De diàleg en diàleg fins que res tingui sentit

Semblava bona idea reunir quatre polítics catalans a la Biblioteca Francesca Bonnemaison per tractar la relació entre diàleg i reforma en política, elements que semblen més gastats que dir “bon dia” quan entres en una botiga. Amb l’acord del català a l’escola de frontispici, Marta Vilalta (ERC), Josep Rius (Junts), Alícia Romero (PSC) i Jéssica Albiach (En Comú) han mantingut un diàleg respectuós –quasi carinyós– i no massa pesat, per fer palès que s’han difuminat les trinxeres del procés sobiranista. Amb el president Montilla de cos present a l’auditori semblava important mantenir el bon humor després d’haver signat un acord sobre la llengua entre quatre, haver-lo desfet al cap de poques hores i haver-lo refet dedicant dos mesos a buscar sinònims (vehicular/curricular). Potser, però, no s’han difuminat tant les trinxeres si tenim en compte que l’acord es va acabar presentant sense foto i amb cada part explicant que el pacte era tal o qual. És molt difícil ser català…

L’associació Portes Obertes del Catalanisme, que va néixer la tardor del 2016 perquè el moment era el que era, havia convocat l’acte per tractar el tema del mentrestant amb el suggerent títol I ara què? Diàleg sí, reformes també, com si entre dialogar i reformar hi hagués un abisme difícil de superar. Els quatre ponents han defensat amb solvència les previsibles línies dels seus respectius partits: la taula de diàleg d’ERC (encara que sempre estigui buida), la confrontació total de Junts (sense sortir del Govern), el diàleg i les reformes del PSC (amb el 35% d’execució de les inversions) i el compte que el PP és pitjor que els comuns.

Un debat fraternal

La portaveu Albiach, que té “molt de carinyo” per Rius, ha exposat que la recepta per un món millor passa per “la federalització i democratització de l’Estat i té com a eina la taula del diàleg”. Però, malgrat tot, la recepta no acaba de tenir els ingredients adequats perquè “hi ha tres elefants a l’habitació: el cas Pegasus, els greuges històrics en inversions i la judicialització de la política”. Vaja, ara que ja gairebé ho teníem. Del seu discurs en podríem arribar a pensar que Podem no és al govern espanyol i que tot és culpa del PP. Però no tot està perdut perquè Alícia Romero ha dibuixat tot seguit una Espanya “on hi ha molts federalistes i reformistes, com Ximo Puig i Francina Armengol”, obviant que prediquen en el desert progressista.

Per si les estructures de l’Estat no són suficients, encara queden les persones. “L’acord pel català semblava impossible i ho va ser per la voluntat de les persones que estàvem negociant”, ha ressaltat Vilalta. El diàleg és com l’amor, ho pot tot. O gairebé tot, perquè segons la mateixa portaveu d’Esquerra “no sabem si Espanya es vol reformar”. El típic cas d’amor no correspost. Com el que de vegades sembla que hi hagi entre ERC i Junts, que segueix blasfemant de la taula de diàleg, tot i que el diputat Rius s’hagi apuntat la paternitat “de la taula genuïna de diàleg”. El dirigent de Junts i home de Puigdemont ha recordat que “abans de l’1 d’octubre es va demanar diàleg fins a 18 vegades perquè volíem consultar el poble de Catalunya”.

“Perdoneu, que us estimo molt, però demostrem ara que podem fer les coses abans de ser independents, no siguem infantils”, ha acabat dient Romero als seus companys de diàleg. S’ha evidenciat que tots quatre sortien d’un acord molt recent. Tot plegat ha estat molt fraternal, i potser alguna cosa més, però com en una aplicació de cites: molta aparença i poca concreció.

Article publicat al diari Ara

Aquest any toca tenir alcaldessa

Beneïts siguin els anys electorals. Més promeses que en les primeres cites. Més esperances que quan comences una feina nova. I tots sabem que qui dia passa, any empeny, i que bàsicament votarem a qui ens caigui més simpàtic o qui representi més o menys unes idees de les que un dia ens vam enamorar. Amor i odi, som això. Perquè per poder prometre també has d’estar preparat, has de guanyar credibilitat diguem-ne. Ens arreglem per les cites, ens motivem per les feines i ens convencem per votar. L’Ajuntament de Barcelona, preocupat per aquest estiu on tot tornarà a esclatar, està reforçant la presència policial. Bé. I per començar enfortirà la unitat antiavalots de la Guàrdia Urbana. D’això, però no l’havien desmuntat? Sí, el govern d’Ada Colau va desfer l’anomenada Unitat de Suport Policial (USP) dos mesos abans de les eleccions de 2019. Va complir una promesa feta. Però no. No et pots refiar dels amics ni dels amants. Perquè la USP va perdre el nom però els antiavalots -ara uns 179 agents en actiu- van passar a anomenar-se Unitat de Reforç d’Emergències i Proximitat (UREP). El nom sona molt millor, suposo.

