PSC, ICV i l’enganyifa de les primàries

En el terreny fangós de les ganivetades dialèctiques entre esquerra i dreta sempre apareix com a element a discutir la suposada “superioritat moral” de les forces d’esquerres, dites fins i tot progressistes. Un d’aquestes pedres de toc és això que se’n diu primàries. Són unes eleccions abans d’unes eleccions, de cara endins per escollir el candidat que escolliran els ciutadans. Ho fan els americans, diuen per tenir patent democràtica. És, en teoria, un exercici d’obertura i de transparència dels partits cap als ciutadans-electors. En essència és així, el problema és que molts dels que presumeixen de democràcia interna i de participació radical són els millors “cuiners” d’aquests processos. Fet i debatut, igual unes primàries a la “progre” que un “dedazo” tipus Aznar.

Qui fa bandera amb més orgull d’això de les primàries és Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) ja que fa més d’una dècada que les organitza a casa seva. I tenen tota la raó en fer-ho perquè a nivell municipal ho han treballat en alguns casos. Ara bé, és com aquella fondue/olla expréss/màquina de fer sucs que tots tenim per casa i que no fem servir mai. Ep, però la tenim! El reglament intern d’Iniciativa estableix que l’elecció dels caps de llista a les eleccions s’escullin a través d’un procés de primàries. En el cas més que probable (pel que diu la història en convocatòries catalanes i estatals) que únicament es presenti un candidat es convoquen igualment perquè serveixen com a “instrument de contacte amb els ciutadans”, més enllà de la relació habitual amb la militància. Una operació de màrqueting postcomunista en tota regla, abans n’haguessin dit propaganda suposo.

Hi van haver primàries la tardor del 2006: Saura necessitava 50 avals per presentar-se, i en va reunir 301. Un èxit, sense cap altre candidat. El juny de 2004 de nou primàries: Saura aconsegueix el 95 per cent del suport a les primàries d´ICV, tampoc hi ha llista alternativa. Cal anar fins la tardor de 2000 quan Saura, llavors vicepresident d’Iniciativa, va disputar el lideratge postcomunista i la candidatura a Rafel Ribó (actual Síndic de Greuges, tots ens sabem posicionar). Curiós, Saura accedeix al lideratge per primàries i durant el seu mandat d’una dècada no n’ha de fer cap més. El seu hereu, Joan Herrera (el de la bicefalia paritària amb Dolors Camats, sense rivals), igualment: el 2010 no va tenir oposició tampoc. Velles i noves tradicions.

Ah, i el PSC, no me n’oblido. Finalment (perquè ha costat) diuen que faran primàries per a les eleccions nacionals. Pagant un euro i fent signar un manifest progressista. Molt bé, però… a doble volta? Ai, no fos cas que amb una tirada no ens agradés què diuen els daus. Que no torni a passar com amb el PSC de Barcelona que es va regirar i va recolzar Jordi Hereu com a candidat en comptes de Montse Tura, llavors protegida de l’apparatchik socialista. Primàries sí, i tant, però ben lligades, no fos cas.

 

(Publicat a Nació Digital)

Recoder víctima de Mas, i de Recoder

Sovint els periodistes (i les persones mal pensades en general) som proclius a l’exageració i a abonar teories de la conxorxa. Durant força temps, més del que molts volen recordar, en Lluís Recoder ostentava el càrrec institucional més important de Convergència i Unió: alcalde de Sant Cugat del Vallès. Eren els anys del plom tripartit per a la federació nacionalista. Unió va posar tots els trumfos d’en Duran al cistell del Congrés dels Diputats mentre que CDC es va dedicar a l’arena municipal primer per reconstruir-se i a la nacional després gràcies al tarannà patidor d’Artur Mas. I mentrestant, per molts, Recoder podria ser el recanvi homologat de Mas, però el president al final aconseguí arribar a la seva Ítaca particular.

Qui avui és president va guanyar dos cops les eleccions sense poder governar, això forma caràcter. Sí, això diu el tòpic, però a més en el cas de Mas el va obligar a ser líder del partit, a conèixer la seva gent, a fer-se respectar, a manar en definitiva. El 2003 era el candidat prefabricat a cops de geni de David Madí. El 2010 fou el líder indiscutible i contrastat de CiU i a més apareixia com un pare protector enmig de la crisi. Això és el màrqueting, que ens ha venut Mas com el president inevitable. Potser sí, però això tapa les habilitats de política interna que té el president de la Generalitat.  

Les biografies de Jordi Pujol expliquen com l’expresident no va deixar que ningú li fes mai ombra i que va decapitar tot aquell que despuntava (Miquel Roca, Josep Maria Cullell, Joan Maria Pujals,…) i se’l considera un polític hàbil i maquiavèlic. Doncs en Mas potser és millor que en Pujol i “sin que se note el cuidado”. El cent vint-i-novè president va composar un primer gabinet on desactivava les opcions successòries del sempre viu Felip Puig, embolcallava de poder les ambicions de Quico Homs, mantenia entretingut al partit l’Oriol Pujol i finalment oferia a Lluís Recoder una conselleria en la que no podria inaugurar res de res. Jugada mestra.  

A més, Recoder ha jugat fort. No valoraré la vàlua política de l’exconseller de Territori, no és el tema d’ara.  Però va jugar fort i va perdre, i ara deixa la política i es dedicarà a assessorar KPMG. Mas, en aquest nou gabinet, ha preferit envoltar-se del seu nucli més fidel, donant més honors a Homs i situant-se a prop en Germà Gordó. L’aposta Recoder, que fa uns anys semblava que passava per uns matisos moderats i socialdemòcrates, ha perdut recolzament per molt que alguns mitjans s’entestin en negar-ho, perquè només volen posar en Mas a la picota. I potser perquè l’aposta de Recoder al final s’ha basat en Lluís Recoder. I ara és temps d’apostes més fermes, veurem.

 

(Publicat a Nació Digital)

Eva Piquer, un exemple de què?

La periodista i escriptora Eva Piquer, escollida diputada el passat novembre per la llista Esquerra Republicana de Catalunya-Catalunya Sí, com a independent, ha decidit plegar. Amb dos mesos ben minsos de legislatura, Piquer va anunciar ahir que deixava el seu escó en aquest article. “El que no podia imaginar ningú és que l’angoixa de saber-me en el lloc equivocat m’arribaria a superar del tot”, diu Piquer per raonar la seva decisió.

La decisió de l’autora de La feina o la vida és molt respectable, i comprensible. Però també és significativa. No ho centro en el cas d’Eva Piquer, esclar. Però això de la política no és tan senzill. En l’entorn de Piquer podia haver trobat algun referent que li podia haver explicat els problemes de tot plegat. Piquer també és mare de quatre fills. Periodista cultural i escriptora s’ha sentit estranya dintre d’un palau, diu.

I és que la política és un afer complicat. Reitero el que dic sempre quan em trobo algú que denosta la professió de polític/diputat. Sempre responc: “Posa-t’hi tu!”. Potser sóc vehement, però és que m’indigna el reduccionisme. Aquesta renúncia ens recorda que a més de vocació cal sacrifici. Que sí, que hi ha corruptes. Ja ho sé, i que llepin els culpables. Ara bé, la immensa majoria són gent noble que gestiona els nostres interessos públics. La substituta  de Piquer serà Agnès Russiñol, expresidenta del Consell Nacional de la Joventut (CNJC), que per cert té dos fills, bessons.