Feu zàping!

El protocol mana presentar- se un cop arribes a casa d’algú. Sóc en Joan Foguet, periodista (no sé fer res més) i ac- tualment cap de continguts de La Xarxa de Comunicació Local. M’han convidat a casa vostra, a aquest setmanari, a dir la meva i a conversar amb vostès. Molt content. Un cop fet el formalisme i tots entesos, tinc ganes de demanar-los-hi a tots vostès una cosa: feu zàping! Sí, ja sé que ho feu. Hi ha programes extraterrestres i hi ha informatius que parlen de llocs estranys i indòmits. Feu zàping, expremeu el comandament i arribeu on heu d’arribar: a la televisió local.

A veure, em direu interessat per- què només parlo del meu negoci. Sí, bé, una mica sí. Però és que ens han premiat. Un premi Zapping. Sí, sí, els Telespectadors Associats de Catalunya (TAC) ens varen premiar la setmana passada com a millor programa de televisió local pel programa ‘País Kilòmetre Zero’. El recordeu? I tant. Aquest estiu l’heu vist des de Sant Carlos, Tortosa o Amposta. Ah, i si no hi éreu allà físicament segur que teniu a mà Canal Terres de l’Ebre o Canal TE, com preferiu.

Per cert, entre els premiats hi va haver Masterchef, El Objetivo, Helena García Melero i la crema i nata de la televisió catalana i espanyola. Tot molt internacional, però sobretot tot molt seriós. Perquè qui tria qui guanya són els espectadors. Bàsicament els practicants del zàping. I la televisió és la cosa més democràtica que hi ha. Mira si és democràtica que ha fet d’un professor universitari melenut un possible primer ministre espanyol.

Feu zàping. Hi havia un anunci de la tele de fa anys que deia: “Busque, compare y si encuentra algo mejor: ¡cómprelo!”. Doncs això. Però sigueu crítics, ¿eh? Ja sé que fa molta mandra canviar un cop has vist la telenovela o el programa matinal de senyores que parlen de coses que se suposa que interessen a les senyores (com si les senyores fossin unes fleumes sense criteri). Però feu l’esforç: feu zàping.

I arribareu on voleu arribar. Això és com l’amor: quan menys t’ho esperes, patapam! I això passa el mateix amb la tele. A La Xarxa i a les teles locals, francament, poc ens pensàvem que ens donarien cap premi. Però, ai las, ens el varen donar. Bé, us el van donar a tots vosaltres. Sí, perquè sí feu zàping, si aneu a buscar el que voleu segur (seguríssim) que sou consumidors de televisió local. Dit així sembla una malaltia, i no ho és, però sí que és un símptoma: un símptoma de curiositat i un símptoma d’estima pel propi país que sou/som les persones que cada dia hi vivim, fem un tallat i anem a treballar perquè volem millorar aquesta nostra societat catalana. Feu zàping, feu-me cas.

Anuncis

Blancaneu/Blancanieves, un èxit català?

Ja s’han donat els premis Goya, el guardons del cinema espanyol. Enguany, i com estava previst, ha triomfat Blancanieves (o Blancaneu) de Pablo Berger. S’ha endut deu premis, que van des de millor pel·lícula a millor disseny de vestuari, passant per millor cançó original.  Un èxit per a una producció catalana. Home, però si es veu que parlen en castellà, em direu. Sí, és una pel·lícula muda i si llegeixes els llavis sembla que parlin castellà. I què? Què no es pot fer cinema català en castellà? Qui diu això és un cretí. Aquesta cosa que he sentit dir a gent intel·ligent és paradoxal. Critiquen que Juan Marsé no anés a la Fira de Frankfurt anys enrere perquè es va decidir que hi acudia la literatura en català i no la catalana. I això es pot debatre, i tant! Però ai las, si la producció catalana amb actors castellans es premia a Espanya llavors no és cinema català. Català i en català no és el mateix, tot i que podria ser-ho, ja m’enteneu.

Imatge

Si hom repassa el palmarés històric d’aquests premis es trobaran alguna pel·lícula catalana en català com és el cas de Pa Negre el 2011. També cintes catalanes que no són ni en català ni en castellà com La vida secreta de las palabras d’Isabel Coixet que guanyà el 2006. I d’això no se’n parla?

Els catalans som diferents o se’ns tracta diferent? La cultura, com el futbol, té molt de representació política, d’identitat sobretot, però no hauria de ser mai una cosa tancada. Ho dic per Catalunya i per Espanya i per tots. Ahir es van poder veure catalans reivindicatius i catalans agraïts. Alguns, com Juan Antonio Bayona, guanyador al Goya per la millor direcció amb Lo Imposible (una cinta catalana amb Ewan McGregor? doncs sí), va animar als seus companys de professió. Està claríssim que va ser una nit amb accent català, sigui aquest accent mut o sonor. Un èxit.