Participa o mor

Aquest dimecres plovia a gran part del país. A Barcelona, que és Catalunya també, van caure gotellades de les bones, amb aquells trons que estremeixen els nens i que fan somriure els pares. Doncs bé, estant jo d’esquenes a l’entrada (oberta a serena) d’un bar on dinava a la barra, una coseta ràpida, he sentit un crit seguit d’un esglai. M’he girat i he vist una dona jove que havia relliscat i que estava estirada al terra moll com un seitó d’aperitiu. Ni les seves dues amigues, ni els vianants badocs, ni tan sols els que es refugiaven sota els balcons de l’Eixample, ningú, s’ha mogut.

La cambrera rossa amb piercings i jo mateix hem sortit i hem intentat llevar la noia, que gemegava adolorida. Semblava que s’havia fet mal al colze i l’avantbraç. Quan l’estava aixecant prenent l’accidentada per les aixelles m’he trobat una espècie de jurat que em criticava com l’agafava. Faltava Risto Mejide i Noemí Galera. Al·lucinant. Aquella noia rossa i jo érem els únics que havien mogut els peus i que ens amaràvem de pluja, i davant nostre teníem vuit persones criticant. L’hem llevat i l’hem entrat. L’accidentada, adolorida i marejada. Una comensal de dins ha trucat a emergències. L’ambulància en un quart d’hora ha arribat.

Per cert, a algú de vostès els hi han donat les gràcies? A mi no. I a la cambrera tampoc, que a més s’ha endut un bon cop de colze a la mandíbula. Aquesta historieta no vol ser una metàfora. És així. Ens ho mirem tot des de la barrera. I a veure què fan. I si fan perquè fan, i si no fan perquè no fan. Però el ganivet entre les dents i a criticar fins que es vegi el moll de l’os. Per què som llatins? Una mica sòmines. Cansa molt ser català, de debò. Però això no és quelcom que hom pugui deixar de fer. Hi ha qui canvia de religió, de partit polític i fins i tot, i tot sovint, de parella, i hi ha qui es fa vegetarià. Però la militància de país, fer de català, no es pot deixar.

Una cosa molt nostra és el pessimisme polític. De derrota en derrota. Puigdemont està fora i va a la seva, Junqueras a la presó només es mira el melic, el PDECat es baralla amb la Crida, Esquerra es preocupa massa de l’autonomia, la CUP és massa poc i un gra massa,… que si l’Assemblea i Òmnium, i que si ara et faré unes primàries. La fatalitat, l’entropia, és un corrent de pensament, una manera de viure, però és errònia, per absurda. Som els de “jo ja ho vaig dir”. Creure que si alguna cosa pot sortir malament així serà, tot allò de la llei de Murphy. Sobretot perquè tenir raó en això vol dir la destrucció. Una cosa és tenir mala salut de ferro i una altra de ben diferent és tenir un botó on pots deprimir-te o no a voluntat. Prou autoajuda a la carta, catalans. Així, no.

S’atribueix a Cosme de Mèdici, l’iniciador de la nissaga florentina, l’aforisme aquell que “de vegades cal fer el Mal per poder fer el Bé”. És cert, ho puc arribar a compendre. Però, i ja sé que és naïf, crec fermament que el Bé es fa fent les coses bé. Això no vol dir anar amb el lliri a la mà ni pensar que el món és fet de pegadolça i que tothom és bo i que ens hem d’abraçar com Teletubbies. Tota la meva mala llet va per davant, per poder actuar i fer coses, no ens podem permetre quedar-nos quiets.

És malgrat això, a pesar d’aquest status quo volgudament depressiu, que en aquests dies em vaig trobant persones que m’alegren l’esperit. Em diuen “em presento”. I dic, a on? I mira, un d’Esquerra i l’altre a les Primàries, també una del PDECat i l’altre del consell escolar, i fins i tot tinc un cosí de Ciutadans. I és que el que importa és participar, preocupar-se més enllà del Twitter i de parlar a la tele els dissabtes al vespre o riure amb el ‘Polònia’, que és molt sa. Aquest “em presento” és inspirador i m’omple d’esperança. Perquè sí, la política és una estafa, però ens interessa i la valorem. No li voleu dir política, d’acord, li direm castanyada, que ve a tomb. Per què us preocupeu tant dels noms quan sabeu que si no participes estàs mort?

