Catalans, no sabem opinar

No hi ha més cec que el que no vulgui veure, però és encara pitjor aquell que ni pot ni vol i ni se li passa pel cap obrir els ulls. Les editorials, els comentaris, els tertulians i tot plegat queden descol·locats el 21 de desembre. El ‘post’ (ens) ha deixat cecs als periodistes catalans (o els seus caps). El dia després de les eleccions espanyoles més interessants en lustres i fiasco. I pocs ítems per titular: S’ha acabat el bipartidisme espanyol, el ‘procés’ queda d’aquella manera i Podem diu que propiciarà un referèndum per Catalunya. Poc o molt ha estat això, i algunes brometes sobre Duran i Lleida. Doncs no, no és això. O és que no sabem opinar? Ja no sabem buscar títols?

Hi ha més titulars possibles i reals: ERC guanya a Convergència en unes eleccions és un titular que a més requereix matisos interessantíssims. Podem venç a Catalunya per l’eix social i no pel nacional, per molt que parli del referèndum és una altra capçalera possible. I els partits estatals són més que minoritaris a Catalunya un altre possible títol. Ho escric a raig, però és el que trobo a faltar. Ens deixem endur pel primer títol que sentim o llegim. Seguim l’agenda de l’altri, inclús titulant! Per què hauríem de sobreviure si no sabem diferenciar-nos entre nosaltres? Al final se sabrà tot.

Deia Dostoievski que “som desgraciats perquè no sabem que som feliços”, però en el nostre cas sembla que tenim una opinió publicada majoritària i establerta perquè no sap que hi ha un més enllà, que hi ha els matisos i el sentit crític. Per cert, el sentit crític no és està contra d’una idea o d’una altra si no ser capaç, sobretot, de ser autocrític, amb totes les lletres. I ara, en un moment en que els periodistes ens ofeguem en el nostre propi cinisme val la pena prendre una mica d’aire i capbussar-se en les nostres contradiccions.

No hi ha opinions millors que d’altres, és clar que no. Però sí que hi ha de més ben formada i és la que hauríem d’oferir a la societat. Si us plau, no costa tant titular amb una mica de gràcia i educada mala llet.

Article publicat a Mèdia.cat

Eva Piquer, un exemple de què?

La periodista i escriptora Eva Piquer, escollida diputada el passat novembre per la llista Esquerra Republicana de Catalunya-Catalunya Sí, com a independent, ha decidit plegar. Amb dos mesos ben minsos de legislatura, Piquer va anunciar ahir que deixava el seu escó en aquest article. “El que no podia imaginar ningú és que l’angoixa de saber-me en el lloc equivocat m’arribaria a superar del tot”, diu Piquer per raonar la seva decisió.

La decisió de l’autora de La feina o la vida és molt respectable, i comprensible. Però també és significativa. No ho centro en el cas d’Eva Piquer, esclar. Però això de la política no és tan senzill. En l’entorn de Piquer podia haver trobat algun referent que li podia haver explicat els problemes de tot plegat. Piquer també és mare de quatre fills. Periodista cultural i escriptora s’ha sentit estranya dintre d’un palau, diu.

I és que la política és un afer complicat. Reitero el que dic sempre quan em trobo algú que denosta la professió de polític/diputat. Sempre responc: “Posa-t’hi tu!”. Potser sóc vehement, però és que m’indigna el reduccionisme. Aquesta renúncia ens recorda que a més de vocació cal sacrifici. Que sí, que hi ha corruptes. Ja ho sé, i que llepin els culpables. Ara bé, la immensa majoria són gent noble que gestiona els nostres interessos públics. La substituta  de Piquer serà Agnès Russiñol, expresidenta del Consell Nacional de la Joventut (CNJC), que per cert té dos fills, bessons.