Lluny queda ja l’octubre de 2017. Per molts motius. Perquè la tensió amb l’Estat espanyol ha baixat i rebaixat. Perquè els catalans no estem pendents de les manifestacions independentistes que sorgien com bolets. I sobretot perquè catalanes i catalans sembla que no confiem en la nostra classe política. El percentatge de votació en les darreres eleccions catalanes de febrer d’enguany, un 52%, demostra sense escarafalls que la ciutadania no està gaire per la feina. La manifestació de la Diada, més enllà de les xifres i del context covid-19, també és un reflex de l’estat d’ànim del país, no ja de l’independentisme.
En l’Enquesta Sobre Context Polític de 2021 del Centre d’Estudis d’Opinió és definitori quan ens assegura que el 86,2% de la població qualifica de dolenta o molt dolenta la situació política de Catalunya/Espanya -enfront del 58,6% de març de 2016. El 51,7% es considera bastant ben informat del que passa en la política. I una mica més de xifres per quadrar el cercle. A la pregunta de ‘a través de quins mitjans s’acostuma a informar dels temes polítics?’ el 72,2% respon la televisió, el 56,3% diu Internet, el 38,3% contesta la premsa, el 34,1 la ràdio i, això em sembla sensacional, el 14,4 s’informa per familiars o coneguts. Poca sorpresa, la televisió segueix sent hegemònica, doncs, com a canal d’informació política. Respecte a l’enquesta anterior, d’octubre de 2020, la caiguda de tots els tipus de mitjans és notable i preocupant.
Guanya la tele, tornem a la tele. Més dades, en aquest cas de dijous passat: el TN vespre, que presenta Toni Cruanyes, líder d’audiència, amb 521.000 espectadors i una quota del 22,9%. El va seguir el TN migdia, amb Raquel Sans i Xavi Coral, amb 444.000 espectadors i un 28,5% de quota. El mateix dijous el podi d’audiència el completava “Polònia”, que va estrenar la dissetena temporada a la graella de TV3 i va reunir 406.000 espectadors, obtenint una quota del 17,7%.
Però a la llista dels cent programes més vistos de la televisió catalana apareix ‘Aquí Parlem’, ‘Parlament’ o l’extint ‘Ciutadella’ de la Xarxa de Televisions Locals. Cito aquests programes televisius -també n’hi ha de radiofònics- perquè és en aquest format on els catalans hem dit i decidit que ens informem més i millor sobre política. Tot mitjans públics és clar. I si preguntem, i això és menys científic que tot el que hem citat fins ara, molta gent dirà que on més s’assabenta de la política del país és amb ‘Polònia’.
Els catalans som uns pocavergonyes. Si tan exigents som amb els nostres polítics, si tan crítics ens considerem, hauríem de consumir productes especialitzats. Els reivindico. Òbviament seguint els informatius podem conèixer el dia a dia però difícilment tindrem profunditat per l’anàlisi o coneixement ampli de la qüestió. Produccions d’”infotainment” com el FAQS o Planta Baixa són una bona eina per seguir l’actualitat i per poder consumir de tant en tant reportatges de fons o, si més no, una manera diferenciada de copsar la realitat, tot i que potser s’abusa del gènere de l’entrevista.
En tot cas, quan creix la insatisfacció amb la política, quan més es desconeix què fa el Govern o el Parlament és quan caldria -amb voluntat de servei públic si és vol dir així- insistir en algun format especialitzat i modern. Sóc dels que més enyoro el vell cronista parlamentari, quan el bar del Parlament era a on és ara la sala de premsa i es podia fumar al saló dels Passos Perduts. No és qüestió de fer propaganda si no de trobar una manera adequada per poder donar a conèixer la realitat política del país. De fet, com més es pugui conèixer i reconèixer la política, més fàcil és practicar la transparència real. Però volem ser crítics sense estar (ben) informats. Potser el que hem perdut és la cultura de l’esforç i hem guanyat l’estupidesa de la mandra.
Article publicat a Mèdia.cat
joanfoguet.cat 