Amb tot plegat aquest estiu hi haurà noves places i nous vehicles a la UREP aquest estiu. Bona notícia, la seguretat és una de les principals polítiques públiques de benestar. Que el cos de la Guàrdia Urbana compti amb una unitat així és positiu. Però a la banda dels comuns del govern municipal això és combregar amb rodes de molí. Costa d’empassar i per això no en parlen. Però quan governes, quan tens responsabilitats la broma s’acaba. I està bé. El realisme que impregna la gestió del dia a dia ha anat fent forat en el colauisme, malgrat els estirabots d’alguns dels seus regidors. I no ho volen dir, i sí que cal dir-ho: no només hi ha antiavalots amb Colau, n’hi haurà més. Benvingut l’any electoral que provoca que els alcaldes facin coses, ni que sigui projectes de superilles amb poc consens o bé encarar-se amb la indústria turística de la ciutat.

Les alcaldies no es guanyen, es perden.Aquesta màxima de la política municipal que va ser aplicada salvatgement sobre Jordi Hereu i Xavier Trias, per dir algun nom, és ben present en el llibret de Colau. L’alcaldessa va detectar problemes i els hi està dedicant la seva preuada atenció. El desinterès per la seguretat pot tenir cert origen en el dogmatisme ideològic, però i la qüestió de la neteja? La capital catalana està bruta i ha estat molt bruta, fins i tot en època pandèmica, però això s’ha acabat. Si una enquesta veu un problema, l’alcaldessa t’ho arregla. Barcelona comptarà amb Els Hombres de Harrelson de la neteja. L’Ajuntament ha anunciat fa pocs dies que destinarà 40 milions d’euros a la neteja i el manteniment de l’espai públic fins al final del mandat, el pròxim any, vaja (el pressupost per 2022 en aquest apartat és de 470 milions). Anem al detall de què farà aquest Equipo A de les escombres: Seran més de 3.100 actuacions de millora als carrers, parcs i places de la ciutat que s’emmarquen en el pla anomenat Cuidem Barcelona. Es veu que fins ara, ni els set anys anteriors, no era una cosa que preocupés. El famós pla també compta amb la creació d’una brigada de manteniment que se suma a les 10 ja existents, una per districte. Servirà per reforçar-ne el servei i serà més flexible i d’intervenció ràpida, en menys de 24 hores. A favor de la neteja. Sobretot en el país del “ni un paper a terra”.

L’alcaldessa Colau, que és una de les polítiques més hàbils d’aquest país sense cap mena de dubte, va indicar en una entrevista recent que les properes eleccions no van de “Colau sí o no”, que cal parlar de projectes. Se m’escapa el riure. Tots som fruit de les nostres contradiccions. Però amb l’alcaldessa de Barcelona la fruita ja és molt madura, tantíssim que es presenta per tercer cop. Òbviament, seran unes eleccions de Colau sí o no, sobretot perquè les tres forces majoritàries -comuns, PSC i ERC- tenen molt complicat explicar projectes diferents quan porten tres anys ballant la sardana. Tot el que faci l’alcaldessa Colau és criticable i lloable, és qüestió de política pública i s’ha de valorar. Però ara també tenim, de nou, la candidata Colau. Ella ha estat qui ha encès la precampanya per les eleccions de maig de 2023, i tothom hi va darrere. En política la gestió dels temps és molt important, i potser ella sap coses que no sabem la resta de mortals, però aquests propers dotze mesos seran molt llargs. De moment, que segueixi fent promeses i creant millores per la ciutat, això és bo per tothom, hauria d’estar sempre en any electoral. Més neteja i més seguretat, gràcies, candidata Colau.

