Doctrina Parot, improvisació i mans al cap

Complicat, complicat, complicat. Parlar de la fi de la doctrina Parot és quelcom complicat i encara més si es tracta de l’alliberament d’una terrorista. Em va passar ahir en el debat de Badalona Televisió, Olla de Grills, però crec que potser per escrit jo mateix m’ho explicaré millor. Avui el polèmic i exagerat articulista Arcadi Espada publica un article que podria signar jo mateix (amb matisos esclar) perquè el gran debat torna a planar sobre nosaltres: llei i justícia són la mateixa cosa? No pretenc fer un tractat de filosofia del Dret però tots podem entendre la feblesa de la frontera entre una cosa i l’altra. I això costa molt d’entendre. No vull fugir d’estudi, però posaré alguns tuits de les darreres hores que trobo significatius de com s’ho prèn la ciutadania tot plegat.

Exemples diversos. Reaccions de tots colors. Però vaja, i sense voler fugir d’estudi, considero que cal fer una reflexió a nivell legislatiu espanyol. Els dos grans partits espanyols no han entès que cal alguna cosa més. No es pot caminar només amb la política antiterrorista de base d’acció policial d’una banda i amb la llei de partits de l’altra. Tots sabien que Estrasburg diria alguna cosa així (15 jutges a favor i 2 en contra, fins i tot el magistrat espanyol a favor de la sentència) sobre un requeriment de 2006. No s’ha pogut fer res? Si saps que la Constitució no et permet la doctrina Parot com a subterfugi gens subtil per a la cadena perpètua canvia les lleis, millora-les. A mi la doctrina Parot no m’ha agradat mai per això, perquè és hipòcrita i perquè fa trampa.

Ara la pilota la tenen els jutges, que obeiran. Europa ha parlat però cal veure què passa amb la sobirania penal dels estats membres. Això sí, el govern del PP seguirà amb la seva política antiterrorista, sembla que no volen aparéixer com a tous, quan el que interessa ara més que mai és ser àgils i flexibles.

No seré jo qui defensi els terroristes, però hi ha una lectura més política (en clau basca) que cal tenir en compte dos anys després de que ETA hagui aturat la seva acció criminal i covarda. Això pot ajudar a que de retruc s’acostin posicions en el procés de pau? Tant de bo. Però en essència la qüestió és que delinqüents amb dotzenes de morts surten al carrer. Cru i sense matisos, però és així. Altra cosa és si creiem en la reinserció o no. Jo hi crec, però entenc que en afers com el que ens ocupa el penediment hauria de ser alguna cosa a tenir en compte. Sé que té més a veure amb la moral que amb la legalitat, però vaja ja he avista de que la frontera entre ambdós mons és vaporosa.

Però la doctrina Parot no només afectava a presos d’ETA si no a d’altres criminals autors de terribles infàmies, com el cas de l’assassí d’Alcàsser. Tot plegat no podria haver-se previst? Em molesta aquesta actitud general de la culpa és d’Europa i ara tots corrent amb les mans al cap.

Anuncis

Chacón suma, Catalunya creix

Imatge

Avui era un jorn gloriós per als catalans i per la nostra política. Avui el PSC tenia pensat votar diferent del PSOE al Congreso de los Diputados en una proposta de resolució que defensa el dret a decidir dels catalans. De fet són tres textos, un de CiU i un d’ICV als que dóna suport el PSC, i un altre d’ERC al que no donen suport. Però a l’albada ja s’estenia l’interrogant: què pensa de tot això Carme Chacón, cap de cartell del PSC? Doncs la resposta clara: es desmarca i votarà en contra. Aquesta catalana d’Esplugues de Llobregat diu que no pensa participar en “la ruptura de Catalunya amb Espanya” i que el seu objectiu és “treballar per l’entesa”. I ha insistit que “per coherència” amb el programa amb què es va presentar a les llistes “no donarà suport” a cap de les tres resolucions en discussió. Olé! La que va treure més vots que ningú a Catalunya en unes eleccions espanyoles amb allò del talante de Zapatero ara es presenta com a xarop contra el rupturisme. Chacón juga un altre partit, el del lideratge del PSOE que per poc va estar a punt d’assolir juntament amb l’ex secretari d’organització del PSC, José Zaragoza, ara famós per la seva (pressumpta) relació amb els detectius de Método 3. Aquesta maniobra d’avui a Chacón li suma prestigi a Espanya, i més enfront d’un Rubalcaba gris i enrocat.

