No som ni podem ser ultres

La natura és “essència, atributs, propis d’un ésser” i la naturalesa és “el fet d’ésser d’un país o una nació determinats”. Això diu el diccionari. En el nostre país tenim ultres. Sí, habitualment es considera ultra algú que titllem d’ultradreta. El pou històric i cultural català i espanyol, mercès a 40 anys de “pau franquista” i a diferents mostres de prefeixisme fa que sigui així.

Doncs sovint es parla d’ultra, com d’ultra-esquerra. És curiós, en diem d’extrema esquerra en tot cas. I de cap manera, com sí es fa amb l’ultradreta, se’n té una consideració negativa. No defenso l’ultradreta, ni els seus plantejaments xenòfobs, absurds i violents. Quedi clar, només vull remarcar que el marc mental que tenim els catalans -basat en el relat historiogràfic i polític que rau en la dècada de 1970s- té un biaix. Té tota la raó de ser, però és incomplet.

La natura ultra és intolerant. Sigui del color que sigui. I en aquest país estem tendint a la trinxera periodística, com no havia passat des dels anys 30 seriosament i des dels 70-80 més de saló. Però no hi ha dues trinxeres. La clàssica esquerra-dreta ja no funciona. Ni tan sols independentisme-espanyolisme. No. Perquè la nostra naturalesa és comuna. Tots som catalans, som una nació social, una nació mestissa i forta. Perquè no hi ha motiu social per la trinxera. Hi ha qui fomenta l’odi social, qui vol ressuscitar la revenja com a motiu vital quan el que tenim tots és un futur comú i no pas un passat separador.

La nostra naturalesa ens impedeix tenir una natura ultra. Per l’esquerra o per la dreta. Sí, la història de cada país ens porta a tenir una cultura o una altra. Tot i que ja no és novetat avui, trobar banderes de la Unió Soviètica en mítings electorals seria xocant en gran part d’Europa, aquí no. Un amic txec ho podria trobar ultra, però coneix la història catalana i ho tolera. Els nostres símbols són comuns, com ho són la llengua i la cultura. Ho és la manera de fer, Òmnium o l’Assemblea, però també els cercles de Podem o les trobades de la CUP. Som els mateixos, pensem diferent, però som i serem els mateixos.

Que l’etiqueta dels atacs no ens distregui. Sigui Fernández Díaz i el GAL informatiu o siguin d’altres agents amb pell de xai. I acabo recordant paraules que no són meves. Les primeres, de fa uns anys ja i d’un dels millors escriptors del segle XX, Joan Sales: “Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. ¿Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils”. I les finals són d’ahir, del president Puigdemont: “Estem davant d’un dels escàndols més greus de la democràcia. Hem de marxar el més aviat possible!”. Perquè hem de reeixir per natura i per la nostra naturalesa.

Article publicat a Media.cat

Anuncis

‘No ho faran’

El periodisme, en el seu cinisme inherent, ha estat un dels notaris més intransigents de la història política catalana recent. En l’època republicana hom pot descobrir i comprovar com vàrem tenir grans periodistes (gràcies Quim Torra i Acontravent). Eren durs, enginyosos, fotetes, partidistes, bohemis, anàrquics tot sovint. Eren periodistes. Molt bons periodistes. I recupero noms com Josep Maria Planes, Irene Polo, Paco Madrid,…, més enllà dels Xammar, Pla, Sagarra i demés santoral. I eren descreguts, esclar. Els periodistes som l’escorpí que li demana a la granota ajuda per creuar el riu i a meitat de la feina clavem el fibló mortal per ambdós. Som així.

Però una cosa és ser per defecte descregut i un altra és no poder confiar mai en res. I ho dic per això que en diem el procés sobiranista. «No ho faran», no deixo de sentir-ho. Inclús de part de periodistes en principi treballant per la causa, diguem-ne. Però no, anem a la moda. Els estats d’ànim tipus Dragon Kahn d’aquest país són per fer-se’ls mirar, però la classe periodística hauríem de tenir una mica més d’altura de mires, hem d’obrir focus.

