No és país per a vells?

Em permeto el luxe de prendre el títol del famós llibre de Cormac McCarthy (No és país per a vells, Edicions 62) per posar en dubte la tendència idiota que té la societat occidental d’apartar la seva gent gran. Però en el llibre de què us parlo hi ha un personatge que et roba el cor, de fet te l’intercanvia pel teu propi. És clar, un home gran, tot i que jo prefereixo el mot veterà perquè té aquest punt d’haver lliurat batalles. I la vida és això. I és que les cabòries del xèrif Bell, un home vell que amaga un secret, són eloqüents del nostre moment. Però al pobre Bell, a més, el que li passa és que no acaba d’entendre el món que ja té davant, no el futur, no, sinó el present.

Però vivim en una societat en què ja no pots tenir 50 anys, perquè et transformes en un zombi. Obviant que és el moment vital més potent d’una persona, i també d’un professional. Com aquells avis que juguen a tennis sense córrer i que guanyen a qualsevol nano de 20 anys. Tenim un país en què està de moda constantment la novetat. Això és un desori i una estupidesa. Em veig obligat a fer una altra referència literària i anar al déu noucentista, Josep Vicenç Foix, i el seu poema M’exalta el nou i m’enamora el vell. És una peça de sensacions, de retrobar-se amb allò viscut mentre camina pel que viu. No cal tant de lirisme, però, a veure què en fem amb tant de talent i experiència? M’agrada veure que hi ha programes de sèniors que repercuteixen en les seves empreses. Però són poca cosa encara. I sempre penso en mestres i professors, què fem amb tot el seu know-how? I amb els professionals de la construcció? I els comercials? I els artesans? Ei, que crec en la jubilació dels treballadors, però penso que ningú vol estar mort en vida i que tenim una societat dinàmica que no es pot frenar de cop.

I si Messi pogués jugar sempre? Seria fantàstic, o no. L’espai, el temps, els moments, les èpoques, els minuts, els anhels i els records. L’experiència té un preu, es paga amb bitllets de joventut i d’inconsciència. Insisteixo que crec que el retir o la jubilació és un dret i que cal preservar-lo, i que l’estat del benestar que ens cal no pot recular en això. Ara bé, com tots els drets s’ha de saber establir però també complir. I sobretot, sobretot, saber què en volen fer els éssers humans als quals els toca jubilar-se. D’acord, senyora, jubili’s, però què vol fer ara? Només viatges fora de temporada i descomptes per al transport públic?

No només parlo de jubilats. I de les persones que ja han passat la cinquantena, sobretot. Dels sèniors. De la gent que val. De la que no val, doncs, cal tractar-la com quan tenen 30 anys, poca cosa. Les persones que volen fer coses, que tenen iniciativa i que s’estimen el que fan són un tresor, una autèntica joia nacional. La política social definitiva: saber usar el talent que tens. I a Catalunya tenim una generació no només formada sinó també molt viscuda que no podem deixar perdre. I encara menys ara, que volem fer un país nou, perquè ens exalta el nou, però ens enamora el vell.

Article publicat a El 9 Magazín

Anuncis

Els números canten, Espanya

El ministeri de Defensa (que paguem entre tots, encara) augmenta el seu pressupost un 10,7% aquest 2018, per bé que l’any passat ja va incrementar-se notablement, fins al punt que, si s’aproven els comptes, haurà crescut un 46,1% des del 2016. Olé! Una altra dada dels comptes del simpàtic ministre Montoro: A banda de pensions (144.834,3 milions) i desocupació (17.702,2 milions), una de les majors partides del pressupost va dedicada a la seguretat i les institucions penitenciàries (8.418,2 milions). Què curiós. I una dada més: Interior també augmenta un 132% els pressupostos per a la Guàrdia Civil i el Cos Nacional de Policia a Catalunya. Números canten.

Habitualment parlar de xifres és feixuc. Però els pressupostos són les intencions posades en números. No hi ha ningú més polític que el responsable d’Economia, compte amb ells i elles. I de tot això que parlem caldrà veure després les execucions que habitualment per part d’Espanya són incomplertes, sobretot a Catalunya. Ens enganyen, i punt.

Si he posat aquestes xifres sobre la taula és perquè no ens oblidem a què ens enfrontem. Ara que hi ha molts que surten de la ratera es diu que perquè no tornem a abans de l’inici del procés independentista, posem que el 2012. Doncs perquè tot era un drama, benvolguts. I les xifres, repassar-les, ens diuen que sigui PP o PSOE (ni m’imagino Ciutadans) sempre ens menystenen i inverteixen poc o poquíssim: i ja no val parlar dels Jocs Olímpics de 1992, quan es va fer l’AVE Madrid-Sevilla per cert.

Aquestes són les seves ‘fake-news’. L’espiral de mentides que van abonant els partits i mitjans espanyols-espanyolistes. Tot val. I mentre els pressupostos són un paper oficial i suposadament honorable (tant de bo el PNB es mantingui ferm contra Rajoy) hi ha un altre pilar de la (no) política del PP amb els palmeros habituals: No hi ha cap dubte de que l’espanyolisme usa els CDR per vincular l’independentisme i la violència. És de manual: si tens un enemic exterior tothom està distret i no pensa en el desastre interior.

Posaré un exemple. El cap de setmana passat va tenir lloc una explosió a un concessionari de Mercedes-Benz de la Via Augusta barcelonina. Es tracta d’un incident que no va provocar cap ferit ni generar danys materials de gravetat. Ara bé, diversos mitjans no van dubtar ni un moment a atribuir aquest atac al nou satanàs: els CDR. És més, el portaveu de Ciudadanos al Congrés dels Diputats, el barceloní Juan Carlos Girauta i Vidal, es van afanyar a compartir amb cridaners titulars apel·lant a la suposada “kale borroka”. Vaja, doncs la veritat sempre acaba aixafant l’odi. Des del concessionari van comunicar que en cap cas creien que era un atac de cap CDR si no més aviat una bretolada. El Cos de Mossos d’Esquadra ho investiga.

I mentre ens bombardegen amb els CDR etarres, els empressonats rebels i demés mandangues es pensen que ens oblidarem de què hem vingut a fer aquí. I no.

Captura de pantalla 2018-04-06 a les 11.49.06

Article publicat a El 9 Magazín