Ara, amb dos pebrots o res

No és que els catalans un dia ho tindrem tot pagat, és que ja ha arribat el moment en què estem encantats de nosaltres mateixos, el món és nostre. I si a més de ser català tens la sort de ser independentista, la cosa no pot anar millor. Tot va collonut. Hem guanyat a tot arreu, som més que mai i a més estem en el costat correcte de la Història.

Francament, costa llevar-se de més bon humor que sent independentista català. Quan et rentes les dents i et mires al mirall només pots fer que somriure, tot són unicorns i piruletes, que guapo soc. Sona música disco i la purpurina t’ofega quan llisques entre optimistes mentre vas pel carrer. Crec que la caricatura ja s’entén a aquestes alçades de l’article. Estem vivint un període adolescent, de negació i enfrontament. I cal pensar en allò que reciten Els Amics de les Arts: “no fem apologia de la ingenuïtat, a veure si amb tantes ganes de viure prendrem tots mal quan descobrim la gran veritat”.

Hem de seguir amb ganes de viure. L’independentisme és un projecte polític, no pas una ideologia, i això el fa realment poderós. Però estem pervertint els conceptes, buidant les paraules com si fossin una llimona gelada d’aquelles que feies de postres a l’estiu, quan l’estiu encara era estiu i encara rèiem de la nostra bona fortuna. La independència és una estació de la construcció nacional, o de la realitat ciutadana del futur, com li vulgueu dir. I la transversalitat és un autobús on tothom hi pot pujar i prendre seient, no pas una piconadora on tot acabi sent el mateix, la mateixa sorra i cap diamant. Per què no podem debatre això? Per què ets un traïdor o un covard o un tebi? O directament no ets prou independentista.

El 51,7% dels vots de les darreres eleccions catalanes -preocupant participació del 53%- pertanyien a formacions independentistes, però des d’ERC, Junts, CUP o PDeCAT fins al Front Nacional o Primàries. Està clar que no hi ha només un independentisme, tal com que “no hi ha una sola manera de saber que plou o no hi ha una sola manera d’estar sol”, com diu el poeta.

Un cop buidant el sentit -i sobretot el contrasentit- de cada paraula, de cada concepte de la política és quan comença el tot s’hi val. I llavors entrem que l’entreteniment és el que preval. No cal anar a episodis de ciència-ficció, només repassem Donald Trump, Silvio Berlusconi, Alexis Tsipras o demés demagogs. I molt a prop de casa també. El populisme és mainstream. El corrent majoritari, la majoria silenciosa, el relat, la cosmovisió. Catalunya corre veloçment i ferotge cap al pensament únic, però dividit només pel vector de l’independentisme. I això és nou, no és la Catalunya olímpica de CiU rural contra el PSC urbà. De nou es torna a deixar de parlar de política per no molestar. La política no divideix famílies per Nadal com deia el ministre que aparcava amb l’assistència d’un àngel, però pot produir el silenci, la pitjor condemna per a una societat.

Ara, només val tenir dos pebrots, testiculina, lideratge, empoderament. No volem idees, siguin més o menys velles i romàntiques, sinó que volem tenir la sensació que ens lideren, que tenim capitans que porten el vaixell, que els canvis venen ara mateix, que estem guanyant. Tenim pressa per tenir pressa. La set de victòria ens pot asfixiar. Volem executors, no volem polítics. Volem dirigents, no volem caps. Volem guanyadors, no volem responsables. Aquesta manera de viure perillosament esberla i esbudella una manera de fer que permetia veure possible que aquest país tingués unitat en qüestions vitals. Ara costa veure-ho. Ara només volem cops al pit, córrer en ramat i no permetre la dissidència perquè “som així” i estàs amb nosaltres o en contra. Despertarem quan xoquem.

Article publicat a Nació Digital

Sumar zero no és sumar

Sembla que hi ha coses que tornen, com els pantalons acampanats o la mania d’escoltar música alta sense auriculars pel carrer. “Era el millor dels temps, i era el pitjor; era l’edat de la saviesa i la de la ximpleria; era l’època de la fe i l’època de la incredulitat”. Així comença Història de dues ciutats de Charles Dickens, i em transporta als dies que estem vivint de polèmica llancívola en el món del Partit Demòcrata, de Junts per Catalunya i d’altres “actors de l’espai” com pugui ser la Crida Nacional o d’altres grups menys representatius. 

