Quan Iceta volia un unicorni

Els catalans som de la pitjor raça que hi ha a la terra. Parlem el que parlem i votem el que votem. De l’alegria de la commemoració de la gran derrota a l’Onze de Setembre a la malenconia de la victòria democràtica de l’1 d’octubre. Qui ens entengui que ens compri. El 2017 desenes o centenars de milers ens manifestàvem a tort i a dret demanant que es pogués complir el que volíem: votar i que se sabés què volem i poder-ho aconseguir. Enguany 300 paios encaputxats i amb la cara tapada demanen la dimissió del govern a un pam de la seva cara i amb un bat de beisbol a l’esquena per si de cas. Coi de Catalunya.

És que s’ha enganyat la gent. És que si surts del carril te la fots, dirien els socialistes catalans. Miquel Iceta és un gran. Un mestre de la retòrica. De debò, sense sarcasme. És un autèntic crac. Iceta sempre al meu equip. S’expressa perfectament i comunica com pocs catalans a l’actualitat. El Ronaldinho de la roda de premsa, ras i curt.

Però tot era diferent el novembre de 2012, just abans de les eleccions catalanes en què Artur Mas va passar de 62 a 50 diputats. Fixa’t, en Pere Navarro era el primer secretari dels socialistes catalans. El Partit dels Socialistes (PSC) portava escrit al seu programa electoral la reclamació del “dret a decidir a través d’un referèndum acordat en el marc de la legalitat”, una proposta impensable per al socialisme català abans de la massiva manifestació de la Diada d’aquell any. I impensable avui, sis any després. Curiositats federalistes.

Eren altres èpoques. El president Montilla ja advertia del perill de la desafecció de Catalunya amb Espanya. I era aquell moment en què el Regne Unit proposava per 2014 un acord entre els governs de Londres i Edimburg per fer una consulta. Llavors, nens i nenes, aquest escenari britànic afavorit per un primer ministre conservador semblava inviable a Espanya, però no tan impossible com ara.

El mateix programa del PSC –que ara costa de trobar, quines coses– deia que el canvi de relacions entre l’Estat i la Generalitat hauria de ser acordat entre les institucions de tots dos, espanyoles i catalanes, a través d’un referèndum en el qual es plantegi “una pregunta clara a la qual s’hagi de respondre de forma inequívoca, acceptant o rebutjant el projecte” sotmès a consulta.

Aquella proposta de referèndum s’inscrivia, evidentment, en el marc d’una profunda reforma de la Constitució –ara apareixen els unicorns i sona una arpa celestial, sí– per aconseguir una Espanya federal i buscar un nou encaix de Catalunya i de les altres “nacions federades”, en al·lusió al País Basc i Galícia. El PSC es comprometia a “promoure les reformes necessàries” perquè pugui celebrar-se el referèndum pactat, ja que la Constitució vigent reserva al govern la facultat de convocar-lo. Pobre Pere Navarro i el seu follet federalista.

Article publicat a El 9 Magazín

Anuncis

Si no escalfem motors…

Als polítics (i als ciutadans també, que tots tenim un Francis Underwood a dintre) ens encanten les eleccions. I sembla que si no hi ha paperetes i programes i eslògans doncs no estem tranquils. Bé, el nou dia D és el 26 de maig de 2019. Nova festa de la democràcia. Eleccions municipals i europees. Més d’una urna a la mesa electoral. I imagino que sense polis atonyinant ciutadans, però a Espanya tot és posar-s’hi.

Si tot va bé és la propera cita que tenim, perquè a la Generalitat li convé estabilitat si es vol dotar l’independentisme de més múscul institucional i, per tant, real. I el que més m’agrada de tot plegat és que ningú sap res de com anirà. Els comicis locals són molt particulars i en cada vila hi ha la seva pròpia literatura, el mateix Joc de Trons que fa que més que mai prevalgui la predicció de proximitat.

