El consumidor idiota

Dilluns, primera hora, tot escoltant la ràdio. Una tradició que no hem de perdre a Catalunya, una que m’agrada molt, és que els conductors matinals ofereixen una editorial llegida en primera persona. Posant la cara, aportant la veu, dient el que es pensa. I sempre he volgut creure que un cop situat aquest pensament, el programa s’ha de desenvolupar tot desfullant aquesta idea. Unitat de missatge, 360 graus.

Doncs bé, l’altre dia, mentre anava amunt i avall, fent les coses que tots fem per casa a les vuit del matí si encara hi som –o bé, si ets de camí, quan escoltes més fort per veure què diuen– em vaig quedar amb el cul tort. Escoltant atent una d’aquestes editorials carregant contra la falta de responsabilitat de la classe política catalana, per què trigaven en pactar els ‘guanyadors’, per què els altres no ajudaven amb la gestió de la pandèmia… “Coi, comencem forts la setmana”, penses. Però un cop baixa el teló de l’opinió, de la fàtua, de les taules de l’aliança que em llença el locutor/a, què ve al meu petit cervell obert a escoltar? Sí, “doncs ara parlem dels triomfadors dels Globus d’Or”, tal sèrie, tal actriu, tal presentador.

Com? Després d’aquesta grandiloqüència, d’aquest estar per sobre del bé i del mal perquè som periodistes i això és el que hem de fer, em veniu amb uns premis de sèries de tele per cable? La dignitat cada cop és més efímera. Vagi per endavant que sóc gran seguidor de les sèries i del cinema. Però per anar pel carrer, per ser un bon ciutadà, els Globus d’Or no estan en la llista de les cent primeres prioritats. Em vaig quedar astorat. Vaig treure la ràdio. Esbufegant i mirant al cel. El meu dret com a consumidor, l’autèntica democràcia. Si seguís escoltant estaria donant per bona aquesta incoherència, aquesta mala praxi. Ep, que ja entenc que al matí cal contingut picadet i que la gent a primera hora no estem per escoltar debats sobre Arendt o Heidegger, però podem anar més enllà dels jocs de paraules i de les tertúlies sobre tertúlies i de parlar de què fan a la tele.

Hi ha algun notable esforç a la ràdio i a la televisió del nostre país per fer informació i entreteniment de qualitat i sense prendre el número a l’oient o espectador, al consumidor. Si es tractés d’un anunci podríem parlar de publicitat enganyosa. Si fóssim amb els periodistes una desena part de crítics que ho som amb els nostres polítics tindríem un sistema de mitjans de comunicació més sa i més autocrític. Més enllà del corporativisme salvatge i del clientelisme ridícul.

En el seu llibre The Night of the Gun el famós redactor de mèdia del New York Times, David Carr, que va morir ara fa sis anys, deia: “Tots caminem per aquesta terra sentint que som fraus. El truc és agrair i esperar que el ball no acabi aviat”. Si sabem que som mentida és senzill poder seguir omplint les hores. Però llavors, si us plau, no em vingueu més amb grans consideracions, prepotència ni sopars de duro. El periodisme pot ser entreteniment, ho ha de ser, però sobretot ha de ser veritat. I per ser veritat ha de ser coherent. Espavilem, perquè el ball ha de ser llarg.

Article publicat a Mediacat

Entrevistes: Heredia, Sackur, Crick

Potser perquè em vaig formar en la premsa escrita de paper, o potser perquè sóc antic, o perquè encara flipo amb The Economist, o per tot plegat, però crec que en una notícia el menys important és qui la signa. La signatura és el bé més preuat del periodista, és la font de la vanitat i el segell de qualitat i d’entesa amb qui t’edita els titulars. És veritat que la veu a la ràdio i la cara a la televisió ja aporten un extra d’identificació. Però m’interessen els titulars, els continguts. També haig de dir que tinc els meus autors preferits: la crònica d’en Jordi Bianciotto, les anàlisis de Ferran Casas, els fiblons de Lola García, els bitllets d’en Maiol Roger, les perspectives d’en Ramon Besa… I hi insisteixo, el que m’importa és què diuen.

