Pornografia de presos i pressupostos

No entenc què fan els polítics independentistes al Congrés dels Diputats negociant uns pressupostos autonòmics, diuen. És el nou mantra dels tertulians i opinadors escorats al CDR, passant ja per sobre dels partits sobiranistes, que són molt dolents i molt indocumentats, i molt ignorants, i molt naïfs, i molt de tot. Jo sí que ho entenc. Els independentistes dels vuitanta deien que s’havia de boicotejar les eleccions espanyoles perquè “a Madrid no se’ns havia perdut res”, i recordo en Carod-Rovira ja voltant el segle XXI que replicava “a Madrid se’ns ha perdut tot”. Mentre paguem la broma, anem reclamant el que és nostre. Doncs això, qui no entengui que cal un focus a la capital d’Espanya és que viu en un món paral·lel on les assemblees i les plataformes d’amics i saludats els hi han embotit el caparró. Negociar? Sí. Gratis? De cap manera. Amb els presos? Mai.

Segueix l’avís (ultimàtum?) que va llançar el president Torra al president Pedro Sánchez al debat de política general, perquè va lligat amb pressupostos. I en això, potser pot sorprendre, sembla que hi ha la unitat deguda entre el PDECat (que alguns veuen moribund) i ERC (que d’altres consideren amortitzada), com a mínim, a Madrid. I avui dia aquest plantejament potser no sembla tan estrany com en el seu dia, quan tothom va carregar contra el president de la Generalitat.

I sobre la famosa negociació que a Madrid fa tanta falta, jo no sóc Perry Mason però trobo poc coherent demanar suport als pressupostos del PSOE mentre el seu fiscal general segueix demanant 25 anys de presó a qui demana el vot. No és acceptable el xantatge que, si no aprovem els pressupostos de Sánchez, vindrà alguna cosa pitjor. Que ve el llop! Més 155? Més presó? No es veu diferència entre aquest govern i l’anterior. Tampoc el nou Miguel Strogoff del PSOE, el professor Pablo Iglesias, sembla més tendre, però ens renya si no donem el sí pels 900 euros de sou mínim. Tot plegat per sortir a la foto, pornografia.

He de pensar (encara sóc un demòcrata, què voleu) que hi haurà un judici just i, sobretot, televisat. I que TOTHOM ho sàpiga TOT. La justícia espanyola fa dubtar, perquè de moment tot sembla un judici polític, una causa general contra allò que fa flaire d’independentista, de sobiranista o, fins i tot, de català. Perquè si no és així, de què cal tenir por? Que es faci el judici, però ara mateix. Amb el codi penal a la mà és palmari que no hi ha delicte de rebel·lió, ni de sedició ni delicte de malversació de cabals públics. I si condemnen als presos polítics (a qualsevol d’ells, un vaixell només) caldrà fer l’Interrail fins al Tribunal d’Estrasburg. Però que no vinguin amb galindaines i ximpleries. No estan a la mateixa alçada la negociació d’uns pressupostos que la llibertat dels representants de la ciutadania castigats per fer el que van prometre i pel que se’ls va votar.

Article publicat a Nació Digital

Anuncis

Hernando, tu has de demanar perdó

Un dels meus personatges preferits de la política espanyola és Rafael Hernando, portaveu del Partido Popular al Congreso de los Diputados. M’agradaria més que fos un personatge de ficció, però no. Home funest, de pentinat carrincló a la Juan Rosell, i de gest emprenyat i boví. Durant el darrer ple de cambra baixa espanyola, el senyor Hernando, va demanar al president Pedro Sánchez que suspengui la reunió amb el president Quim Torra. Fa dies que sabem que el proper 9 de juliol hi haurà la trobada més esperada al palau de La Moncloa. El motiu d’Hernando és que fins que el president de la Generalitat no demani perdó al rei i als espanyols per les seves ofenses no hi ha res a parlar aquí. Amb l’altra mà, el portaveu del PP va demanar també al president espanyol que aclarís si continua pensant o no que Torra és un supremacista, com va afirmar quan era el líder de l’oposició. Aquest dard no està malament. Sánchez fa de Sánchez i ja veurem que passa el dia 9 de juliol, dia de santa Verònica.

