La vida que no tenen mentre ens barallem

Tancar el ulls quan et renten el cabell en una perruqueria moderna. Aquella aigua tebiona. Impossible recordar què et passa per davant mentre apretes les pestanyes. Aquella nyonya, la inconsciència sota xampú especial, la càmera lenta sense imatges, les llums que fan puntets. Et mig despertes, et porten a la cadira, et tallen el cabell i encara segueixes provant de recordar allò que estaves a punt de somiar. Cada instant va en contra teu perquè la memòria s’escola, quotidianitat avall.

Picar amb els dits a la barra de metall d’un bar, tot esperant que el cambrer et torni el contacte visual. Demanar un cafè, amb poca llet, o llarg, o si de cas amb llet de soja, que no és ni llet ni és res, però així després la panxa no se m’infla. Mira els entrepans per sobre del vidre, tot esquivant croissants, donuts i demés derivats industrial de la madalena. Picar l’ullet al mestre i demanar-ne un altre, mentre bades mirant la televisió o tan sols els que passen pel carrer, més atrafegats que no pas tu.

Sortir amb el turbo de la feina, arribar suat al cotxe, posar els llums i la ràdio. Avui et toca a tu. Has dit que aniries a recollir els nens a escola. Penses que cada any surten més aviat, que així no hi ha manera de ser pare, que n’estan fent un gra massa i que si no fos per les extraescolars i les àvies no saps com t’ho faries. No corres, perquè vas a veure els nens, no et queixes, perquè vas a recollir els nens i portar-los a música o al judo. Fer-te gran és adonar-se de que has d’estar ben preparat per quan arriben els moments importants. I ser l’esclau dels teus fills ho és.

Arribar a casa tard i de mal humor sense saber perquè. Respirar un moment mentre treus la rentadora i adonar-te que n’has de posar una altra, tot pensant en la feina, en que avui no ha anat bé del tot. Potser t’has oblidat d’alguna cosa, potser no has estat prou llest amb el proveidor o prou amable amb el client. Tens ganes de que sigui demà per posar-t’hi d’hora i arreglar-ho. Amb aquest agror sopes poc i tens el cap lluny de la truita i del llucet. Però tenir l’oportunitat l’endemà et dona aire i t’ofereix llum.

Però tot això que tu i jo podem fer, o no fer, disfrutar o maleïr, hi ha qui no pot fer-ho. De fet, potser ni se’n recorden. El 16 d’octubre del 2017 Jordi Sànchez i Jordi Cuixart passaven la seva primera nit a presó. Estan inmersos en un procés judicial absurd, tendenciós i provocador. I amb ells mig Govern de la Generalitat. Fa un any que els ‘Jordis’ no tornen a casa i no poden fer res del que he descrit abans. La pèrdua del dia a dia, el robatori de la teva vida. Potser per això caldria serrar una mica més les dents abans d’escopir verí als nostres aliats, que no tenen perquè ser els nostres amics, però sí que hem de saber que anem al mateix vaixell. Sumem dignitat a la paciència.

el 9 magazin 181020

Article publicat a El 9 Magazín

Anuncis

Els polítics sí que paguen

Els polítics no ens representen, no desobeeixen i no se la juguen. Recordeu el 9-N? Jo també. I també l’expresident Artur Mas, l’exvicepresidenta Joana Ortega i els exconsellers Irene Rigau i Francesc Homs, que hauran de declarar al judici al Tribunal de Comptes per l’organització del 9-N. La vista està fixada el dimecres vinent. No en sé gaire però sembla que no és habitual que els investigats hagin de declarar en aquests judicis administratius, normalment hi van els seus advocats. Però les dues entitats que van denunciar el suposat ús de diners públic (Societat Civil Catalana i l’Associació d’advocats catalans: a qui representen?) ho han sol·licitat i mira.

Cal recordar que el Tribunal de Comptes els reclama 5,2 milions d’euros i ja han dipositat aquesta quantitat com a fiança. Tant en els judicis al Suprem com al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) es va acabar retirant l’acusació per malversació contra tots quatre. Tots ells ja han estat jutjats tant al Suprem -en el cas d’Homs que era diputat al Congrés- com al TSJC i l’acusació per malversació va decaure abans d’arribar al judici. A més, també se’ls va absoldre de prevaricació. El març de 2017, TSJC va condemnar Mas, Ortega i Rigau per un delicte de desobediència a 2 anys d’inhabilitació en el cas de Mas, 1 any i 9 mesos a Ortega i 1 any i 6 mesos a Rigau. I les conseqüents multes. En el cas d’Homs, el Suprem el va condemnar -ja de manera ferma- a 1 any i 1 mes d’inhabilitació i a pagar una multa de 30.000 euros.

