Lledoners: lliçons i deures

Dimecres, 11 de juliol de 2018. Sant Joan de Vilatorrada, 35 graus sense ombra possible, al costat del Mas Mollet. Són les 12:56 i una ‘càpsula’ del Cos de Mossos d’Esquadra escorta una furgoneta blanca, discreta i simple, plena de dignitat i noblesa. Hi van els tres consellers que faltaven per complementar l’aberrant col·lecció de presos polítics catalans que ara són a la presó de Lledoners (i també una consellera i l’expresidenta del Parlament a Puig de les Basses). Sé que només ha estat veure passar una furgoneta, però encara tinc l’emoció a la gola. Un instant en què no saps què dir, en el que no et poden sentir. Només veure allí les famílies, els seus somriures a mig cas i els seus cors plens d’emoció.

Això és el que tenim ara a Lledoners. La nostra esperança, la nostra vergonya i sobretot la nostra raó moral, l’imperatiu categòric de l’independentisme i de la democràcia. Perquè sí, hi ha bons i dolents. Hi ha qui té raó i qui no la té, i a més la vol treure. Tots els que estan privats de llibertat ens donen diverses lliçons. Una, primera, l’exigència de la unitat en el camp de joc sobiranista. I també en associacions i partits. Gent a la presó, i al carrer mesurant el grau de puresa de l’oli extraverge.

Una altra lliçó: tanta dignitat no cap en una presó. Al mòdul 2 de Lledoners tenim els representants de la Catalunya que vol votar, i que majoritàriament vol un país nou fet amb els ciutadans d’avui i els anhels del demà. El president Herbert Hoover digué: “La llibertat és una finestra oberta per on s’aboca la llum de l’esperit i de la dignitat humana”. Són a presó i la dignitat la romanen intacta, és més, crec que augmenta, entre barrots.

Els deures que ens deixen els de Lledoners (i les de Puig de les Basses) són clars: unitat, manteniment de la lluita cívica i acció política intel·ligent. Des d’una perspectiva periodística costa d’entendre la disensió. I sobretot en l’àmbit polític hispanofrancés que ens envolta, on la prioritat nacional és claríssima i s’uneixen sempre que cal defensar el bé comú. No sé si la cosa és fer república, si toca ara fer república o si la república ens l’estem fent a sobre. Però sí que puc entendre que l’acció del Govern ha de ser ara intel·ligent i sincronitzada, tots els departaments han d’anar a la mateixa velocitat de creuer. I qui no segueixi el ritme, doncs fora, i que en vingui un altre, ja m’enteneu. No ens podem permetre dreceres, no existeixen, ho sabem. I també sabem que si ens quedem quiets els exèrcits de la calúmnia i de la brutalitat vindran a per nosaltres. És fàcil, oi?

Article publicat a Nació Digital

Postureig

La definició diu: Actitud de mostrar un comportament o uns gustos determinats, generalment a les xarxes socials, amb la intenció de fer-se veure. I jo li dic tonteria i immaduresa. Passa a totes les edats i a totes les condicions. Encara recordo quan el meu pare em feia anar a la botiga de fotografia a revelar els carrets. I em preguntaven allò de “com ho vols? ‘Brillo’ o ‘mate’?” Sempre responia ‘brillo’, perquè semblava que hauria de quedar millor.

Doncs amb això de les fotos fetes a un mateix, amb aquella cara de lluç, i aquell braç que es veu, i la papada i tot malament, hem arribat a un punt vergonyant d’auto-pornografia. Cal posar tants cops la nostra cara a les xarxes socials? Heu vist les ganyotes que fem? Jo no surto gaire bé a les fotos, ni als vídeos, i al natural tampoc sóc cap gran cosa, però és que a més tinc cura de la meva imatge. Perquè un cop al ciberespai això ja no és teu, és d’internet, i fa una mica de por.

El postureig ha arribat a tal nivell que hi ha qui va a les presons espanyoles a visitar els nostres presos polítics i es fa fotos. Una cosa així: “ei, estic davant d’Alcalá-Meco i tot va super bé, visca”. Ostres, no ho acabo de veure. Vull dir que al final no sé de què va la foto. I no parlo només de les de les presons. M’estàs explicant què fas o em vols explicar una altra cosa? El postureig ha esdevingut propaganda personal, i com a tal té poc interès. Feu-vos fotos, i tant, però que siguin per dir alguna cosa.

Article al setmanari Ripollès