Hi ha qui compta amb la previsió que es repeteixin els resultats del 21-D. Agosarat. Desembre de 2017, sembla lluny. Ens acabaven de pegar i empresonaven i perseguien els nostres representants. Anem a velocitat supersònica. És veritat que ara estem en una hora vall de la revolució democràtica i pausada de Catalunya, però el que importa, com gairebé sempre, és com acaba la cosa. Tot va bé si acaba bé, diu la dita. Quanta raó. Sí que hi ha punts ben ancorats malgrat les marees i els màsters:

1. El sobiranisme és la principal idea-força de la política catalana malgrat els petits detalls que podrien acabar amb la paciència de qualsevol. PDECat i ERC han de refer els ponts per baix i entendre que la situació dels presos pot ser benzina política només els dies senars, no sempre.

2. La màquina del temps que ha portat Espanya a èpoques grises en qüestions de drets civils i polítics, amb presos polítics i afilats, fa que ja no valgui un mínim gest provinent de Madrid, estem en una altra temporada. En això la CUP hauran de ser exigents com sempre i realistes com mai.

3. L’unionisme seriós considera que cal trepitjar la pilota i jugar ras. Els exabruptes de Ciutadans en competició amb el PP neoaznarista de Pablo Casado arribaran a un límit, i veurem de nou les terceres vies per tot arreu. Els socialistes tenen i tindran una gran oportunitat d’esponjar des del catalanisme no sobiranista (difícil) fins als unionistes que no volen escarafalls ni banderes amb pollastres (fàcil).

4. Ada Colau és Ada Colau i té molt d’interès en Ada Colau i tot el que representa Ada Colau i el futur del projecte d’Ada Colau, tenint en compte què o qui podria seguir amb el llegat d’Ada Colau.

Deia Konrad Adenauer, canciller de ferro i moltes altres coses, que “en política l’important no és tenir raó sinó que te la donin”. Però ara mateix cal tenir alguna raó de fons, conviccions se’n deia abans.

La política catalana, i penso sobretot en l’exemple de Barcelona, sembla un d’aquells nois que fa malabarismes als semàfors tot esperant un propina. Que si l’alcaldessa, que si l’exprimer ministre francès rebutjat per dos partits francesos, que si les primàries independentistes, que si l’Alberto Fernández ataca de nou, que si algú sap on és el PSC de Sarrià que tot ho sabia,…

Després d’un estiu protagonitzat per manters, rates i delinqüents de novel·la de sèrie B, la ciutat sembla sense oxigen. I molt lluny d’allò que ara se’n diu tenir relat. També és veritat que si no pots millorar el silenci, millor no dir res.

Totes les viles de Catalunya, però, tenen deures: mirar-se al mirall. Sí nois, fa mandra. Ser exigent i ser just: tenim un municipi que respira? Tenim un municipi que pugui ajudar al país a ser el que vulgui ser? Els americans sempre diuen que tota la política és local, com el periodisme afegeixo jo. A Catalunya qui ha entès això sempre ha sortit guanyant, i així seguirà sent. Això sí, guanyarà qui sàpiga identificar què hi veu al mirall.

Article publicat a Nació Digital

 

TV3 no representa els catalans

Si pica és que cura. I sembla que a l’espanyolisme recalcitrant se li estan cauteritzant les ferides de no tenir discurs i de veure com la raó sempre els passa per esquerra i dreta. Enmig de màsters i llicenciatures fictícies, d’invencions d’ERO milionaris i de l’embat franquista d’algun jutge instructor, el més important que passa a Espanya és la deriva de TV3.

