdre lògicament la perspectiva. El trauma per definició és un fet que et sobrepassa, i et remou les emocions i a més, per fer-ho més entretingut, provoca dificultats d’adaptació a la nova situació. Una joieta el trauma, sí. I efectivament he mentit i volia parlar de Catalunya com a subjecte d’un trauma: l’octubre de 2017.

És la millor manera d’entendre-ho, sobretot ara que els presos polítics han estat indultats. Sobretot ara que l’atzucac de l’independentisme és suprem. I sobretot ara que tenim el país com si fos un burro donant voltes a una sínia. El primer pas és admetre-ho. No passa res. Ja sé que hi ha esquadres grogues que et titllen de traïdor a la primera de canvi. Però jo ja soc grandet i només m’ofèn qui jo permeto que m’ofengui, no sé si se m’interpreta. Vull insistir en el fet que si tots plegats, o com a mínim una majoria, acceptem que el moment va passar, que no vam calibrar bé la situació i que, mira escolti, cal tornar a posar-se en forma per poder tornar-hi. Renúncia? Cap. Ningú ha deixat de ser independentista, oi? Ara bé, paciència. Menys enamorament i més pau, ciència i tranquil·litat. Que ja som grandets i no és la primera aventura on ens posem. Reconeguem-nos, sense mentides, sense inflar, només la veritat, ni que sigui la punteta

Tot plegat demana voluntat. Tot plegat reclama responsabilitat. Tot plegat vol que deixem de parlar amb la boca petita. I la política catalana ha de poder tenir un espai de no confrontació. No dic de suma ni d’això que ara en diuen transversalitat, només trobar un indret feliç on no hi hagi agressió ni es visqui de la bogeria de la rèplica i contrarèplica. Que la societat catalana ara mateix té d’altres prioritats i l’independentisme ha de tornar a ser percebut com una solució sí, però sobretot ho hauria de ser. I per això és important que tingui accents, en la moderació i la radicalitat, per la dreta i per l’esquerra, per amunt i per avall. Som un país d’emprenyats, nyerros i cadells, un país que cansa.

Faria bé l’administració actual de la Generalitat de bastir un projecte més nacional que republicà. Per una banda tot el que té a veure amb la urgència de la pandèmia, i per altra el reconeixement de la Catalunya d’avui, amb els seus deures i deutes. Perquè si no és així no podrem superar el trauma. Podem caure en l’infantilisme i, pitjor encara, en la somnolència que provoca donar-se la raó entre uns mateixos, endogàmia perillosa. Correm cap al passat quan no ens agrada el futur i no entenem el present.

I no hi ha ajuda farmacològica per la, diguem-ne, moral d’un país. Potser a algú li va anar bé això dels pegats de nicotina per deixar de fumar: jo ho vaig fer d’un dia per un altre. Només patint s’aconsegueixen certes coses, sobretot les importants. No cal el calvari de Jesucrist, però una miqueta de penitència no ens anirà malament. La falta de tremp de Catalunya ve per la son i no pas per la falta d’idees. Superem el trauma, i tornem a fer, llavors podrem fer i refer. Ja hem desfet prou. 

Article publicat a Nació Digital

No puc o no vull?

“No vull fer plans”. M’ho diu i em sorprèn. Però té tota la base científica, en el darrer any quantes vegades has pogut programar la teva agenda vital? Aquell viatget que volies fer, aquell soparet sorpresa tot celebrant que podíem celebrar, aquella visita als cosins, aquella trobada amb els amics perquè els nens poguessin anar a la muntanya. Un any de renúncies, imposades i conscients. No triàvem i això és el que realment ens pica. No tenir el petit poder quotidià per poder creure que marques el teu propi destí. El “no vull fer plans” és un “no puc fer plans”, empoderat i decidit, però fals. La sensació de control és un vector humà, i a més ens pot el costum, perquè som animalets que ens movem per les quatre estacions i les fruites de temporada, i pels ‘tota la vida s’ha fet així’.

Però cal tenir un calendari? Tots em direu que sí. Que has d’anar per la vida amb una mica de planificació. Amb objectius, amb ganes de fer coses. Sóc un senyor que no sap mai quan cau Setmana Santa, que m’embolico amb les vacances d’estiu i sort que Déu Nostre Senyor ens va posar Nadal en una data fixa. Sí, sóc un autèntic desastre, desajustat tot i ser multitasca, desendreçat malgrat ser d’ordre. Sort dels calendaris informàtics que m’avisen amb finestretes al telèfon, ho tinc al cap, però no emergeix entre les meves preocupacions mediocres i mundanes. Ja he dit que sóc un desastre?

