La vida que no tenen mentre ens barallem

Tancar el ulls quan et renten el cabell en una perruqueria moderna. Aquella aigua tebiona. Impossible recordar què et passa per davant mentre apretes les pestanyes. Aquella nyonya, la inconsciència sota xampú especial, la càmera lenta sense imatges, les llums que fan puntets. Et mig despertes, et porten a la cadira, et tallen el cabell i encara segueixes provant de recordar allò que estaves a punt de somiar. Cada instant va en contra teu perquè la memòria s’escola, quotidianitat avall.

Picar amb els dits a la barra de metall d’un bar, tot esperant que el cambrer et torni el contacte visual. Demanar un cafè, amb poca llet, o llarg, o si de cas amb llet de soja, que no és ni llet ni és res, però així després la panxa no se m’infla. Mira els entrepans per sobre del vidre, tot esquivant croissants, donuts i demés derivats industrial de la madalena. Picar l’ullet al mestre i demanar-ne un altre, mentre bades mirant la televisió o tan sols els que passen pel carrer, més atrafegats que no pas tu.

Sortir amb el turbo de la feina, arribar suat al cotxe, posar els llums i la ràdio. Avui et toca a tu. Has dit que aniries a recollir els nens a escola. Penses que cada any surten més aviat, que així no hi ha manera de ser pare, que n’estan fent un gra massa i que si no fos per les extraescolars i les àvies no saps com t’ho faries. No corres, perquè vas a veure els nens, no et queixes, perquè vas a recollir els nens i portar-los a música o al judo. Fer-te gran és adonar-se de que has d’estar ben preparat per quan arriben els moments importants. I ser l’esclau dels teus fills ho és.

Arribar a casa tard i de mal humor sense saber perquè. Respirar un moment mentre treus la rentadora i adonar-te que n’has de posar una altra, tot pensant en la feina, en que avui no ha anat bé del tot. Potser t’has oblidat d’alguna cosa, potser no has estat prou llest amb el proveidor o prou amable amb el client. Tens ganes de que sigui demà per posar-t’hi d’hora i arreglar-ho. Amb aquest agror sopes poc i tens el cap lluny de la truita i del llucet. Però tenir l’oportunitat l’endemà et dona aire i t’ofereix llum.

Però tot això que tu i jo podem fer, o no fer, disfrutar o maleïr, hi ha qui no pot fer-ho. De fet, potser ni se’n recorden. El 16 d’octubre del 2017 Jordi Sànchez i Jordi Cuixart passaven la seva primera nit a presó. Estan inmersos en un procés judicial absurd, tendenciós i provocador. I amb ells mig Govern de la Generalitat. Fa un any que els ‘Jordis’ no tornen a casa i no poden fer res del que he descrit abans. La pèrdua del dia a dia, el robatori de la teva vida. Potser per això caldria serrar una mica més les dents abans d’escopir verí als nostres aliats, que no tenen perquè ser els nostres amics, però sí que hem de saber que anem al mateix vaixell. Sumem dignitat a la paciència.

el 9 magazin 181020

Article publicat a El 9 Magazín

Anuncis

Pornografia de presos i pressupostos

No entenc què fan els polítics independentistes al Congrés dels Diputats negociant uns pressupostos autonòmics, diuen. És el nou mantra dels tertulians i opinadors escorats al CDR, passant ja per sobre dels partits sobiranistes, que són molt dolents i molt indocumentats, i molt ignorants, i molt naïfs, i molt de tot. Jo sí que ho entenc. Els independentistes dels vuitanta deien que s’havia de boicotejar les eleccions espanyoles perquè “a Madrid no se’ns havia perdut res”, i recordo en Carod-Rovira ja voltant el segle XXI que replicava “a Madrid se’ns ha perdut tot”. Mentre paguem la broma, anem reclamant el que és nostre. Doncs això, qui no entengui que cal un focus a la capital d’Espanya és que viu en un món paral·lel on les assemblees i les plataformes d’amics i saludats els hi han embotit el caparró. Negociar? Sí. Gratis? De cap manera. Amb els presos? Mai.

Segueix l’avís (ultimàtum?) que va llançar el president Torra al president Pedro Sánchez al debat de política general, perquè va lligat amb pressupostos. I en això, potser pot sorprendre, sembla que hi ha la unitat deguda entre el PDECat (que alguns veuen moribund) i ERC (que d’altres consideren amortitzada), com a mínim, a Madrid. I avui dia aquest plantejament potser no sembla tan estrany com en el seu dia, quan tothom va carregar contra el president de la Generalitat.