Hi ha qui diu que la Catalunya autonòmica se sustenta en la immersió lingüística, els Mossos d’Esquadra i Televisió de Catalunya (i Catalunya Ràdio també, esclar). I tot plegat avui està sota l’espasa de Dàmocles del 155. A la CCMA se li aplica la tàctica de tortura de l’ofegament econòmic, que fa temps que s’havia generalitzat als pressupostos catalans. Però és que a més, quines idees, TV3 va entrevistar el president Carles Puigdemont a Berlín. El tripartit del 155 es va posar ferm. Però va haver de ser el més llest de la classe, Albert Rivera, qui aixequés el dit i lamentés com es llencen diners públics i com és possible que es parli i es doni veu a un fugitiu.

Això entra dintre del guió habitual i bé, poca sorpresa. Segurament PP i socialistes hi estan d’acord i podrien haver donat més o menys suport a l’embornada del ‘naranjito’. Però Rivera, que és molt torero, es planta a ‘porta gayola’ i avisa (ells no amenacen) que si TV3 continua fent les seves cosetes demanarà que s’apliqui el 155 i que la tele la controli el ‘Senado’.

Rivera, que literalment s’apunta a un bombardeig, ha trobat en Puigdemont i TV3 una bona cortina de fum per tapar (aquesta setmana) el ‘pollastre’ que té a Madrid, on no es vol carregar la farsant presidenta Cifuentes. I ben salpebrat, perquè té diversos membres del seu partit que també són d’inventiva i diuen tenir títols que ni hi són ni se’ls hi espera.

Però la part més fascinant de l’argument espanyolista és que TV3 no representa als catalans. M’encanta. Si jo em considerés espanyol, què hauria de fer amb Televisió Espanyola? Per cert, RTVE manté el seu pressupost per 2018, que va augmentar substancialment fa tres exercicis. TV3 va superar el 30 per cent d’audiència amb l’entrevista a Puigdemont, segueix sent líder i tots els indicadors demostren que és una televisió de qualitat (sobretot a nivell informatiu) i que, agradi o no agradi, la fan els seus treballadors i directius amb vocació de servei públic. Si vol una tele que li agradi vagi-se’n a El Corte Inglés i compri-se’n una, senyor Rivera.

Article publicat a Mèdia.cat

El taronja no suma

A Catalunya, Cs (37 diputats), JxCAT (34), ERC (32), PSC (17), CCP (8), CUP (4) i PP (3). Al Vallès Oriental, Cs (26% dels vots), ERC (22%), JxCAT (21%), PSC (14%), CCP (7%), CUP (4%) i PP (3%). Les eleccions han quedat com han quedat. A l’àrea de Barcelona, el combat entre unionistes i sobiranistes ha estat porta per porta. L’única divisió social que hi ha, per molt que diguin, és la de les xifres de les urnes. I una participació alta, en una societat avan- çada, és un símptoma d’implicació. En un país on les xifres d’afiliació a partits i sindicats és molt menor que a l’Europa seriosa sorprèn la implicació de l’anomenada societat civil.

Als mitjans de comunicació sovint es categoritza la societat civil com a “persones i entitats independentistes”. Però això no és pas així. I sí que tenen visibilitat, esclar. Però se les ignora deliberadament. És com l’actitud del Barça respecte de l’Espanyol, que ningú se m’enfadi, ho dic amb tot el respecte. I això no m’acaba de fer el pes. I em refereixo a la Política. Als muni-cipis, aquesta frontera és molt menor i els regidors sobiranistes visiten entitats –diguem-ne– unionistes encara que siguin culturals, esportives o de lleure. I a l’inrevés no ho conec tant. Serà perquè no passa?

Abans es parlava del “cinturó vermell”. Una entelèquia desarmada. Ara es parla de “marea naranja”. Socialistes i comunistes durant anys van bastir complicitats sòlides en la societat civil de cada poble. No veig el mateix amb Cs. És tot com de pladur. Crec que el taronja no suma. M’adono que és una part de la població, de la meva societat, amb la qual m’és difícil relacionar-me. Aquesta mateixa gent, abans del taronja, havien estat blaus, vermells o violetes i sempre hi havia un camí, una manera d’acabar posant-se d’acord. Ara no ho veig.