El procés de Catalunya cap a la independència és d’un èxit clamorós. A nivell historiogràfic anem a velocitat supersònica. Potser anem massa ràpid, diran alguns. Però en tot cas estem fent, estem creant un nou país. I no podem estar en contra de tot. Dubtar? És clar que sí, és la feina. I comprovar dades i no donar res per fet. Demanem, preguntem, investiguem, però no fem anàlisi de casinet. Prou de fer tallats i esbufegar: «No ho faran». Quan estem a dalt de tot d’animats som testimonis d’un país que està canviant i quan el suflé rebaixa una mica doncs restem avorrits i per tant, com que la realitat no ens agrada prou ens la carreguem.

Som uns ionquis de l’actualitat i de l’actualització constant de l’actualitat. Les notícies són espurnes d’aquesta gran roda d’esmicolar que és l’actualitat d’avui. La culpa no és de les eines digitals sinó de l’ús i abús que en fem. Els reportatges llargs no tenen espai, malgrat que algú confongui dues entrevistes llargues amb un tema ben bastit.

I de fet, està tot inventat: llegiu en Planes o la Polo. Periodisme sí, rendició nacional no.

Article publicat a Media.cat

I ara…

Ja és oficial i públic. M’incorporo al gabinet del conseller de Territori i Sostenibilitat en qualitat d’assessor. Em fa molt content l’honor que em fa en Josep Rull i la responsabilitat que tinc davant m’impressiona. Aquests dies m’estic adonant de la potència que té el departament i de com d’orgullosos n’hauríem d’estar els catalans. L’excel·lència a peu de carrer. Els reptes que tenim són colossals però vivim en el moment per triomfar.

Estic molt satisfet i content de poder iniciar aquesta etapa, envoltat de grans professionals i de persones que posen molt en valor el servei públic. M’hi trobo còmode. Farem molta feina, molt bona feina. Seguirem fent que els somnis de molts no siguin impossibles.

dogc nomenament joan foguet

nomenament joan foguet ARA

Moltes gràcies

No és un calbot més a la CUP

“No fallarem mai a la llibertat política d’aquest poble”. Aquesta és una de les encomiables frases que David Fernàndez, líder, i no sé si dirigent, de la CUP va declamar el passat diumenge a Manresa en la reunió deliberativa que va fer l’organització ultra (o antisistema). Crec que els propòsits i objectius de la CUP són totalment lloables i defensables, i estic en contra del seu model de societat perquè estic profundament en contra del seu model econòmic.

Ara que està tot clar només vull remarcar una cosa: amics de la CUP no sou el poble. Ni la gent. No ho són els 1,7 milions de vots a Junts pel Sí ni ho són els 300.000 vots que vàreu obtenir. No, no ho sou. No parleu en el meu nom. No. Curiós que els messiànics sempre siguin els altres.

Entre totes, tot, diuen. “Pel camí no podem perdre els de Convergència ni els de la CUP” assegurava Quim Arrufat amb tota la raó del món. La unitat i la igualtat, però la meva. No, no s’hi val. Jo sí que cedeixo i tu no. No negociem la formació d’un Govern o la cessió d’una o altra partida pressupostària. No. Estem jugant a fer un país. I ja n’hi ha prou d’això de revolució per sobre de la solució, que és la independència, i no vull que em vingui al cap Incerta glòria. No ens ho fem això.

Com m’agradaria ser un país normal i poder tirar-me els trastos pel cap amb el que representa la CUP. Debatre fins a l’extenuació sobre el model social, sobre ecologia, sobre sistema de transport… Però ara no podem. Ara cal treballar pel que cal treballar. No val pensar en el color del casc quan encara no tenim la moto. I que no ens venguin la moto: són intransigents. I són hàbils.

Però tant que es queixen del #pressingCUP , jo he vist, sentit i llegit els plantejaments de la CUP arreu. I a més, compten amb la simpatia de la canallesca. Els periodistes d’aquest país (que primer eren majoritàriament “progres” entre PSC i Iniciativa, després d’Esquerra, i ara de la CUP) els hi encanta com està bullint l’olla. I de pas els hi encanta que Mas, per fi, sembla que no se’n surti. Però se’n sortirà.

Només vull dir que no cola, de bon rotllo. Que fa temps que ens afaitem i que la CUP ha fet grans coses per aquest país, sobretot a barris i ciutats. Bona part de la política que hem de fer ara (no pas nova) beu de pràctiques que ells fan. Però ara no faran passar bou per bèstia grossa. La formació anticapitalista farà una assemblea nacional el 27 de desembre per a decidir si dóna suport a un pacte amb Junts pel Sí per tirar endavant la investidura i la formació d’un Govern.

