Quines ganes de ser espanyol!

Divendres passat es va celebrar la final de la Copa del Rei de futbol. La jugaven el Reial Madrid i l’Atlètic de Madrid. Es jugava a Madrid, al Santiago Bernabéu. Tot ben madrileny, tot ben espanyol, amb flaire a Constitució i sense xiulada al rei espanyol per una vegada. No vaig veure el partit. Però sí que em vaig fixar en una pancarta que es va poder veure en un dels gols (no es van controlar tan les banderes i missatges com en d’altres anys). El cartell, ben visible, deia en castellà “Kosovo és Sèrbia”. Ostres! Quina preocupació sobre geopolítica europea que tenen els aficionats al futbol així de sobte. Quina mostra de suport al govern espanyol per a que segueixi sense reconèixer Kosovo, tot i que Sèrbia ja ho ha fet.

No és el cas, fora bromes. Aquesta pancarta, que he llegit que estava al sector dels aficionats més radicals del Real Madrid, és la gran metàfora (sí, nosaltres som Kosovo en aquest cas). Tot això, tot aquest moment que estem vivint té a veure amb la possessió. Sí, és un xoc de sobiranies polítiques. Un xoc de legitimitats institucionals. Un xoc de cultures, de maneres de fer. Però sobretot és qüestió de propietat. De qui és què? Som una possessió, insisteixo. Però no ve per una tradició històrica imperialista, o no només. Avui en dia Espanya no té cap relació intel·lectual amb Catalunya, i això repercuteix en la política. Ningú pot entendre, ni fer entendre, que som una altra realitat, un altre país. No hi ha marxa enrere. No ens entenen i no els volem. Ja està.

I què fa Espanya? Oferir alternatives? Seduir-nos? Doncs més aviat no. Passem del LAPAO aragonès a la persecució contra el terme nazi “País Valencià”, sense oblidar la situació del català a l’escola balear. Ens rodegen i assetgen amb la llengua i ens asfixien amb la caixa. Ens toquen la gònada de mala manera. Ens ataquen per l’escola, pels fills. Inadmissible. La Llei Wert, o LOMCE, és una autèntica vergonya. En general (no reconeix la tasca de les escoles bressol) i en particular pel cas català en relació a la llengua.

Només faltava un homenatge a la División Azul! És de pel·lícula italiana surrealista, però a Sant Andreu de la Barca. L’any 2013 homenatjant a qui va lluitar amb els nazis. A banda de les lectures òbvies, no és totalment extemporani i grotesc? Cal tenir memòria sí, i sentit comú sobretot. Amb tot, diversos dirigents del Partit Popular (que en les darreres eleccions va arribar a tenir 471.197 vots, un èxit a Catalunya) fa dies que ens diuen nazis. Fa de mal dir. Molts d’aquests dirigents populars provenen de l’apparatchik franquista. Ells, els franquistes, van ser els que ajudaven als nazis. Eren molt amics.

Potser és oportunista, absurd o obvi, però el debat sobre el franquisme, que semblava superat (o enterrat), és ben viu. És un substrat plenament vigent, que cada cop apareix a la superfície amb més facilitat. Ningú se n’amaga. I això fa pensar que potser sempre ha estat així, que aquesta trentena anys de democràcia han estat una comèdia. No hi ha res a fer. Quines ganes de ser espanyol! Amb mi que no hi comptin.

(Publicat a Nació Digital)

Anuncis

PSC, ICV i l’enganyifa de les primàries

En el terreny fangós de les ganivetades dialèctiques entre esquerra i dreta sempre apareix com a element a discutir la suposada “superioritat moral” de les forces d’esquerres, dites fins i tot progressistes. Un d’aquestes pedres de toc és això que se’n diu primàries. Són unes eleccions abans d’unes eleccions, de cara endins per escollir el candidat que escolliran els ciutadans. Ho fan els americans, diuen per tenir patent democràtica. És, en teoria, un exercici d’obertura i de transparència dels partits cap als ciutadans-electors. En essència és així, el problema és que molts dels que presumeixen de democràcia interna i de participació radical són els millors “cuiners” d’aquests processos. Fet i debatut, igual unes primàries a la “progre” que un “dedazo” tipus Aznar.

Qui fa bandera amb més orgull d’això de les primàries és Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) ja que fa més d’una dècada que les organitza a casa seva. I tenen tota la raó en fer-ho perquè a nivell municipal ho han treballat en alguns casos. Ara bé, és com aquella fondue/olla expréss/màquina de fer sucs que tots tenim per casa i que no fem servir mai. Ep, però la tenim! El reglament intern d’Iniciativa estableix que l’elecció dels caps de llista a les eleccions s’escullin a través d’un procés de primàries. En el cas més que probable (pel que diu la història en convocatòries catalanes i estatals) que únicament es presenti un candidat es convoquen igualment perquè serveixen com a “instrument de contacte amb els ciutadans”, més enllà de la relació habitual amb la militància. Una operació de màrqueting postcomunista en tota regla, abans n’haguessin dit propaganda suposo.

Hi van haver primàries la tardor del 2006: Saura necessitava 50 avals per presentar-se, i en va reunir 301. Un èxit, sense cap altre candidat. El juny de 2004 de nou primàries: Saura aconsegueix el 95 per cent del suport a les primàries d´ICV, tampoc hi ha llista alternativa. Cal anar fins la tardor de 2000 quan Saura, llavors vicepresident d’Iniciativa, va disputar el lideratge postcomunista i la candidatura a Rafel Ribó (actual Síndic de Greuges, tots ens sabem posicionar). Curiós, Saura accedeix al lideratge per primàries i durant el seu mandat d’una dècada no n’ha de fer cap més. El seu hereu, Joan Herrera (el de la bicefalia paritària amb Dolors Camats, sense rivals), igualment: el 2010 no va tenir oposició tampoc. Velles i noves tradicions.

Ah, i el PSC, no me n’oblido. Finalment (perquè ha costat) diuen que faran primàries per a les eleccions nacionals. Pagant un euro i fent signar un manifest progressista. Molt bé, però… a doble volta? Ai, no fos cas que amb una tirada no ens agradés què diuen els daus. Que no torni a passar com amb el PSC de Barcelona que es va regirar i va recolzar Jordi Hereu com a candidat en comptes de Montse Tura, llavors protegida de l’apparatchik socialista. Primàries sí, i tant, però ben lligades, no fos cas.

 

(Publicat a Nació Digital)