Tan de bo m’equivoqui perquè l’hora és greu. I jo no vull –perquè no n’hi ha cap necessitat– reconciliar-me amb ningú. No estic enfadat amb ningú. No he deixat de parlar amb ningú. Perquè són els que parlen de divisió i tensió els que l’han volgut crear. Amb uns arguments colonialistes mai vistos a Catalunya, excepte ara que el PP es descompon anant rere Rivera i Arrimadas. Em preocupa que, més enllà de les altes esferes el color taronja sigui impermeable, que sigui difícil de barrejar, que no lligui amb la resta del ventall cromàtic. Perquè els guetos s’autoimposen i jo no en vull cap al meu país, i menys d’aquells que pensen el contrari que jo. Els vull a prop.

Publicat a EL 9 NOU VOR 171222

Reconciliació? Vota normal

Campanya electoral de la vergonya. Aroma de 155, piolins i trasllats a Sixena. Entenent la normalitat com allò que fem cada dia, no com quelcom natural o adient. Enmig de tot plegat apareix Pablo Iglesias el complidor amb una proposta: “Un govern de reconciliació on hi hagi gent que pensi diferent, alguns independentistes i altres no, que puguin aconseguir una sortida diferent”. Reconciliació. No ha passat res. Ni presó ni exili ni hòsties. El primer secretari del PSC, Miquel Iceta, sempre assegurant que ell és molt de pactar, també ha ofert un govern que tingui per objectiu “la reconciliació” entre Catalunya i Espanya.

Reconcilació? Hi ha hagut una guerra? Sembla que alguns sí que tenen aquesta consciència. Sí que pot semblar que alguns han tirat de manual militar. De guerra psicològica que en diuen alguns. Qui s’ha de reconciliar? Primer vam estar uns dies exigint autocrítica i després es reclamava que demanéssim perdó. I qui ho demana? Doncs la metròpoli. Els homes i dones del cap dret, els del 155. La barra és còsmica. El cinisme és brutal. Els arguments són pobres, nefastos, però efectius. Tornar a la normalitat. Que tots ens portem bé. Feu-vos un petonet i seguiu jugant. Molta gent d’aquest país, de bona fe, compra aquesta mortadel·la.

El vot és secret però sobretot és sobirà. Senyores i senyors, facin el que creguin. Sembla ser que el dijous 21 farem cua per votar, que hi serem molts i que tothom vol votar Ciutadans o el PSC. Al PP ja ni els diaris espanyols el veuen amb opcions.

L’expressió “tripartit del 155” ha fet fortuna. Però jo ho veig més com un trident. Més de Posidó, el déu del mar, de la marea i del naufragi. Només recordo unes onades. Iceta, hàbil i elegant, ha disparat al president Puigdemont subratllant que “quan un president crida a encarar-se a alcaldes obre la porta a violència verbal” i “qui sap si de l’altra”. A més, el candidat socialista ha promès un pla de xoc social de 3.000 milions per lluitar contra les desigualtats. Lloable, serà amb l’agència tributària i la hisenda pròpia que pregona i que el 155 (programa Espriu) s’ha endut per davant.

Una altra onada. El candidat de la franquícia del PP a Catalunya, senyor Xavier García Albiol insta Iceta a decidir-se: “O estàs amb Déu o estàs amb el diable”. Per si no esteu acostumats a la retòrica clàssica la traducció és: Iceta has de dir si estàs amb els partits independentistes o amb els espanyolistes. En tot cas, crec que el PSC no està per gaire pactes amb ERC, i menys amb el PDECat-Junts per Catalunya.

