Romàntic sí, idiota no

Dissabte a l’hora de dinar més de cent mil persones (segurament el doble) érem a Perpinyà escoltant al president Puigdemont, als eurodiputats Ponsatí i Comín, i també -per persona interposada- les paraules dels presos i exiliats. Va ser un acte de contingut moral. De reafirmació política, però sobretot de constatació moral: l’independentisme té dret a existir, i perviurà. Potser no va ser tan lluït com alguns voldrien i molt més vigorós del que d’altres desitjarien. No crec en la contraposició de l’independentisme d’acció davant l’anomenat independentisme pragmàtic. Són maneres d’arribar al mateix objectiu, combinables, la suma del tu i jo. Romàntics i clàssics, modernistes i noucentistes, rock i pop, dualitats que són la mateixa cosa, com pensar i sentir si aconsegueixes fer-ho bé.

El gran romàntic, en el millor dels sentits, fou Goethe que deixà escrit allò de: “Saber no és suficient; hem d’aplicar. Voler no és suficient; hem de fer”. Tenim la idea que ens hem de preparar. Benvinguda la idea. Quan es parla d’horitzons es vol ridiculitzar l’independentisme i se’l titlla de màgic. La millor manera de desfer aquest tel de dubte és precisament el de l’acció. I de moment és al Govern on es pot fer de manera concreta.

Molt interessant el concepte (no sé com aplicar-lo) que proposa el president Mas quant a bifurcar l’acció independentista més lligada a drets civils i denúncia internacional per una banda i per l’altra l’acció de govern. Per què és important? Doncs perquè si el projecte independentista vol créixer, primer ha de seguir guanyant eleccions. I els ciutadans, la majoria dels quals no estava a Perpinyà ni ho va veure per la tele, han de poder copsar la utilitat del seu vot. I sobretot els que avui estan fora del taulell de joc “indepe”. Persones que avui no comparteixen el projecte. No sé si arribarem a la Catalunya del 80 per cent, però on ens podem conformar (perquè no som així) amb un país a meitats.

Hi ha un professor i diputat que parla de sobiranisme laic com a base per construir els temps que ens cal viure. Ser asèptic en les formes però gens escèptic en el fons. El fer república és el fer país. No faci por mantenir marcs mentals. El catalanisme és la font de l’independentisme, no se’n pot renegar. I aquest sobiranisme laic ha de fugir dels apriorismes i sobretot dels dogmes, i encara més dels que hem demostrat que han fracassat. Volem ser república, actuem com a país: hem de créixer en el debat, sigui del model d’escola, sigui del paper de pimes i autònoms o abordant què fer amb el medi ambient o el drama migratori del Mediterrani. Ja ho deia Goethe, “hem de fer”.

“Sit and talk no pot ser Wait and see“, va dir el president Puigdemont després de l’acte. I té tota la raó. Però alerta: l’exigència no pot ser intransigència. Segur que qualsevol independentista entén que el diàleg amb l’Estat és la via més poderosa per la reivindicació nacional real. I havent estat un seguidor del “tenim pressa” ja fa temps que admeto que no ho podem vetllar d’aquesta manera. Tranquil·litat sí, apriorismes cap. Estic fart de llegir enquestes. Pot ser que comencem pel començament, no des de zero. I s’equivoca Gabriel Rufián quan assegura que “està molt bé que t’aplaudeixin a Perpinyà, però el repte és que t’aplaudeixin a Cornellà” perquè oblida que és una mateixa cosa. A banda, Baix Llobregat estant no sé molt bé què vol dir. En qualsevol cas ell és esclau de les seves paraules, i sobretot dels seus fets, com a mínim dels darrers 155.

