Espanya, “la Manada”

No podem parar d’indignar-nos. No ens ho permeten. Espanya, com dirien al sud del nostre país, és ofenedora. Aquest dimecres 11, l’endemà que el jutge suspengués com a diputats a Oriol Junqueras, Jordi Sánchez, Jordi Turull, Josep Rull, Raül Romeva i al president Puigdemont, el Govern de la monarquia aixeca la suspensió a un militar amb condemna ferma. I olé!

El butlletí oficial de Defensa va publicar dimarts que el militar Alfonso Jesús Cabezuelo, membre de ‘la Manada’ i condemnat a nou anys de presó per abús sexual d’una dona jove en els Sanfermines de 2016, passa al servei actiu pendent d’assignació de destinació a Sevilla, deixant així la situació de suspensió de funcions. “Està disponible pel director general del mando de personal de l’exèrcit i adscrit a efectes administratius a la Subdelegació de Defensa al Sevilla”, recull aquesta publicació. Recordeu que el guàrdia civil Antonio Manuel Guerrero, membre d’aquest ramat de criminals fastigosos, tampoc serà suspès.

Què més ha de passar? Per què la Justícia espanyola es pot permetre aquests ‘desajustaments’? Com pot una Administració Pública estar en contra de la meitat dels seus administrats, les dones? Lamentablement ‘la Manada’ no és quelcom que avergonyeixi prou.

És clar que Pedro Sánchez és molt més amable que el PP corrupte de la caspa. Però Espanya segueix sent Espanya i no té pinta de canviar. Sobretot, i això és definitiu, perquè no vol canviar. Tots aquests escàndols de violència masclista (també tenim un cas recent a Molins de Rei) demanen una solució urgent. I anar perdonant als violadors segur que no és cap solució. Vergonya ens/us hauria de donar!

Article publicat al setmanari Ripollès

Anuncis

Hernando, tu has de demanar perdó

Un dels meus personatges preferits de la política espanyola és Rafael Hernando, portaveu del Partido Popular al Congreso de los Diputados. M’agradaria més que fos un personatge de ficció, però no. Home funest, de pentinat carrincló a la Juan Rosell, i de gest emprenyat i boví. Durant el darrer ple de cambra baixa espanyola, el senyor Hernando, va demanar al president Pedro Sánchez que suspengui la reunió amb el president Quim Torra. Fa dies que sabem que el proper 9 de juliol hi haurà la trobada més esperada al palau de La Moncloa. El motiu d’Hernando és que fins que el president de la Generalitat no demani perdó al rei i als espanyols per les seves ofenses no hi ha res a parlar aquí. Amb l’altra mà, el portaveu del PP va demanar també al president espanyol que aclarís si continua pensant o no que Torra és un supremacista, com va afirmar quan era el líder de l’oposició. Aquest dard no està malament. Sánchez fa de Sánchez i ja veurem que passa el dia 9 de juliol, dia de santa Verònica.

El senyor Hernando porta desenvolupant tasca d’electe des de 1983, que té molt de mèrit. A més primer fou diputat per Guadalajara i des de fa un parell de legislatures ho és per Almería. Entre una capital i una altra hi ha 426 quilòmetres. Hernando és un crack. Ell ens reclama que demanem perdó, però per què? Per les nostre ofenses? Sembla el parenostre això.

Però sempre va  bé fer memòria, per poder preparar l’acte de contrició. Al juliol de 2005, després de la sessió en què es va rebutjar la proposta del PP que el govern espanyol comparegués al Congreso per explicar la seva resposta davant l’incendi de Guadalajara, va tractar d’agredir el llavors portaveu parlamentari del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba. El van aturar Acebes i Zaplana, i hi ha una foto on la finada Carme Chacón li agafa un braç. Llavors portava el cabell com Pipi Estrada.

Al desembre de 2014 va ser condemnat a pagar 20.000 euros al partit polític populista UPyD per vulnerar l’honor del mateix i acusar-lo de finançar-se il·legalment. No han estat les úniques declaracions que han causat polèmica del diputat, al desembre de 2012 va negar el canvi climàtic adduint que aquests “postulats” responen a “eco-comunisme que profetitza el mateix que això que el pròxim 21 de desembre es va a acabar el món”. Per completar la llista, val a dir que a l’octubre de 2012 va cridar al jutge Santiago Pedraz “pijo àcrata”, comentari del que va haver de disculpar poc després. I olé! I aquest pinxo condemnat per la Justícia ens dona lliçons? Au vés, i demana’ns tu perdó.