Però en el noble i injuriat gènere de l’entrevista aquesta meva llei té falles. Sí que haig de relacionar qui millor informació treu amb un nom: Mònica Terribas, Jordi Nopca o Josep Maria Espinàs, o d’altres. I fa uns dies hem vist i comprovat com d’important és saber qui és l’entrevistador/a. Sobretot saber que n’hi ha un. Fa molts anys que es va dient que no, que “no farem una entrevista, és més aviat una conversa informal”. Sembla un truc per distreure l’entrevistat, que naturalment està en tensió. Comença el ping-pong i has d’estar a punt. Parlo de Lídia Heredia, conductora d’”Els Matins” de TV3, que fa uns dies va tenir un episodi d’aquells incòmodes que va torejar amb paciència fins que va arribar al límit humà de resistència en una entrevista amb Albert Rivera.

Després de diversos minuts d’acidesa i fel del president de Ciudadanos, aquest va acusar Televisió de Catalunya de ser un “aparell de propaganda separatista”, de “mentir” i de “manipular” a favor de l’independentisme. Es va limitar a retreure a Heredia que no li preguntés sobre el “cop d’estat” dels plens del 6 i 7 de setembre del 2017. Una pregunta que Rivera esperava i que, com que no la hi van fer, ho va considerar un indicador de la “manipulació” de TV3. “Vostè fa les preguntes que vol, però no em digui que no manipula si no em pregunta què va passar al Parlament el 6 i 7”, va dir Rivera en mode automàtic. Heredia, que va recordar-li que havia tractat a bastament la qüestió, va fer notar el fet que Rivera li digués en directe quines preguntes havia de fer: “Les vol fer vostè, les preguntes?”, va apuntar. “Vostè té vocació de periodista i d’editor de programes de televisió”, va reblar la presentadora.

Un gomet per Lídia Heredia per aguantar l’atac. A les entrevistes hi ha tensió, sí, nois, i així ha de ser si es vol arrencar un queixal, però, i l’educació?

Això em porta a l’entrevista del reporter de Channel 4 Michael Crick, que preguntà fins a sis cops a la primera ministra del Regne Unit, Theresa May, què va fer ella quan els governs de Margaret Thatcher, del seu mateix partit, titllaven Nelson Mandela de terrorista. May intenta un parell de veròniques però Crick és granític i només fa que repetir la pregunta. May acaba dient: “Vostè sap quin va ser el meu paper”. Tot queda clar. Entrevistador amb les preguntes arrelades en la tossuderia.

I finalment, en una entrevista que té una mica de les dues coses. El ministre d’Afers Exteriors espanyol, Josep Borrell, al programa “HardTalk” amb Stephen Sackur. No és una fotesa. Sackur un dia interroga Matteo Salvini i l’altre una presidenta d’una farmacèutica top, i tothom en surt escaldat. Però alerta, amb preguntes. Amb aquell accent anglès tan brutal, Sackur empeny Borrell cap a les contradiccions de l’estat espanyol i a com la causa contra els dirigents independentistes pot arribar a semblar una farsa. Sí, l’entrevistador té una opinió. Prou de fer veure que això de l’objectivitat existeix, o que fins i tot és desitjable. I és amb aquesta pregunta que Borrell ha de dir: “Jo personalment preferiria que aquesta gent estigués en llibertat condicional. Crec que hi ha altres maneres d’assegurar que no fugin”. Pam, titular.

En tot cas, només volia reblar la idea que el periodisme té moltes formes i l’entrevista n’és una, i serveix per entretenir, per opinar i per informar. No la perdem, i fixem-nos en casos com els d’Heredia, Crick i Sackur: es pot fer bé.

Article publicat a Mèdia.cat

Et citaré

Sóc un gran amant de les cites, fins i tot de les que són autèntiques. S’atribueix aquesta a la terrible Mae West: “Hi ha deu homes a la meva porta? Enviï’n un a casa, que estic cansada”. Les cites són com petites històries, metàfores que expliquen fets o vides en forma de caràcters. Hi ha les de Paulo Coelho, o d’altres gurús, de l’estil “no saps què estàs esperant fins que saps que estàs esperant el que creus que esperes mentre estàs esperant que esperes”. Però després les usem per eslògans o a l’inrevés: “no surrender”, “yes, we can”, “tenim pressa”, “no passaran”, i ens ajuden a dir sense dir, però a que se’ns entengui.