Però tot va com ha d’anar. ‘A por ellos’ i et jutgem de nou, però d’una altra manera. I per acabar més garanties: Un cop celebrat el judici, el cas quedarà vist per a sentència i l’encarregada de redactar la sentència és la consellera del departament segon, l’exministra de Justícia del primer govern d’Aznar Margarita Mariscal de Gante. Patapam. Espanya cansa.

Article publicat al setmanari Ripollès

Sense caretes, a mullar-se el cul

Tots tenim en diferents nivells la irracional confiança de que ho sabem tot. La confianza es madre del descuido” deia el super citat Baltasar Gracián. I sí, la situació a Catalunya és agredolça, tal com va ser l’1 d’octubre de 2017. Una de les grans victòries de la democràcia de base a Europa des de la caiguda del comunisme. Atonyinats, marcats, empresonats, humiliats, exiliats, menystinguts i atemorits. Molts conciutadans, també independentistes, consideren que estàvem millor fa un any que ara. Sobretot els presos i exiliats, sí.

Critiquem el Govern -que és la continuació del que va posar les urnes- i carreguem contra els polítics que fan el que votem. I els critiquem i tornem a criticar a veure si els trenquem per la meitat, sigui el PDECat o sigui Esquerra o, fins i tot, la CUP. Nois, és un joc de confiança. Una relació desigual entre representats i representants. Jo demano i tu has de fer el que et mano. Desobeir és un verb molt de moda però, com els règims de després de Nadal que sempre comencen un dilluns, poc practicat.

Diuen els que saben, d’això del lideratge, que el camí més còmode sempre condueix a la mediocritat. És més, les inèrcies ens esgoten la inspiració i corrompen l’autenticitat. Sense esma, tot va rodat. Com una parella que es mira però no es veu.

Quan algú et dóna la seva confiança, deia Truman Capote, quedes en deute amb aquesta persona per sempre més. Això ha passat entre independentistes de base i els seus dirigents. Però en ambdós sentits de la marxa. La millor manera de saber si pots confiar en algú és bàsicament fent-ho, confiant-hi. I això el votant independentista, també el del “tenim pressa”, ho ha d’entomar. I sí, hi ha un mentrestant. No us agrada dir-li “govern efectiu”? El nom no fa la cosa. Però sent radicalment moderat es pot anar fent via, i estar realment preparat per quan arribi el dia D. I també és bon moment per saber qui i quants som, a cara descoberta. Sabent què podem demanar a l’altre i que podem exigir-nos a nosaltres mateixos.

I d’això, de confiança, va el drama de la darrera temporada en emissió d’aquesta sèrie anomenada El Procés i que té encara moltes més entregues. I de confiança volia parlar el president Torra, però pocs el van voler entendre. Per què? Doncs perquè molts estan cansats i molts li treuen rèdit personal i personalista, amb operacions de màrqueting de totes les intensitats. Compte amb els profetes. Altra cosa és l’opinió d’Espanya quan parla de xantatge de Torra al govern espanyol quan exigeix alguna solució concreta per tractar l’autodeterminació catalana. Si “ells” ho veuen malament, “nosaltres” ho hauríem de veure bé?

Amb tot, 2019 pot ser l’any que més votarem de la nostra vida. Eleccions espanyoles al febrer amb Sánchez cremant les naus, eleccions municipals al maig amb el ganivet a la boca i eleccions europees on no es podrà entendre que no hi hagi una candidatura única independentista, i al final d’any eleccions catalanes depenent de com hagin anat els tres akelarres anteriors. Pim-pam-pum. I tornarà a haver una prova de confiança. Es parla de ‘governança’, de govern obert, de nova política. Això vol dir: ciutadà, si vols peixos t’has de mullar el cul. Ras i curt.

Article publicat a Nació Digital

L’1 d’octubre supersònic

Faré una cosa molt mal vista darrerament, citaré al doctor Martin Luther King: “El progrés humà no és automàtic ni inevitable. Tots els passos cap a l’objectiu de la justícia requereixen el sacrifici, el sofriment i la lluita; els esforços incansables i la preocupació apassionada dels individus que s’hi dediquen”. Són paraules del reverend King del 10 de febrer de 1961, quan tenia 32 anys, set anys abans de ser assassinat per la intolerància. És cert que comparar el procés sobiranista català amb la lluita pels drets civils del Estats Units de fa més de mig segle és absurd, a banda d’una ucronía.

