Hi ha 9 persones innocents que ja no han de tornar a la presó. No és que hagin sortit -que ja ho havien fet amb els pertinents permisos- sinó que no han de fer la maleta de nou, ni mirar el calendari, ni empassar fel quan s’acomiaden de fills i amics per enfilar cap a la presó de nou. S’ha acabat. Gràcies a Déu, visca. Ara bé, el procés independentista català segueix. Amb un altre capítol. Si bé la repressió de l’Estat continua, com veiem ara amb el càstig del Tribunal de Cuentas, és cert que la partida s’està movent. I segurament l’únic jugador que ha fet una jugada -no mestra- arriscada és Pedro Sánchez. No li reconec cap mèrit, es mou per necessitat, entre Europa i la paret. A diferència de les obres literàries, les biografies dels fets polítics són un batibull de protagonistes, noms que hi són d’inici i que després cauen, persones noves que es fan lloc i fins i tot alguns arriben al final. Ara som en un moment de nous protagonistes.
Els presos polítics, els nou, són referents polítics i cívics d’aquest país. Pels independentistes i pels que no. Ara bé, no som a l’octubre de 2017. El taulell és un altre. Les reivindicacions són legítimes. Les conviccions, més fermes que mai. Els presos i les preses són un exemple, res a dir. Però tots hem de tenir cura amb el seu paper. Seran i faran els que ells vulguin. Crec que com a societat hem de saber donar-los marge. Ni collar-los ni oblidar-los, ni mites ni anònims. Són un actiu de país, tots i cadascun d’ells. I més quan encara tenim exiliats i represaliats.
La vida ha continuat durant els seus 1.300 dies de captiveri. L’independentisme passa per un moment de calma tensa després d’un final de legislatura passada que podem qualificar de zombi. I després una negociació extenuant per al nou Govern que no fa preveure la major de la confiança. Però ja camina el gabinet del president Aragonès i del vicepresident Puigneró. I més enllà d’allò que fa tothom d'”ara sí que aquesta conselleria farà coses” i de “fins ara no es feia bé”, si el Govern és capaç de recompondre la confiança del país en el país, potser es pot crear l’esperança que cal a la Catalunya del final de la pandèmia (com la coneixem ara). I cal parlar amb el govern espanyol, i tant, i no cansar-se’n.
Els socialistes tenen raó en una cosa: cal diàleg intern a Catalunya. No només entre l’independentisme i el famós 52% de vot (que té més matisos que una esquela de família nombrosa), sinó també amb la resta en les qüestions cardinals: que van des de la urgència habitacional, la política sanitària o el model d’escola catalana o l’economia productiva. El mentrestant hauria de ser el gran objectiu de l’independentisme polític, social i econòmic.
Deia que calen nous protagonistes. En els processos de pau (i si us plau que s’entengui aquesta comparació en la seva mesura) es diu habitualment que l’acord l’han de fer els falcons, i no els coloms. Que els més guerrers o bel·licistes són qui han de tenir la responsabilitat i la cruesa per poder negociar les renúncies que comporten tots els pactes, mentre que els coloms són els qui han d’ajudar a cicatritzar ferides. En aquesta etapa del procés català la pau no l’han de fer els falcons. Els nous i noves protagonistes d’aquest moment han de ser contemporitzadors i ferms, ambiciosos i realistes, i sobretot pacients i tossuts. Defenso el radicalisme en les conviccions però sempre, i ara més encara, el pragmatisme en les decisions. El que passa a Catalunya és massa important per a deixar-ho al pit i collons o a la revenja i cal ser pacients per poder ser resolutius i definitius. Ara que no cal mascareta al carrer potser toca dir la veritat que no agrada sense amagar-se’n.
Article publicat a Nació Digital
joanfoguet.cat 