El senyor Hernando porta desenvolupant tasca d’electe des de 1983, que té molt de mèrit. A més primer fou diputat per Guadalajara i des de fa un parell de legislatures ho és per Almería. Entre una capital i una altra hi ha 426 quilòmetres. Hernando és un crack. Ell ens reclama que demanem perdó, però per què? Per les nostre ofenses? Sembla el parenostre això.

Però sempre va  bé fer memòria, per poder preparar l’acte de contrició. Al juliol de 2005, després de la sessió en què es va rebutjar la proposta del PP que el govern espanyol comparegués al Congreso per explicar la seva resposta davant l’incendi de Guadalajara, va tractar d’agredir el llavors portaveu parlamentari del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba. El van aturar Acebes i Zaplana, i hi ha una foto on la finada Carme Chacón li agafa un braç. Llavors portava el cabell com Pipi Estrada.

Al desembre de 2014 va ser condemnat a pagar 20.000 euros al partit polític populista UPyD per vulnerar l’honor del mateix i acusar-lo de finançar-se il·legalment. No han estat les úniques declaracions que han causat polèmica del diputat, al desembre de 2012 va negar el canvi climàtic adduint que aquests “postulats” responen a “eco-comunisme que profetitza el mateix que això que el pròxim 21 de desembre es va a acabar el món”. Per completar la llista, val a dir que a l’octubre de 2012 va cridar al jutge Santiago Pedraz “pijo àcrata”, comentari del que va haver de disculpar poc després. I olé! I aquest pinxo condemnat per la Justícia ens dona lliçons? Au vés, i demana’ns tu perdó.

Article publicat a El 9 Magazín
new doc 2018-07-06 13.00.50_1 (1)

Anàlitica express de la moció de censura a Rajoy

En dos tuits:

La jugada del és immensa en tres nivells:

  1. Traïció catalana a canvi dels pressupostos privilegiats
  2. Degolla al després de treure-li el suc
  3. Governant a Euskadi amb els socialistes de la mà. Triple combo amb bones cartes, això sí.

Rajoy marxa? Assumeix la moció de censura. Prefereix que el facin fora i que el PSOE es mulli. Prefereix evitar eleccions que puguin donar ales a Ciutadans. Dona estabilitat al seu partit de cara municipals i autonòmiques. És això?

 

Els números canten, Espanya

El ministeri de Defensa (que paguem entre tots, encara) augmenta el seu pressupost un 10,7% aquest 2018, per bé que l’any passat ja va incrementar-se notablement, fins al punt que, si s’aproven els comptes, haurà crescut un 46,1% des del 2016. Olé! Una altra dada dels comptes del simpàtic ministre Montoro: A banda de pensions (144.834,3 milions) i desocupació (17.702,2 milions), una de les majors partides del pressupost va dedicada a la seguretat i les institucions penitenciàries (8.418,2 milions). Què curiós. I una dada més: Interior també augmenta un 132% els pressupostos per a la Guàrdia Civil i el Cos Nacional de Policia a Catalunya. Números canten.

Habitualment parlar de xifres és feixuc. Però els pressupostos són les intencions posades en números. No hi ha ningú més polític que el responsable d’Economia, compte amb ells i elles. I de tot això que parlem caldrà veure després les execucions que habitualment per part d’Espanya són incomplertes, sobretot a Catalunya. Ens enganyen, i punt.

Si he posat aquestes xifres sobre la taula és perquè no ens oblidem a què ens enfrontem. Ara que hi ha molts que surten de la ratera es diu que perquè no tornem a abans de l’inici del procés independentista, posem que el 2012. Doncs perquè tot era un drama, benvolguts. I les xifres, repassar-les, ens diuen que sigui PP o PSOE (ni m’imagino Ciutadans) sempre ens menystenen i inverteixen poc o poquíssim: i ja no val parlar dels Jocs Olímpics de 1992, quan es va fer l’AVE Madrid-Sevilla per cert.