Els sobiranistes catalans, perquè hi ha molts catalans que no són sobiranistes (molts), som membres d’un moviment polític i social profundament pacífic i amb un estomac de ferro colat. La Catalunya d’avui no pateix discriminació de raça ni d’origen, no hi ha restaurants per blancs ni lavabos per negres. Tothom pot votar el que vulgui lliurement i sense por a expressar les seves idees, excepte alguna hòstia o escopinada que t’endús per dur un llaç groc. A la Catalunya d’avui tothom es tractat de la mateixa manera davant de la Justícia, no com a l’Alabama dels anys seixanta, o això vull pensar. Vivim en harmonia, menys quan ens perseguim per llaços grocs o menys quan hi ha qui creu que la nostra llengua perseguida s’imposa arreu.

Tot plegat ens porta a l’1 d’octubre de 2017. El dia en que no havíem de votar. No haviem de votar perquè no ens posaríem d’acord entre nosaltres i perquè la totpoderosa Espanya no ens ho permetria. Tampoc havíem de votar perquè la Diada de llavors no era prou representativa, ni les manifestacions espontànies, ni Puigdemont anava de debò, que Esquerra anaven a la seva i que el PDECat són uns trilirís. Doncs mira.

Doncs l’1 d’octubre vàrem votar. Ens van atonyinar la política espanyola, sí la política: la policia només era l’eina, i l’”a por ellos”. Vam votar. Amb totes les garanties que vam poder oferir. Efectivament, hi havia por, i qui la va causar? Doncs això. Fa un any d’aquest nou dia nacional a commemorar. Tenim places i carrers arreu, normal. I ha passat tot de manera supersònica. No ens adonem de la velocitat a la que anem. Potser perquè tenim pressa o potser perquè estem insatisfets. Potser és la mateixa cosa.

Però el que queda com a lliçó d’aquella tardor calenta i indignant és que només es fa camí amb sacrifici. El president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, a la presó ja prop d’un any, velocitat supersònica, ja ho va dir fa pocs dies: “Ho tornaria a fer”. Coi, i la resta també, oi? Cuixart ens demana coratge. Ell, que està empresonat. Li prenc les paraules: preparem-nos per a una tardor que demanarà de nou el bo i millor de cadascú de nosaltres.

el 9 magazin 180926

Article publicat a El 9 Magazín

Si no escalfem motors…

Als polítics (i als ciutadans també, que tots tenim un Francis Underwood a dintre) ens encanten les eleccions. I sembla que si no hi ha paperetes i programes i eslògans doncs no estem tranquils. Bé, el nou dia D és el 26 de maig de 2019. Nova festa de la democràcia. Eleccions municipals i europees. Més d’una urna a la mesa electoral. I imagino que sense polis atonyinant ciutadans, però a Espanya tot és posar-s’hi.

Si tot va bé és la propera cita que tenim, perquè a la Generalitat li convé estabilitat si es vol dotar l’independentisme de més múscul institucional i, per tant, real. I el que més m’agrada de tot plegat és que ningú sap res de com anirà. Els comicis locals són molt particulars i en cada vila hi ha la seva pròpia literatura, el mateix Joc de Trons que fa que més que mai prevalgui la predicció de proximitat.

Hi ha qui compta amb la previsió que es repeteixin els resultats del 21-D. Agosarat. Desembre de 2017, sembla lluny. Ens acabaven de pegar i empresonaven i perseguien els nostres representants. Anem a velocitat supersònica. És veritat que ara estem en una hora vall de la revolució democràtica i pausada de Catalunya, però el que importa, com gairebé sempre, és com acaba la cosa. Tot va bé si acaba bé, diu la dita. Quanta raó. Sí que hi ha punts ben ancorats malgrat les marees i els màsters:

1. El sobiranisme és la principal idea-força de la política catalana malgrat els petits detalls que podrien acabar amb la paciència de qualsevol. PDECat i ERC han de refer els ponts per baix i entendre que la situació dels presos pot ser benzina política només els dies senars, no sempre.

2. La màquina del temps que ha portat Espanya a èpoques grises en qüestions de drets civils i polítics, amb presos polítics i afilats, fa que ja no valgui un mínim gest provinent de Madrid, estem en una altra temporada. En això la CUP hauran de ser exigents com sempre i realistes com mai.

3. L’unionisme seriós considera que cal trepitjar la pilota i jugar ras. Els exabruptes de Ciutadans en competició amb el PP neoaznarista de Pablo Casado arribaran a un límit, i veurem de nou les terceres vies per tot arreu. Els socialistes tenen i tindran una gran oportunitat d’esponjar des del catalanisme no sobiranista (difícil) fins als unionistes que no volen escarafalls ni banderes amb pollastres (fàcil).

