El pàdel ‘indepe’

El pàdel és un esport de raqueta inventat a Marbella per un milionari mexicà i un aristòcrata alemany que es basa en esperar que l’altra parella l’erri. Bàsicament, que es quedin curts o llargs, que no l’encertin. Doncs això és el joc polític Catalunya-Espanya. I francament, sembla una col·lecció de dobles faltes les últimes setmanes.

Aquí critiquem el Govern Torra amb facilitat i felicitat, i a la mínima que hi ha qualsevol serrell: pam, cop de pala! Que si els Mossos (sempre toquen la Policia Nacional de Catalunya), que si Eslovènia (fa dies que ho dèiem, oi?), que si les vagues (que després no es fan perquè el Govern governa), i anar fent.

Però el gabinet del govern de Pedro Sánchez també va fi. En el darrer debat al Congrés només ha tingut com a idea demanar als dos grans partits catalanistes (PDeCAT i ERC) que portin a les Corts espanyoles una proposta que vingui avalada pel 75 per cent de la societat catalana (el 80 per cent per votar no valia?).

D’això se’n diu comprar temps, una miqueta d’oxigen per esquivar els arguments democràtics dels independentistes i el ‘foc amic’ de PP i Ciutadans o el cavall de Vox.

Voler votar, presos polítics en vaga de fam, acord molt estès en valors democràtics, demandes socials sustentades pel maltractament inversor de l’Estat… Potser sí que els indepes tenen alguns arguments. I el PSOE no té res? Doncs sembla que no, a banda de tornar la pilota als catalans demanant una proposta que creguin acceptable (un altre Estatut?).

I Podemos i els comuns preocupats perquè no sortiran uns pressupostos espanyols que són la xocolata del lloro perquè són superflus, no perquè no facin inversions (que de fet es poden acordar una a una). I del club Vox (PP i Ciutadans) me n’oblido, i és una llàstima perquè la dreta (quan fa de força política i no de legionària) podria facilitar propostes favorables a l’economia productiva i, per exemple, no castigar a autònoms i pimes. Fa 40 anys que no ve res des de la política espanyola, més enllà de gloriosos cops de porta a totes les propostes (sempre catalanes).

El pàdel, hi torno, és un joc de parelles. I l’independentisme hauria de recordar això. Eixamplar la base com a única tàctica de joc per ERC i l’esquerra democràtica pot ser només fum entre bones intencions i tuits de Gabriel Rufián. La Crida pot arribar a ser un paraigua sota el qui ningú es vulgui posar, perquè pot ser que no calgui. I el PDeCAT ha de creure en allò què és, allò què ha representat i l’espai què ha de comprendre: el centre ampli i responsable.

Aquesta darrera paraula, responsabilitat, no ha de fer por. El complex de germà gran dels convergents i el complex de puresa indepe d’Esquerra s’han d’esvair, i acceptant els partidismes lògics, actuar amb responsabilitat. Dir les coses, dir-se les coses, com en totes les parelles, que ja se sap que algunes acaben bé i d’altre duren tota la vida.

Article a Nació Digital

Pornografia de presos i pressupostos

No entenc què fan els polítics independentistes al Congrés dels Diputats negociant uns pressupostos autonòmics, diuen. És el nou mantra dels tertulians i opinadors escorats al CDR, passant ja per sobre dels partits sobiranistes, que són molt dolents i molt indocumentats, i molt ignorants, i molt naïfs, i molt de tot. Jo sí que ho entenc. Els independentistes dels vuitanta deien que s’havia de boicotejar les eleccions espanyoles perquè “a Madrid no se’ns havia perdut res”, i recordo en Carod-Rovira ja voltant el segle XXI que replicava “a Madrid se’ns ha perdut tot”. Mentre paguem la broma, anem reclamant el que és nostre. Doncs això, qui no entengui que cal un focus a la capital d’Espanya és que viu en un món paral·lel on les assemblees i les plataformes d’amics i saludats els hi han embotit el caparró. Negociar? Sí. Gratis? De cap manera. Amb els presos? Mai.