Onada final. La de la barra prèmium. La cap de l’oposició al Parlament, senyora Inés Arrimadas, que a un grup d’empresaris els hi va dir: “Les empreses voldran tornar si Cs guanya les eleccions”. I el messiànic és Puigdemont! Francament, no crec que com a societat tinguem necessitat de reconciliar-nos. És vergonyant l’anunci electoral del PP on assegura (un any més) que les famílies estan trencades i no es parlen per Nadal per l’independentisme. Tot plegat són petits exemples. Però no oblidem els Jordis i els membres del govern encara en presó preventiva. No és normal. I no ens hem de reconciliar ni amb el tripartit del 155 ni amb els comuns que es posen de perfil. Al carrer, a casa, tot va bé. M’abraçaré amb qui calgui. Seguim. I el dia 21 a votar normal, sense escarafalls ni pensant coses rares. Cal tornar a la normalitat per poder fer efectiu el somni.

Publicat a Nació Digital

El diàleg el poso jo

Soraya Sáenz de Santa María s’assembla a Peppa Pig, però en realitat és el general Douglas MacArthur. En l’edat de la “post-veritat” ara resulta que de cop el govern del Reino de España ha decidit regalar-nos diàleg. Ah, gràcies. Novembre de 2016, no cal posar-nos en context, però bé: la majoria dels catalans volem una república catalana per organitzar millor i més justament la nostra societat. Diuen, diuen, diuen a Madrid que ara amb una millora de finançament i escriure en algun lloc que Catalunya és una “nació cultural” s’ha acabat el bròquil.

A Madrid es miren massa el melic i s’han quedat amb Felipe i Aznar. Perquè el Partit Demòcrata no vol tornar a ser la vella CiU, com voldrien allà i alguns d’aquí. No han entès res. Al Partit Demòcrata els cants de sirena ja no arriben ni arribaran, no els volen sentir, i menys aquests tan passats de moda, tant del PSC del tripartit. I a ERC tres quarts del mateix, òbviament. I Junts Pel Sí encara avui representa la majoria d’aquest país. No és la CUP. No ho oblidem.

Així doncs, Soraya, el diàleg no es compra, el diàleg es fa, i com el sexe de certa qualitat és cosa de dos. Anant fent proclames no s’arriba enlloc. Hem llegit en diaris de Barcelona que la vicepresidenta espanyola més poderosa de la Història ja va parlant amb el vicepresident Junqueras -perquè el president Puigdemont és un cafre, es veu- i que amb l’aterratge d’Enric Millo com a virrei el diàleg ja està al caure. Soraya posa el diàleg. Ei, cap problema, la casa és gran i hi ha camí per córrer. Llàstima, no podrem jugar al basar com si fóssim el PNB: aquí ja fa temps que hem fet les maletes i només ens interessa l’hora a la que surt el tren.

A MacCarthur se li atribueix la dita: “A la guerra no hi ha substitut per la victòria”. I en això Sáenz de Santamaría és igual. Ella només pot guanyar. Aquest mandat, després de l’any vergonyant de la política espanyola, serà el de ‘solucionar’ la qüestió catalana. Que tot quedi com està. Després de Pepe Gotera de ministre de l’Interior, ara la responsable del CNI ens posarà en solfa. Vol passar per sobre nostre, i vol que aplaudim. El Partido Popular ha decidit fer el mateix que ha fet fins ara, laminar-nos, però amb un somriure. Una versió amb corbata casposa del socialisme plural que tan bé encarnen Ibarra, Leguina, Chacón, Bono, Batet o Díaz.

El diàleg va molt bé, cregui’m. Ahir mateix, el portaveu del grup del PP al Congrés, Rafael Hernando (un home molt dialogant conegut per les seves injúries i intents d’agressió), va titllar de “molt desafortunada” la decisió de reservar en el pressupost de la Generalitat una partida de 5,8 milions d’euros per a l’organització d’un referèndum al setembre del 2017. Té raó el serrell franquista d’Hernando: així no es pot dialogar. Què vol dir això de tenir idees pròpies? Catalunya vol crear un impost de begudes amb sucre, doncs Montoro crea abans la taxa per evitar-ho. Molt dialogat tot.