4. Ada Colau és Ada Colau i té molt d’interès en Ada Colau i tot el que representa Ada Colau i el futur del projecte d’Ada Colau, tenint en compte què o qui podria seguir amb el llegat d’Ada Colau.

Deia Konrad Adenauer, canciller de ferro i moltes altres coses, que “en política l’important no és tenir raó sinó que te la donin”. Però ara mateix cal tenir alguna raó de fons, conviccions se’n deia abans.

La política catalana, i penso sobretot en l’exemple de Barcelona, sembla un d’aquells nois que fa malabarismes als semàfors tot esperant un propina. Que si l’alcaldessa, que si l’exprimer ministre francès rebutjat per dos partits francesos, que si les primàries independentistes, que si l’Alberto Fernández ataca de nou, que si algú sap on és el PSC de Sarrià que tot ho sabia,…

Després d’un estiu protagonitzat per manters, rates i delinqüents de novel·la de sèrie B, la ciutat sembla sense oxigen. I molt lluny d’allò que ara se’n diu tenir relat. També és veritat que si no pots millorar el silenci, millor no dir res.

Totes les viles de Catalunya, però, tenen deures: mirar-se al mirall. Sí nois, fa mandra. Ser exigent i ser just: tenim un municipi que respira? Tenim un municipi que pugui ajudar al país a ser el que vulgui ser? Els americans sempre diuen que tota la política és local, com el periodisme afegeixo jo. A Catalunya qui ha entès això sempre ha sortit guanyant, i així seguirà sent. Això sí, guanyarà qui sàpiga identificar què hi veu al mirall.

Article publicat a Nació Digital

 

Visca el processisme

La negociació no és una política. És una tècnica. És una cosa que utilitzes quan et va bé i una cosa que no fas servir quan no t’és avantatjós”. No són paraules d’un guru dels negocis, si no de John Bolton, actual conseller de Seguretat Nacional dels Estats Units, i home fort de diverses administracions republicanes de les darreres dècades. El que se’n diu un falcó. S’ha de ser molt espavilat per no perdre’s amb el nostre procés. El procés, com la negociació, no és una política en si mateixa si no una eina. I el processisme només és estar despert quan ens volen adormits i dormits. Avui tenim de premissa un referèndum pactat d’autodeterminació com a objectiu de mínims de la negociació pel diàleg que sembla ser que el president Sánchez promet. Tot plegat molt condicionat als unicorns i a la bona voluntat dels pobles.

A punt per la Diada i amb l’1 d’octubre a l’horitzó, el moment demana paciència i abandonar el “tenim pressa” com a benzina, però mai com a idea. Ara tornem a estar en un temporada d’assenyalar traïdors i venuts, i fins i tot hi ha qui titlla el gabinet del president Torra com ‘govern de Vichy’. Serà de l’aigua amb gas. Al president del país se li retreu poca concreció. Torra no és un efectista i, com es diu encertadament, no és un cínic. El Govern català i l’independentisme (que haurien d’entendre’s una mica millor) tenen en els judicis als presos polítics el gran moment de la veritat. Un dels politòlegs de referència merescuda com és en Jordi Muñoz alertava darrerament: “Amb 7 grups al Parlament i una fragmentació tant elevada, també als ajuntaments, a Catalunya només es pot governar i plantejar projectes de futur a partir del diàleg i l’acord entre gent que pensa diferent”. És l’independentisme qui pot negociar perquè té el punt favorable, si us plau, que no ho oblidi ningú (i recordeu els municipis!). El president Mas, a qui no l’importa ser la veu incòmode quan ens convé, adverteix que al sobiranisme “li sobren raons però li falten algunes forces”. Doncs més processisme, si us plau, posi-me’n tres, perquè vull arribar a bon port.

Al 2018 hi ha presos polítics. La comparació amb qualsevol altre gran judici és nefasta, però sí que estem immersos d’una causa general contra l’independentisme. Hauríem de voler que fos un procés públic, televisat. Estarem immersos en un judici polític. No a unes idees, com ens diuen els espanyolistes, esclar que no. Si no jutjar a aquells que fan o promouen que unes idees tirin endavant. I davant d’això se’ns proposa votar més autogovern? L’autonomia que ens cal és la de Portugal. Va, home, va. Negociar, esclar que sí. Parlar fins arribar a les portes de l’infern si cal. Però nou presos polítics són el recordatori diari de que la situació és extraordinàriament injusta.