Article publicat a El 9 Magazín
new doc 2018-07-06 13.00.50_1 (1)

Lopetegui, Huerta i el «farol indepe»

La història de la Humanitat, la part que val la pena de saber, és la que es basa en les relacions de confiança. La que tenien la reina Victòria amb el princep Albert. La que tenien Jaume I i Roger de Llúria. O la que tenien Simon i Garfunkel. Però de vegades es trenca. Com la Federació Espanyola de Futbol amb Julen Lopetegi i el Real Madrid o Pedro Sánchez amb Màxim Huerta i les seves cosetes amb Hacienda. I les relacions humanes, també, són la base de la política, o era a l’inrevés?

El tal Shakespeare deia allò de “estima a tothom, confia en uns quants i no facis mal a ningú”. La confiança és una les matèries més estranyes de la Creació. Costa molt de construir i es pot esberlar per qualsevol petit incident que pateixi. Com una final de Champions. Com una primera cita. No seria acer reforçat precisament això de la confiança. S’ha de regar, i abonar, i espurgar, i… Passa entre amics, i passa entre companys. Ara que venen diversos congressos de partits polítics recordo també un aforisme (atribuit a Giulio Andreotti, i també a Konrad Adenauer) que diu allò de que “hi ha amics, coneguts, enemics, enemics mortals,… i companys de partit”. Aquesta seria un dels companys de viatge inevitables de l’independentisme des de que s’ha convertit en un moviment polític amb vocació majoritària. Quan ets gran et passen coses de gran.

Ara bé, no entenc les deslleialtats o les contradiccions. L’exconsellera d’Educació de la Generalitat Clara Ponsatí, que va marxar a Escòcia (com d’altres companys va triar l’exili enlloc de la presó), va dir que el Govern Puigdemont “jugava a pòquer” contra el Govern espanyol i anava “de farol”. Gran alegria a la Brunette i la tercera via colauer. Ponsatí em mereix molt de respecte intel·lectual i també polític, sobretot des del moment que va fer una passa endavant i va accedir a l’oferta del president Puigdemont. Però, és possible que no sabés com estaven repartides totes les cartes? Creu que hi ha nou persones a la presó (sis d’elles companyes i companys seus del Govern) només per un error de càlcul? Sap ella si el Govern (tot l’executiu) tenia o no tenia preparat el Dia D+1? Creu que Carles Viver i Pi-Suñer es passava els matins pentinant un gat?

Vaig ser dels que tenia pressa. Encara en tinc. Però també sé que de vegades convé parar. Va bé respirar. Prendre distància. Renovar-se. Entendre les crítiques. Mirar als ulls, primers als teus, i després buscar la mirada de l’altre. Ponsatí és cèlebre per les seves posicions radicals (en el sentit positiu, de pedra picada se’n diu ara) i potser sí que no es va trobar el que es volia. Tampoc s’ha trobat el que s’esperava Màxim Huerta. Quan ets al timó tothom et mira, tothom espera, la dona del Cèsar i la camisa neta. Tothom vol que facis de consellera o de ministre, per davant i per darrere. I sovint oblidem aquell sintagma que es diu “acció política”, que sóna molt a sindicat dels setanta, però que és important. I si fas et pots equivocar. No és moment de postureig ni de deixar l’equip en el moment de començar la competició. Lopetegi serà sempre considerat un deslleial. Perquè el futbol és molt més cruel que la política. Però la política és molt més cruel que el futbol, perquè és la vida. Tranquils, tenim una segona oportunitat.

Article publicat a Nació Digital

Se’n van

En pocs dies hem perdut tres icones de la cultura espanyola: Mariano Rajoy, Julen Lopetegui (a la seva manera) i Màxim Huerta. A un el van fer fora, l’altre canvia de feina en el pitjor moment, i el darrer doncs dimiteix perquè li diuen després que se sàpiga que ha ‘distret’ més de 200.000 euros. Una moció de censura, deixar una feina en una entitat pública, i una dimisió per mala praxi. Això ja no sembla Espanya, podria semblar el Regne Unit, on els ministres marxen si se sap que no tenen a la dona de fer feines ben assegurada. Se’n van, però Espanya es queda, ja m’enteneu.

