L’1 d’octubre supersònic

Faré una cosa molt mal vista darrerament, citaré al doctor Martin Luther King: “El progrés humà no és automàtic ni inevitable. Tots els passos cap a l’objectiu de la justícia requereixen el sacrifici, el sofriment i la lluita; els esforços incansables i la preocupació apassionada dels individus que s’hi dediquen”. Són paraules del reverend King del 10 de febrer de 1961, quan tenia 32 anys, set anys abans de ser assassinat per la intolerància. És cert que comparar el procés sobiranista català amb la lluita pels drets civils del Estats Units de fa més de mig segle és absurd, a banda d’una ucronía.

Els sobiranistes catalans, perquè hi ha molts catalans que no són sobiranistes (molts), som membres d’un moviment polític i social profundament pacífic i amb un estomac de ferro colat. La Catalunya d’avui no pateix discriminació de raça ni d’origen, no hi ha restaurants per blancs ni lavabos per negres. Tothom pot votar el que vulgui lliurement i sense por a expressar les seves idees, excepte alguna hòstia o escopinada que t’endús per dur un llaç groc. A la Catalunya d’avui tothom es tractat de la mateixa manera davant de la Justícia, no com a l’Alabama dels anys seixanta, o això vull pensar. Vivim en harmonia, menys quan ens perseguim per llaços grocs o menys quan hi ha qui creu que la nostra llengua perseguida s’imposa arreu.

Tot plegat ens porta a l’1 d’octubre de 2017. El dia en que no havíem de votar. No haviem de votar perquè no ens posaríem d’acord entre nosaltres i perquè la totpoderosa Espanya no ens ho permetria. Tampoc havíem de votar perquè la Diada de llavors no era prou representativa, ni les manifestacions espontànies, ni Puigdemont anava de debò, que Esquerra anaven a la seva i que el PDECat són uns trilirís. Doncs mira.

Doncs l’1 d’octubre vàrem votar. Ens van atonyinar la política espanyola, sí la política: la policia només era l’eina, i l’”a por ellos”. Vam votar. Amb totes les garanties que vam poder oferir. Efectivament, hi havia por, i qui la va causar? Doncs això. Fa un any d’aquest nou dia nacional a commemorar. Tenim places i carrers arreu, normal. I ha passat tot de manera supersònica. No ens adonem de la velocitat a la que anem. Potser perquè tenim pressa o potser perquè estem insatisfets. Potser és la mateixa cosa.

Però el que queda com a lliçó d’aquella tardor calenta i indignant és que només es fa camí amb sacrifici. El president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, a la presó ja prop d’un any, velocitat supersònica, ja ho va dir fa pocs dies: “Ho tornaria a fer”. Coi, i la resta també, oi? Cuixart ens demana coratge. Ell, que està empresonat. Li prenc les paraules: preparem-nos per a una tardor que demanarà de nou el bo i millor de cadascú de nosaltres.

el 9 magazin 180926

Article publicat a El 9 Magazín

Anuncis

No és un calbot més a la CUP

“No fallarem mai a la llibertat política d’aquest poble”. Aquesta és una de les encomiables frases que David Fernàndez, líder, i no sé si dirigent, de la CUP va declamar el passat diumenge a Manresa en la reunió deliberativa que va fer l’organització ultra (o antisistema). Crec que els propòsits i objectius de la CUP són totalment lloables i defensables, i estic en contra del seu model de societat perquè estic profundament en contra del seu model econòmic.

Ara que està tot clar només vull remarcar una cosa: amics de la CUP no sou el poble. Ni la gent. No ho són els 1,7 milions de vots a Junts pel Sí ni ho són els 300.000 vots que vàreu obtenir. No, no ho sou. No parleu en el meu nom. No. Curiós que els messiànics sempre siguin els altres.