És legítim que hi hagi preguntes. Això és el processisme? Sí. No existeix un menú, no hi ha una fórmula màgica, ni una dieta de la carxofa. Amb els errors del dia a dia anem tirant endavant. La tàctica sempre és complicada, però no cal patir si tenim l’estratègia clara: independència. Fa poc una històrica política islandesa recordava que la llibertat del seu país no es va assolir actuant contra Dinamarca si no sumant a dintre de casa. El processisme és fer múscul i és el reflex d’un camí que es va fent. Massa declaracions, massa periodistes preguntant sense temps per alçar la mirada, massa polítics pensant que el dia a dia no és important quan és el més rellevant de tot. Si el concepte ‘fer República’ té algun sentit és el de governar amb prisma de país normal que fa coses normals.

Però gràcies al processisme no hem anat pel pedregar. La pròpia teranyina ens permet tenir confiança i creure que “llibertat o llibertat” és una posició que podem defensar i que, a més, ens dona marge. Ens cal aire, aire fresc, per poder fer de la causa invencible una causa guanyable.

Article publicat a Nació Digital

«Indepes» enamorats dels «indepes»

Estem cansats de dir i sentir allò de que no pot ser que el que és urgent passi per davant d’allò que és important. Vida només en tenim una (ja parlarem de com afrontem l’altra en un altre article), i el que és segur és que només tenim una fitxa per aprofitar-la. Així doncs, compte. I volem una vida plena d’emocions, d’anades i vingudes, de sabor a fel i de regust a victòria. Per això ens enamorem (i patim). Hi ha qui no ho pot evitar, hi ha a qui li costa i hi ha qui senzillament se li passa ben ràpid. I els independentistes estem enamorats. De qui? Doncs dels independentistes.

Ara bé, ben barallats, com una família nombrosa amb una herència sucosa. Això som els catalans independentistes. Bé, els no independentistes també, però de moment viuen la mar de bé a la contra. Aquest enamorament fa que siguem selectius. No podem estimar tot el moviment, només un/una pot despertar el nostre amor incondicional. Tot ens fa gràcia, i creiem que cada gest, cada missatge, cada alè va dedicat a nosaltres d’una manera o una altra. Puigdemont, Junqueras, Rovira, Gabriel, Mas, Turull, Rull, Forcadell o Cuixart, no són només cognoms si no que són icones. Són imants. I si t’agrada un no et pot agradar l’altre. Som així de collonuts.

Hi ha casos recents que demostren la meva teoria a l’estil Doctor Soler. Crec que Clara Ponsatí està enamorada, o ho estava. D’algun d’aquests líders i quan va veure que tot allò promès no va arribar com i quan ella (legítimament) volia, doncs va posar un canal pel mig i ara toca carregar contra el mort i qui el vetlla. Sona a desenamorament de grau 4. Però de veritat. Altra història és la de Santi Vila, el Salieri del Procés, que va mantenir un afer amb Puigdemont, però més sexual que romàntic, ja m’enteneu. L’infern és ple de bones intencions sí, i de més coses.

A Ponsatí, com a d’altres corferits, li passa com a la llegendària cançó de Sinatra, Fly me to the moon, quan diu allò de “please be true”. Esclar, tots volem que allò què perseguim, qui volem, el perquè ens movem no només sigui de veritat si no que a més ho tinguem a tocar dels dits. Però no, la vida és dura, la vida és una putada rere una altra. I toca tirar endavant. Sigui com sigui: partits, govern, institucions, ANC, Òmnium o el club de futbol del poble. Tothom a remar. Perquè això és l’amor. L’amor és patir. L’amor és renunciar. L’amor és voler mirar amb algú -en aquest cas els teus conciutadans, encara que t’insultin- un mateix horitzó. Lamento tants clixés, però ara no ens podem perdre en cites de Habermas o Baumann.

Estem enamorats dels indepes. Ens al·lucina el relat, l’èpica, però sobretot el relat. I és cardinal, importantíssim, d’acord. Però en comptes de mirar d’eixamplar la base potser que mirem a casa, a la nostra parella i cuidem d’aquest amor que de vegades és cactus i de vegades és bonsai. Com deia Nacha Pop “en un mundo descomunal siento mi fragilidad” i també allò de “me da miedo la enormidad donde nadie oye mi voz”. L’amor és bo però també és un abisme i mentre fem proves d’amor i actes de fe hem de recordar tota la feina feta: tot allò que està preparat malgrat tothom digui que no hi ha res o les accions socials del Govern. Perquè això és aquell vessant de l’amor que t’ancora a terra, i que per tant et permet volar. Resumint: cal endreça a la teva vida per poder estimar i ser estimat. Va, a córrer.

Article publicat a Nació Digital

qYN3vWjN