Espanya, ja s’ha passat l’arròs, i per si de cas poseu alguna cosa millor que l’arxiduquessa d’Olivares i advocada de l’Estat. Diàleg sí, però per anar posant data per estrenar la nostra república.

Article publicat a Nació Digital

Complexos (errors) convergents

El primer partit de Catalunya és el Partit Demòcrata. I punt. Aquest és l’eslògan que els responsables del nou partit nacionalista centrat i centrista hauria de tenir cara endins. Convergència està congelada, però no pas el seu llegat, ni tampoc la seva manera de fer país. De cara enfora el PD es pot posar el vestit que toqui, coses del màrqueting. Ara hi ha un concurs de dibuix pel logo i per la imatge del Partit Demòcrata. Fantàstic! Vinga a enviar dibuixos. Però sempre que quedi clar a dins quin és el paper d’aquest partit. Necessitem partits forts a Catalunya. Els complexos que té el que anomenem antiga Convergència en relació al món d’Esquerra Republicana o de l’Assemblea Nacional (perdoneu la redundància) són infantils, lesius pel país i incomprensibles.

Cada vegada que Gabriel Rufián llegeix un tuit al Congreso (ara en diuen fer un discurs), molts i molts associats del Partit Demòcrata s’envien urgents whattsapps entre ells: “Què bo en Rufián, sí que parla clar” o bé “En Rufián comunica molt bé”. Ai las. No li trec mèrit ni raó a Rufián. Però els convergents perden el món de vista, el seu món. Un partit, com diu el nom, representa a una part. Convergència, i ara el PD, sempre ha tingut voluntat majoritària, de majoria i no del tot, i això es fa des del discurs propi. Ni Pujol, ni Mas, ni ara Puigdemont (espero) van copiar a ningú: van fer la seva. El complex d’inferioritat mediàtic que tenen els convergents (o demòcrates, que no se m’enfadin Toni Castellà ni Hillary Clinton) és absurd. I és fruit d’un error; creure que fer política de comunicació i fer comunicació amb la política són la mateixa cosa.

Molts han oblidat que el Partit Demòcrata lidera el Govern del país. Un Govern de la Generalitat compromès amb la independència de Catalunya fins a les últimes conseqüències. Sí, Junts pel Sí és la casa mare, però ho lidera qui ho lidera (tot els que els complexes li permeten). Però militants i simpatitzants del PD només fan que mirar de reüll què fa ERC. Fins i tot envegen el coratge del PSC de Miquel Iceta enfront del PSOE de la gestora! Inversemblant que una opció que ha englobat carlins, liberals i socialdemòcrates ara es preocupi de què s’ha de brodar al pit de la camisa. El nom no fa la cosa. Fets i no paraules, com digué el president Montilla.

Als manuals d’emergència política sempre apareix com a primera excusa per un fracàs la política de comunicació. Abans en deien matar al missatger. Durant anys he hagut de sentir que el pujolisme, David Madí o Quico Homs (per posar noms a la perfídia convergent) marcaven les agendes mediàtiques. Molt inexacte. Les agendes mediàtiques tot sovint estan en venda, o com a mínim per llogar. El poder té moltes maneres d’influir, però mai res és millor que els que vols influir ja siguin de la teva corda.

Això és vella política i vell periodisme. Però encara queden restes. Els diaris digitals, Twitter, l’obertura de formats a ràdio i televisió són el que fa que la informació avui sigui més lliure, i per tant més creïble. Ara bé, tothom és de son pare i de sa mare. I això al Partit Demòcrata, que és el primer partit del país, s’hauria d’entendre. L’error del Partit Demòcrata és tenir complexos. I normalment això passa per mirar-se massa al mirall i per no veure ni entendre el que passa a la vida real.

Article publicat a Nació Digital