Entre totes, tot, diuen. “Pel camí no podem perdre els de Convergència ni els de la CUP” assegurava Quim Arrufat amb tota la raó del món. La unitat i la igualtat, però la meva. No, no s’hi val. Jo sí que cedeixo i tu no. No negociem la formació d’un Govern o la cessió d’una o altra partida pressupostària. No. Estem jugant a fer un país. I ja n’hi ha prou d’això de revolució per sobre de la solució, que és la independència, i no vull que em vingui al cap Incerta glòria. No ens ho fem això.

Com m’agradaria ser un país normal i poder tirar-me els trastos pel cap amb el que representa la CUP. Debatre fins a l’extenuació sobre el model social, sobre ecologia, sobre sistema de transport… Però ara no podem. Ara cal treballar pel que cal treballar. No val pensar en el color del casc quan encara no tenim la moto. I que no ens venguin la moto: són intransigents. I són hàbils.

Però tant que es queixen del #pressingCUP , jo he vist, sentit i llegit els plantejaments de la CUP arreu. I a més, compten amb la simpatia de la canallesca. Els periodistes d’aquest país (que primer eren majoritàriament “progres” entre PSC i Iniciativa, després d’Esquerra, i ara de la CUP) els hi encanta com està bullint l’olla. I de pas els hi encanta que Mas, per fi, sembla que no se’n surti. Però se’n sortirà.

Només vull dir que no cola, de bon rotllo. Que fa temps que ens afaitem i que la CUP ha fet grans coses per aquest país, sobretot a barris i ciutats. Bona part de la política que hem de fer ara (no pas nova) beu de pràctiques que ells fan. Però ara no faran passar bou per bèstia grossa. La formació anticapitalista farà una assemblea nacional el 27 de desembre per a decidir si dóna suport a un pacte amb Junts pel Sí per tirar endavant la investidura i la formació d’un Govern.

Però són purs i són esclaus dels seus esquemes fixats. Coherència direu. Visca! Però no és aquesta ara la partida que estem jugant. El punt número 1 de la CUP és la independència i no pas foragitar Artur Mas. Mantinguem la calma però no ens fem (més) trampes.

Article publicat a Nació Digital

Colau o el canvi rectificat

Rectificar és de savis, diu el proverbi. De cap manera! Millor demanar perdó que demanar permís. Sí home! Doncs amb aquestes frases fetes ja tenim l’estratègia política i sortida tàctica tipus de l’alcaldessa de Barcelona, senyora Ada Colau. Exemples: Colau rectifica i ordena reforçar la Guàrdia Urbana contra el top manta. Colau rectifica i ja parla de millorar la proposta sobre la candidatura Barcelona-Pirineus 2026. I l’hemeroteca maleïda segueix: Colau rectifica i permet que hi hagi Mobile World Congress fins 2023. Colau rectifica i accepta revisar 28 llicències d’hotel congelades.

Sí, se puede! I tant que es pot. Vostè vagi fent, que ja ho canviarem quan toqui. Si toca o si ho diu la premsa, o el gremi de torn. Coherència i olé! Doncs sí que es pot rectificar. És clar que sí, només faltaria. Però és que no hem fet els cent dies de gràcia i ja l’hem vessada prou cops. El canvi famós. Barcelona amplia en 2,8 milions d’euros la dotació per a beques menjador. Això està molt bé. Però a la capital catalana no hi havia ningú que demanés beca i que no se li donés. Ara diu el nou equip de govern que això no és així, que hi ha 5.000 famílies més que ho necessiten. Endavant. Però això d’interpretar les dades em sembla curiós per part de l’administració.

Perquè ara no es pot criticar. No. L’alcaldessa Colau ho ha pregonat: “Demano a l’oposició que no faci política amb temes sensibles”. Que no faci política! Però que s’ha pensat l’oposició? Imagino que aquesta demanda d’Ada Colau està feta des de la candidesa. Si no té molt mala fe. Si no ho fa des de la innocència més naïf aquesta senyora pensa que està per sobre del bé i del mal. La cosa pública té això, que et critiquen. I així ha de ser. I més a un alcalde, que és el primer bastió de la república, de la gestió de cara al ciutadà. Suposo que no hem entrat encara en la fase Evita. Segur que rectifica d’això també.

