I per què manen els (462) cupaires?

No sé com funcionen les assemblees de la CUP. Recordo les assemblees d’estudiants, a l’educació secundària -a l’institut li vam muntar una sentada de protesta al president Pujol- i a l’universitat, on diferents sindicats pretenien captar l’atenció. Imagino que hi ha ordres del dia, ponències, debats i votacions. Una mica com a tot arreu. En això tampoc deuen ser gaire especials. És d’interès nacional ara saber d’aquestes trobades perquè resulta que la CUP és la tercera pota dels pressupostos de la Generalitat, la llei més important de l’any com diuen els cànons i els analistes amb menys imaginació.

I aquesta formació de formacions pren decisions basant-se en els designis de les seves reunions o assemblees. Ha quedat per la memòria popular quan el desembre de 2015 es va empatar 1515 sís contra 1515 nos a donar suport a la investidura del president Mas. Molt creïble. Una igualada que va ser un no a Mas i que va provocar la sortida del 129è president i tot allò de la “paperera de la història”, i el que per molts és l’inici del camí del pedregar. Doncs ja hi tornem a ser. I ara la CUP -les bases que se’n diu- ha decidit presentar una esmena a la totalitat del pressupost proposat pel Govern, però seguir negociant. Bufetada i després seguim parlant, curiós.about:blank

Sembla una tàctica negociadora, la de la CUP, que no permet tenir massa confiança en l’acord ni en la voluntat d’entesa. Però el que realment és gros és que, tenint en compte que estem analitzant la formació de la democràcia directa i real, quantes persones han decidit posar l’ai al cor de la política catalana? 462 persones. El 2015 van arribar a la igualada còsmica un total de 3.030 persones. Potser ja no està de moda ser de la CUP, o com a mínim participar de les assemblees. Molt de poder, i molta responsabilitat, per aquests militants cupaires. Com és que s’ha reduït per sis el debat polític intern a la formació més radicalment democràtica (presumptament) de l’hemisferi nord?

about:blank

Molt s’ha parlat i escrit de les 400 famílies que dominen, han dominat i dominaran Catalunya. Famílies burgeses i, per tant, el Mal esclar. En aquest país que vivim s’odia els rics i es fa befa dels emprenedors, tinguin una fàbrica o portin un camió. Ara no són 400 famílies, ara hem arribat a que qui decideix el futur pràctic del país siguin 462 cupaires. No comparteixo la majoria de plantejaments polítics de la CUP, òbviament fan servir el seu pes polític. Res a dir.

about:blank

Ara bé, com pot ser que a Catalunya, de nou, sigui una força minoritària qui decideix per on han d’anar els pressupostos -sense Jocs d’Hivern i sense Hard Rock- i gairebé sempre s’hagi de fer tot a l’últim moment? Francament, estic segur de que Esquerra i Junts poden trobar un soci molt més fiable i corresponsable en el PSC, un cop els comuns han decidit seguir amb el nyi, ni si ni no. De fet, també el 2015, abans de les eleccions el cap de llista de la cosa comuna, Catalunya sí que es pot llavors, Lluís Rabell, digué “Nosaltres volem acabar amb el regne de les 400 families que manen a Catalunya: volem que governi la ciutadana”. Doncs amb la seva actitud enlloc de 400 famílies seran 462 persones qui tinguin el poder.
 about:blank
Els països, com les persones, han de saber crear-se oportunitats. Hem de saber fer-ho. Apretar les dents quan tot sembla arnat i impossible. Quan ens envaeix el buit i la tristor és la nostra benzina. Tenim necessitat de mirar-nos i està bé, d’entendre’ns i està bé, fins i tot de prendre un respir i està bé. Els partits del Govern haurien de creure més en sí mateixos. Haurien de considerar que són la majoria -no la del 52% famós perquè no ho són- i que això els hi comporta una responsabilitat. Els comptes públics, si és que són la cosa més important, han de tirar endavant. Prou de donar als altres el poder que tenim nosaltres, i ara no ho dic pel Govern o els partits, ho dic per tu i per mi.

Publicat a Nació Digital

La pau la fan els falcons?

