Els polítics sí que paguen

Els polítics no ens representen, no desobeeixen i no se la juguen. Recordeu el 9-N? Jo també. I també l’expresident Artur Mas, l’exvicepresidenta Joana Ortega i els exconsellers Irene Rigau i Francesc Homs, que hauran de declarar al judici al Tribunal de Comptes per l’organització del 9-N. La vista està fixada el dimecres vinent. No en sé gaire però sembla que no és habitual que els investigats hagin de declarar en aquests judicis administratius, normalment hi van els seus advocats. Però les dues entitats que van denunciar el suposat ús de diners públic (Societat Civil Catalana i l’Associació d’advocats catalans: a qui representen?) ho han sol·licitat i mira.

Cal recordar que el Tribunal de Comptes els reclama 5,2 milions d’euros i ja han dipositat aquesta quantitat com a fiança. Tant en els judicis al Suprem com al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) es va acabar retirant l’acusació per malversació contra tots quatre. Tots ells ja han estat jutjats tant al Suprem -en el cas d’Homs que era diputat al Congrés- com al TSJC i l’acusació per malversació va decaure abans d’arribar al judici. A més, també se’ls va absoldre de prevaricació. El març de 2017, TSJC va condemnar Mas, Ortega i Rigau per un delicte de desobediència a 2 anys d’inhabilitació en el cas de Mas, 1 any i 9 mesos a Ortega i 1 any i 6 mesos a Rigau. I les conseqüents multes. En el cas d’Homs, el Suprem el va condemnar -ja de manera ferma- a 1 any i 1 mes d’inhabilitació i a pagar una multa de 30.000 euros.

Però tot va com ha d’anar. ‘A por ellos’ i et jutgem de nou, però d’una altra manera. I per acabar més garanties: Un cop celebrat el judici, el cas quedarà vist per a sentència i l’encarregada de redactar la sentència és la consellera del departament segon, l’exministra de Justícia del primer govern d’Aznar Margarita Mariscal de Gante. Patapam. Espanya cansa.

Article publicat al setmanari Ripollès

Complexos (errors) convergents

El primer partit de Catalunya és el Partit Demòcrata. I punt. Aquest és l’eslògan que els responsables del nou partit nacionalista centrat i centrista hauria de tenir cara endins. Convergència està congelada, però no pas el seu llegat, ni tampoc la seva manera de fer país. De cara enfora el PD es pot posar el vestit que toqui, coses del màrqueting. Ara hi ha un concurs de dibuix pel logo i per la imatge del Partit Demòcrata. Fantàstic! Vinga a enviar dibuixos. Però sempre que quedi clar a dins quin és el paper d’aquest partit. Necessitem partits forts a Catalunya. Els complexos que té el que anomenem antiga Convergència en relació al món d’Esquerra Republicana o de l’Assemblea Nacional (perdoneu la redundància) són infantils, lesius pel país i incomprensibles.

Cada vegada que Gabriel Rufián llegeix un tuit al Congreso (ara en diuen fer un discurs), molts i molts associats del Partit Demòcrata s’envien urgents whattsapps entre ells: “Què bo en Rufián, sí que parla clar” o bé “En Rufián comunica molt bé”. Ai las. No li trec mèrit ni raó a Rufián. Però els convergents perden el món de vista, el seu món. Un partit, com diu el nom, representa a una part. Convergència, i ara el PD, sempre ha tingut voluntat majoritària, de majoria i no del tot, i això es fa des del discurs propi. Ni Pujol, ni Mas, ni ara Puigdemont (espero) van copiar a ningú: van fer la seva. El complex d’inferioritat mediàtic que tenen els convergents (o demòcrates, que no se m’enfadin Toni Castellà ni Hillary Clinton) és absurd. I és fruit d’un error; creure que fer política de comunicació i fer comunicació amb la política són la mateixa cosa.