Amb tot el que he exposat ara ve la contradicció: cal tenir plans, horitzons si voleu. Potser no tant com tenir gravat que el dia 12 de juliol al matí faré una mitja marató i al vespre soparem caviar i llagosta. Menys concret està bé, i amb coses més realistes doncs també. Anar a donar una volta, fer la canyeta i el vermut, o dinar fora de casa era fins fa no gaire un somni, un luxe asiàtic ben llunyà. Però som de les arrancades de cavall i les frenades de burro. Tenim paciència, però crec que cada cop menys control, no podem o no volem? Ara ho veurem.

Ara comença l’olor de primavera, s’obre la porta al solet i la brisa dolça, tot ve més de gust a fora, tenim ganes de riure fort i d’explicar-nos les coses. Llatins ens diuen. Ens informen que el risc de rebrot cau en picat al febrer. Sentim que les vacunes arriben (no tan ràpid com voldríem), que hi haurà passaport sanitari al maig, que tot va bé i que anirà millor. L’optimisme ens fa estúpids, i si ja érem estúpids ara imagina el que pot arribar a venir. Recorda que no feies plans perquè no podies no perquè no volies. Ara voldràs. Sabràs què fer? Com si fos San Fermín tots corrents quan obrin la porta del toril. La sensació de tornar a tenir llibertat, quina frescor, quina alegria. I ara la vessarem.

La necessitat de tenir bones notícies, de creure que el nostre dia a dia pot ser millor. Ara, malgrat el confinament i les restriccions, o precisament per això podem tenir esperança en què la nostra monotonia pot petar i que ens trobem un món molt millor, ple de purpurina. Abans de la pandèmia no teníem aquesta opció. Ens conformàvem o somiàvem? Com deia el poeta “la millor manera de fer realitat els teus somnis és despertar”. Doncs això, realisme i tranquil·litat. No poder, no voler o no saber. Tot està bé mentre creiem que ho decidim nosaltres.

Article publicat a Fet a Sant Feliu

Govern amb cartell de «no funciona»

Per fi, s’ha acabat. El DOGC ha publicat aquest dimarts la dissolució efectiva del Parlament que va néixer del 21D. Eleccions el 14-F, de moment, que som catalans. El Parlament ha quedat “automàticament dissolt” i ja comença el rellotge a córrer. Dic per fi perquè serà per la pandèmia, serà perquè no hi ha confiança entre socis de Govern -en funcions deien- que es pot certificar que la política catalana està enquistada, de fa dies. Més enllà d’estudis i enquestes hi ha un nou eix d’elecció, més enllà del nacional i de l’ideològic: l’eix que va del “no vull fer” fins al “no sé fer”, que ha establert el Govern en funcions actual. L’eix del manta, diríem. Ara serà notícia que hi hagi qui vulgui actuar, sense tenir en compte el què diran, i que si potser tingui alguna idea de què va això de governar i gestionar la cosa pública. Si pot ser.

He tingut la sort i l’honor de conèixer com treballa la Generalitat, diferents departaments, i sempre hi he trobat grandíssims professionals i gent d’aquella que, diríem, sap què es fa. Per això em costa molt d’entendre, no em cap al cap, el desgavell de mesures, contramesures, filtracions, globus sonda i demés. Quan hi ha problemes de comunicació sempre s’apunta al missatger però és només la darrera baula de l’acció política. I és indignant que es posi en dubte la institució de la Generalitat per la inacció -pel motiu que sigui- dels seus dirigents polítics. Tot és molt complicat, d’acord, però menys voler saltar la paret i més mirar d’arreglar el forat que hi has fet mentre anaves fent saltirons de mec.

Més enllà del simbolisme màgic, trobem consellers que diuen que per si fos per ells haguessin donat més gas a les restriccions i d’altres que potser caldria fer-ho d’una altra manera. De què parlen els dimarts a les reunions de Govern? Sembla com aquelles parelles que només tenen ganes que s’adormi l’altre per poder posar el que volen a la tele. Aquells que miren d’amagatotis pisos en webs per calcular la fugida. Aquelles que esborren missatges inconvenients de les xarxes socials. No només no hi ha passió, és que ni se’n recorden de què fan compartint sofà. L’atomització de la política catalana porta a pensar que les coalicions seran el pa nostre de cada dia, però potser no totes les coalicions funcionen. Els resultats sempre empenyen, l’aritmètica és el combustible del pacte. Ara bé, coaliga’t però sense amor. Potser cal veure exemples europeus, parlaments més madurs, com el belga on la presidència no l’exerceix la primera ni segona ni tercera força de les eleccions.

