El cacic

Hi ha coses que no passen de moda, com el bon vi o les cançons de Julio Iglesias. I altres coses semblaven oblidades i ara són el màxim de la modernor, com el vermut i el sifó. Hi ha quelcom que ha existit tota la vida i que, lluny de desaparèixer, té més força que mai: la figura del cacic. Vostès ja saben de què parlo. Passa arreu. El diccionari ens diu que un cacic (paraula que no té veu femenina curiosament) és una “persona influent que exerceix un control sobre els assumptes polítics, administratius o socials en certes societats rurals”. Això de les societats rurals és per discutir-ho, però ja parlaré amb l’Institut d’Estudis Catalans en un altre moment.

Sembla que, si vius fora de Barcelona, ets Paco Martínez Soria i que ha de vindre el fo- raster per explicar-te com has de fer la teua, però vaja. Tornem a la persona influent. És d’aquells (o d’aquelles) que sempre saluda quan entra a un lloc i espera que el reconeguen. És d’aquells que té totes les respostes però prefereix que no li faces preguntes. És d’aquells que sempre diu que dóna exemple o, millor encara, d’aquells que es veu que t’ha fet un favor. I ara se’l vol cobrar.

Sempre és un bon moment per al cacic. Quan no són festes, són les eleccions. I quan no et vol vendre alguna cosa et vol demanar un favor. Ell procura pel teu bé, que curiosament coincideix amb el seu interès. Quin favor que ens fa!.

Ell sempre parla de moral, però no segueix el dogma. Ell té la seua pròpia fe, té nom de profeta o bé una relació especial amb el poder. Però nosaltres hem de fer el que toca, el que el cacic disposa. Ell sempre parla de donar exemple, però mai no es mesura amb la nostra mateixa llei. Nosaltres paguem impostos; ell els distrau.

I ara, de nou, aquest individu ve a donar lliçons, a demanar el vot per al seu amic, el que li facilita la font, el que li reconeix els seus drets, el que li permet fer no sé què. Però no era un guany per a tothom?. Pot passar al seu poble, però també passa al nostre país. Hi ha qui va a fora a fer de venedor de loció capil·lar quan ell mateix és calb. Sort en tenim, de l’home del serrell.

No us deixeu controlar per aquests cacics, vinguen vestits de nou o amb la caspa de sempre. Avui, siga pel que siga, la política és més propera que mai. Sí, la resposta és a la política, no pas al vent com deia el poeta. La política que es fa al bar (o bars) de la plaça i la que ens enfronta a la sobretaula. Discutim fins a quedar sadollats, però després movem-nos i diguem la nostra. Sense barbes ni ‘cuetes’. Només fer el que sempre hem hagut de fer perquè els de sempre no ens manen. Adéu siau, cacic!.

Article al setmanari La Veu de l’Ebre

Sobre les ambaixades, les dades

Sobre les ambaixades, les dades

De vegades és millor veure dades que no pas començar a discutir. Les dades són bones. Sé que quan hom veu dades d’un partit doncs tira a posar-les en dubte. Esquerra Republicana té entre les seves files l’actiu diputat maresmenc Pere Aragonès que és autor de l’etiqueta #cosesdelBOE sota la que s’agrupen exemples de la despesa de l’administració espanyola en qüestions que no semblen prioritaries a priori per mantenir l’Estat del Benestar. Aquest infogràfic és força esclaridor.

La importància de crear un ‘-isme’

Copio de manera brutal la noticia express, l’obituari, amb punt analític, que ha publicat The Economist en relació a la mort de Margaret Thatcher. Òbviament no és imparcial (ni pretèn ser-ho) i és una publicació britànica de caire conservador. Del que més destacaria de l’article és com és d’important o destacable és ser capaç de crear un -isme.