Goethe va triomfar amb el seu best-seller Els sofriments del jove Werther, però també va tenir com a efecte més de dos mil suïcidis de joves enamorats a la seva època. Ser un romàntic, somiar llarg és una gran cosa, és necessari. Voler viure intensament és una obligació. Voler sentir tots els moments com si fossin el darrer és absurd i et porta a la frustració més terrible, una espècie de mort en vida. A poc a poc, i de moment Sit and talk (si pot ser nivell prèmium) i el que convingui. Un projecte clar i creure en nosaltres mateixos. Amb romanticisme, si es vol, però sense fer massa l’idiota.

Article publicat a Nació Digital

La vida que no tenen mentre ens barallem

Tancar el ulls quan et renten el cabell en una perruqueria moderna. Aquella aigua tebiona. Impossible recordar què et passa per davant mentre apretes les pestanyes. Aquella nyonya, la inconsciència sota xampú especial, la càmera lenta sense imatges, les llums que fan puntets. Et mig despertes, et porten a la cadira, et tallen el cabell i encara segueixes provant de recordar allò que estaves a punt de somiar. Cada instant va en contra teu perquè la memòria s’escola, quotidianitat avall.

Picar amb els dits a la barra de metall d’un bar, tot esperant que el cambrer et torni el contacte visual. Demanar un cafè, amb poca llet, o llarg, o si de cas amb llet de soja, que no és ni llet ni és res, però així després la panxa no se m’infla. Mira els entrepans per sobre del vidre, tot esquivant croissants, donuts i demés derivats industrial de la madalena. Picar l’ullet al mestre i demanar-ne un altre, mentre bades mirant la televisió o tan sols els que passen pel carrer, més atrafegats que no pas tu.

Sortir amb el turbo de la feina, arribar suat al cotxe, posar els llums i la ràdio. Avui et toca a tu. Has dit que aniries a recollir els nens a escola. Penses que cada any surten més aviat, que així no hi ha manera de ser pare, que n’estan fent un gra massa i que si no fos per les extraescolars i les àvies no saps com t’ho faries. No corres, perquè vas a veure els nens, no et queixes, perquè vas a recollir els nens i portar-los a música o al judo. Fer-te gran és adonar-se de que has d’estar ben preparat per quan arriben els moments importants. I ser l’esclau dels teus fills ho és.

Arribar a casa tard i de mal humor sense saber perquè. Respirar un moment mentre treus la rentadora i adonar-te que n’has de posar una altra, tot pensant en la feina, en que avui no ha anat bé del tot. Potser t’has oblidat d’alguna cosa, potser no has estat prou llest amb el proveidor o prou amable amb el client. Tens ganes de que sigui demà per posar-t’hi d’hora i arreglar-ho. Amb aquest agror sopes poc i tens el cap lluny de la truita i del llucet. Però tenir l’oportunitat l’endemà et dona aire i t’ofereix llum.

Però tot això que tu i jo podem fer, o no fer, disfrutar o maleïr, hi ha qui no pot fer-ho. De fet, potser ni se’n recorden. El 16 d’octubre del 2017 Jordi Sànchez i Jordi Cuixart passaven la seva primera nit a presó. Estan inmersos en un procés judicial absurd, tendenciós i provocador. I amb ells mig Govern de la Generalitat. Fa un any que els ‘Jordis’ no tornen a casa i no poden fer res del que he descrit abans. La pèrdua del dia a dia, el robatori de la teva vida. Potser per això caldria serrar una mica més les dents abans d’escopir verí als nostres aliats, que no tenen perquè ser els nostres amics, però sí que hem de saber que anem al mateix vaixell. Sumem dignitat a la paciència.

Article publicat a El 9 Magazín

Els polítics sí que paguen

Els polítics no ens representen, no desobeeixen i no se la juguen. Recordeu el 9-N? Jo també. I també l’expresident Artur Mas, l’exvicepresidenta Joana Ortega i els exconsellers Irene Rigau i Francesc Homs, que hauran de declarar al judici al Tribunal de Comptes per l’organització del 9-N. La vista està fixada el dimecres vinent. No en sé gaire però sembla que no és habitual que els investigats hagin de declarar en aquests judicis administratius, normalment hi van els seus advocats. Però les dues entitats que van denunciar el suposat ús de diners públic (Societat Civil Catalana i l’Associació d’advocats catalans: a qui representen?) ho han sol·licitat i mira.