I sobre la famosa negociació que a Madrid fa tanta falta, jo no sóc Perry Mason però trobo poc coherent demanar suport als pressupostos del PSOE mentre el seu fiscal general segueix demanant 25 anys de presó a qui demana el vot. No és acceptable el xantatge que, si no aprovem els pressupostos de Sánchez, vindrà alguna cosa pitjor. Que ve el llop! Més 155? Més presó? No es veu diferència entre aquest govern i l’anterior. Tampoc el nou Miguel Strogoff del PSOE, el professor Pablo Iglesias, sembla més tendre, però ens renya si no donem el sí pels 900 euros de sou mínim. Tot plegat per sortir a la foto, pornografia.

He de pensar (encara sóc un demòcrata, què voleu) que hi haurà un judici just i, sobretot, televisat. I que TOTHOM ho sàpiga TOT. La justícia espanyola fa dubtar, perquè de moment tot sembla un judici polític, una causa general contra allò que fa flaire d’independentista, de sobiranista o, fins i tot, de català. Perquè si no és així, de què cal tenir por? Que es faci el judici, però ara mateix. Amb el codi penal a la mà és palmari que no hi ha delicte de rebel·lió, ni de sedició ni delicte de malversació de cabals públics. I si condemnen als presos polítics (a qualsevol d’ells, un vaixell només) caldrà fer l’Interrail fins al Tribunal d’Estrasburg. Però que no vinguin amb galindaines i ximpleries. No estan a la mateixa alçada la negociació d’uns pressupostos que la llibertat dels representants de la ciutadania castigats per fer el que van prometre i pel que se’ls va votar.

Article publicat a Nació Digital

Visca el processisme

La negociació no és una política. És una tècnica. És una cosa que utilitzes quan et va bé i una cosa que no fas servir quan no t’és avantatjós”. No són paraules d’un guru dels negocis, si no de John Bolton, actual conseller de Seguretat Nacional dels Estats Units, i home fort de diverses administracions republicanes de les darreres dècades. El que se’n diu un falcó. S’ha de ser molt espavilat per no perdre’s amb el nostre procés. El procés, com la negociació, no és una política en si mateixa si no una eina. I el processisme només és estar despert quan ens volen adormits i dormits. Avui tenim de premissa un referèndum pactat d’autodeterminació com a objectiu de mínims de la negociació pel diàleg que sembla ser que el president Sánchez promet. Tot plegat molt condicionat als unicorns i a la bona voluntat dels pobles.

A punt per la Diada i amb l’1 d’octubre a l’horitzó, el moment demana paciència i abandonar el “tenim pressa” com a benzina, però mai com a idea. Ara tornem a estar en un temporada d’assenyalar traïdors i venuts, i fins i tot hi ha qui titlla el gabinet del president Torra com ‘govern de Vichy’. Serà de l’aigua amb gas. Al president del país se li retreu poca concreció. Torra no és un efectista i, com es diu encertadament, no és un cínic. El Govern català i l’independentisme (que haurien d’entendre’s una mica millor) tenen en els judicis als presos polítics el gran moment de la veritat. Un dels politòlegs de referència merescuda com és en Jordi Muñoz alertava darrerament: “Amb 7 grups al Parlament i una fragmentació tant elevada, també als ajuntaments, a Catalunya només es pot governar i plantejar projectes de futur a partir del diàleg i l’acord entre gent que pensa diferent”. És l’independentisme qui pot negociar perquè té el punt favorable, si us plau, que no ho oblidi ningú (i recordeu els municipis!). El president Mas, a qui no l’importa ser la veu incòmode quan ens convé, adverteix que al sobiranisme “li sobren raons però li falten algunes forces”. Doncs més processisme, si us plau, posi-me’n tres, perquè vull arribar a bon port.

Al 2018 hi ha presos polítics. La comparació amb qualsevol altre gran judici és nefasta, però sí que estem immersos d’una causa general contra l’independentisme. Hauríem de voler que fos un procés públic, televisat. Estarem immersos en un judici polític. No a unes idees, com ens diuen els espanyolistes, esclar que no. Si no jutjar a aquells que fan o promouen que unes idees tirin endavant. I davant d’això se’ns proposa votar més autogovern? L’autonomia que ens cal és la de Portugal. Va, home, va. Negociar, esclar que sí. Parlar fins arribar a les portes de l’infern si cal. Però nou presos polítics són el recordatori diari de que la situació és extraordinàriament injusta.

És legítim que hi hagi preguntes. Això és el processisme? Sí. No existeix un menú, no hi ha una fórmula màgica, ni una dieta de la carxofa. Amb els errors del dia a dia anem tirant endavant. La tàctica sempre és complicada, però no cal patir si tenim l’estratègia clara: independència. Fa poc una històrica política islandesa recordava que la llibertat del seu país no es va assolir actuant contra Dinamarca si no sumant a dintre de casa. El processisme és fer múscul i és el reflex d’un camí que es va fent. Massa declaracions, massa periodistes preguntant sense temps per alçar la mirada, massa polítics pensant que el dia a dia no és important quan és el més rellevant de tot. Si el concepte ‘fer República’ té algun sentit és el de governar amb prisma de país normal que fa coses normals.