Però són purs i són esclaus dels seus esquemes fixats. Coherència direu. Visca! Però no és aquesta ara la partida que estem jugant. El punt número 1 de la CUP és la independència i no pas foragitar Artur Mas. Mantinguem la calma però no ens fem (més) trampes.

Article publicat a Nació Digital

Els periodistes que ens mereixem

El 28 de setembre a primera hora les ràdios aniran a tot drap. Els matins televisius estaran trufats de polítics (dels d’abans, dels d’ara i dels de sempre) dient la seva. I els diaris de paper llançaran anàlisis d’última hora sobre un fet que fa 2 anys (com a mínim) que es veia a venir. Guanyi l’opció que guanyi al referèndum (sí, la cosa va de sí o no), els mitjans de comunicació semblaran ventiladors: no pararan de donar voltes i no arribaran del tot enlloc. Ningú sabrà res.

Els periodistes (o el que ara volen dir-se comunicadors) no tenim perspectiva. No perspectiva històrica o estadística, sinó que oblidem qui hi ha a l’altra banda. Ens retuitegem entre nosaltres. Ens odiem i envegem en silenci. Decidim què és nou i què és vell en funció del que publica la competència. I l’espectador/oient/lector? Doncs que es posi les piles!

En processos similars d’emancipació nacional la premsa (genèric per als mitjans) va jugar un paper similar que el que està jugant a Catalunya. Gent i capçaleres a favor, professionals i empreses en contra. Res a dir. Normalitat total. Pel que he pogut contrastar, el que és força singular del cas català és la figura de l’home en terra de ningú, el que “amb ell no va la cosa…”.

La neutralitat en essència és un posicionament noble i elegant. A la pràctica és la més fina de les covardies. Va fer molt de mal el fenomenal escriptor i espia Ryszard Kapuściński, sobretot perquè va provocar molts imitadors i seguidors del dogma d’un senyor que no tenia dogma més enllà del seu partit totalitari. En una conferència a Itàlia recollida en un volum anomenat “Los cínicos no sirven para este oficio” el reporter polonès la clava: “El veritable periodisme és intencional: aquell que es fixa un objectiu i tracta de provocar algun tipus de canvi”. No puc estar-hi més d’acord, i què fem amb els periodistes neutrals?

Els periodistes no som objectius, no ho som. Gràcies a Déu! Debat, diàleg i discussió. Com més millor. Llegiu Crític, llegiu La Vanguardia o l’Ara, escolteu Basté o Terribas. Som molts i amb moltes veus. Cal escoltar-les.

Òbviament, el periodisme és un ofici farcit de cínics. A Catalunya no sé si més que en altres indrets, però anem ben servits. En la terra del “tots els polítics són iguals”, al país modern amb baixa participació en sindicats i partits (altra cosa és la dita societat civil), al paradís de la crítica i la befa…què volíeu? Tenim els periodistes que ens mereixem.

Article publicat a Nació Digital

El cacic

Hi ha coses que no passen de moda, com el bon vi o les cançons de Julio Iglesias. I altres coses semblaven oblidades i ara són el màxim de la modernor, com el vermut i el sifó. Hi ha quelcom que ha existit tota la vida i que, lluny de desaparèixer, té més força que mai: la figura del cacic. Vostès ja saben de què parlo. Passa arreu. El diccionari ens diu que un cacic (paraula que no té veu femenina curiosament) és una “persona influent que exerceix un control sobre els assumptes polítics, administratius o socials en certes societats rurals”. Això de les societats rurals és per discutir-ho, però ja parlaré amb l’Institut d’Estudis Catalans en un altre moment.

Sembla que, si vius fora de Barcelona, ets Paco Martínez Soria i que ha de vindre el fo- raster per explicar-te com has de fer la teua, però vaja. Tornem a la persona influent. És d’aquells (o d’aquelles) que sempre saluda quan entra a un lloc i espera que el reconeguen. És d’aquells que té totes les respostes però prefereix que no li faces preguntes. És d’aquells que sempre diu que dóna exemple o, millor encara, d’aquells que es veu que t’ha fet un favor. I ara se’l vol cobrar.

Sempre és un bon moment per al cacic. Quan no són festes, són les eleccions. I quan no et vol vendre alguna cosa et vol demanar un favor. Ell procura pel teu bé, que curiosament coincideix amb el seu interès. Quin favor que ens fa!.

