El pàdel ‘indepe’

El pàdel és un esport de raqueta inventat a Marbella per un milionari mexicà i un aristòcrata alemany que es basa en esperar que l’altra parella l’erri. Bàsicament, que es quedin curts o llargs, que no l’encertin. Doncs això és el joc polític Catalunya-Espanya. I francament, sembla una col·lecció de dobles faltes les últimes setmanes.

Aquí critiquem el Govern Torra amb facilitat i felicitat, i a la mínima que hi ha qualsevol serrell: pam, cop de pala! Que si els Mossos (sempre toquen la Policia Nacional de Catalunya), que si Eslovènia (fa dies que ho dèiem, oi?), que si les vagues (que després no es fan perquè el Govern governa), i anar fent.

Però el gabinet del govern de Pedro Sánchez també va fi. En el darrer debat al Congrés només ha tingut com a idea demanar als dos grans partits catalanistes (PDeCAT i ERC) que portin a les Corts espanyoles una proposta que vingui avalada pel 75 per cent de la societat catalana (el 80 per cent per votar no valia?).

D’això se’n diu comprar temps, una miqueta d’oxigen per esquivar els arguments democràtics dels independentistes i el ‘foc amic’ de PP i Ciutadans o el cavall de Vox.

Voler votar, presos polítics en vaga de fam, acord molt estès en valors democràtics, demandes socials sustentades pel maltractament inversor de l’Estat… Potser sí que els indepes tenen alguns arguments. I el PSOE no té res? Doncs sembla que no, a banda de tornar la pilota als catalans demanant una proposta que creguin acceptable (un altre Estatut?).

I Podemos i els comuns preocupats perquè no sortiran uns pressupostos espanyols que són la xocolata del lloro perquè són superflus, no perquè no facin inversions (que de fet es poden acordar una a una). I del club Vox (PP i Ciutadans) me n’oblido, i és una llàstima perquè la dreta (quan fa de força política i no de legionària) podria facilitar propostes favorables a l’economia productiva i, per exemple, no castigar a autònoms i pimes. Fa 40 anys que no ve res des de la política espanyola, més enllà de gloriosos cops de porta a totes les propostes (sempre catalanes).

El pàdel, hi torno, és un joc de parelles. I l’independentisme hauria de recordar això. Eixamplar la base com a única tàctica de joc per ERC i l’esquerra democràtica pot ser només fum entre bones intencions i tuits de Gabriel Rufián. La Crida pot arribar a ser un paraigua sota el qui ningú es vulgui posar, perquè pot ser que no calgui. I el PDeCAT ha de creure en allò què és, allò què ha representat i l’espai què ha de comprendre: el centre ampli i responsable.

Aquesta darrera paraula, responsabilitat, no ha de fer por. El complex de germà gran dels convergents i el complex de puresa indepe d’Esquerra s’han d’esvair, i acceptant els partidismes lògics, actuar amb responsabilitat. Dir les coses, dir-se les coses, com en totes les parelles, que ja se sap que algunes acaben bé i d’altre duren tota la vida.

Article a Nació Digital

La por també cansa

Ara que els bancs tornen i que ningú volia marxar de Catalunya fa un any és moment de recordar que ens volen fer por. L’1 d’octubre de 2017 ens van espantar amb les porres i la violència injustificada. Però també torpedinant l’economia. La de tots els catalans. També la dels que pengen una bandera espanyola al seu balcó i que voten PP o Ciutadans. Tots som catalans.

Però L’Espanya sempre aznarista ens volia agenollats, malgrat que això suposés pobresa per la locomotora de la seva pròpia riquesa. Inclòs quan siguem independents, Espanya haurà de posar ciris perquè l’economia catalana tiri com un coet.

En això tampoc ni oblit ni perdó. No es juga amb el menjar de les persones, ni tampoc amb el seu futur enfonsant el seu present.

L’Estat espanyol va instaurar un fals relat de pànic econòmic que es vol utilitzar per fer acusacions injustes amb els presos polítics. Que si malversació, que si prejudicis a l’economia. Senyora ministra Nadia Calvino, faci el favor. Si no vol dir la veritat, perquè ho va fer el PP o perquè no li dóna la gana, com a mínim no castigui a ningú més.