Article publicat a Nació Digital

Omeprazol per l’esquerra de debò

Inflació econòmica i depressió política. La desconfiança rega el debat públic, a Catalunya, a Espanya i al món sencer. A França fa poc vam veure com la ultradreta es quedava a les portes de l’Elisi, i no desapareix, s’ha instal·lat en la política europea. L’amor se’n va, però ella es queda, que deia el mestre. Però la qüestió de fons no és la desafecció tan sols sinó la falta de relat, o de romanços, o com a mínim de cap història que tingui una mínima credibilitat. Ara ens escandalitzem amb Pegasus, el Catalangate i l’Estat-Estat vigilant el govern espanyol per si de cas. Demanem explicacions i reclamem “responsabilitats polítiques” quan una dimissió no arregla res. El Congrés està encès per flames d’indignació, més o menys dissimulada, i veu com té pinso per setmanes. Els partits catalans demanen que no es confiï en aquesta cortina de fum, que no és tal, i que s’investiguin les clavegueres de l’Estat. I els més purs, sempre les esquerres, fan giragonses, però donen encara aire al govern espanyol, que és del PSOE, per molt que Podem hi tingui ministres.

El grup parlamentari d’Esquerra Republicana va votar en contra del decret de mesures extraordinàries per la guerra a Ucraïna. Una rebequeria. Perquè el que es votava era tan sols oferir una mica d’aire a allò que queda de classe mitjana d’aquest país i va tirar endavant amb els vots de Batasuna. I Podem? Doncs bé, formen part del govern Sánchez. Ara bé, com que sabem que s’ha espiat al president i alguns ministres (tot això anirà sortint i arribarà a nivells insospitats) sembla que els comuns poden estar tranquils. No passa res nois, que ens estan espiant a tots. Doncs no, sí que passa, i molt. Espanya o bé té un govern que no controla l’Estat ni els seus aparells de seguretat, o bé sí que els manega i els han enganxat amb la carn d’olla a mig fer. Espanya no funciona. En essència, qualsevol partit democràtic ha d’estar escandalitzat per tot plegat: vulneració de drets fonamentals, persecució política, descontrol de policia i exèrcit. A la pràctica ningú ho hauria d’estar perquè ja som grandets i sabem el pa que s’hi dona. Però el PSOE haurà de serrar les dents perquè si prova d’anar massa ràpid tancarà en fals aquest escàndol que és d’aquells que es pot endur a qualsevol per davant, per molt que en pugui ser una víctima, més o menys.

Però Esquerra i Podem s’ho poden empassar això? D’aquella manera. Perquè el vot en contra d’ERC al decret de fa uns dies és poca cosa quan mantens la taula de diàleg, que ja la podrien anar desmuntant. I Podem què farà quan surtin noms del seu àmbit? Quan el fang taca als independentistes resulta que no són tan exquisits amb la democràtica i els drets civils fonamentals. Quina casualitat, oi? Cap ni una perquè l’esquerra de debò no només s’ho empassa sinó que ho digereix, de manera lenta, rumiant. I ja pot anar encarregant Omeprazol -marca comercial d’un protector d’estómac- i tones de sal de fruites. Perquè això serà llarg. I seguiran engolint tots plegats. El PSOE és el veritable partit d’Estat, el PP té molts integrants de l’Estat dintre de la seva organització, però els socialistes són l’autèntic partit natural d’Espanya. Qui més pot fer i qui més farà pel projecte espanyol. A banda, a nivell tàctic: a Catalunya és necessari per crear majories (siguin a favor o en contra) i a Espanya, si Feijóo no es torna molt torero, és l’única opció per frenar Vox.

Margarita Robles ha de comparèixer ara pròximament en la comissió de Defensa del Congrés. Poques novetats podrà aportar, tot esperant que també digui la seva hores després la directora del Centre Nacional d’Intel·ligencia (CNI). Robles, servidora de l’Estat de totes totes i un cervell privilegiat, només farà que justificar que hi ha espionatge bo i espionatge dolent. El bo és el que es fa per espiar independentistes que volen trencar Espanya i amb mandat judicial -a Espanya, el país de la separació de poders prèmium-, i el dolent és el que t’espia a tu. Com s’atreveixen. És com si espiessin a James Bond i el mític agent de sa majestat sortís en públic queixant-se que no l’estimen. Doncs seguirem engolint i patint per no fer més el ridícul.

Article publicat a Nació Digital

I si la immersió (també) era mentida?

Fa temps que sospito que la República ens ha fet perdre la nació, o gairebé. La república catalana no l’hem vist i la consciència nacional està vidriosa, més víctima de la hipermetropia que de la miopia, comencem a no veure-hi de prop. Malgrat que la velocitat de la política catalana és supersònica a l’hora de trobar i sobrepassar conflictes creats per ella mateixa cal parar atenció en l’acord interruptus sobre política lingüística de fa uns dies.