Però gràcies al processisme no hem anat pel pedregar. La pròpia teranyina ens permet tenir confiança i creure que “llibertat o llibertat” és una posició que podem defensar i que, a més, ens dona marge. Ens cal aire, aire fresc, per poder fer de la causa invencible una causa guanyable.

Article publicat a Nació Digital

Lledoners: lliçons i deures

Dimecres, 11 de juliol de 2018. Sant Joan de Vilatorrada, 35 graus sense ombra possible, al costat del Mas Mollet. Són les 12:56 i una ‘càpsula’ del Cos de Mossos d’Esquadra escorta una furgoneta blanca, discreta i simple, plena de dignitat i noblesa. Hi van els tres consellers que faltaven per complementar l’aberrant col·lecció de presos polítics catalans que ara són a la presó de Lledoners (i també una consellera i l’expresidenta del Parlament a Puig de les Basses). Sé que només ha estat veure passar una furgoneta, però encara tinc l’emoció a la gola. Un instant en què no saps què dir, en el que no et poden sentir. Només veure allí les famílies, els seus somriures a mig cas i els seus cors plens d’emoció.

Això és el que tenim ara a Lledoners. La nostra esperança, la nostra vergonya i sobretot la nostra raó moral, l’imperatiu categòric de l’independentisme i de la democràcia. Perquè sí, hi ha bons i dolents. Hi ha qui té raó i qui no la té, i a més la vol treure. Tots els que estan privats de llibertat ens donen diverses lliçons. Una, primera, l’exigència de la unitat en el camp de joc sobiranista. I també en associacions i partits. Gent a la presó, i al carrer mesurant el grau de puresa de l’oli extraverge.

Una altra lliçó: tanta dignitat no cap en una presó. Al mòdul 2 de Lledoners tenim els representants de la Catalunya que vol votar, i que majoritàriament vol un país nou fet amb els ciutadans d’avui i els anhels del demà. El president Herbert Hoover digué: “La llibertat és una finestra oberta per on s’aboca la llum de l’esperit i de la dignitat humana”. Són a presó i la dignitat la romanen intacta, és més, crec que augmenta, entre barrots.

Els deures que ens deixen els de Lledoners (i les de Puig de les Basses) són clars: unitat, manteniment de la lluita cívica i acció política intel·ligent. Des d’una perspectiva periodística costa d’entendre la disensió. I sobretot en l’àmbit polític hispanofrancés que ens envolta, on la prioritat nacional és claríssima i s’uneixen sempre que cal defensar el bé comú. No sé si la cosa és fer república, si toca ara fer república o si la república ens l’estem fent a sobre. Però sí que puc entendre que l’acció del Govern ha de ser ara intel·ligent i sincronitzada, tots els departaments han d’anar a la mateixa velocitat de creuer. I qui no segueixi el ritme, doncs fora, i que en vingui un altre, ja m’enteneu. No ens podem permetre dreceres, no existeixen, ho sabem. I també sabem que si ens quedem quiets els exèrcits de la calúmnia i de la brutalitat vindran a per nosaltres. És fàcil, oi?

Article publicat a Nació Digital

Postureig

La definició diu: Actitud de mostrar un comportament o uns gustos determinats, generalment a les xarxes socials, amb la intenció de fer-se veure. I jo li dic tonteria i immaduresa. Passa a totes les edats i a totes les condicions. Encara recordo quan el meu pare em feia anar a la botiga de fotografia a revelar els carrets. I em preguntaven allò de “com ho vols? ‘Brillo’ o ‘mate’?” Sempre responia ‘brillo’, perquè semblava que hauria de quedar millor.

Doncs amb això de les fotos fetes a un mateix, amb aquella cara de lluç, i aquell braç que es veu, i la papada i tot malament, hem arribat a un punt vergonyant d’auto-pornografia. Cal posar tants cops la nostra cara a les xarxes socials? Heu vist les ganyotes que fem? Jo no surto gaire bé a les fotos, ni als vídeos, i al natural tampoc sóc cap gran cosa, però és que a més tinc cura de la meva imatge. Perquè un cop al ciberespai això ja no és teu, és d’internet, i fa una mica de por.

El postureig ha arribat a tal nivell que hi ha qui va a les presons espanyoles a visitar els nostres presos polítics i es fa fotos. Una cosa així: “ei, estic davant d’Alcalá-Meco i tot va super bé, visca”. Ostres, no ho acabo de veure. Vull dir que al final no sé de què va la foto. I no parlo només de les de les presons. M’estàs explicant què fas o em vols explicar una altra cosa? El postureig ha esdevingut propaganda personal, i com a tal té poc interès. Feu-vos fotos, i tant, però que siguin per dir alguna cosa.

Article al setmanari Ripollès