Cal recordar que el Tribunal de Comptes els reclama 5,2 milions d’euros i ja han dipositat aquesta quantitat com a fiança. Tant en els judicis al Suprem com al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) es va acabar retirant l’acusació per malversació contra tots quatre. Tots ells ja han estat jutjats tant al Suprem -en el cas d’Homs que era diputat al Congrés- com al TSJC i l’acusació per malversació va decaure abans d’arribar al judici. A més, també se’ls va absoldre de prevaricació. El març de 2017, TSJC va condemnar Mas, Ortega i Rigau per un delicte de desobediència a 2 anys d’inhabilitació en el cas de Mas, 1 any i 9 mesos a Ortega i 1 any i 6 mesos a Rigau. I les conseqüents multes. En el cas d’Homs, el Suprem el va condemnar -ja de manera ferma- a 1 any i 1 mes d’inhabilitació i a pagar una multa de 30.000 euros.

Però tot va com ha d’anar. ‘A por ellos’ i et jutgem de nou, però d’una altra manera. I per acabar més garanties: Un cop celebrat el judici, el cas quedarà vist per a sentència i l’encarregada de redactar la sentència és la consellera del departament segon, l’exministra de Justícia del primer govern d’Aznar Margarita Mariscal de Gante. Patapam. Espanya cansa.

Article publicat al setmanari Ripollès

Sense caretes, a mullar-se el cul

Tots tenim en diferents nivells la irracional confiança de que ho sabem tot. “La confianza es madre del descuido” deia el super citat Baltasar Gracián. I sí, la situació a Catalunya és agredolça, tal com va ser l’1 d’octubre de 2017. Una de les grans victòries de la democràcia de base a Europa des de la caiguda del comunisme. Atonyinats, marcats, empresonats, humiliats, exiliats, menystinguts i atemorits. Molts conciutadans, també independentistes, consideren que estàvem millor fa un any que ara. Sobretot els presos i exiliats, sí.

Critiquem el Govern -que és la continuació del que va posar les urnes- i carreguem contra els polítics que fan el que votem. I els critiquem i tornem a criticar a veure si els trenquem per la meitat, sigui el PDECat o sigui Esquerra o, fins i tot, la CUP. Nois, és un joc de confiança. Una relació desigual entre representats i representants. Jo demano i tu has de fer el que et mano. Desobeir és un verb molt de moda però, com els règims de després de Nadal que sempre comencen un dilluns, poc practicat.

Diuen els que saben, d’això del lideratge, que el camí més còmode sempre condueix a la mediocritat. És més, les inèrcies ens esgoten la inspiració i corrompen l’autenticitat. Sense esma, tot va rodat. Com una parella que es mira però no es veu.

Quan algú et dóna la seva confiança, deia Truman Capote, quedes en deute amb aquesta persona per sempre més. Això ha passat entre independentistes de base i els seus dirigents. Però en ambdós sentits de la marxa. La millor manera de saber si pots confiar en algú és bàsicament fent-ho, confiant-hi. I això el votant independentista, també el del “tenim pressa”, ho ha d’entomar. I sí, hi ha un mentrestant. No us agrada dir-li “govern efectiu”? El nom no fa la cosa. Però sent radicalment moderat es pot anar fent via, i estar realment preparat per quan arribi el dia D. I també és bon moment per saber qui i quants som, a cara descoberta. Sabent què podem demanar a l’altre i que podem exigir-nos a nosaltres mateixos.