L’independentisme viu, amb una mica de visió històrica, el seu millor moment. Està impregnat en la societat catalana. Les seves raons i arguments cada cop són més acceptats i si tots ens traguéssim l’estómac en un referèndum, el sí arrasaria. Però no. Els partits independentistes més atomitzats que mai. Esquerra Republicana ahir demanava unitat, ho vaig haver de llegir dues vegades. Els reis del “ja us ho fareu mentre jo vagi primer a les enquestes” sembla que volen dividir el desencís dels votants. La CUP doncs bé, només l’argumentari en contra de votar contra el suplicatori de Laura Borràs és de ciència-ficció.

I ens queda Junts per Catalunya, una fórmula d’èxit que tenia un bon precedent en Junts pel Sí. Una bona idea del president Artur Mas que va recollir el president Carles Puigdemont. Però des de les eleccions del 2017, mesos després de l’1 d’octubre que sembla que anem afamats d’èxits. De la pressa, la maleïda sensació de velocitat, és el que part d’una generació de polítics s’ha tornat addicta. Canvis i girs. Dreceres i personalismes. Titulars i tuits. I així ens trobem amb l’independentisme hormonat. Musculatura feble, però per fora inflada. Visualment potent i amb uns peus de fang que fan feredat.

I aquí arriba la mala notícia de la no entesa per la configuració de Junts per Catalunya. Durant dos anys ha estat una fórmula electoral d’èxit. Sense cap mena de dubte. Però ha estat marcar gols i no saber defensar la porteria. La gestió dels grups parlamentaris, especialment, ha estat estranya i sovint atzarosa. Allà on cal ideologia clara per poder legislar hi ha hagut massa sovint confusió. El camp municipal sempre té un altre sentir i molts ritmes, i allà aquesta fórmula, de tenir el Partit Demòcrata com a base i de sumar independents, ha funcionat (com sempre havia fet Convergència, d’altra banda). De moment la cosa anava així i aixà. Semblava lògic arreglar aquestes disfuncions.

Fa un any que els presidents Mas i Puigdemont van parlar del tema i es van instar a crear un model. Fa mig any que el consell nacional del Partit Demòcrata va obligar-se a transitar cap a Junts per Catalunya. Fa 3 mesos que les negociacions del Partit Demòcrata amb la Crida van quedar parades per la crisi sagnant de la Covid-19. I fa 10 dies que hi ha pressa, molta pressa. Hi ha eleccions?

A més ara volen manifestos i tuits més o menys encertats. Sembla sensat entendre que hi hagi qui vol que una fórmula d’èxit es mantingui o es millori. I sembla molt sensat també que hi hagi que per estar en una societat no permeti que se’l menystingui o directament se l’anul·li. Com escrivia Dickens, estem en el millor i el pitjor dels temps. Tenim la idea-marc (que també és veritat que cal explicar el què i el perquè de la bondat de la independència) però l’organització ens fa figa perquè estem més preocupats fent de catalans, o sigui, apunyalant-nos.

Lamento portar una altra citació, però vull recordar a Antonio Gramsci quan deia que “les idees i la lluita no viuen sense organització”. I fins ara, i els marxistes i més d’esquerres segur que em donen la raó, no hi ha millor manera de fer política que amb un partit polític. Crear-ne un altre? Potser sí. Carregar-se’n un que representa una part de la societat? Segur que no. La suma zero no és sumar. Tant de bo aviat puguem dir que hi ha acord el món independentista. Però des dels nyerros i cadells, des de la Busca i la Biga o carlins i isabelins que sabem que ens costa. Si anem separats que sigui, com a mínim, tenint-nos al costat i no de front. Però en política de vegades sona la flauta, i potser llavors tots tindrem sort.