Aquestes són les seves ‘fake-news’. L’espiral de mentides que van abonant els partits i mitjans espanyols-espanyolistes. Tot val. I mentre els pressupostos són un paper oficial i suposadament honorable (tant de bo el PNB es mantingui ferm contra Rajoy) hi ha un altre pilar de la (no) política del PP amb els palmeros habituals: No hi ha cap dubte de que l’espanyolisme usa els CDR per vincular l’independentisme i la violència. És de manual: si tens un enemic exterior tothom està distret i no pensa en el desastre interior.

Posaré un exemple. El cap de setmana passat va tenir lloc una explosió a un concessionari de Mercedes-Benz de la Via Augusta barcelonina. Es tracta d’un incident que no va provocar cap ferit ni generar danys materials de gravetat. Ara bé, diversos mitjans no van dubtar ni un moment a atribuir aquest atac al nou satanàs: els CDR. És més, el portaveu de Ciudadanos al Congrés dels Diputats, el barceloní Juan Carlos Girauta i Vidal, es van afanyar a compartir amb cridaners titulars apel·lant a la suposada “kale borroka”. Vaja, doncs la veritat sempre acaba aixafant l’odi. Des del concessionari van comunicar que en cap cas creien que era un atac de cap CDR si no més aviat una bretolada. El Cos de Mossos d’Esquadra ho investiga.

I mentre ens bombardegen amb els CDR etarres, els empressonats rebels i demés mandangues es pensen que ens oblidarem de què hem vingut a fer aquí. I no.

Captura de pantalla 2018-04-06 a les 11.49.06

Article publicat a El 9 Magazín

Complexos (errors) convergents

El primer partit de Catalunya és el Partit Demòcrata. I punt. Aquest és l’eslògan que els responsables del nou partit nacionalista centrat i centrista hauria de tenir cara endins. Convergència està congelada, però no pas el seu llegat, ni tampoc la seva manera de fer país. De cara enfora el PD es pot posar el vestit que toqui, coses del màrqueting. Ara hi ha un concurs de dibuix pel logo i per la imatge del Partit Demòcrata. Fantàstic! Vinga a enviar dibuixos. Però sempre que quedi clar a dins quin és el paper d’aquest partit. Necessitem partits forts a Catalunya. Els complexos que té el que anomenem antiga Convergència en relació al món d’Esquerra Republicana o de l’Assemblea Nacional (perdoneu la redundància) són infantils, lesius pel país i incomprensibles.

Cada vegada que Gabriel Rufián llegeix un tuit al Congreso (ara en diuen fer un discurs), molts i molts associats del Partit Demòcrata s’envien urgents whattsapps entre ells: “Què bo en Rufián, sí que parla clar” o bé “En Rufián comunica molt bé”. Ai las. No li trec mèrit ni raó a Rufián. Però els convergents perden el món de vista, el seu món. Un partit, com diu el nom, representa a una part. Convergència, i ara el PD, sempre ha tingut voluntat majoritària, de majoria i no del tot, i això es fa des del discurs propi. Ni Pujol, ni Mas, ni ara Puigdemont (espero) van copiar a ningú: van fer la seva. El complex d’inferioritat mediàtic que tenen els convergents (o demòcrates, que no se m’enfadin Toni Castellà ni Hillary Clinton) és absurd. I és fruit d’un error; creure que fer política de comunicació i fer comunicació amb la política són la mateixa cosa.

Molts han oblidat que el Partit Demòcrata lidera el Govern del país. Un Govern de la Generalitat compromès amb la independència de Catalunya fins a les últimes conseqüències. Sí, Junts pel Sí és la casa mare, però ho lidera qui ho lidera (tot els que els complexes li permeten). Però militants i simpatitzants del PD només fan que mirar de reüll què fa ERC. Fins i tot envegen el coratge del PSC de Miquel Iceta enfront del PSOE de la gestora! Inversemblant que una opció que ha englobat carlins, liberals i socialdemòcrates ara es preocupi de què s’ha de brodar al pit de la camisa. El nom no fa la cosa. Fets i no paraules, com digué el president Montilla.