Espanya -l’administració de L’Estat i els seus lacais- vol fer por. Vèncer en lloc de convèncer. Sempre ha sigut així. Sempre. I així és impossible fer gairebé res. La famosa “conllevancia” d’Ortega és inassumible al segle XXI. I no podem viure amb Madrid, i ara costa molt fer-ho en contra. Sempre sense por. Però tot serà millor quan, per fi, puguem viure al costat de Madrid, com a bons veïns, d’aquells que fan barbacoes i que es reguen les plantes quan l’altre és fora de vacances.

Article publicat al setmanari Ripollès

Els fatxes no passen de moda

Han tornat els fatxes? No, perquè no han marxat mai. La ultradreta no és com els pantalons amb pota d’elefant o les espatlleres de les americanes. Sempre hi ha hagut (i haurà) persones que no creuen en la democràcia, que no suporten la diferència, ni d’arguments ni de cares, i que ni tan sols poden tolerar la presència d’altres formes de viure la vida. A Catalunya en diem fatxes. La gent que s’imposa. Els feixistes ho feien i ho fan amb autoritarisme i violència, ara ho fan enverinant l’agenda política. Ara fem escarafalls perquè VOX, el partit feixista i no pas el diccionari, ha sortit amb força darrerament. Un recent acte amb deu mil persones, diuen, a Vistalegre ha posat els pèls de punta als benestants i mediocres. Penseu que VOX proposa recuperar Gibraltar per al regne d’Espanya. Sí.

És VOX, partit que va presidir Vidal-Quadras, una força antisistema. Al discurs de l’odi que practiquen Ciutadans i el PP de Pablo Casado contra l’independentisme, aquesta ‘fuerza nueva’ hi afegeix càrregues de profunditat contra la immigració, el feminisme i tot el que no sigui una Espanya unida com la d’abans. La de Franco, concretament. Els seus simpatitzants i el seu missatge no han marxat mai.  

És humà ser un fatxa? Totalment, i universal. Donald Trump ho està a punt d’aconseguir als Estats Units. No podrà. Però, i el Brasil? Perquè el resultat a la primera volta de les eleccions presidencials del passat diumenge marca un abans i un després a la quarta democràcia més gran del món, on l’esquerra ha guanyat la presidència en tots els comicis des del 2002. El militar a la reserva Jair Bolsonaro, candidat de l’extrema dreta, va aconseguir el 46,09% dels vots, malgrat el seu llarg historial de comentaris ofensius sobre les dones, la població negra i els homosexuals. A més, és un nostàlgic de la dictadura militar del Brasil. Això aquí no passaria mai. A més, els inversors brasilers van rebre amb eufòria el triomf de Bolsonaro. El principal índex del mercat financer, l’Ibovespa, va pujar un 3,85%. Un altre punt comú de la cosa fatxa: no té el suport de cap partit important i va fer la seva campanya amb un pressupost limitat. Nova política en diran.

I no cal anar tan lluny. A Europa s’està forjant el que diuen un front comú ultradretà per salvar Europa, tot retornant als estats la seva sobirania. Aquesta és la proposta del líder de la Lliga, Matteo Salvini, i la dirigent de l’Agrupació Nacional francesa, Marine Le Pen, amb la qual aspiren a “revolucionar” la UE en les eleccions del 2019. Juntament amb el primer ministre hongarès, Viktor Orbán, i l’austríac, Sebastian Kurz aspiren a formar una aliança amb la qual pretenen lluitar contra la “globalització”, la pobresa i la immigració irregular des dels seus respectius països, creant una “comunitat” -i no pas una “unió” europea- amb objectius comuns, però atorgant més independència als diferents estats.

Article publicat a El 3 de vuit

Partit ‘premium’ o forever

Si mai poseu la tele a la matinada us trobareu aquells espais publicitaris que venen paelles indestructibles o netejadors de cotxe miraculosos. És això de trobar la recepta màgica al problema. Vostè digui que jo li endevino la carta. Mai és així. La vida demana esforç i exigeix humilitat. La política també.

