No tot anirà bé: culpable

Un dels meus personatges preferits del circ que és la política, de sempre i per sempre, ha estat l’alcalde, o alcaldessa. Sempre hi són, té un punt de protagonista de pel·lícula bèl·lica. No es poden escapar quan hi ha un problema, són els autònoms de la política. I avui, aquestes darreres setmanes, amb la pandèmia del coronavirus no poden dir que no van a treballar. Darrerament hem vist a casa nostra bons alcaldes fent la seva feina, com en Marc Castells, na Marta Madrenas, en Josep Mayoral, en Lluís Soler, en Marc Solsona, en David Bote, la Rosa Pujol o la Natàlia Figueras, i me’n deixo quasi mil. Efectivament fan la seva feina, em diran. Com els sanitaris o transportistes. Avui és una feina vital. I no vull comparar: i gràcies als 78.000 professionals de la sanitat del país. Però hi ha un alcalde que em té el cor robat: Gianfilippo Bancheri, alcalde de Delia, un municipi que no arriba als quatre mil habitants del migjorn de Sicília, l’illa més grega del món mundial. A Sicília la política ha volgut triomfar -Plató ho va provar a Siracusa-, per què destaco Bancheri? Perquè diu la veritat: el rei va nu. Nosaltres som el rei.

Bancheri s’ha fet famós per dir el que pensa. En un vídeo que ell mateix ha penjat a les xarxes socials va explicant com ha d’anar el confinament. Però es va calentant, tot el dia vigilant als seus veïns que, hipòcrites, aplaudeixen i fan cartells, però obvien les recomanacions, surten al carrer per qualsevol tonteria i fan dinars multitudinaris a les cases particulars. L’alcalde -el sindaco de Delia- no pot més, n’està fins el nas. I llavors rebenta, i aquí poso el tros de discurs en traducció lliure: “Molts de vostès fan cartells dient que tot sortirà bé. Però com sortirà bé si continuem sortint cada dia a fer la compra. Si tanta gent surt a comprar tabac, a la benzinera o a córrer. O demana que vingui el perruquer a domicili. M’expliquen de què serveix arreglar-se els cabells en aquest moment?”. Aplaudiments des la Sicília occidental que és Catalunya. Tota la raó. Com hem d’anar bé?

Entre Caltanissetta i Agrigento està el nostre alcalde alterat perquè la gent diu que ha de sortir a córrer perquè està estressada. “Quan heu anat a córrer? Des de Primària quan heu corregut”, es pregunta en Bancheri, que sí que té aquesta afició, i retreu que després “anem als balcons a cantar Azzurro i aplaudir” però no es respecta el confinament. La regla bàsica, també per als que van a la Cerdanya el cap de setmana. Té tota la raó en Bancheri. Em fa gràcia quan llegeixo o sento comentaris de com és possible que a Catalunya i Espanya portem tan malament això del virus. Com és possible que Corea ho hagin fet bé? O el Japó? O Portugal? Serà a l’inrevés, per què ho hem fet malament nosaltres. Tots. Recordeu quan es va anul·lar el Mobile World Congress? Feu una mica de recerca d’hemeroteca. Doncs això.

Voler i doler. De les millors expressions de la llengua catalana. En això ens estem movent. Visc al costat d’un hospital, i d’un hotel on hi ha malalts en recuperació i també sanitaris. Al vespre surto i aplaudeixo, però no penso que tot anirà bé. Jo vull anar bé, jo vull millorar. És una situació extrema, no sé si exagerada o no, però com bé diu una persona que estimo i admiro (no sé quin verb hauria d’haver posat abans) d’això en sortirem sense tants miraments. I una societat és una suma de jo. La imatge que em ve al cap és a Kyoto, al Japó, fa uns mesos, un diumenge, a primera hora, ningú per carrer excepte uns turistes de transbord. I què veus? Doncs un senyor que surt de casa (amb mascareta, per cert) i recull les fulles de davant de la seva façana, i escombra i rega. Doncs a aquest senyor potser li anirà bé.

Per cert, en les darreres eleccions municipals la llista de Bancheri va arrassar amb un 95 per cent dels vots. I ideològicament se situa al centre-dreta, si és que això avui encara vol dir alguna cosa. Si sou dels que creieu que després dels virus serem millors com a societat, us desitjo molta felicitat. Si sou dels que temeu que tot segueixi igual o pitjor només us poc dir que esperem trobar-nos molts alcaldes sicilians que no tinguin por de dir-nos la veritat quan el rei va nu, per molt nostre que sigui.

Article publicat a Nació Digital

No feu cas dels experts

És més barat fer tertúlia que fer informació. Ja està, ja ho he dit. Això vol dir que les tertúlies són dolentes? No necessàriament, i a mi m’agraden: escoltar-les, força; i participar-hi, encara més. Però són un gènere com un altre i, per tant, el maridatge amb l’actualitat i el seu tractament pot ser millor o pitjor. Un altre element del periodisme recent és cosir i recosir informacions amb opinions d’experts. De fet, hi ha universitats que publiquen els seus llibres d’experts, amb índex per temes. Per nutrició, demani opinió a tal, i per relacions internacions a tal. Tenim de tot. El periodista recull opinions sobre la qüestió que s’inquireix i després va posant aquestes opinions una rere l’altra. De fet, hi ha al text aquella frase de “la majoria dels experts consultats asseguren” que fa que la tesi plantejada, amb sort, al titular tingui una base. Es pot fer d’una altra manera? Doncs sí.