No fa ni dues setmanes ensopegàvem amb un acord entre ERC, Junts, PSC i comuns per pactar un nou marc normatiu que “blindés el català a l’escola”. El motiu d’aquesta germanor era la sentència del TSJC per la que s’obliga al fet que un 25% de les classes es facin en castellà. En el seu moment el conseller Cambray va subratllar que la Generalitat no podia fer res per contravenir aquest mandat. En temps de descompte es va registrar una iniciativa per modificar la llei de política lingüística –que va néixer amb gran consens– amb l’objectiu de fer compatibles la llengua catalana i castellana sense percentatges. I després d’una polèmica de Twitter provocada per qui no veia clar aquesta mesura Junts se’n va desdir. Olé.

El problema no és la manca de densitat dels acords a Catalunya, ni tan sols que un grup parlamentari s’ho repensi hores després de sumar-s’hi, o que si un altre fa trampa. El que corprèn és que amb tot estem veient que de nou a Catalunya el rei va nu. I en aquest cas la immersió lingüística -que sempre diem que és un model d’èxit avalat pel Consell d’Europa- està en crisi. Perquè ara, dècades després, i també gràcies a una tensió dramàtica amb el col·lectiu de mestres i professors, ens adonem que la panacea de la immersió no és tal, que en el fons tant de bo es pogués aplicar la sentència del TSJC i que les classes fossin un 75% en català. Ja que aquest sil·logisme seria fàcil de fer. Per què el president Aragonès -i totes les forces catalanistes- no han sortit a la càrrega amb aquest argument? Reclamant que tres quartes parts de les hores lectives siguin en català per llei? Doncs perquè la immersió és un unicorn intocable. I som el país dels símbols que sovint en comptes d’inspirar-nos són tan sols una nosa pesadíssima.

Un recent estudi del Síndic de Greuges sobre els usos lingüístics a les escoles de tot el país subratlla que si s’apliqués la sentència del TSJC “s’agreujarien les disfuncions” del sistema educatiu i el castellà tindria en realitat una presència a l’aula del 35%, perquè ara ja hi ha un fort component bilingüe a les classes que els tribunals no estan tenint en compte i caldria afegir-hi, a més, una matèria més íntegrament en castellà. I la immersió? Doncs l’unicorn va nu. Ens hem volgut creure que tenim un país que no existeix. Un món en què tothom declama Víctor Català o Gabriel Ferrater al pati en comptes de recitar cançons de reggaeton i brometes del Rubius. I el més greu és el que hem trigat a despertar del son dels justos. Molts han preferit creure que a les escoles catalanes tot era com una comèdia costumista de TV-3, com si els professors sortissin de les Teresines i els alumnes fossin els de l’extinta família del Super 3. De nou, els símbols i l’immobilisme feliç.

Soc fill de la immersió lingüística, que vaig mamar en escola concertada i en escola pública. Als que venim de la dècada del “Naranjito” no només ens va recuperar amb oficialitat i vigor la llengua del país, se’ns va posar en comunicació directa amb una altra part del país que pensava, sentia i estimava en una altra llengua. Un sol poble, sí. La immersió llavors va acoblar dues realitats sociolingüístiques que no només van aprendre a conviure, van sumar-se sense trepitjar-se. I segurament això ha estat un èxit per dues generacions. Però la Catalunya multilingüística d’avui -més de 300 llengües parlen els alumnes catalans- té molts i diversos reptes que cal repensar. I no em refereixo a les actuals queixes laborals dels docents ni a les teoritzacions dogmàtiques d’alguns filòsofs de pa sucat amb oli.

El problema del català no és el castellà, o no només. Òbviament, el castellà és una llengua potentíssima, amb tot l’aparell de l’Estat darrere, amb un ecosistema mediàtic sensacional i amb una cultura universal que fa que sigui un dels grans idiomes del món. I jo vull que a l’escola catalana s’aprengui tot d’aquesta llengua i cultura, no només perquè més de la meitat dels ciutadans ho tingui com a materna, és que suma. I això no hauria de fer tremolar el català, ni els catalanoparlants. Cal continuar promovent la llengua i la cultura catalanes, mereixen i necessiten protecció, però també intel·ligència i amb voluntat de seducció i una mica de filldeputisme. Tenim un nou Pacte Nacional per la Llengua. Tant de bo sigui un nou impuls. Tanmateix, crec que fa temps que hem perdut de vista que la lluita per la llengua no està a les aules, està al pati, a les tauletes i xarxes socials. Perquè el nostre melic avorreix molt.

