La primera ximpleria d’Aragonès

Atenció, Papà Govern ve a arreglar-nos els problemes: Arriben les noves tarifes de llum que distingeixen tres trams horaris en funció del preu de l’electricitat i això permetrà reduir, diuen, la factura elèctrica als consumidors que -alerta!- aconsegueixin desplaçar part del consum cap a les franges més econòmiques: la matinada i els caps de setmana. És que gasteu perquè no feu vida de nit. Quines ganes de planxar a les dues de la matinada de divendres, serà baratíssim. És més, en la jugada mestra del Govern -espanyol en aquest cas- es preveu que la reducció dels beneficis que obtenen les companyies elèctriques aporti uns ingressos de 1.000 milions d’euros anuals, que l’Executiu de PSOE i Podem destinarà a reduir els càrrecs en el preu de la llum. Segur. Molt optimista, la ministra per a la Transició Ecològica, Teresa Ribera, ha assegurat que es podrà reduir en un 15% la factura dels consumidors. Costa de creure, ho veurem en uns mesos, quan comencin a arreglar aquest despropòsit tal com està previst.


I ha estat llegir això del 15% i el meu caparró ha connectat amb una altra ximpleria. L’arrencada del flamant president de la Generalitat, Pere Aragonès, ha estat com una sèrie de catastròfiques desgràcies. Quan va concedir l’entrevista al director de TV3 va decidir rebre als catalans al Palau de la Generalitat sense cap bandera nacional, com si l’estigués rebent al jardí de casa. Però bé, més enllà d’això i de la seva fal·lera de portar sabates marrons combinant amb vestit, va demostrar poc sentit d’Estat. El president Aragonès va anunciar la seva voluntat de rebaixar-se el sou un 15%. Ai, el 15%. D’aquesta manera, la retribució que rebria el president passaria dels més de 150.000 euros actuals a 130.000 euros. A més, sembla que la intenció és que aquesta política s’apliqui també a alguns alts càrrecs de la Generalitat, els que acumulen els salaris més voluminosos. Sensacional, cal donar exemple, diuen, tothom ho passa malament i cal ser curosos amb la despesa. El sou del president del meu país no és una despesa, és una inversió continuada i subjecta a control. No porta una gestoria de barri. Des d’aquí una abraçada a tots els gestors que ara entren en època dramàtica.

És que cobra molt! Sí, més que molts funcionaris. Esclar. Només faltaria. Si no entenem que cal cobrar per responsabilitat aquest país no va enlloc. I a partir d’aquí, obert a discutir sobre docents i personal sanitari. Més haurien de cobrar. I els diputats? També. Com es pot legislar en favor dels ciutadans quan, per exemple, davant tens una multinacional elèctrica? Necessitem els legisladors més preparats o, com a mínim, més entregats. No tots els diputats saben de tot, no ho podem demanar. Sí que podem reclamar esforç i dedicació. El salari no és un regal. Es pot debatre obertament sobre si la funció pública ha de poder cobrar segons objectius o sí que cal falcar els sous. Però el que no es pot fer és construir un sector públic mediocre quan els seus integrants són professionals excepcionals. Per tant, els seus líders i dirigents han d’estar ben valorats: en autoritat i en sou.  


Una cosa, quan cobren per exemple al sector bancari? Aquí també una abraçada a tots ells. Segons un informe de la consultora Page Executive de 2019 en l’escalafó més senzill del negoci bancari, a la banca personal, a la posició de treballador el sou és entre 40.000 i 60.000 euros anuals, més un bonus d’entre el 15 i el 30% i el de director se situa entre 60.000 o 90.000 euros anuals, més un bonus d’entre el 30 i el 50%. I em sembla perfecte. No parlem de banca privada, ni de gestió de patrimonis elevats. No tinc res contra la banca, ni contra les assegurances, els advocats de família o els periodistes que en principi no gestionen ni decideixen el destí de tots nosaltres.

Si elevem debats públics a l’absurd la resposta obligatòria és saber per on ens movem. Potser parlar de la qüestió ja té un punt de demagògia, i situar-ho sense referència és horrible. Al final sembla que sigui si jo cobro poc o molt, ridícul. Anem una mica més enllà, que si no fa una mica de vergonyeta.

Article publicat a Nació Digital

Independentisme inútil?