Lluny de voler fer classes de periodisme a ningú, valga’m Déu, només vull fer notar que ens hem encomanat d’una febre dels experts. Perquè ja tenen “llustre”, ja tenim estrelles. Diu el diccionari que un expert és algú “versat en la coneixença d’una cosa per la pràctica”. Fa un temps era moda parlar de com havíem de fer dormir les criatures. Hi havia dos experts irreconciliables: el doctor Estivill i el doctor González. Veritables legions de seguidors d’un i d’altre mètode. Res a dir. L’expertesa és tenir fills. I aquests doctors, especialistes en la matèria, doncs ofereixen opinions, benvingudes. Ara bé, no són paraula de Déu.

Avui, amb la bogeria del coronavirus, hi ha seguidors dels epidemiòlegs. Que si el doctor Trilla, que si el doctor Mitjà, o si la tercera via és el doctor Padrós. He llegit enquestes amb aquests tres protagonistes: quin és el metge que t’agrada més? En això el periodista ha de ser curós. No es pot evitar que un o altre sigui popular. I és interessant saber què en pensen els doctors, investigadors i especialistes científics. Ara bé, en comunicació de crisi és convenient fer cas de la informació oficial. És avorrit, però és com funciona. Per què amb els atemptats del 17 d’agost de 2017 ho vam tenir clar i ara no? Per què fins i tot els periodistes fem cas de cadenes de Whatsapp? Això sí que és malaltís.

De vegades, o tot sovint, fer informació, construir notícies és molt avorrit. I també és arriscat perquè has d’extreure conclusions dels fets, de les dades, de les opinions, dels testimonis, és clar. Però el que no es pot permetre és aquesta deixadesa que suposa que el valor informatiu sigui l’opinió de tal expert o de tal altre. Però ells són els que en saben, no? Sí, però tu ets el periodista. Filtra, contrasta, espigola, fes la teva feina.

No crec en això del periodista lent, ni tranquil. És com la nova i la vella política, n’hi ha de bona i de dolenta. El periodisme té els seus ritmes de producció. Però val més no ser el primer en dir una estupidesa i poder ser l’últim quan tens raó. Les notícies no es fan soles, volen temps, volen equivocacions, volen recomençar, com tot el que val la pena a la vida. No feu cas als experts, feu cas de la vostra experiència. I tornem-hi.

Article publicat a Mediacat

La debilitat

Les males (pitjors) notícies normalment te les donen en la sala d’un hospital. Algú mor, alguna malaltia ferotge, alguna cosa no va bé. Una altra cosa és si estàs en una maternitat, tot són flors i abraçades. Però tornem a les sales dels hospitals. Tot blanc i asèptic. És on avui, i des de fa dies, va circulant la por i l’ofec real i literari que provoca el virus. Casa estant tot sembla innocu, incòmode i avorrit, però innocu. Salvats. Però les sales dels hospitals són plenes, farcides d’exasperació i sobrades d’ansietat. La debilitat no és estar malalts, sinó pensar que no ho estem o que mai ho estarem.

La debilitat és pensar que sempre serem forts, que a nosaltres mai ens passarà, que som de sucre, que ens han escollit perquè tot ens vagi bé. La debilitat, per tant, és la inconsciència. La por no ho és de debilitat. La por és la consciència, el saber, la prudència i el neguit que sempre van junts. Deia Woody Allen que les paraules més maques que hi ha no són “t’estimo” sinó que són “és benigne”. I el geni de Nova York té raó, i sent en una sala d’hospital, davant d’un metge que et mira als ulls com perforant-te el cap l’única cosa que vols sentir és que no és tan greu, que te’n pots sortir. I és que després de la por, un cop tu també t’has mirat als ulls, és quan pots basar-te en l’esperança. No viure de l’esperança, només arrepenjar-t’hi una mica, i per poc temps. La fortalesa te la fas tu.

A la ràdio sento la veu ferma i preocupada de Marc Castells, alcalde d’Igualada: “hi ha 4.000 mascaretes aturades a Madrid en espera d’algun tràmit o que algun inspector n’autoritzi l’enviament”. Com? Òbviament el batlle igualadí diu que exigeix responsabilitat perquè aquestes mascaretes s’enviïn immediatament. L’hospital demana una cosa i quan li envien hi ha un mitjancer, un control, ho puc entendre. Ara bé, no entendria el segrest d’aquest material. No sóc dels que crec en les conxorxes, però la política no pot ser politiqueria, i ara més que mai, ha de ser una fàbrica de solucions. Prenc aquest exemple, n’hi ha més, a Catalunya, a Espanya, a Europa… Perquè demostra la debilitat, creure que a tu no t’afecta. En aquest cas, del govern espanyol. Voler controlar-ho tot és el primer pas per no controlar absolutament res. La voluntat i la realitat. Es tracta de saber gestionar les expectatives i sobretot saber-se acompanyar de qui et pot fer la vida més senzilla.

La debilitat no és un símptoma de res, és una situació, és prendre’s o no seriosament. I pot canviar, de fet no, només pot restar igual o millorar. Admet la teva debilitat. Busca en la por, entén la resposta perquè és ara quan vindran les preguntes. I tornem a l’esperança i a les paraules de Woody Allen. En aquesta sala d’hospital d’Igualada a ningú l’importa d’on venen les mascaretes, o els guants, o el cognom de la metgessa o infermera. Només es vol poder tenir esperança.

L’esperança ve de la mà de la bona gestió, de l’ànima que estan posant tots els professionals sanitaris, de la responsabilitat de la gran majoria de la població, i sobretot de la voluntat de sortir-se’n. Diuen que amb aquesta pandèmia del coronavirus hi haurà un abans i un després, que tornarem a tenir uns valors humans més purs. Jo puc tenir esperança, una mica, però no sóc optimista. Tot seguirà igual, i l’egoisme ens tornarà a fer moure. I llavors tornarem a estar subsumits per la por, però sense cap opció per l’esperança. No som dèbils, només estem espantats. A espavilar.

Article publicat a Nació Digital