Recordeu la sèrie Sí, ministre? La BBC, sempre tan subtil. Recordeu aquell personatge? Sir Humprey Appleby. Era ben bé la plasmació del poder del funcionari, d’aquell que sap que sempre hi serà i que el polític de torn passa. I ell roman. Doncs això mateix passa a l’Ajuntament de Barcelona. I passava entre 1979 i 2011 amb alcaldes socialistes i en els darrers anys amb l’alcalde Trias de CiU.

Existeix un magma, una estructura autàrquica que és la que fa que el cap i casal es mogui. I així ha de ser, no hem de dependre dels polítics, cal una funció pública eficient, vàlida i independent. És clar, però i quan mana més que els escollits democràticament? Ai las! Doncs la senyora Colau i la pretesa marea revolucionària a la Robespierre no marejaran massa l’Ajuntament. Bé, sí que el marejaran amb les anades i vingudes i les rectificacions. Però es trobaran (o ja s’hi troben) que governar vol dir mullar-se el cul i que és incòmode i aquí farem la prova del nou. De moment, anar rectificant per si queda alguna cosa.

Article publicat a Nació Digital

L’alcalde és un fill de puta

Ja està, ja hem passat les eleccions municipals. Sí, les més properes, les que més ens toquen de prop. Potser les menys romàntiques. Són les eleccions que parlen del carrer mal asfaltat, de la rotonda que no s’entén o d’aquell terreny que ningú sap per què però acabarà sent un centre cívic o alguna cosa així. La màgia de la política local, escolte.
L’alcalde o l’alcaldessa sempre és –ha sigut i serà per sempre– el blanc de totes les crítiques. Sempre l’alcalde és algú que s’equivoca, algú que pren decisions estranyes i que segur que beneficia algun familiar seu. Ser alcalde avui en dia és una professió de risc perquè ser alcalde vol dir estar sota sospita. En definitiva, tots pensem que l’alcalde és un fill de puta, algú que ens vol estafar o, pitjor encara, algú que ens vol dominar.
Ara la moda és carregar contra la política i els polítics. Ara la moda és desesperar-se, voler solucions ràpides i fàcils, alguna cosa que no coste d’entendre. Ara la moda és prometre i prometre (això ja es feia abans), però amb una diferència: els líders d’ara tenen molta raó i és gràcies a ells que ara sí que es fa política perquè ara la gent els ha votat; abans no valia, pobres mortals.
Però, de vegades, hi ha alguna cosa que torna a lloc. Fa quatre anys, un alcalde de la Terra Alta no va renovar. Després d’haver defensat el seu poble en un moment tràgic amb ungles i dents, a peu i a cavall, es quedava fora sense la confiança que mereixia.
Tot val en política, sembla ser. Això de la política, la fem les persones. Els polítics són brossa! La mateixa brossa que vostè i jo, oi que m’entén? Diumenge passat, el partit d’aquest ex alcalde que deia va tornar a guanyar en aquell poble i per majoria absoluta. La llista que portava era molt similar. De fet, si no m’erro, el pròxim alcalde i l’alcalde cremat anteriorment són mig família.
I som ben dolents. La ciutadania, vull dir. A veure, diuen que la democràcia no pot ser només votar cada quatre anys. No sé si hi puc estar d’acord. Amb el que ens agrada castigar amb els vots als polítics, no sé si aniríem massa enlloc si ens passem el dia rajant i carregant-nos el que hi ha. Alcaldes potents que deixen de tindre majoria absoluta. Però és que qui el substitueix trau majoria absoluta així mateix! No és una mica estrany? És igual qui guanye; l’alcalde és un fill de puta. Anirem a per ell.
Ara tenim alcaldes i alcaldesses nous. Només podem fer que desitjar-los sort i encerts. Perquè, estigueu tranquils: els mateixos que els hi hem deixat temporalment la nostra confiança serem els qui els decapitarem quan ens vinga de gust. Perquè sí, perquè l’alcalde és un fill de puta, perquè ho diem nosaltres.
Article publicat al Setmanari La Veu de l’Ebre