Hi ha 9 persones innocents que ja no han de tornar a la presó. No és que hagin sortit -que ja ho havien fet amb els pertinents permisos- sinó que no han de fer la maleta de nou, ni mirar el calendari, ni empassar fel quan s’acomiaden de fills i amics per enfilar cap a la presó de nou. S’ha acabat. Gràcies a Déu, visca. Ara bé, el procés independentista català segueix. Amb un altre capítol. Si bé la repressió de l’Estat continua, com veiem ara amb el càstig del Tribunal de Cuentas, és cert que la partida s’està movent. I segurament l’únic jugador que ha fet una jugada -no mestra- arriscada és Pedro Sánchez. No li reconec cap mèrit, es mou per necessitat, entre Europa i la paret. A diferència de les obres literàries, les biografies dels fets polítics són un batibull de protagonistes, noms que hi són d’inici i que després cauen, persones noves que es fan lloc i fins i tot alguns arriben al final. Ara som en un moment de nous protagonistes.

Els presos polítics, els nou, són referents polítics i cívics d’aquest país. Pels independentistes i pels que no. Ara bé, no som a l’octubre de 2017. El taulell és un altre. Les reivindicacions són legítimes. Les conviccions, més fermes que mai. Els presos i les preses són un exemple, res a dir. Però tots hem de tenir cura amb el seu paper. Seran i faran els que ells vulguin. Crec que com a societat hem de saber donar-los marge. Ni collar-los ni oblidar-los, ni mites ni anònims. Són un actiu de país, tots i cadascun d’ells. I més quan encara tenim exiliats i represaliats.

La vida ha continuat durant els seus 1.300 dies de captiveri. L’independentisme passa per un moment de calma tensa després d’un final de legislatura passada que podem qualificar de zombi. I després una negociació extenuant per al nou Govern que no fa preveure la major de la confiança. Però ja camina el gabinet del president Aragonès i del vicepresident Puigneró. I més enllà d’allò que fa tothom d'”ara sí que aquesta conselleria farà coses” i de “fins ara no es feia bé”, si el Govern és capaç de recompondre la confiança del país en el país, potser es pot crear l’esperança que cal a la Catalunya del final de la pandèmia (com la coneixem ara). I cal parlar amb el govern espanyol, i tant, i no cansar-se’n.
 
Els socialistes tenen raó en una cosa: cal diàleg intern a Catalunya. No només entre l’independentisme i el famós 52% de vot (que té més matisos que una esquela de família nombrosa), sinó també amb la resta en les qüestions cardinals: que van des de la urgència habitacional, la política sanitària o el model d’escola catalana o l’economia productiva. El mentrestant hauria de ser el gran objectiu de l’independentisme polític, social i econòmic.

Deia que calen nous protagonistes. En els processos de pau (i si us plau que s’entengui aquesta comparació en la seva mesura) es diu habitualment que l’acord l’han de fer els falcons, i no els coloms. Que els més guerrers o bel·licistes són qui han de tenir la responsabilitat i la cruesa per poder negociar les renúncies que comporten tots els pactes, mentre que els coloms són els qui han d’ajudar a cicatritzar ferides. En aquesta etapa del procés català la pau no l’han de fer els falcons. Els nous i noves protagonistes d’aquest moment han de ser contemporitzadors i ferms, ambiciosos i realistes, i sobretot pacients i tossuts. Defenso el radicalisme en les conviccions però sempre, i ara més encara, el pragmatisme en les decisions. El que passa a Catalunya és massa important per a deixar-ho al pit i collons o a la revenja i cal ser pacients per poder ser resolutius i definitius. Ara que no cal mascareta al carrer potser toca dir la veritat que no agrada sense amagar-se’n.

Article publicat a Nació Digital

Ara, amb dos pebrots o res

No és que els catalans un dia ho tindrem tot pagat, és que ja ha arribat el moment en què estem encantats de nosaltres mateixos, el món és nostre. I si a més de ser català tens la sort de ser independentista, la cosa no pot anar millor. Tot va collonut. Hem guanyat a tot arreu, som més que mai i a més estem en el costat correcte de la Història.