Article publicat a Nació Digital

Assassinat a l’Orient Express

No parlaré de l’enèssim remake de Hollywood, sobre la novel·la homònima d’Agatha Christie: Assassinat a l’Orient Express (recomano la versió d’edicions La Magrana, ja que ho dic tot). Només dir que demostra que gairebé tot està inventat i que això del progrés és una cosa molt del segle XIX, quan es podia somiar pel broc gros. De la novel·la cal recordar l’inefable Hèrcules Poirot (que per cert és belga), un brillant detectiu amb una deducció menys irritant que la de Sherlock Holmes i, per tant, menys espectacular.

Les novel·les de detectius són la part romàntica del gènere més negre que avui impregna les nostres llibreries. Una mica com l’”Equipo A”, que moria molta gent, però els nens dels vuitanta mai hi vam veure cap cadàver. Poirot s’enfronta a un assassinat sobre rails i té dotze sospitosos. La resta, doncs a llegir, que sempre ajuda.

Ara que estem de canícula i és època de renéixer també és moment de congressos de partits i organitzacions. Fa pocs dies va passar a Esquerra Republicana, en pocs dies al Partit Demòcrata, i a Espanya al Partido Popular. I després de fer durant diversos anys informació política no deixa de sorprendre’m el cainisme que s’hi dona. “Adversaris, enemics, enemics mortals i companys de partit”, diuen que va dir el gran Giulio Andreotti. Com en quasi tot, tenia raó. L’aforisme bé podria ser del genial Joan Capri (l’altre dia va fer 101 anys del seu naixement i no hi va haver cap homenatge nacional, per què?). Vull dir que la condició humana és estúpida, però en això ja em sembla absurd.

Està molt bé debatre, discutir, votar, transaccionar, convéncer, rebatre, emprenyar, cridar, i fins i tot, si es dona el cas, posar-se d’acord. Ara, això d’anar matant. I després fer com al tren, tot passant per Belgrad (tot succeeix a Belgrad, oi?), hi ha un assassinat i ningú sap res. I efectivament, als partits polítics hi ha molts sospitosos. Això és el més bèstia. Perquè com diuen els policies de les novel·les el més important és tenir un mòbil, un perquè. I Mare de Déu si hi ha motius.

I llavors què feu en el mateix partit que el que voleu assassinar? Als grans clàssics de la política com són La República de Plató o Joc de Trons s’entén que hi ha espai per tothom. Els romans van entendre allò del ‘divide et impera’ i els castellans van abraçar allò de la nova planta “sin que se note el cuidado”. Tot són estils, tot és política. Però ara quan pugeu al tren dels congressos pregunteu-vos: cal que mati a algú o el que importa és arribar a la propera estació?

Article publicat a El 9 Magazín

El 9 magazín 180713

 

La puresa convergent

Ara, d’aquí res, entre el 20 i el 22 de juliol hi ha l’assemblea del Partit Demòcrata. Per molts és un altre congrés de Convergència, per d’altres és una reunió dels que estan en contra de Puigdemont perquè li tenen gelos i també pot ser un conclave de dissolució perquè tothom entri en fila en això que es diu Junts per Catalunya (JxC). És fascinant, oi? Vull dir que el partit més important de Catalunya, responsable de la reconstrucció nacional que ens ha portat fins aquí (amb d’altres esclar), té una facilitat impressionant per criticar-se, no per fer autocrítica, que és diferent.

La setmana passada Esquerra Republicana va fer un congrés en que la militància va fer capgirar com un mitjó la ponència política a la direcció i no vaig llegir ni escoltar cap escarafall ni analisi crítica. Per què? ERC fa la seva feina. Res a dir. I també va amb el tarannà. El debat és obert i viu entre les bases demòcrates, i als quadres mitjans i a la direcció, i als crítics que s’organitzen en guerrilles i grups de miquelets. Serà que el partit no està tan malament com diuen? Serà que el PDCat té vida pròpia, o fins i tot serà que tot això que en diuen soroll és en realitat democràcia interna. La puresa convergent és exactament això: que no hi ha puresa, que sempre ha sabut (per necessitat o per virtut) establir mecanismes de permeabilitat amb sectors socials que estaven fora del mateix partit. Es deia que Convergència era un moviment. I segurament el PDCat també. I? Però potser no és prou modern per alguns. Teniu algun exemple més modern? Així seriós, jo crec que no. I calen partits.