Article publicat a Nació Digital

 

Anuncis

Santa Pola i Walesa

Mariano Rajoy es retira, de la política. Ha demanat el seu reingrés en la carrera del servei públic: tornar a ser registrador de la propietat. Fou l’aspirant més jove en treure’s aquesta oposició en tota Espanya, als 23 anys. Dels quatre germans Rajoy Brey hi ha tres que són registradors de la propietat i un altre, doncs, notari només. Rajoy té plaça de fa molts anys a Santa Pola, a Alacant. I sembla que hi vol tornar. Després de més de trenta anys d’accelerada vida política pot sonar a jubilació a la costa mediterrània.

Recorda inevitablement a Lech Walesa. El líder polonès del sindicat Solidaritat i primer president de la Polònia democràtica. Un home que es va jugar la vida per aportar llum a la funesta Pomerània soviètica, per ajudar als seus. Una cosa tan senzilla i tan principal com la llibertat. Un ideal tan elevat que només es pot entendre de peus a terra, al costat de casa, a la teva feina. Walesa, que va liderar la independència del seu país, quan ja va haver de plegar de la política (després de perdre molt de suport i treure un 1% dels vots) diuen que va tornar a la seva feina anterior, la que practicava quan resistia el comunisme: tècnic electricista en unes drassanes. Això és un mite, Walesa mai va tornar a fer de lampista. Després de deixar la presidència el 1995 no va parar de fer política i activisme. A banda, va deixar lamentables opinions sobre els homosexuals.

Santa Pola per Rajoy són les drassanes de Walesa. Aquell retir digne i rodó per una carrera plena d’èxits. Molt em temo que l’exlíder del PP, com Aznar, estarà pendent de què perpetren els seus successors i que en qualsevol moment farà la seva. A la seva manera, “sin que se note el cuidado”, però manant.

Article publicat al setmanari Ripollès

La meva foto amb Rajoy

Ho recordo com si fos ahir. Era 3 de febrer de 2009. Roda de premsa del líder del Partido Popular, Mariano Rajoy. Qüestionat. Menystingut. Feia poc, el juny de 2008, havia superat pels pels el congrés del PP que es va celebrar a València on el president local, Francisco Camps, el va salvar. Rajoy començava a alçar la mirada després de la pressió que Esperanza Aguirre (o sigui Aznar) li havia posat a sobre. Que si tou, que si no sabia guanyar eleccions, que si no tenia mà ferma amb la seva gent. I mira’l, mai un Bambi arriba a president del Govern. Anem a aquell dia concret, el dia que em van fer una foto amb Rajoy, una foto en la que surto rient. Això és historieta però és Història també: Sóc el primer periodista que pregunta a Mariano Rajoy pels trajos de Francisco Camps i una trama de corrupció que es coneixeria després com Gürtel. El líder gallec em va replicar que tot plegat era una confusió i que com podia algú pensar que una persona com Camps posaria la seva carrera en qüestió a canvi d’uns quants vestits. Va ser la última pregunta de la compareixença, va ser la tercera.

Mentre els professionals del seu gabinet de premsa tractaven d’evaquar al seu home, els periodistes citats en un hotel de l’avinguda de Sarrià a Barcelona el vam encerclar. És la vella tàctica del ‘corrillo’. És una tradició religiosa a Madrid i aquí però no ho hem acabat d’establir com cal. Doncs bé, allí Rajoy ens va preguntar a nosaltres per una altra cosa, va fer conya amb aquella seva retranca i ens va fer riure a tots. Uns deu minutets eterns per al cap de premsa i la mar de sucosos per als que podiem tocar carn. Ell jugava. Tu em dius, jo et dic, tu me la fots, jo et pregunto, tu em dius entre línies,… esgrima fina. I en això Rajoy és i ha estat dels millors. La prova és la seva actitud i magisteri en les rèpliques parlamentàries: un autèntic boc.

Doncs sí, després de la roda de premsa vam conversar animadament, i tinc un gran record de la seva bonhomia. I ara que es retira és el moment de fer l’epitafi en carn i ossos. I tothom serà amable. Perquè a més, doncs, diran que és una bona persona. Esclar. I per altra banda els seus errors clamorosos que l’humanitzen i que l’han fet un èxit al ‘Polònia’ i per tant a l’opinió pública catalana. És lamentable.

Perquè també recordo la seva acció política contra el meu país i (tots) els seus ciutadans. Com ha recollit “firmas contra Cataluña”, com ha impedit que moltes lleis socials veiessin la llum i com les ambicions nacionals de molt s’hagin convertit obligadament en independentistes. És més, recordo molt i molt bé com a causa de Rajoy i la seva negligència ara mateix persones bones que estimo i admiro pateixen presó. És per això senyor Rajoy que només li puc dir que adéu i bon vent.

Article publicat a El 9 Magazín

El 9 Magazín 180608