La veritat és que a Chacón se li pot dir de tot però no que és incoherent. Ella està en contra del dret a decidir i també creu que l’Estatut va anar un pèl més enllà i que el catalanisme és bàsicament un lobby victimista ben organitzat com deia en aquest famós article signat juntament amb l’expresident espanyol Felipe González. Era de preveure doncs que Chacón no vulgués votar a favor d’això, sorprèn però l’actitud dels socialistes. Pere Navarro explica a qui el vol escoltar que els textos presentats per CiU i ICV no són els mateixos que al Parlament i que s’acosten molt al que desitja el PSC.

El PSC ha cremat les naus o no? Si ens basem només en el que ha passat avui sembla que sí. I més si llegim bé el que diu el coordinador del PSC al Congreso, el reusenc Francesc Vallès. Dirigents del PSOE com l’inmortal Alfonso Guerra o de postmoderns com Tomás Gómez o Guillermo Fernández Vara ja avisen de que això no pot seguir tal com està i que ja és hora de partir peres. Bé, ara Navarro i els seus ja tenen el seu moment èpic per iniciar un relat nou que porti el PSC a tornar a néixer. I és més a donar més cos a la reivindicació nacional catalana.

Potser al final tot sigui com diu el bo d’en Maiol Roger en aquest seu tuit:

El nostre Debat és que no tenim Estat sent una Nació

El nostre mal no vol soroll, deia el clàssic. El nostre camí serà feixuc i ple d’obstacles i de bufetades, diu el president Mas. El nostre Debat és que no tenim Estat sent una Nació, i deixem-nos d’orgues. Per part de qualsevol president espanyol sempre hem de sentir la mateixa cantarella: “Cap altre govern com el meu ha fet més per Catalunya”. Això és el que es pot parlar de Catalunya en un debat com el que ha acabat avui. L’entesa entre Catalunya i Espanya ha arribat a la fatiga. Ningú vol saber-ne res de l’altre. Ambient previ al divorci, quan els dos saben que ja res va bé. Anem al xoc, i res serà com abans, això segur.

Source: elpais.com via Aleix on Pinterest

L’altre tema del dia, sense cap mena de dubte, és la publicació del darrer baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la Generalitat. Per una banda cal destacar que l’independentisme, sembla, es manté i que gairebé un 55% de catalans votarien a favor de la independència de Catalunya. Visca!

A més aquests dies, i més avui, es repeteix la lletania aquesta de que l’aposta electoral de Convergència i Unió, i molt especialment del president Mas, ha sortit malament. Tal i com revela l’enquesta del CEO per primer cop ERC seria l’opció preferida dels catalans en vot directe, per davant de CiU. I què? És un error de Convergència i Unió (o de qualsevol polític) dir el que pensa? Em posa dels nervis. La política té molt de càlcul, de tàctica, de maniobra. Sí, d’acord. Però també té a veure, i molt, amb les conviccions.
Artur Mas  podria haver fet una altra campanya o fins i tot podria no haver convocat eleccions. Sí, però va preferir tirar pel dret. Que segur que pensava que li aniria a favor, o potser algú del seu entorn ho creia. La cosa va anar com a va anar amb una participació altíssima. I probablement, uns dels costos de que Catalunya sigui independent sigui que un partit de la importància i transversalitat profunda com Convergència quedi debilitat pel procés. Seria el més normal, la veritat. Però això ja és un altre tema.

Però a mi el que em preocupa de debò de l’enquesta del CEO és l’augment de la desafecció. Poc o gens satisfet amb la democràcia, 84.9%. Funest i lamentable. S’està creant un caldo de cultiu favorable al populisme de tot signe que pot portar aquest país i aquesta nostra societat al barranc més ferotge de tots. I això no és només cosa dels polítics, som nosaltres. Quin país volem doncs? Apa, a córrer.