Ens estem desbordant per sobre de les nostres possibilitats. L’oferta electoral és avorrida, excepte alguns vells rockers que no fallen mai i alguna nova oferta que recuperar els valors i les polítiques que sí que funcionaven i funcionen. Menys desbordar i més centrar el país, la política i les persones. Com va dir en Jordi Amat, reconegut biògraf entre altres menesters, el Govern no té els diners per donar suport als sectors als quals s’està condemnant a la ruïna per evitar el contagi i tampoc té el coratge per demanar a la gent que eviti la interacció social. Té raó i és terrible.

L’expresident Torra ha acusat l’executiu “d’atabalar” la ciutadania amb tantes veus, i els ha recordat que necessita “missatges clars”. Ens estem desbordant de coherència. Aquest Govern fa temps que no va, i va néixer coix tres cops, de tres investidures fallides. I amb tot hauria d’haver portat un cartell de “no funciona” des de fa mesos. Potser podríem haver pujat per les escales. Però no vivim en un còmic del ‘13 Rúe del Percebe’: Catalunya és massa important per abandonar-la a la seva inèrcia. I quan dic Catalunya dic 7,5 milions de persones que només els hi falta ara que no només no vegin llum en el seu Govern, sinó que els hi està apagant l’esperança. I això sí que no.

Article publicat a Nació Digital

Massa màgia per ser agost

Diu la dita que a l’agost la dalla no té repòs. No serà pas enguany. Serà per la pandèmia, serà perquè tothom vol fer vacances o serà perquè Déu nostre senyor té un bastó que pica i no fa remor que sembla que no hi ha vida a Catalunya. I menys encara vida intel·ligent. La política catalana ha quedat erma de debat. Uns pel debat intern -que no és tal-, d’altres per mantenir l’equilibri en la ineficàcia, i els de més enllà tot esperant que Madrid solucioni tots els papers de l’auca.

El retorn a l’escola. Segur que fa setmanes i mesos que el departament d’Educació de la Generalitat està estudiant com fer-ho i les millors garanties per tothom. És impossible que sigui d’una altra manera. O el dia a dia contra el virus de la Covid-19 de Sanitat. Esclar que sí. I gràcies. Però això és gestió, no és debat polític. Debat polític és què fem amb les ocupacions de propietats privades (no feu trampa amb els desnonaments), o quin és el futur de l’energia en aquest país o com protegim els nostres ajuntaments del nou atac de l’Estat, ara via romanents.

Deia que hi ha qui espera que Madrid ho solucioni tot, i ja és qüestió de fe francament. Però el catalanisme, entès com a moviment polític que té Catalunya en origen i fi del seu impuls, està igual. Així com l’independentisme, catalanisme, tenallat en debats sobre puresa i extorquit pel sentimentalisme de la injustícia que viu el país. Poca força argumental i moltes ganes que la vareta de Harry Potter funcioni. Massa màgia ens cal.

Com a lectura estival he trobat una petita joia d’en Josep Pla que porta per nom ‘Fer-se totes les il·lusions possibles’ (Destino/La Butxaca), en una notable edició de Francesc Montero. Són anotacions del geni de Palafrugell que van quedar fora de ‘Notes disperses’ sobretot i d’altres obres. Molt recomanable per la cruesa i, per tant, la franquesa. Sempre foteta i àcid carrega contra els dogmes de fe i els que no tenen raons al qui “convé que els arguments trobin en la mateixa naturalesa i en els sentiments la força que en si mateixos no troben”. I crec que ens trobem aquí, basats en sentiments. I considerant-me una persona sentimental -qui no ho és, oi?- considero que un cop escoltats els sentiments, un cop entesos, cal posar-se en marxa. Ja n’hi ha prou de melic. El sentimentalisme constreny, embafa i sobretot no deixa veure més enllà. És impossible avançar.

Si de debò hem d’arribar a Ítaca primer cal recordar que és una illa, que no hi arribarem a peu (no sé si algú cap caminar sobre l’aigua). Si la propera Diada de l’11 de setembre no som el pertinent milió de persones al carrer caldrà pensar què hem fet malament i tornar a escoltar als catalans i catalanes. Perquè l’evolució dels seguidors de l’independentisme no és ni serà exponencial. Per fer aquest cim cal passar per un coll ben farragós encara. I les últimes passes, que sempre es fan eternes, es fan a poc a poc. I amb aquella ràbia i esperança que dona veure la punta de dalt, sabent que cal esforç. I aquí del que estem parlant és de polítiques concretes.

El 2014 Escòcia va fer el seu referèndum amb garanties. L’independentisme va perdre amb el 44,7 per cent dels vots. Ara les enquestes diuen que traurien el 55 per cent. Com han arribat fins aquí? Doncs fent política i polítiques sense perdre de vista el cim i sense presses.

Article publicat a Nació Digital