Etiqueta: PSUC

Herrera erra?

Mentre el Partit del Socialistes ha decidit seguir muntats en el Dragon Kahn (Pere Navarro i allò de que tothom és federalista o anar de bracet amb la Plataforma per Catalunya a l’Hospitalet) sorgeix com alternativa tossuda en l’espectre de l’esquerra (amb el permís d’ERC) la formació Iniciativa per Catalunya Verds, els anomenats hereus del PSUC. Sí, ICV ja es va fer pregar però va entrar en la Declaració de Sobirania del Parlament i defensa com el que més el dret a decidir, basant-se en la radicalitat democràtica. Però res és el que sembla i els matisos (o ambigüitat) ja han sortit. La puta i la Ramoneta? No, això és cosa de la dreta conservadora i burgesa.

Aquests darrers dies el copresident d’ICV, Joan Herrera, ha tingut un parell de moments de glòria que han estat errors gruixuts però que potser ell creu que li van bé. Sempre atent al rebot ofensiu el copresident ecosocialista va comentar la moció aprovada a l’Ajuntament de L’Hospitalet de Llobregat (vots de PSC, PP i Plataforma per Catalunya) en contra de la celebració d’un referèndum a Catalunya. Digué Joan Herrera: “La moció de l’Hospitalet sobre la consulta és un error”.

Però per què “és un error” per al copríncep d’ICV? Doncs perquè no és oportú, deia, plantejar-se el posicionament envers la consulta perquè ara és moment de dret a decidir, no de demanar el vot. Ai! Cínic o ingenu? En essència el debat sobre el dret a decidir és un debat democràtic, efectivament. Però ara Catalunya està jugant una partida gran, per nens grans, amb Espanya a l’altra banda del taulell. Herrera no considera que els catalans viuríem millor sent només catalans? No és més senzill transformar la societat (com cregui cadascú) tenint un estat propi? A què ve això? Tacticisme potser, però de curta volada.

Això sí, treure pit signant un conveni amb Izquierda Unida. El coordinador dels postcomunistes espanyols, Cayo Lara, es va felicitar per “l’acord concret” sobre el suport sense fissures al dret a decidir del poble català. Diuen que això condicionarà l’agenda política espanyola. Tant de bo, però això a IU li surt gratis i a més IU té el pes que té per molt que no agradi certs intel·lectuals. Què diu el paper? Comprometre’s a “treballar conjuntament de manera coordinada per un model d’Estat federal, plurinacional, social i republicà, que incorpori el dret a decidir”. Això sí que motiva! Sembla que aquesta esquerra sempre va dues passes tard en el camí de la història, aquesta etapa ja està superada.

I per acabar d’emocionar a la tropa amb aquest acord ICV-IU cal saber que “l’exercici del dret a decidir s’ha de basar en la voluntat de negociació amb l’Estat, fent servir els mecanismes legals existents o acordant-ne  la reforma, si es considera necessari”. Sideral. Ostres, senyor Herrera, vol dir que no erra?

(Publicat a Nació Digital)

Contra els «quinquis» del Baix

Sóc nat a Barcelona i barceloní d’acció i pensament, però des de fa uns anys visc molt content a Sant Feliu de Llobregat, capital tímida d’una de les comarques més poblades, dinàmiques i significatives d’aquest país. Sovint el reduccionisme de les informacions de premsa o el maximalisme de la política partidista han portat a situar el Baix Llobregat com a una espècie de territori on la gent va pel carrer amb braçalets del PSC o d’ICV-EUiA, i on no es parla català. Quina ximpleria! El “cinturó roig” ja ha passat a la història, poc o molt. Però el Baix Llobregat, se’m dirà, és l’únic lloc on el PSC encara manté el tipus. Bé, és la “taca vermella” en el mapa blau convergent de les comarques de Catalunya. Sovint per això, també, i sense voler entendre la sociologia canviant del Baix Llobregat s’ha preferit fer la caricatura: els “quinquis” del Baix.

Doncs ja n’hi ha prou. No ho dic jo, ho diuen els fets. Per començar, òbviament, cal dir que el fet de que PSC i ICV s’hagin repartit el “pastís” polític de l’àrea metropolitana de Barcelona durant tres dècades no vol dir res: i molt menys els converteix en “quinquis”. Altra cosa són les pràctiques clientelars a nivell comarcal. Per dir-ho ràpid: si qui governa el consell comarcal és d’un color i l’ajuntament X és d’un altre color doncs tindrà menys beques menjador que les que té un altre ajuntament Y però que és del color dels primers. S’entén, oi? Però això no converteix el Baix Llobregat en terra de “quinquis”. Aquí no hi ha l’operació Pokemón o el Terres Cavades per dir alguna cosa i sense assenyalar a ningú.