El 16 de novembre de 2003 em trobava en plena nit electoral al quarter general d’Esquerra Republicana, no recordo ben bé on, i quan el sondeig de TV3 va donar 46 diputats a CiU i 23 a ERC tothom ho donava per fet: pacte l’endemà. Les forces nacionalistes, llavors, podien fer majoria i Josep Lluís Carod-Rovira donaria suport a un gabinet d’Artur Mas i els seus joves sobradament preparats per tal tenir una Generalitat d’un catalanisme potent i modern.

Això és el que veiem tots. Però sempre hi ha l’augur. Al meu costat, un periodista que quasi em triplicava l’edat es va posar al costat del televisor, i es va posar a sumar totes les xifres de la pantalla. I va començar a cridar: “Les esquerres sumen i aquests fills de puta no ho diuen”. Vaig pensar que anava passat de sucre i que què coi deia aquest iaio. Era jove i (més) estúpid. Després de la conya que vam fer entre tots. Però vaig fer el mateix que aquest senyor i a la llibreta -abans anàvem amb paper i bolígraf els periodistes- vaig fer un quadret on posava 42, 23 i 9, les xifres de PSC, ERC i ICV.

Així va néixer el tripartit d’esquerres. Que després vam saber que s’havia girbat molts mesos abans en un passeig per la platja tarragonina entre el mateix Carod-Rovira i qui seria president, Pasqual Maragall, tot teoritzat en l’olivera italiana (L’Ulivo) dita progressista, que el 1996 havia portat Romano Prodi al Palazzo Chigi. Ja estava pensat, plantejat, estudiat i sobretot pactat. Però vam fer setmanes de negociació de putxinel·lis. Comptaven amb l’Iniciativa per Catalunya de Joan Saura, que només podia dir que sí. I el context després de 23 anys de Jordi Pujol era el que era.

I ara vinc al 14 de febrer de 2021. Resultats coneguts. Un 51% de vots independentistes arreu del país. Un 53% de participació, d’acord, però les regles són les que són. Posem peròs: les eleccions les ha guanyat el PSC -per primer cop en vots i en escons, el 2003 ho va fer en vots- i a Barcelona l’independentisme arriba al 44%. L’independentisme té diverses sumes per formar govern. Per què es tracta de tenir un Govern independentista, oi? O no?

Comencen les fal·làcies i els aiaiai. Salvador Illa ha guanyat però té impossible formar Govern o ser investit. Pere Aragonès és qui té la responsabilitat d’obrir el ball. Ara tindrem negociacions, equips i prelatures fent reunions, declaracions i promeses, fins que en uns dies arribem als vetos creuats, als no pot ser i als “és que l’altre no cedeix” i allò de “ens veiem obligats a fer tal”. Putxinel·lis de nou. 

Sospito, i això que faré ara és fatal, que passarà el que ja vaig escriureQue el triangle doble, triple i màgic, el tripartit per fases i capítols, acabarà sortint vencedor. Cadascun dels vèrtexs liderant la seva institució. Una triangulació que permet a Pedro Sánchez viure tranquil i a la llarga afeblir l’independentisme, que ajuda a ERC a dissoldre Junts, i que dona oxigen a una Ada Colau que fa temps que diu que marxa mentre es posa formigó a la cadira de l’ajuntament. Tothom guanya al planeta progre. Poc desgast, més enllà de Twitter i d’alguns articles a la premsa digital.

Amb tot, una victòria independentista sí. Ara bé, lluny de l’esperit de l’1 d’octubre de 2017. Realment, passar pàgina. No hi haurà república amb un 50% dels vots com alguns van prometre i remoure. Els catalans hem posat el país en un nou atzucac, enganxant la política cap a l’esquerra, amb un biaix radical i ultra, i amb posicions que ens porten a una dolça becaina. A banda, onze diputats ultres de dreta, racistes, masclistes i absurds, als que caldrà tractar amb total intolerància. Els catalans hem aconseguit guanyar i perdre a la vegada. Toca seguir treballant, seguir explicant-se i adonar-se de que la solució està anant cap el centre i no tibant des dels extrems.

Article publicat a Nació Digital

Sobre les ambaixades, les dades

Sobre les ambaixades, les dades

De vegades és millor veure dades que no pas començar a discutir. Les dades són bones. Sé que quan hom veu dades d’un partit doncs tira a posar-les en dubte. Esquerra Republicana té entre les seves files l’actiu diputat maresmenc Pere Aragonès que és autor de l’etiqueta #cosesdelBOE sota la que s’agrupen exemples de la despesa de l’administració espanyola en qüestions que no semblen prioritaries a priori per mantenir l’Estat del Benestar. Aquest infogràfic és força esclaridor.