Segueix l’avís (ultimàtum?) que va llançar el president Torra al president Pedro Sánchez al debat de política general, perquè va lligat amb pressupostos. I en això, potser pot sorprendre, sembla que hi ha la unitat deguda entre el PDECat (que alguns veuen moribund) i ERC (que d’altres consideren amortitzada), com a mínim, a Madrid. I avui dia aquest plantejament potser no sembla tan estrany com en el seu dia, quan tothom va carregar contra el president de la Generalitat.

I sobre la famosa negociació que a Madrid fa tanta falta, jo no sóc Perry Mason però trobo poc coherent demanar suport als pressupostos del PSOE mentre el seu fiscal general segueix demanant 25 anys de presó a qui demana el vot. No és acceptable el xantatge que, si no aprovem els pressupostos de Sánchez, vindrà alguna cosa pitjor. Que ve el llop! Més 155? Més presó? No es veu diferència entre aquest govern i l’anterior. Tampoc el nou Miguel Strogoff del PSOE, el professor Pablo Iglesias, sembla més tendre, però ens renya si no donem el sí pels 900 euros de sou mínim. Tot plegat per sortir a la foto, pornografia.

He de pensar (encara sóc un demòcrata, què voleu) que hi haurà un judici just i, sobretot, televisat. I que TOTHOM ho sàpiga TOT. La justícia espanyola fa dubtar, perquè de moment tot sembla un judici polític, una causa general contra allò que fa flaire d’independentista, de sobiranista o, fins i tot, de català. Perquè si no és així, de què cal tenir por? Que es faci el judici, però ara mateix. Amb el codi penal a la mà és palmari que no hi ha delicte de rebel·lió, ni de sedició ni delicte de malversació de cabals públics. I si condemnen als presos polítics (a qualsevol d’ells, un vaixell només) caldrà fer l’Interrail fins al Tribunal d’Estrasburg. Però que no vinguin amb galindaines i ximpleries. No estan a la mateixa alçada la negociació d’uns pressupostos que la llibertat dels representants de la ciutadania castigats per fer el que van prometre i pel que se’ls va votar.

Article publicat a Nació Digital

Hernando, tu has de demanar perdó

Un dels meus personatges preferits de la política espanyola és Rafael Hernando, portaveu del Partido Popular al Congreso de los Diputados. M’agradaria més que fos un personatge de ficció, però no. Home funest, de pentinat carrincló a la Juan Rosell, i de gest emprenyat i boví. Durant el darrer ple de cambra baixa espanyola, el senyor Hernando, va demanar al president Pedro Sánchez que suspengui la reunió amb el president Quim Torra. Fa dies que sabem que el proper 9 de juliol hi haurà la trobada més esperada al palau de La Moncloa. El motiu d’Hernando és que fins que el president de la Generalitat no demani perdó al rei i als espanyols per les seves ofenses no hi ha res a parlar aquí. Amb l’altra mà, el portaveu del PP va demanar també al president espanyol que aclarís si continua pensant o no que Torra és un supremacista, com va afirmar quan era el líder de l’oposició. Aquest dard no està malament. Sánchez fa de Sánchez i ja veurem que passa el dia 9 de juliol, dia de santa Verònica.

El senyor Hernando porta desenvolupant tasca d’electe des de 1983, que té molt de mèrit. A més primer fou diputat per Guadalajara i des de fa un parell de legislatures ho és per Almería. Entre una capital i una altra hi ha 426 quilòmetres. Hernando és un crack. Ell ens reclama que demanem perdó, però per què? Per les nostre ofenses? Sembla el parenostre això.

Però sempre va  bé fer memòria, per poder preparar l’acte de contrició. Al juliol de 2005, després de la sessió en què es va rebutjar la proposta del PP que el govern espanyol comparegués al Congreso per explicar la seva resposta davant l’incendi de Guadalajara, va tractar d’agredir el llavors portaveu parlamentari del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba. El van aturar Acebes i Zaplana, i hi ha una foto on la finada Carme Chacón li agafa un braç. Llavors portava el cabell com Pipi Estrada.