Ara al Baix Llobregat entra una (altra) bafarada d’aire fresc. El proper 11 d’abril Molins de Rei, al cor comercial i cultural del Baix Llobregat, tindrà un alcalde de Convergència i Unió, en Joan Ramon Casals. A veure, no és el primer alcalde de CiU al Baix Llobregat. Per exemple, el president de la Diputació de Barcelona, Salvador Esteve, és alcalde de Martorell. Però, Molins de Rei era un dels extrems del cinturó roig, el del PSUC (i després ICV): Sant Feliu de Llobregat, Cerdanyola del Vallès, Sabadell, i d’altres… I ara CiU puja a tots aquests municipis, i governarà a Molins. Tot està canviant. Als Estats Units la comunitat negra votà per George W. Bush perquè la sociologia ha canviat en les darreres dècades. I ara a Catalunya també, i els canvis van en tots sentits i direccions, alerta general.

Sobre el cas particular de Molins de Rei val a dir que els seus ciutadans tenen molta sort i han escollit bé. Jove, extremadament preparat i responsable de política municipal de Convergència en tres mandats: un autèntic crack que no és cap “quinqui”. I sí, del Baix Llobregat.

(Publicat a Nació Digital)

Per ICV hi ha banderes de segona?

Segons la votació del recent plenari municipal d’aquest 26 de març l‘estelada no onejarà al balcó de l’Ajuntament. Convergència i Unió va presentar una moció en la que demanava que es pengés l’estelada al famós balcó en dates assenyalades (11 de septembre, Sant Joan, 14 d’abril,..). Dita moció comptava amb el recolzament d’Esquerra Republicana, de Solidaritat per la Independència i de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). L’aritmètica de regidors al consistori és la que és, no cal donar-hi massa voltes. No cal ser un gran analista per anar al plenari saben que el PP hi votaria en contra i que els representants del PSC a Sant Feliu no són pas del sector dit catalanista i que també estarien en contra. Els conservadors espanyols no reconeixien l’estelada com a símbol de res, i els socialistes consideraven  que la bandera quatribarrada, la de la Generalitat, ja és prou reconeixement simbòlic.

Potser tenen raó. Jo crec que no. Però la moció recordava que que al balcó de l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat, en determinades ocasions, ja s’hi ha penjat altres banderes sense estatus oficial, com a mostra de suport a col·lectius socials (bandera de l’Arc de Sant Martí el dia de l’orgull gai), de rebuig a la violència de gènere (bandera lila), la bandera de la República Espanyola com a mostra d’homenatge a totes les persones que van creure i van defensar l’Estat Republicà o fins i tot la bandera del Futbol Club Barcelona en algunes ocasions. Això darrer amb aquest alcalde potser costarà una mica. Però fora bromes, totes són causes molt respectables i totes mereixen que l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat hi doni suport.

Hem parlat de CiU que votava a favor òbviament, de PP, del PSC… Però i ICV-EUiA? Ai las, just ara decideixen donar llibertat de vot en aquest tema. Res a dir, cada partit s’organitza com vol i gràcies a internet sabem què vota cadascú. Dos regidors d’ICV es van abstenir en la votació (Mireia Aldana i Manel Martínez). I els altres cinc regidors  del grup (Jordi San José, Lídia Muñoz, Cinta Daudé, Manuel Leiva que és d’EUiA i Concepción Fernández) vàren votar en contra. En essència res a dir. Només faltaria, cadascú vota el que vol. Altra cosa és l’estil i els comentaris de l’alcalde San José, poc amables i poc afortunats sobre què és la “democràcia real”. Curiós. Potser és una anècdota o potser l’alcalde hauria de ser més sensible, per no dir educat o polit. Les formes importen. Però com es diu en castellà: “carta en la mesa, pesa”. Cadascú és responsable del seu vot, i del seu twitter.

 

El passat 26 de març un cop acabat el plenari la regidora d’ICV Lídia Muñoz retuiteja aquest comentari. Ni banderes ni fronteres? Ai, la cosa aquesta de l’internacionalisme. Res a dir tampoc. I a més, fer un retuit no vol dir donar-hi suport. Conec twitter. Però això em va fer pensar. No volem banderes? Bandera de l’orgull gai, sí. Bandera lila, sí. Bandera de la República espanyola, sí. Bandera del Barça, sí. Bandera Estelada, no. Ai! Per què es barreja símbols i política? Ai! Per què no representa a tothom? Ai! Més enllà del rebombori intern que pugui tenir ICV a nivell nacional (al Parlament no hi ha aquesta hostilitat al moviment independentista i alguns diputats ja recomanen votar sí en la futura consulta) a Sant Feliu, Iniciativa -hereva del PSUC- cap on va? Ara, ens ha deixat entendre que hi ha banderes de segona. I curiosament aquesta bandera de segona és una bandera que simbolitza la voluntat d’alliberament nacional. Potser a ICV, vells i nous, haurien de revisar els seus fonaments i anar fins a Joan Comorera, un autèntic federalista (res de Pere Navarro) , i llegir què volien llavors els comunistes catalans, perquè van lluitar tants anys: una República Catalana. Potser no fa tan de mal posar l’estelada al balcó de l’Ajuntament sis dies l’any.

Publicat a Fet a Sant Feliu