Sempre he estat un fanàtic de les cites llatines “delenda est Cartago…”, “ubi sunt…”, “alea iacta est”. Crec que em ve de l’Astèrix, i no només perquè sigui un pedant. Sempre que es trobaven el vaixell pirata el nostre gal preferit i el seu company Obèlix l’havien d’enfonsar, i el més vell del barco, a sobre d’una fusta enmig de la mar, acabava dient: “sic transit gloria mundi”. Així passa la glòria del món, mai hagués pensat que uns dibuixants francesos puguessin tenir tant de sentit de l’humor. Com quasi sempre m’equivocava.

Ja deuen saber que l’ofici (o professió com es diu ara) de periodista es basa de manera impenitent en la vanitat. Ni en la veritat ni l’objectivitat, que són coses que no existeixen, ni tan sols en la veracitat. Tothom escriu, explica, grava,… el que sigui, per un mateix. No hi ha més, no busqueu més enllà: egomaniacs egòlatres i egocèntrics.

I de vegades, ja ho deia Aristòtil (una altra manera de citar, perdoni), que en retòrica és important tenir una referència d’autoritat. Si ho ha dit Obama, Pilar Rahola, o si ho ha dit Jordi Molet serà que és veritat, ja m’entenen. Així doncs si hom escriu per si mateix ja sap que està sent egoïsta i per això prèn la cita com si fos un ribot o una aixada, una eina, per dissimular la vanitat. És encara més pretensiós. I entre periodistes encara pitjor, no s’ho poden imaginar. Un et vol agafar una idea i per curar-se en salut et diu “et citaré”, i així les idees volen lliures com mosquits d’estiu, sobretot les males idees.

La filòsofa, avui gens de moda, Ayn Rand deixà escrit això: “Pregunteu-vos si el somni del cel i la grandesa hauria d’estar esperant en les nostres tombes, o bé si haurien de ser nostres aquí i ara i en aquesta terra”. És una bona pregunta, i jo la vaig responent cada dia, polzada a polzada. Perquè per viure i no es pot pensar només en passat o en futur, cal serrar les dents i tenir el valor per entomar l’avui.

Article publicat a El 9 Magazín

Captura de pantalla 2018-08-03 a les 13.12.48

La puta pluralitat

La llista de paraules que estem pervertint comença a ser vergonyant: “consens”, “moment històric”, “procés” i per sobre de tots els mots violentats hi trobem “pluralitat”. Pluralitat vol dir ser més d’un. Sí, perdoneu per anar subratllant obvietats però vivim moments atrafegats i estúpids i cal fer-ho i és de justícia. Prou de ser plurals! L’eufemisme de no tenir criteri ni opinió. No tots pensem igual, no cal laboratori. Dos catalans junts fem tres opinions. “Jo només faig de transmissor del què pensen altres”, ens diuen els periodistes avui en dia. Bé, em refereixo a espais d’opinió o el gran caos que en aquest país anomenen tertúlies.

La tertúlia tot ho pot. És barat. Però mai com fins ara el cost i el valor havien anat tant de la mà. Opinió exprés i prejutjada. Una cosa és la broma de portar expolítics a la ràdio (Terribas) i altra cosa és ja institucionalitzar exconsellers (curiosament del tripartit d’esquerres) en programes de la Corpo. Ei, que són persones. I que saber què pensa sobre fets d’actualitat qualsevol membre més o menys actiu de la nostra classe política està la mar de bé. Però prou de fer passar bou per bèstia grossa. No tots pensem igual. No cal que ens ho facin empassar com si fos el xarop de la tos. Ja decidiré jo!