El que ens aporta la darrera actualitat és que res és etern, com ja sabíem, però ens afegeix un punt d’emoció: tot és nou i tot pot canviar. Serà allò de la societat líquida que tant parlen els llestos de la classe. En un moment en què el blanc i negre s’assembla molt al gris, els canvis són bons, són desitjables. Sovint no ens adonem que cal plantar la mirada i deixar passar. Que cal prendre distància per poder prendre velocitat. Que la inèrcia no és tal, si no que és una empenta que tossudament donem a la vida quan no volem mirar-li a la cara.

El món en què vivim només pot patir canvis bruscos, perquè només es pot fer d’aquesta manera. Ningú et diu: “Escolta, farem un canvi d’aquí uns tres mesos”. No. Venen i et diuen que ja no et necessiten, que ara hi ha un altre projecte. Pam. Fora. A reveure. I això ens toca fer amb el govern piruleta taronja de Pedro Sánchez, és un canvi ni bo ni dolent. Estiguem alerta. I pensem que se’n van, però potser és que els fem fora.

Article publica al setmanari Ripollès

Duran i Lleida, el nou Albert Rivera

Ve de zero i ve amb gana. Es tracta d’un polític català que vol fer carrera a Espanya. Algú que ha vist un forat en el camí del mig. Algú que creu que les fórmules que hi ha ara mateix a Catalunya i a Espanya no són representatives d’una gran majoria que, silent, encara no li ha donat la raó. Parlo d’Albert Rivera? No pas, em refereixo a Josep Antoni Duran i Lleida.

Albert Rivera és ja un polític consolidat, amb un projecte volgudament ambigu i espanyolista. No hi ha incògnites darrere seu, hi ha foscor però també lluentons per aquells que s’hi vulguin enlluernar. El magnífic líder i timoner de Ciudadanos ha convertit una idea de després de sopar d’un grup d’intel·lectuals ressentits en un partit de moda. Ell va venent el peix, a veure qui li compra.

Tornem-hi. Duran i Lleida, que ha fet quasi tots els papers de l’auca, vol ser Albert Rivera. I li segueix l’estela. De fet ahir es va reunir amb el president del govern del regne d’Espanya, senyor Mariano Rajoy, qui diu que el va escoltar “atentament”. Duran, que fa temps que ha abandonat la fantasia de ser ministre d’Exteriors d’Espanya, es va trobar amb Rajoy just després de Pedro Sánchez, del mateix Rivera, de Pablo Iglesias, i després fins i tot d’Alberto Garzón (que es veu que és el líder d’allò que es diu Izquierda Unida). Sembla que Rajoy es reuneix amb qualsevol. Això a Aznar no li passava.

En Duran no va aconseguir que en Ramon Espadaler i el sector oficialista d’Unió Democràtica entrés al Parlament. Diuen que va tenir mala sort, que tenen 100.000 catalans van donar suport a les seves tesis. Cert, i no es pot menystenir. Ara bé, ell sí que considera que gran part dels 1.600.000 votants de Junts pel Sí no volien la independència sinó que es negociés un nou encaix a Espanya i si fes falta doncs una consulta depèn de com. Ai, quin futuròleg. No sé si més Rappel o Mag Fèlix, però en tot cas poc encertat.

Duran té un gran problema: ara juga al purisme quan ha sigut el gran camaleó. Ara no s’hi val. No. No pots reivindicar la quintaessencia quan has estat el gran supervivent, sobretot perquè no t’has mullat. No ho critico, ho constato. Venir ara a fer l’estadista quan has estat el millor malabarista de l’immobilisme grinyola, i no pas poc. Jugar a fer de Rivera quan de Rivera ja n’hi ha un fa una mica de coseta. I diria una mica més, fa una mica de vergonyeta. I ara, per si no hi havia prou eleccions espanyoles amb Duran de candidat, i amb Rivera.

Article publicat a Nació Digital