El cacic

Hi ha coses que no passen de moda, com el bon vi o les cançons de Julio Iglesias. I altres coses semblaven oblidades i ara són el màxim de la modernor, com el vermut i el sifó. Hi ha quelcom que ha existit tota la vida i que, lluny de desaparèixer, té més força que mai: la figura del cacic. Vostès ja saben de què parlo. Passa arreu. El diccionari ens diu que un cacic (paraula que no té veu femenina curiosament) és una “persona influent que exerceix un control sobre els assumptes polítics, administratius o socials en certes societats rurals”. Això de les societats rurals és per discutir-ho, però ja parlaré amb l’Institut d’Estudis Catalans en un altre moment.

Sembla que, si vius fora de Barcelona, ets Paco Martínez Soria i que ha de vindre el fo- raster per explicar-te com has de fer la teua, però vaja. Tornem a la persona influent. És d’aquells (o d’aquelles) que sempre saluda quan entra a un lloc i espera que el reconeguen. És d’aquells que té totes les respostes però prefereix que no li faces preguntes. És d’aquells que sempre diu que dóna exemple o, millor encara, d’aquells que es veu que t’ha fet un favor. I ara se’l vol cobrar.

Sempre és un bon moment per al cacic. Quan no són festes, són les eleccions. I quan no et vol vendre alguna cosa et vol demanar un favor. Ell procura pel teu bé, que curiosament coincideix amb el seu interès. Quin favor que ens fa!.

Ell sempre parla de moral, però no segueix el dogma. Ell té la seua pròpia fe, té nom de profeta o bé una relació especial amb el poder. Però nosaltres hem de fer el que toca, el que el cacic disposa. Ell sempre parla de donar exemple, però mai no es mesura amb la nostra mateixa llei. Nosaltres paguem impostos; ell els distrau.

I ara, de nou, aquest individu ve a donar lliçons, a demanar el vot per al seu amic, el que li facilita la font, el que li reconeix els seus drets, el que li permet fer no sé què. Però no era un guany per a tothom?. Pot passar al seu poble, però també passa al nostre país. Hi ha qui va a fora a fer de venedor de loció capil·lar quan ell mateix és calb. Sort en tenim, de l’home del serrell.

No us deixeu controlar per aquests cacics, vinguen vestits de nou o amb la caspa de sempre. Avui, siga pel que siga, la política és més propera que mai. Sí, la resposta és a la política, no pas al vent com deia el poeta. La política que es fa al bar (o bars) de la plaça i la que ens enfronta a la sobretaula. Discutim fins a quedar sadollats, però després movem-nos i diguem la nostra. Sense barbes ni ‘cuetes’. Només fer el que sempre hem hagut de fer perquè els de sempre no ens manen. Adéu siau, cacic!.

Article al setmanari La Veu de l’Ebre

Sobre les ambaixades, les dades

Sobre les ambaixades, les dades

De vegades és millor veure dades que no pas començar a discutir. Les dades són bones. Sé que quan hom veu dades d’un partit doncs tira a posar-les en dubte. Esquerra Republicana té entre les seves files l’actiu diputat maresmenc Pere Aragonès que és autor de l’etiqueta #cosesdelBOE sota la que s’agrupen exemples de la despesa de l’administració espanyola en qüestions que no semblen prioritaries a priori per mantenir l’Estat del Benestar. Aquest infogràfic és força esclaridor.

La importància de crear un ‘-isme’

Copio de manera brutal la noticia express, l’obituari, amb punt analític, que ha publicat The Economist en relació a la mort de Margaret Thatcher. Òbviament no és imparcial (ni pretèn ser-ho) i és una publicació britànica de caire conservador. Del que més destacaria de l’article és com és d’important o destacable és ser capaç de crear un -isme.