 

Margaret Thatcher. The lady who changed the world

ONLY a handful of peace-time politicians can claim to have changed the world. Margaret Thatcher, who died this morning, was one. She transformed not just her own Conservative Party, but the whole of British politics. Her enthusiasm for privatisation launched a global revolution and her willingness to stand up to tyranny helped to bring an end to the Soviet Union. Winston Churchill won a war, but he never created an “ism”.

The essence of Thatcherism was to oppose the status quo and bet on freedom—odd, since as a prim control freak, she was in some ways the embodiment of conservatism. She thought nations could become great only if individuals were set free. Her struggles had a theme: the right of individuals to run their own lives, as free as possible from the micromanagement of the state.

In Britain her battles with the left—especially the miners—gave her a reputation as a blue-rinse Boadicea. But she was just as willing to clobber her own side, sidelining old-fashioned Tory “wets” and unleashing her creed on conservative strongholds, notably the “big bang” in the City of London. Many of her pithiest putdowns were directed towards her own side: “U turn if you want to”, she told the Conservatives as unemployment passed 2m, “The lady’s not for turning.”

Paradoxes abound. Mrs Thatcher was a true Blue Tory who marginalised the Tory Party for a generation. The Tories ceased to be a national party, retreating to the south and the suburbs and all but dying off in Scotland, Wales and the northern cities. Tony Blair profited more from the Thatcher revolution than John Major, her successor: with the trade unions emasculated and the left discredited, he was able to remodel his party and sell it triumphantly to Middle England. His huge majority in 1997 ushered in 13 years of New Labour rule.

Yet her achievements cannot be gainsaid. She reversed what her mentor, Keith Joseph, liked to call “the ratchet effect”, whereby the state was rewarded for its failures with yet more power. With the brief exception of the emergency measures taken in the wake of the financial crisis of 2007-08, there have been no moves to renationalise industries or to resume a policy of picking winners. Thanks to her, the centre of gravity of British politics moved dramatically to the right. The New Labourites of the 1990s concluded that they could rescue the Labour Party from ruin only by adopting the central tenets of Thatcherism. “The presumption should be that economic activity is best left to the private sector,” declared Mr Blair. Neither he nor his successors would dream of reverting to the days of nationalisation and unfettered union power.

On the world stage, too, Mrs Thatcher continues to cast a long shadow. Her combination of ideological certainty and global prominence ensured that Britain played a role in the collapse of the Soviet Union that was disproportionate to its weight in the world. Mrs Thatcher was the first British politician since Winston Churchill to be taken seriously by the leaders of all the major powers. She was a heroine to opposition politicians in eastern Europe. Her willingness to stand shoulder to shoulder with “dear Ronnie” to block Soviet expansionism helped to promote new thinking in the Kremlin. But her insistence that Mikhail Gorbachev was a man with whom the West could do business also helped to end the cold war.

The post-communist countries embraced her revolution heartily: by 1996 Russia had privatised some 18,000 industrial enterprises. India dismantled the licence Raj—a legacy of British Fabianism—and unleashed a cavalcade of successful companies. Across Latin America governments embraced market liberalisation. Whether they managed well or badly, all of them looked to the British example.

But today, the pendulum is swinging dangerously away from the principles Mrs Thatcher espoused. In most of the rich world, the state’s share of the economy has grown sharply in recent years. Regulations—excessive, as well as necessary—are tying up the private sector. Businessmen are under scrutiny as they have not been for 30 years. Demonstrators protest against the very existence of the banking industry. And with the rise of China, state control, not economic liberalism, is being hailed as a model for emerging countries.

For a world in desperate need of growth, this is the wrong direction to head in. Europe will never thrive until it frees up its markets. America will throttle its recovery unless it avoids over-regulation. China will not sustain its success unless it starts to liberalise. This is a crucial time to hang on to Margaret Thatcher’s central perception—that for countries to flourish, people need to push back against the advance of the state. What the world needs now is more Thatcherism, not less.

Per ICV hi ha banderes de segona?