I d’això, de confiança, va el drama de la darrera temporada en emissió d’aquesta sèrie anomenada El Procés i que té encara moltes més entregues. I de confiança volia parlar el president Torra, però pocs el van voler entendre. Per què? Doncs perquè molts estan cansats i molts li treuen rèdit personal i personalista, amb operacions de màrqueting de totes les intensitats. Compte amb els profetes. Altra cosa és l’opinió d’Espanya quan parla de xantatge de Torra al govern espanyol quan exigeix alguna solució concreta per tractar l’autodeterminació catalana. Si “ells” ho veuen malament, “nosaltres” ho hauríem de veure bé?

Amb tot, 2019 pot ser l’any que més votarem de la nostra vida. Eleccions espanyoles al febrer amb Sánchez cremant les naus, eleccions municipals al maig amb el ganivet a la boca i eleccions europees on no es podrà entendre que no hi hagi una candidatura única independentista, i al final d’any eleccions catalanes depenent de com hagin anat els tres akelarres anteriors. Pim-pam-pum. I tornarà a haver una prova de confiança. Es parla de ‘governança’, de govern obert, de nova política. Això vol dir: ciutadà, si vols peixos t’has de mullar el cul. Ras i curt.

Article publicat a Nació Digital

L’1 d’octubre supersònic

Faré una cosa molt mal vista darrerament, citaré al doctor Martin Luther King: “El progrés humà no és automàtic ni inevitable. Tots els passos cap a l’objectiu de la justícia requereixen el sacrifici, el sofriment i la lluita; els esforços incansables i la preocupació apassionada dels individus que s’hi dediquen”. Són paraules del reverend King del 10 de febrer de 1961, quan tenia 32 anys, set anys abans de ser assassinat per la intolerància. És cert que comparar el procés sobiranista català amb la lluita pels drets civils del Estats Units de fa més de mig segle és absurd, a banda d’una ucronía.

Els sobiranistes catalans, perquè hi ha molts catalans que no són sobiranistes (molts), som membres d’un moviment polític i social profundament pacífic i amb un estomac de ferro colat. La Catalunya d’avui no pateix discriminació de raça ni d’origen, no hi ha restaurants per blancs ni lavabos per negres. Tothom pot votar el que vulgui lliurement i sense por a expressar les seves idees, excepte alguna hòstia o escopinada que t’endús per dur un llaç groc. A la Catalunya d’avui tothom es tractat de la mateixa manera davant de la Justícia, no com a l’Alabama dels anys seixanta, o això vull pensar. Vivim en harmonia, menys quan ens perseguim per llaços grocs o menys quan hi ha qui creu que la nostra llengua perseguida s’imposa arreu.

Tot plegat ens porta a l’1 d’octubre de 2017. El dia en que no havíem de votar. No haviem de votar perquè no ens posaríem d’acord entre nosaltres i perquè la totpoderosa Espanya no ens ho permetria. Tampoc havíem de votar perquè la Diada de llavors no era prou representativa, ni les manifestacions espontànies, ni Puigdemont anava de debò, que Esquerra anaven a la seva i que el PDECat són uns trilirís. Doncs mira.

Doncs l’1 d’octubre vàrem votar. Ens van atonyinar la política espanyola, sí la política: la policia només era l’eina, i l’”a por ellos”. Vam votar. Amb totes les garanties que vam poder oferir. Efectivament, hi havia por, i qui la va causar? Doncs això. Fa un any d’aquest nou dia nacional a commemorar. Tenim places i carrers arreu, normal. I ha passat tot de manera supersònica. No ens adonem de la velocitat a la que anem. Potser perquè tenim pressa o potser perquè estem insatisfets. Potser és la mateixa cosa.

Però el que queda com a lliçó d’aquella tardor calenta i indignant és que només es fa camí amb sacrifici. El president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, a la presó ja prop d’un any, velocitat supersònica, ja ho va dir fa pocs dies: “Ho tornaria a fer”. Coi, i la resta també, oi? Cuixart ens demana coratge. Ell, que està empresonat. Li prenc les paraules: preparem-nos per a una tardor que demanarà de nou el bo i millor de cadascú de nosaltres.

Article publicat a El 9 Magazín