 

Margaret Thatcher. The lady who changed the world

ONLY a handful of peace-time politicians can claim to have changed the world. Margaret Thatcher, who died this morning, was one. She transformed not just her own Conservative Party, but the whole of British politics. Her enthusiasm for privatisation launched a global revolution and her willingness to stand up to tyranny helped to bring an end to the Soviet Union. Winston Churchill won a war, but he never created an “ism”.

The essence of Thatcherism was to oppose the status quo and bet on freedom—odd, since as a prim control freak, she was in some ways the embodiment of conservatism. She thought nations could become great only if individuals were set free. Her struggles had a theme: the right of individuals to run their own lives, as free as possible from the micromanagement of the state.

In Britain her battles with the left—especially the miners—gave her a reputation as a blue-rinse Boadicea. But she was just as willing to clobber her own side, sidelining old-fashioned Tory “wets” and unleashing her creed on conservative strongholds, notably the “big bang” in the City of London. Many of her pithiest putdowns were directed towards her own side: “U turn if you want to”, she told the Conservatives as unemployment passed 2m, “The lady’s not for turning.”

Paradoxes abound. Mrs Thatcher was a true Blue Tory who marginalised the Tory Party for a generation. The Tories ceased to be a national party, retreating to the south and the suburbs and all but dying off in Scotland, Wales and the northern cities. Tony Blair profited more from the Thatcher revolution than John Major, her successor: with the trade unions emasculated and the left discredited, he was able to remodel his party and sell it triumphantly to Middle England. His huge majority in 1997 ushered in 13 years of New Labour rule.

Yet her achievements cannot be gainsaid. She reversed what her mentor, Keith Joseph, liked to call “the ratchet effect”, whereby the state was rewarded for its failures with yet more power. With the brief exception of the emergency measures taken in the wake of the financial crisis of 2007-08, there have been no moves to renationalise industries or to resume a policy of picking winners. Thanks to her, the centre of gravity of British politics moved dramatically to the right. The New Labourites of the 1990s concluded that they could rescue the Labour Party from ruin only by adopting the central tenets of Thatcherism. “The presumption should be that economic activity is best left to the private sector,” declared Mr Blair. Neither he nor his successors would dream of reverting to the days of nationalisation and unfettered union power.

On the world stage, too, Mrs Thatcher continues to cast a long shadow. Her combination of ideological certainty and global prominence ensured that Britain played a role in the collapse of the Soviet Union that was disproportionate to its weight in the world. Mrs Thatcher was the first British politician since Winston Churchill to be taken seriously by the leaders of all the major powers. She was a heroine to opposition politicians in eastern Europe. Her willingness to stand shoulder to shoulder with “dear Ronnie” to block Soviet expansionism helped to promote new thinking in the Kremlin. But her insistence that Mikhail Gorbachev was a man with whom the West could do business also helped to end the cold war.

The post-communist countries embraced her revolution heartily: by 1996 Russia had privatised some 18,000 industrial enterprises. India dismantled the licence Raj—a legacy of British Fabianism—and unleashed a cavalcade of successful companies. Across Latin America governments embraced market liberalisation. Whether they managed well or badly, all of them looked to the British example.

But today, the pendulum is swinging dangerously away from the principles Mrs Thatcher espoused. In most of the rich world, the state’s share of the economy has grown sharply in recent years. Regulations—excessive, as well as necessary—are tying up the private sector. Businessmen are under scrutiny as they have not been for 30 years. Demonstrators protest against the very existence of the banking industry. And with the rise of China, state control, not economic liberalism, is being hailed as a model for emerging countries.

For a world in desperate need of growth, this is the wrong direction to head in. Europe will never thrive until it frees up its markets. America will throttle its recovery unless it avoids over-regulation. China will not sustain its success unless it starts to liberalise. This is a crucial time to hang on to Margaret Thatcher’s central perception—that for countries to flourish, people need to push back against the advance of the state. What the world needs now is more Thatcherism, not less.