Segons la votació del recent plenari municipal d’aquest 26 de març l‘estelada no onejarà al balcó de l’Ajuntament. Convergència i Unió va presentar una moció en la que demanava que es pengés l’estelada al famós balcó en dates assenyalades (11 de septembre, Sant Joan, 14 d’abril,..). Dita moció comptava amb el recolzament d’Esquerra Republicana, de Solidaritat per la Independència i de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). L’aritmètica de regidors al consistori és la que és, no cal donar-hi massa voltes. No cal ser un gran analista per anar al plenari saben que el PP hi votaria en contra i que els representants del PSC a Sant Feliu no són pas del sector dit catalanista i que també estarien en contra. Els conservadors espanyols no reconeixien l’estelada com a símbol de res, i els socialistes consideraven  que la bandera quatribarrada, la de la Generalitat, ja és prou reconeixement simbòlic.

Potser tenen raó. Jo crec que no. Però la moció recordava que que al balcó de l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat, en determinades ocasions, ja s’hi ha penjat altres banderes sense estatus oficial, com a mostra de suport a col·lectius socials (bandera de l’Arc de Sant Martí el dia de l’orgull gai), de rebuig a la violència de gènere (bandera lila), la bandera de la República Espanyola com a mostra d’homenatge a totes les persones que van creure i van defensar l’Estat Republicà o fins i tot la bandera del Futbol Club Barcelona en algunes ocasions. Això darrer amb aquest alcalde potser costarà una mica. Però fora bromes, totes són causes molt respectables i totes mereixen que l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat hi doni suport.

Hem parlat de CiU que votava a favor òbviament, de PP, del PSC… Però i ICV-EUiA? Ai las, just ara decideixen donar llibertat de vot en aquest tema. Res a dir, cada partit s’organitza com vol i gràcies a internet sabem què vota cadascú. Dos regidors d’ICV es van abstenir en la votació (Mireia Aldana i Manel Martínez). I els altres cinc regidors  del grup (Jordi San José, Lídia Muñoz, Cinta Daudé, Manuel Leiva que és d’EUiA i Concepción Fernández) vàren votar en contra. En essència res a dir. Només faltaria, cadascú vota el que vol. Altra cosa és l’estil i els comentaris de l’alcalde San José, poc amables i poc afortunats sobre què és la “democràcia real”. Curiós. Potser és una anècdota o potser l’alcalde hauria de ser més sensible, per no dir educat o polit. Les formes importen. Però com es diu en castellà: “carta en la mesa, pesa”. Cadascú és responsable del seu vot, i del seu twitter.

 

El passat 26 de març un cop acabat el plenari la regidora d’ICV Lídia Muñoz retuiteja aquest comentari. Ni banderes ni fronteres? Ai, la cosa aquesta de l’internacionalisme. Res a dir tampoc. I a més, fer un retuit no vol dir donar-hi suport. Conec twitter. Però això em va fer pensar. No volem banderes? Bandera de l’orgull gai, sí. Bandera lila, sí. Bandera de la República espanyola, sí. Bandera del Barça, sí. Bandera Estelada, no. Ai! Per què es barreja símbols i política? Ai! Per què no representa a tothom? Ai! Més enllà del rebombori intern que pugui tenir ICV a nivell nacional (al Parlament no hi ha aquesta hostilitat al moviment independentista i alguns diputats ja recomanen votar sí en la futura consulta) a Sant Feliu, Iniciativa -hereva del PSUC- cap on va? Ara, ens ha deixat entendre que hi ha banderes de segona. I curiosament aquesta bandera de segona és una bandera que simbolitza la voluntat d’alliberament nacional. Potser a ICV, vells i nous, haurien de revisar els seus fonaments i anar fins a Joan Comorera, un autèntic federalista (res de Pere Navarro) , i llegir què volien llavors els comunistes catalans, perquè van lluitar tants anys: una República Catalana. Potser no fa tan de mal posar l’estelada al balcó de l’Ajuntament sis dies l’any.

Publicat a Fet a Sant Feliu