Sí, a Catalunya som més plurals que a Madrid. Fantàstic. Abracem-nos! Som collonuts, però tant posar aigua al vi, al final, no hi ha qui es begui el cataplasma. Al diccionari la segona veu per la paraula “pluralitat” vol dir majoria. No vol dir tothom. Cal sentir què pensa tothom? Sí, segur. Però no tots a la vegada. Ja fa anys que els professors de les anomenades facultats de Comunicació adverteixen del soroll. Doncs a casa, molt soroll per a res.

La puta pluralitat és l’escut de la nostra covardia. Sí, puta, perquè és una actitud mesella i venuda. En el moment més transcendent de la història política d’aquest país (sigui per la independència si sou “indepes”, sigui per la revolució social si sou “colauistes” o “cupaires”) cal saber l’opinió dels periodistes i de les empreses també. Mulleu-vos! Estic en contra de l’objectivitat.

“Tele 5 és la televisió més plural de Catalunya”. Aquesta frase tan inexacta no té ni una setmana i no la va dir Paolo Vasile o Xavier García Albiol. No. La va dir David Pérez, diputat del PSC (partit que fins a 2010 era hegemònic al nostre país) i veterà de la cosa. És avui encara més un desig que una realitat, però parem compte. Cal recordar que TV-3 i Catalunya Ràdio basaven (en passat) el seu lideratge en la qualitat. Cal recordar als nostres polítics que cal dotar d’instruments (del tipus que calgui) a la ràdio i tele pública. Perquè ni som ni serem un país normal.

La borratxera de pluralitat que tenim és esgotadora i embafant. És extemporani pretendre jugar amb la baralla de cartes de l’oasi català quan som al món real del segle XXI de Twitter. Al món de les xarxes socials i en el que els noms propis tenen cada cop més importància, a la vegada que moviments que pugen tan ràpid com s’estimben. Ser plurals hauria de ser poder fer fotografies crítiques de la realitat i no pas col·leccionar fotos de carnet.

Article publicat a Nació Digital

Catalans, no sabem opinar

No hi ha més cec que el que no vulgui veure, però és encara pitjor aquell que ni pot ni vol i ni se li passa pel cap obrir els ulls. Les editorials, els comentaris, els tertulians i tot plegat queden descol·locats el 21 de desembre. El ‘post’ (ens) ha deixat cecs als periodistes catalans (o els seus caps). El dia després de les eleccions espanyoles més interessants en lustres i fiasco. I pocs ítems per titular: S’ha acabat el bipartidisme espanyol, el ‘procés’ queda d’aquella manera i Podem diu que propiciarà un referèndum per Catalunya. Poc o molt ha estat això, i algunes brometes sobre Duran i Lleida. Doncs no, no és això. O és que no sabem opinar? Ja no sabem buscar títols?

Hi ha més titulars possibles i reals: ERC guanya a Convergència en unes eleccions és un titular que a més requereix matisos interessantíssims. Podem venç a Catalunya per l’eix social i no pel nacional, per molt que parli del referèndum és una altra capçalera possible. I els partits estatals són més que minoritaris a Catalunya un altre possible títol. Ho escric a raig, però és el que trobo a faltar. Ens deixem endur pel primer títol que sentim o llegim. Seguim l’agenda de l’altri, inclús titulant! Per què hauríem de sobreviure si no sabem diferenciar-nos entre nosaltres? Al final se sabrà tot.

Deia Dostoievski que “som desgraciats perquè no sabem que som feliços”, però en el nostre cas sembla que tenim una opinió publicada majoritària i establerta perquè no sap que hi ha un més enllà, que hi ha els matisos i el sentit crític. Per cert, el sentit crític no és està contra d’una idea o d’una altra si no ser capaç, sobretot, de ser autocrític, amb totes les lletres. I ara, en un moment en que els periodistes ens ofeguem en el nostre propi cinisme val la pena prendre una mica d’aire i capbussar-se en les nostres contradiccions.

No hi ha opinions millors que d’altres, és clar que no. Però sí que hi ha de més ben formada i és la que hauríem d’oferir a la societat. Si us plau, no costa tant titular amb una mica de gràcia i educada mala llet.

Article publicat a Mèdia.cat