Als manuals d’emergència política sempre apareix com a primera excusa per un fracàs la política de comunicació. Abans en deien matar al missatger. Durant anys he hagut de sentir que el pujolisme, David Madí o Quico Homs (per posar noms a la perfídia convergent) marcaven les agendes mediàtiques. Molt inexacte. Les agendes mediàtiques tot sovint estan en venda, o com a mínim per llogar. El poder té moltes maneres d’influir, però mai res és millor que els que vols influir ja siguin de la teva corda.

Això és vella política i vell periodisme. Però encara queden restes. Els diaris digitals, Twitter, l’obertura de formats a ràdio i televisió són el que fa que la informació avui sigui més lliure, i per tant més creïble. Ara bé, tothom és de son pare i de sa mare. I això al Partit Demòcrata, que és el primer partit del país, s’hauria d’entendre. L’error del Partit Demòcrata és tenir complexos. I normalment això passa per mirar-se massa al mirall i per no veure ni entendre el que passa a la vida real.

Article publicat a Nació Digital

Doctrina Parot, improvisació i mans al cap

Complicat, complicat, complicat. Parlar de la fi de la doctrina Parot és quelcom complicat i encara més si es tracta de l’alliberament d’una terrorista. Em va passar ahir en el debat de Badalona Televisió, Olla de Grills, però crec que potser per escrit jo mateix m’ho explicaré millor. Avui el polèmic i exagerat articulista Arcadi Espada publica un article que podria signar jo mateix (amb matisos esclar) perquè el gran debat torna a planar sobre nosaltres: llei i justícia són la mateixa cosa? No pretenc fer un tractat de filosofia del Dret però tots podem entendre la feblesa de la frontera entre una cosa i l’altra. I això costa molt d’entendre. No vull fugir d’estudi, però posaré alguns tuits de les darreres hores que trobo significatius de com s’ho prèn la ciutadania tot plegat.

Exemples diversos. Reaccions de tots colors. Però vaja, i sense voler fugir d’estudi, considero que cal fer una reflexió a nivell legislatiu espanyol. Els dos grans partits espanyols no han entès que cal alguna cosa més. No es pot caminar només amb la política antiterrorista de base d’acció policial d’una banda i amb la llei de partits de l’altra. Tots sabien que Estrasburg diria alguna cosa així (15 jutges a favor i 2 en contra, fins i tot el magistrat espanyol a favor de la sentència) sobre un requeriment de 2006. No s’ha pogut fer res? Si saps que la Constitució no et permet la doctrina Parot com a subterfugi gens subtil per a la cadena perpètua canvia les lleis, millora-les. A mi la doctrina Parot no m’ha agradat mai per això, perquè és hipòcrita i perquè fa trampa.

Ara la pilota la tenen els jutges, que obeiran. Europa ha parlat però cal veure què passa amb la sobirania penal dels estats membres. Això sí, el govern del PP seguirà amb la seva política antiterrorista, sembla que no volen aparéixer com a tous, quan el que interessa ara més que mai és ser àgils i flexibles.

No seré jo qui defensi els terroristes, però hi ha una lectura més política (en clau basca) que cal tenir en compte dos anys després de que ETA hagui aturat la seva acció criminal i covarda. Això pot ajudar a que de retruc s’acostin posicions en el procés de pau? Tant de bo. Però en essència la qüestió és que delinqüents amb dotzenes de morts surten al carrer. Cru i sense matisos, però és així. Altra cosa és si creiem en la reinserció o no. Jo hi crec, però entenc que en afers com el que ens ocupa el penediment hauria de ser alguna cosa a tenir en compte. Sé que té més a veure amb la moral que amb la legalitat, però vaja ja he avista de que la frontera entre ambdós mons és vaporosa.

Però la doctrina Parot no només afectava a presos d’ETA si no a d’altres criminals autors de terribles infàmies, com el cas de l’assassí d’Alcàsser. Tot plegat no podria haver-se previst? Em molesta aquesta actitud general de la culpa és d’Europa i ara tots corrent amb les mans al cap.