Ell sempre parla de moral, però no segueix el dogma. Ell té la seua pròpia fe, té nom de profeta o bé una relació especial amb el poder. Però nosaltres hem de fer el que toca, el que el cacic disposa. Ell sempre parla de donar exemple, però mai no es mesura amb la nostra mateixa llei. Nosaltres paguem impostos; ell els distrau.

I ara, de nou, aquest individu ve a donar lliçons, a demanar el vot per al seu amic, el que li facilita la font, el que li reconeix els seus drets, el que li permet fer no sé què. Però no era un guany per a tothom?. Pot passar al seu poble, però també passa al nostre país. Hi ha qui va a fora a fer de venedor de loció capil·lar quan ell mateix és calb. Sort en tenim, de l’home del serrell.

No us deixeu controlar per aquests cacics, vinguen vestits de nou o amb la caspa de sempre. Avui, siga pel que siga, la política és més propera que mai. Sí, la resposta és a la política, no pas al vent com deia el poeta. La política que es fa al bar (o bars) de la plaça i la que ens enfronta a la sobretaula. Discutim fins a quedar sadollats, però després movem-nos i diguem la nostra. Sense barbes ni ‘cuetes’. Només fer el que sempre hem hagut de fer perquè els de sempre no ens manen. Adéu siau, cacic!.

Article al setmanari La Veu de l’Ebre

Feu zàping!

El protocol mana presentar- se un cop arribes a casa d’algú. Sóc en Joan Foguet, periodista (no sé fer res més) i ac- tualment cap de continguts de La Xarxa de Comunicació Local. M’han convidat a casa vostra, a aquest setmanari, a dir la meva i a conversar amb vostès. Molt content. Un cop fet el formalisme i tots entesos, tinc ganes de demanar-los-hi a tots vostès una cosa: feu zàping! Sí, ja sé que ho feu. Hi ha programes extraterrestres i hi ha informatius que parlen de llocs estranys i indòmits. Feu zàping, expremeu el comandament i arribeu on heu d’arribar: a la televisió local.

A veure, em direu interessat per- què només parlo del meu negoci. Sí, bé, una mica sí. Però és que ens han premiat. Un premi Zapping. Sí, sí, els Telespectadors Associats de Catalunya (TAC) ens varen premiar la setmana passada com a millor programa de televisió local pel programa ‘País Kilòmetre Zero’. El recordeu? I tant. Aquest estiu l’heu vist des de Sant Carlos, Tortosa o Amposta. Ah, i si no hi éreu allà físicament segur que teniu a mà Canal Terres de l’Ebre o Canal TE, com preferiu.

Per cert, entre els premiats hi va haver Masterchef, El Objetivo, Helena García Melero i la crema i nata de la televisió catalana i espanyola. Tot molt internacional, però sobretot tot molt seriós. Perquè qui tria qui guanya són els espectadors. Bàsicament els practicants del zàping. I la televisió és la cosa més democràtica que hi ha. Mira si és democràtica que ha fet d’un professor universitari melenut un possible primer ministre espanyol.

Feu zàping. Hi havia un anunci de la tele de fa anys que deia: “Busque, compare y si encuentra algo mejor: ¡cómprelo!”. Doncs això. Però sigueu crítics, ¿eh? Ja sé que fa molta mandra canviar un cop has vist la telenovela o el programa matinal de senyores que parlen de coses que se suposa que interessen a les senyores (com si les senyores fossin unes fleumes sense criteri). Però feu l’esforç: feu zàping.

I arribareu on voleu arribar. Això és com l’amor: quan menys t’ho esperes, patapam! I això passa el mateix amb la tele. A La Xarxa i a les teles locals, francament, poc ens pensàvem que ens donarien cap premi. Però, ai las, ens el varen donar. Bé, us el van donar a tots vosaltres. Sí, perquè sí feu zàping, si aneu a buscar el que voleu segur (seguríssim) que sou consumidors de televisió local. Dit així sembla una malaltia, i no ho és, però sí que és un símptoma: un símptoma de curiositat i un símptoma d’estima pel propi país que sou/som les persones que cada dia hi vivim, fem un tallat i anem a treballar perquè volem millorar aquesta nostra societat catalana. Feu zàping, feu-me cas.