De fora vingueren, i que som sexys ens recordaren

“A mi el català m’és útil per la feina sí, però sobretot és que m’agrada”. Aquesta frase és del Carlos -no es diu així en realitat, però no té cap culpa que jo sigui un bocamoll- i és la meva parella lingüística. És d’un país del sud d’Amèrica del Sud i és un investigador científic centrat en aspectes biològics que a mi em fascinen i que no acabo d’entendre, talent que suma. Des de fa ja unes setmanes, i amb una puntualitat exquisida malgrat tots els meus desajustaments, en Carlos i jo fem quasi una hora de conversa via videoconferència.

Sí, sóc voluntari lingüístic. Sí, és una cosa molt senzilla de fer i hi ha moltíssimes formes d’accedir-hi. No vull fer massa publicitat, però està molt ben muntat i funciona. Però les paraules d’en Carlos, que a més està estudiant per treure’s els certificats pertinents de domini de la llengua catalana, són reveladores. Fa poc vaig participar en una tertúlia a CatOpina i discutint sobre la qüestió de la salut de la llengua diversos espectadors van trucar denunciant que, tot i conèixer el català i usar-lo durant anys malgrat no ser la seva llengua materna, ara veien com se’ls imposava el seu ús. I que davant d’això, en rebel·lia, preferien no utilitzar-lo.

No sé si són casos comptats. Potser tan sols és una percepció. Visc al Baix Llobregat i aquest darrer cap de setmana a Cornellà vaig trobar cartells de la campanya de Asamblea por una Escuela Bilingüe que reclama el 25% de classes en castellà. Moviment que està tenint cert èxit en la via judicial i que fa trontollar el sistema educatiu català i la immersió lingüística.

Amb en Carlos parlem de tot. De com cuida als gats amb una sèrie d’eines increïbles, de com és viure a Barcelona, que té un familiar periodista i que, per tant, entén que jo sigui tan pesat i parli tantíssim. Però quan li demano perquè viu a Barcelona m’explica que amb la seva parella, que feia un màster a França, van visitar diversos llocs de turisme aprofitant la seva estada a Europa. Van decidir-se fàcilment per casa nostra. I li faig broma dient-li que no comptava amb el català com a problema. En Carlos, que és un home seriós i de mentalitat científica, em diu que no només no és un problema sinó que aprendre una llengua nova no és només un repte, és també una forma de créixer i que el sorprèn no trobar més presència del català.

Li he recomanat llibres de la Carlota Gurt i d’en Jaume Cabré, de Josep Pla i de Maria Barbal. Li faig autocrítica del nivell del català que usem els periodistes actualment, però que consumir mitjans de comunicació segur que l’ajudarà. Ja ho fa. No m’ho diu obertament, però sé que ho fa. Però encara no he tingut el valor de dir-li que aquest país va viure una època en què l’audiovisual era de primer nivell. El propi i el que importàvem. Com una generació va acceptar que el català era una llengua de prestigi per Bola de Drac i pels 30 Minuts, per La Vida en un Xip o per Nissaga de Poder. Em costa argumentar a favor d’alguna cosa que estimo com és la llengua catalana posant-me ploricó. És que abans si que anava tot bé. No ho vull fer. Sóc reiteratiu. El futur del català és ser sexy. Perdó, tornar a ser sexy.

Dono voltes a tot plegat mentre parlo amb en Carlos i li recomano Plats Bruts i li passo la piconadora del rotllo que el que cal fer és tenir productes bons per poder arribar al públic. I poso d’exemple Merlí, la sèrie protagonitzada per Francesc Orella, que té tant d’èxit arreu. I llavors Déu Nostre Senyor il·lumina la conversa quan em diu que el seu pare, des de Sud-Amèrica, n’és un gran seguidor. I que, coi, que ell encara no l’ha vist i que potser s’hi hauria de posar. Perquè els catalans podem decidir si som sexys o no, però el català ho és vulguem o no i malgrat nosaltres.

Publicat a Mèdia.cat

Premiar-nos per la Llengua

Haig de dir que a mi la Plataforma per la Llengua em va sacsejar en el seu moment. No diré que em va fer prendre consciència de la importància de la llengua pròpia, però sí de prendre-m’ho una mica seriosament. No he entès mai les llengües com un element a imposar, i l’activisme que se’n fa entenc que ha de ser quotidià. Creia que la Plataforma potser es passava de la ratlla, fa temps que vaig entendre que no era així. Qui més m’ha ensenyat sobre això han estat els immigrants d’altres ètnies que m’han demanat que els hi parlés en català, que és una llengua de prestigi també. Per això, crec que és important reivindicar a qui defensi o promogui la nostra llengua pròpia.

Els premis “Martí Gasull i Roig a l’exemplaritat en defensa de la llengua” tenen per objectiu fer que l’exemple de la tasca d’en Martí Gasull serveixi per inspirar, i també reconèixer, a totes aquelles persones i entitats que treballen a favor de la llengua catalana. Ara és moment de proposar candidats. I hauríem de tenir tots plegats una mica més d’autoestima. I recordar que el castellà també és la llengua de molts catalans, per alguns l’única, i que l’hem de respectar. I quan siguem un país normal caldrà defensar també el castellà. De moment, el català només ens té a nosaltres, i el mestratge de Gasull connecta amb els grans lingüistes i historiadors com Joan Solà o el pare Batllori, per no anar més enrere, tot recordant Pompeu Fabra.

Venim de lluny i potser per això volem anar encara més lluny. I una de les nostres particularitats és la llengua pròpia, i ho hauríem de veure més com una oportunitat que no pas com una càrrega. Fa poc el president de l’Aragó, Javier Lambán, va dir que Eduardo Mendoza, com tots els grans escriptors catalans escrivia en castellà. Suposo que era una provocació o una mostra impressionant d’ignorància. Gasull digué que “el català suma, i no ens podem permetre que per motius partidistes algú resti”. Doncs això, a sumar, i amb orgull.

Article publicat al setmanari Ripollès