Sobre Junts per Catalunya, hi ha qui és pregunta “Junts per què?”. A qui es qüestioni això tinc una resposta: es tracta de treballar per la llibertat d’aquest país i millorar la vida de tots els seus ciutadans, i sobretot de fer que qualsevol català pugui somiar en un futur que el faci somriure. Suposo que com ERC, Comuns, CUP i d’altres. Però és que es veu que el PDCat, i la direcció actual esclar, són molt sospitosos. És com el Barça, sempre ens hi fotem i no en tenim ni idea. La diferència és que la política no depèn de Messi, només de nosaltres, tu i jo.

Article publicat a El 3 de vuit
3de8 2018-07-05

 

 

El diàleg el poso jo

Soraya Sáenz de Santa María s’assembla a Peppa Pig, però en realitat és el general Douglas MacArthur. En l’edat de la “post-veritat” ara resulta que de cop el govern del Reino de España ha decidit regalar-nos diàleg. Ah, gràcies. Novembre de 2016, no cal posar-nos en context, però bé: la majoria dels catalans volem una república catalana per organitzar millor i més justament la nostra societat. Diuen, diuen, diuen a Madrid que ara amb una millora de finançament i escriure en algun lloc que Catalunya és una “nació cultural” s’ha acabat el bròquil.

A Madrid es miren massa el melic i s’han quedat amb Felipe i Aznar. Perquè el Partit Demòcrata no vol tornar a ser la vella CiU, com voldrien allà i alguns d’aquí. No han entès res. Al Partit Demòcrata els cants de sirena ja no arriben ni arribaran, no els volen sentir, i menys aquests tan passats de moda, tant del PSC del tripartit. I a ERC tres quarts del mateix, òbviament. I Junts Pel Sí encara avui representa la majoria d’aquest país. No és la CUP. No ho oblidem.

Així doncs, Soraya, el diàleg no es compra, el diàleg es fa, i com el sexe de certa qualitat és cosa de dos. Anant fent proclames no s’arriba enlloc. Hem llegit en diaris de Barcelona que la vicepresidenta espanyola més poderosa de la Història ja va parlant amb el vicepresident Junqueras -perquè el president Puigdemont és un cafre, es veu- i que amb l’aterratge d’Enric Millo com a virrei el diàleg ja està al caure. Soraya posa el diàleg. Ei, cap problema, la casa és gran i hi ha camí per córrer. Llàstima, no podrem jugar al basar com si fóssim el PNB: aquí ja fa temps que hem fet les maletes i només ens interessa l’hora a la que surt el tren.

A MacCarthur se li atribueix la dita: “A la guerra no hi ha substitut per la victòria”. I en això Sáenz de Santamaría és igual. Ella només pot guanyar. Aquest mandat, després de l’any vergonyant de la política espanyola, serà el de ‘solucionar’ la qüestió catalana. Que tot quedi com està. Després de Pepe Gotera de ministre de l’Interior, ara la responsable del CNI ens posarà en solfa. Vol passar per sobre nostre, i vol que aplaudim. El Partido Popular ha decidit fer el mateix que ha fet fins ara, laminar-nos, però amb un somriure. Una versió amb corbata casposa del socialisme plural que tan bé encarnen Ibarra, Leguina, Chacón, Bono, Batet o Díaz.

El diàleg va molt bé, cregui’m. Ahir mateix, el portaveu del grup del PP al Congrés, Rafael Hernando (un home molt dialogant conegut per les seves injúries i intents d’agressió), va titllar de “molt desafortunada” la decisió de reservar en el pressupost de la Generalitat una partida de 5,8 milions d’euros per a l’organització d’un referèndum al setembre del 2017. Té raó el serrell franquista d’Hernando: així no es pot dialogar. Què vol dir això de tenir idees pròpies? Catalunya vol crear un impost de begudes amb sucre, doncs Montoro crea abans la taxa per evitar-ho. Molt dialogat tot.

Espanya, ja s’ha passat l’arròs, i per si de cas poseu alguna cosa millor que l’arxiduquessa d’Olivares i advocada de l’Estat. Diàleg sí, però per anar posant data per estrenar la nostra república.

Article publicat a Nació Digital