Darrerament hem pogut ser testimonis de diversos congressos de partits polítics: ERC, PP i PDECat. Tots han patit canvis. I sempre la militància ha estat protagonista. A alguns els hi canviat la línia estratègica perquè la trobaven tàctica, d’altres han recuperat un lideratge antic amb diferent cara, i els de més enllà doncs entre si estimo més al pare o la mare i sacrifici familiar.

En qualsevol cas hi ha una dicotomia comuna: fer un partit premium o bé un partit forever. I ara què és cada cosa. O bé fer una formació més innovadora ideològicament. O bé una formació més fidel al que ha estat sempre. Hi ha hagut de tot i força. Però el denominador comú és que ser radical és normal. Ser radical vol dir anar a l’arrel, demostrar que hi ha una essència. I això no és dolent com molts creuen, ser genuí és ser honest.

La denominada política centrista és en si mateixa una bicoca. El centre és com la veritat, no existeix. Altra cosa és que cal tendir-hi. El millor de la dreta i de l’esquerra és que fixen posició i d’aquí pots començar a jugar. Però cal reconèixer-nos. L’eix nacional o independentista és avui el principal, però si perdem l’eix ideològic no serem ni premium ni forever.

Article publicat a Nació Digital

TV3 no representa els catalans

Si pica és que cura. I sembla que a l’espanyolisme recalcitrant se li estan cauteritzant les ferides de no tenir discurs i de veure com la raó sempre els passa per esquerra i dreta. Enmig de màsters i llicenciatures fictícies, d’invencions d’ERO milionaris i de l’embat franquista d’algun jutge instructor, el més important que passa a Espanya és la deriva de TV3.

Hi ha qui diu que la Catalunya autonòmica se sustenta en la immersió lingüística, els Mossos d’Esquadra i Televisió de Catalunya (i Catalunya Ràdio també, esclar). I tot plegat avui està sota l’espasa de Dàmocles del 155. A la CCMA se li aplica la tàctica de tortura de l’ofegament econòmic, que fa temps que s’havia generalitzat als pressupostos catalans. Però és que a més, quines idees, TV3 va entrevistar el president Carles Puigdemont a Berlín. El tripartit del 155 es va posar ferm. Però va haver de ser el més llest de la classe, Albert Rivera, qui aixequés el dit i lamentés com es llencen diners públics i com és possible que es parli i es doni veu a un fugitiu.

Això entra dintre del guió habitual i bé, poca sorpresa. Segurament PP i socialistes hi estan d’acord i podrien haver donat més o menys suport a l’embornada del ‘naranjito’. Però Rivera, que és molt torero, es planta a ‘porta gayola’ i avisa (ells no amenacen) que si TV3 continua fent les seves cosetes demanarà que s’apliqui el 155 i que la tele la controli el ‘Senado’.

Rivera, que literalment s’apunta a un bombardeig, ha trobat en Puigdemont i TV3 una bona cortina de fum per tapar (aquesta setmana) el ‘pollastre’ que té a Madrid, on no es vol carregar la farsant presidenta Cifuentes. I ben salpebrat, perquè té diversos membres del seu partit que també són d’inventiva i diuen tenir títols que ni hi són ni se’ls hi espera.

Però la part més fascinant de l’argument espanyolista és que TV3 no representa als catalans. M’encanta. Si jo em considerés espanyol, què hauria de fer amb Televisió Espanyola? Per cert, RTVE manté el seu pressupost per 2018, que va augmentar substancialment fa tres exercicis. TV3 va superar el 30 per cent d’audiència amb l’entrevista a Puigdemont, segueix sent líder i tots els indicadors demostren que és una televisió de qualitat (sobretot a nivell informatiu) i que, agradi o no agradi, la fan els seus treballadors i directius amb vocació de servei públic. Si vol una tele que li agradi vagi-se’n a El Corte Inglés i compri-se’n una, senyor Rivera.

Article publicat a Mèdia.cat