Al desembre de 2014 va ser condemnat a pagar 20.000 euros al partit polític populista UPyD per vulnerar l’honor del mateix i acusar-lo de finançar-se il·legalment. No han estat les úniques declaracions que han causat polèmica del diputat, al desembre de 2012 va negar el canvi climàtic adduint que aquests “postulats” responen a “eco-comunisme que profetitza el mateix que això que el pròxim 21 de desembre es va a acabar el món”. Per completar la llista, val a dir que a l’octubre de 2012 va cridar al jutge Santiago Pedraz “pijo àcrata”, comentari del que va haver de disculpar poc després. I olé! I aquest pinxo condemnat per la Justícia ens dona lliçons? Au vés, i demana’ns tu perdó.

Article publicat a El 9 Magazín

Anàlitica express de la moció de censura a Rajoy

En dos tuits:

La jugada del @eajpnv és immensa en tres nivells:

1. Traïció catalana a canvi dels pressupostos privilegiats
2. Degolla al @PPopular després de treure-li el suc
3. Governant a Euskadi amb els socialistes de la mà. Triple combo amb bones cartes, això sí.

Rajoy marxa? Assumeix la moció de censura. Prefereix que el facin fora i que el PSOE es mulli. Prefereix evitar eleccions que puguin donar ales a Ciutadans. Dona estabilitat al seu partit de cara municipals i autonòmiques. És això?

 

Els números canten, Espanya

El ministeri de Defensa (que paguem entre tots, encara) augmenta el seu pressupost un 10,7% aquest 2018, per bé que l’any passat ja va incrementar-se notablement, fins al punt que, si s’aproven els comptes, haurà crescut un 46,1% des del 2016. Olé! Una altra dada dels comptes del simpàtic ministre Montoro: A banda de pensions (144.834,3 milions) i desocupació (17.702,2 milions), una de les majors partides del pressupost va dedicada a la seguretat i les institucions penitenciàries (8.418,2 milions). Què curiós. I una dada més: Interior també augmenta un 132% els pressupostos per a la Guàrdia Civil i el Cos Nacional de Policia a Catalunya. Números canten.

Habitualment parlar de xifres és feixuc. Però els pressupostos són les intencions posades en números. No hi ha ningú més polític que el responsable d’Economia, compte amb ells i elles. I de tot això que parlem caldrà veure després les execucions que habitualment per part d’Espanya són incomplertes, sobretot a Catalunya. Ens enganyen, i punt.

Si he posat aquestes xifres sobre la taula és perquè no ens oblidem a què ens enfrontem. Ara que hi ha molts que surten de la ratera es diu que perquè no tornem a abans de l’inici del procés independentista, posem que el 2012. Doncs perquè tot era un drama, benvolguts. I les xifres, repassar-les, ens diuen que sigui PP o PSOE (ni m’imagino Ciutadans) sempre ens menystenen i inverteixen poc o poquíssim: i ja no val parlar dels Jocs Olímpics de 1992, quan es va fer l’AVE Madrid-Sevilla per cert.

Aquestes són les seves ‘fake-news’. L’espiral de mentides que van abonant els partits i mitjans espanyols-espanyolistes. Tot val. I mentre els pressupostos són un paper oficial i suposadament honorable (tant de bo el PNB es mantingui ferm contra Rajoy) hi ha un altre pilar de la (no) política del PP amb els palmeros habituals: No hi ha cap dubte de que l’espanyolisme usa els CDR per vincular l’independentisme i la violència. És de manual: si tens un enemic exterior tothom està distret i no pensa en el desastre interior.

Posaré un exemple. El cap de setmana passat va tenir lloc una explosió a un concessionari de Mercedes-Benz de la Via Augusta barcelonina. Es tracta d’un incident que no va provocar cap ferit ni generar danys materials de gravetat. Ara bé, diversos mitjans no van dubtar ni un moment a atribuir aquest atac al nou satanàs: els CDR. És més, el portaveu de Ciudadanos al Congrés dels Diputats, el barceloní Juan Carlos Girauta i Vidal, es van afanyar a compartir amb cridaners titulars apel·lant a la suposada “kale borroka”. Vaja, doncs la veritat sempre acaba aixafant l’odi. Des del concessionari van comunicar que en cap cas creien que era un atac de cap CDR si no més aviat una bretolada. El Cos de Mossos d’Esquadra ho investiga.

I mentre ens bombardegen amb els CDR etarres, els empressonats rebels i demés mandangues es pensen que ens oblidarem de què hem vingut a fer aquí. I no.

Article publicat a El 9 Magazín