Francament, costa llevar-se de més bon humor que sent independentista català. Quan et rentes les dents i et mires al mirall només pots fer que somriure, tot són unicorns i piruletes, que guapo soc. Sona música disco i la purpurina t’ofega quan llisques entre optimistes mentre vas pel carrer. Crec que la caricatura ja s’entén a aquestes alçades de l’article. Estem vivint un període adolescent, de negació i enfrontament. I cal pensar en allò que reciten Els Amics de les Arts: “no fem apologia de la ingenuïtat, a veure si amb tantes ganes de viure prendrem tots mal quan descobrim la gran veritat”.

Hem de seguir amb ganes de viure. L’independentisme és un projecte polític, no pas una ideologia, i això el fa realment poderós. Però estem pervertint els conceptes, buidant les paraules com si fossin una llimona gelada d’aquelles que feies de postres a l’estiu, quan l’estiu encara era estiu i encara rèiem de la nostra bona fortuna. La independència és una estació de la construcció nacional, o de la realitat ciutadana del futur, com li vulgueu dir. I la transversalitat és un autobús on tothom hi pot pujar i prendre seient, no pas una piconadora on tot acabi sent el mateix, la mateixa sorra i cap diamant. Per què no podem debatre això? Per què ets un traïdor o un covard o un tebi? O directament no ets prou independentista.

El 51,7% dels vots de les darreres eleccions catalanes -preocupant participació del 53%- pertanyien a formacions independentistes, però des d’ERC, Junts, CUP o PDeCAT fins al Front Nacional o Primàries. Està clar que no hi ha només un independentisme, tal com que “no hi ha una sola manera de saber que plou o no hi ha una sola manera d’estar sol”, com diu el poeta.

Un cop buidant el sentit -i sobretot el contrasentit- de cada paraula, de cada concepte de la política és quan comença el tot s’hi val. I llavors entrem que l’entreteniment és el que preval. No cal anar a episodis de ciència-ficció, només repassem Donald Trump, Silvio Berlusconi, Alexis Tsipras o demés demagogs. I molt a prop de casa també. El populisme és mainstream. El corrent majoritari, la majoria silenciosa, el relat, la cosmovisió. Catalunya corre veloçment i ferotge cap al pensament únic, però dividit només pel vector de l’independentisme. I això és nou, no és la Catalunya olímpica de CiU rural contra el PSC urbà. De nou es torna a deixar de parlar de política per no molestar. La política no divideix famílies per Nadal com deia el ministre que aparcava amb l’assistència d’un àngel, però pot produir el silenci, la pitjor condemna per a una societat.

Ara, només val tenir dos pebrots, testiculina, lideratge, empoderament. No volem idees, siguin més o menys velles i romàntiques, sinó que volem tenir la sensació que ens lideren, que tenim capitans que porten el vaixell, que els canvis venen ara mateix, que estem guanyant. Tenim pressa per tenir pressa. La set de victòria ens pot asfixiar. Volem executors, no volem polítics. Volem dirigents, no volem caps. Volem guanyadors, no volem responsables. Aquesta manera de viure perillosament esberla i esbudella una manera de fer que permetia veure possible que aquest país tingués unitat en qüestions vitals. Ara costa veure-ho. Ara només volem cops al pit, córrer en ramat i no permetre la dissidència perquè “som així” i estàs amb nosaltres o en contra. Despertarem quan xoquem.

Article publicat a Nació Digital

Weimar: els ultres es queden

Dissabte 13 de febrer, Madrid: “L’enemic sempre serà el mateix, encara que amb diferents màscares: el jueu. No hi ha res més cert que aquesta afirmació: el jueu és el culpable i la División Azul va lluitar per això”. Aquest vòmit el va llençar Isabel Peralta en un acte commemoratiu d’aquesta part de l’exèrcit franquista. Allà mateix, una jove amb camisa blava, promotora de la recuperació de la Secció Femenina de la Falange, escopint a la llibertat amb racisme i odi. Sí, en ple 2021. És el mateix discurs de l’odi que feia gastar el nazisme al 1933. I sí, està tipificat a l’article 510 del Codi Penal com a Delicte d’Odi.