Article publicat a Nació Digital

I per què manen els (462) cupaires?

No sé com funcionen les assemblees de la CUP. Recordo les assemblees d’estudiants, a l’educació secundària -a l’institut li vam muntar una sentada de protesta al president Pujol- i a l’universitat, on diferents sindicats pretenien captar l’atenció. Imagino que hi ha ordres del dia, ponències, debats i votacions. Una mica com a tot arreu. En això tampoc deuen ser gaire especials. És d’interès nacional ara saber d’aquestes trobades perquè resulta que la CUP és la tercera pota dels pressupostos de la Generalitat, la llei més important de l’any com diuen els cànons i els analistes amb menys imaginació.

I aquesta formació de formacions pren decisions basant-se en els designis de les seves reunions o assemblees. Ha quedat per la memòria popular quan el desembre de 2015 es va empatar 1515 sís contra 1515 nos a donar suport a la investidura del president Mas. Molt creïble. Una igualada que va ser un no a Mas i que va provocar la sortida del 129è president i tot allò de la “paperera de la història”, i el que per molts és l’inici del camí del pedregar. Doncs ja hi tornem a ser. I ara la CUP -les bases que se’n diu- ha decidit presentar una esmena a la totalitat del pressupost proposat pel Govern, però seguir negociant. Bufetada i després seguim parlant, curiós.about:blank

Sembla una tàctica negociadora, la de la CUP, que no permet tenir massa confiança en l’acord ni en la voluntat d’entesa. Però el que realment és gros és que, tenint en compte que estem analitzant la formació de la democràcia directa i real, quantes persones han decidit posar l’ai al cor de la política catalana? 462 persones. El 2015 van arribar a la igualada còsmica un total de 3.030 persones. Potser ja no està de moda ser de la CUP, o com a mínim participar de les assemblees. Molt de poder, i molta responsabilitat, per aquests militants cupaires. Com és que s’ha reduït per sis el debat polític intern a la formació més radicalment democràtica (presumptament) de l’hemisferi nord?

about:blank

Molt s’ha parlat i escrit de les 400 famílies que dominen, han dominat i dominaran Catalunya. Famílies burgeses i, per tant, el Mal esclar. En aquest país que vivim s’odia els rics i es fa befa dels emprenedors, tinguin una fàbrica o portin un camió. Ara no són 400 famílies, ara hem arribat a que qui decideix el futur pràctic del país siguin 462 cupaires. No comparteixo la majoria de plantejaments polítics de la CUP, òbviament fan servir el seu pes polític. Res a dir.

about:blank

Ara bé, com pot ser que a Catalunya, de nou, sigui una força minoritària qui decideix per on han d’anar els pressupostos -sense Jocs d’Hivern i sense Hard Rock- i gairebé sempre s’hagi de fer tot a l’últim moment? Francament, estic segur de que Esquerra i Junts poden trobar un soci molt més fiable i corresponsable en el PSC, un cop els comuns han decidit seguir amb el nyi, ni si ni no. De fet, també el 2015, abans de les eleccions el cap de llista de la cosa comuna, Catalunya sí que es pot llavors, Lluís Rabell, digué “Nosaltres volem acabar amb el regne de les 400 families que manen a Catalunya: volem que governi la ciutadana”. Doncs amb la seva actitud enlloc de 400 famílies seran 462 persones qui tinguin el poder.
 about:blank
Els països, com les persones, han de saber crear-se oportunitats. Hem de saber fer-ho. Apretar les dents quan tot sembla arnat i impossible. Quan ens envaeix el buit i la tristor és la nostra benzina. Tenim necessitat de mirar-nos i està bé, d’entendre’ns i està bé, fins i tot de prendre un respir i està bé. Els partits del Govern haurien de creure més en sí mateixos. Haurien de considerar que són la majoria -no la del 52% famós perquè no ho són- i que això els hi comporta una responsabilitat. Els comptes públics, si és que són la cosa més important, han de tirar endavant. Prou de donar als altres el poder que tenim nosaltres, i ara no ho dic pel Govern o els partits, ho dic per tu i per mi.

Publicat a Nació Digital