Amb aquest escenari la Fiscalia ha anunciat l’obertura d’una investigació sobre l’acte, centrada en les declaracions antisemites. Així ha de funcionar. Ara bé, l’exposició mediàtica d’aquestes manifestacions ha estat brutal. Amb el context de VOX entrant al Parlament català com una divisió Panzer. I amb el consens de que els mitjans públics han donat més veu de la que tocava a la ultradreta en les seves antenes. No ara en campanya, de fa mesos. Perquè era d’interès informatiu, perquè la cosa pública exigeix pluralitat, perquè som tan progres que no ens fa por res. Quina gran ximpleria.

Això ens porta a la paradoxa de la tolerància del gran Karl Popper. Resumint diria que es deixar de ser un pagafantes amb els ultres. La paradoxa exposa que si una societat és il·limitadament tolerant, la seva capacitat de ser tolerant finalment serà reduïda o destruïda pels intolerants. Popper va fugir dels nazis. El paradigma d’aquesta teoria -que és només que sentit comú sense lliri a la mà- va ser la república de Weimar, l’organització política que va regir Alemanya des de la fi de la Primera Guerra Mundial fins a l’entrada dels nazis de manera democràtica. L’ou de la serp doncs és la combinació estúpida de tolerància i bonisme. Tolerància i bonisme que és té també amb els grups radicals d’esquerres que tenen representació al Parlament, però que degut a la nostra tradició política (dreta malament, esquerra bé) no només no denunciem si no que blanquegem. No podem ser tan selectius.

Comparteixo la ràbia i el fàstic per la presència ultra però em preocupa més encara que són resposta a la nostra indolència, passem de tot. A Sant Feliu de Llobregat aquest diumenge es van comptabilizar 19.682 vots que suposa un 57,69% de participació, el 2017 la participació va ser del 86,27%. Ep, no faig trampa. El 2017 eren unes eleccions excepcionals, on independentistes i constitucionalistes ens vam creure que ens ho jugàvem tot i hi vem anar. I enguany la cosa no estava per moltes alegries, amb por al virus i membres de les meses vestits d’astronauta. D’acord. Però com deia el PSC fa uns anys: si no hi vas, ells tornen. I tornen els radicals, sempre alerta. I en aquest cas, els feixistes sota pell de xai. Com a Weimar.

Ara esperarem que la Fiscalia faci pam pam al culet dels feixistes de la División Azul, però poca cosa més. El famós Estat de Dret ha de funcionar amb potència. Amb totes les garanties -que ja sabem com se les gasta amb independentistes i rapers- però amb els ultres cap broma. Ningú es prenia seriosament Donald Trump -amics dels Clinton i sempre simpatitzant Demòcrata- fins que la cosa ha arribat a promoure l’assalt al Capitoli. I sempre, sempre, sempre hi ha els mitjans de comunicació pel mig.

Els ultres ja hi eren diuen alguns, però és que ara gràcies a premsa, ràdio i televisió ja s’han quedat. I costa molt fer-los fora. I més si les nostres armes democràtiques són la pluralitat i la resistència passiva. Idees i llei. Arguments i denúncia. Pujar-se sobre una furgoneta en marxa només els hi dona més visibilitat. Arraconar-los amb diàleg intel·ligent és el que pot funcionar. Recordeu allò de ‘fer un Tortosa’?

No només cordó sanitari si no també argumental. I els 124 diputats restants del Parlament haurien de ser prou intel·ligents. Vull ser generós i hi poso la CUP, però en la campanya només van fer que donar-hi vida, perquè amb la confrontació creuen que s’alimenten, també són ultres. Són extrems que es toquen o que es necessiten. El centrisme ja no és una actitud, és una necessitat. I això el periodisme català sembla que no està preparat ni per veure-hi, ni molt menys per dir-ho. Tant de bo l’erri i d’aquí un mes veiem mitjans i polítics assegurant un Parlament democràtic i demòcrata. I a Sant Feliu, i a tot Catalunya, la propera a votar més i sense tibar.

Article publicat a Fet a Sant Feliu

Independentisme inútil?

El 16 de novembre de 2003 em trobava en plena nit electoral al quarter general d’Esquerra Republicana, no recordo ben bé on, i quan el sondeig de TV3 va donar 46 diputats a CiU i 23 a ERC tothom ho donava per fet: pacte l’endemà. Les forces nacionalistes, llavors, podien fer majoria i Josep Lluís Carod-Rovira donaria suport a un gabinet d’Artur Mas i els seus joves sobradament preparats per tal tenir una Generalitat d’un catalanisme potent i modern.

Això és el que veiem tots. Però sempre hi ha l’augur. Al meu costat, un periodista que quasi em triplicava l’edat es va posar al costat del televisor, i es va posar a sumar totes les xifres de la pantalla. I va començar a cridar: “Les esquerres sumen i aquests fills de puta no ho diuen”. Vaig pensar que anava passat de sucre i que què coi deia aquest iaio. Era jove i (més) estúpid. Després de la conya que vam fer entre tots. Però vaig fer el mateix que aquest senyor i a la llibreta -abans anàvem amb paper i bolígraf els periodistes- vaig fer un quadret on posava 42, 23 i 9, les xifres de PSC, ERC i ICV.

Així va néixer el tripartit d’esquerres. Que després vam saber que s’havia girbat molts mesos abans en un passeig per la platja tarragonina entre el mateix Carod-Rovira i qui seria president, Pasqual Maragall, tot teoritzat en l’olivera italiana (L’Ulivo) dita progressista, que el 1996 havia portat Romano Prodi al Palazzo Chigi. Ja estava pensat, plantejat, estudiat i sobretot pactat. Però vam fer setmanes de negociació de putxinel·lis. Comptaven amb l’Iniciativa per Catalunya de Joan Saura, que només podia dir que sí. I el context després de 23 anys de Jordi Pujol era el que era.

I ara vinc al 14 de febrer de 2021. Resultats coneguts. Un 51% de vots independentistes arreu del país. Un 53% de participació, d’acord, però les regles són les que són. Posem peròs: les eleccions les ha guanyat el PSC -per primer cop en vots i en escons, el 2003 ho va fer en vots- i a Barcelona l’independentisme arriba al 44%. L’independentisme té diverses sumes per formar govern. Per què es tracta de tenir un Govern independentista, oi? O no?

Comencen les fal·làcies i els aiaiai. Salvador Illa ha guanyat però té impossible formar Govern o ser investit. Pere Aragonès és qui té la responsabilitat d’obrir el ball. Ara tindrem negociacions, equips i prelatures fent reunions, declaracions i promeses, fins que en uns dies arribem als vetos creuats, als no pot ser i als “és que l’altre no cedeix” i allò de “ens veiem obligats a fer tal”. Putxinel·lis de nou. 

Sospito, i això que faré ara és fatal, que passarà el que ja vaig escriureQue el triangle doble, triple i màgic, el tripartit per fases i capítols, acabarà sortint vencedor. Cadascun dels vèrtexs liderant la seva institució. Una triangulació que permet a Pedro Sánchez viure tranquil i a la llarga afeblir l’independentisme, que ajuda a ERC a dissoldre Junts, i que dona oxigen a una Ada Colau que fa temps que diu que marxa mentre es posa formigó a la cadira de l’ajuntament. Tothom guanya al planeta progre. Poc desgast, més enllà de Twitter i d’alguns articles a la premsa digital.

Amb tot, una victòria independentista sí. Ara bé, lluny de l’esperit de l’1 d’octubre de 2017. Realment, passar pàgina. No hi haurà república amb un 50% dels vots com alguns van prometre i remoure. Els catalans hem posat el país en un nou atzucac, enganxant la política cap a l’esquerra, amb un biaix radical i ultra, i amb posicions que ens porten a una dolça becaina. A banda, onze diputats ultres de dreta, racistes, masclistes i absurds, als que caldrà tractar amb total intolerància. Els catalans hem aconseguit guanyar i perdre a la vegada. Toca seguir treballant, seguir explicant-se i adonar-se de que la solució està anant cap el centre i no tibant des dels extrems.

Article publicat a Nació Digital