Molts han oblidat que el Partit Demòcrata lidera el Govern del país. Un Govern de la Generalitat compromès amb la independència de Catalunya fins a les últimes conseqüències. Sí, Junts pel Sí és la casa mare, però ho lidera qui ho lidera (tot els que els complexes li permeten). Però militants i simpatitzants del PD només fan que mirar de reüll què fa ERC. Fins i tot envegen el coratge del PSC de Miquel Iceta enfront del PSOE de la gestora! Inversemblant que una opció que ha englobat carlins, liberals i socialdemòcrates ara es preocupi de què s’ha de brodar al pit de la camisa. El nom no fa la cosa. Fets i no paraules, com digué el president Montilla.

Als manuals d’emergència política sempre apareix com a primera excusa per un fracàs la política de comunicació. Abans en deien matar al missatger. Durant anys he hagut de sentir que el pujolisme, David Madí o Quico Homs (per posar noms a la perfídia convergent) marcaven les agendes mediàtiques. Molt inexacte. Les agendes mediàtiques tot sovint estan en venda, o com a mínim per llogar. El poder té moltes maneres d’influir, però mai res és millor que els que vols influir ja siguin de la teva corda.

Això és vella política i vell periodisme. Però encara queden restes. Els diaris digitals, Twitter, l’obertura de formats a ràdio i televisió són el que fa que la informació avui sigui més lliure, i per tant més creïble. Ara bé, tothom és de son pare i de sa mare. I això al Partit Demòcrata, que és el primer partit del país, s’hauria d’entendre. L’error del Partit Demòcrata és tenir complexos. I normalment això passa per mirar-se massa al mirall i per no veure ni entendre el que passa a la vida real.

Article publicat a Nació Digital

Recoder víctima de Mas, i de Recoder

Sovint els periodistes (i les persones mal pensades en general) som proclius a l’exageració i a abonar teories de la conxorxa. Durant força temps, més del que molts volen recordar, en Lluís Recoder ostentava el càrrec institucional més important de Convergència i Unió: alcalde de Sant Cugat del Vallès. Eren els anys del plom tripartit per a la federació nacionalista. Unió va posar tots els trumfos d’en Duran al cistell del Congrés dels Diputats mentre que CDC es va dedicar a l’arena municipal primer per reconstruir-se i a la nacional després gràcies al tarannà patidor d’Artur Mas. I mentrestant, per molts, Recoder podria ser el recanvi homologat de Mas, però el president al final aconseguí arribar a la seva Ítaca particular.

Qui avui és president va guanyar dos cops les eleccions sense poder governar, això forma caràcter. Sí, això diu el tòpic, però a més en el cas de Mas el va obligar a ser líder del partit, a conèixer la seva gent, a fer-se respectar, a manar en definitiva. El 2003 era el candidat prefabricat a cops de geni de David Madí. El 2010 fou el líder indiscutible i contrastat de CiU i a més apareixia com un pare protector enmig de la crisi. Això és el màrqueting, que ens ha venut Mas com el president inevitable. Potser sí, però això tapa les habilitats de política interna que té el president de la Generalitat.  

Les biografies de Jordi Pujol expliquen com l’expresident no va deixar que ningú li fes mai ombra i que va decapitar tot aquell que despuntava (Miquel Roca, Josep Maria Cullell, Joan Maria Pujals,…) i se’l considera un polític hàbil i maquiavèlic. Doncs en Mas potser és millor que en Pujol i “sin que se note el cuidado”. El cent vint-i-novè president va composar un primer gabinet on desactivava les opcions successòries del sempre viu Felip Puig, embolcallava de poder les ambicions de Quico Homs, mantenia entretingut al partit l’Oriol Pujol i finalment oferia a Lluís Recoder una conselleria en la que no podria inaugurar res de res. Jugada mestra.  

A més, Recoder ha jugat fort. No valoraré la vàlua política de l’exconseller de Territori, no és el tema d’ara.  Però va jugar fort i va perdre, i ara deixa la política i es dedicarà a assessorar KPMG. Mas, en aquest nou gabinet, ha preferit envoltar-se del seu nucli més fidel, donant més honors a Homs i situant-se a prop en Germà Gordó. L’aposta Recoder, que fa uns anys semblava que passava per uns matisos moderats i socialdemòcrates, ha perdut recolzament per molt que alguns mitjans s’entestin en negar-ho, perquè només volen posar en Mas a la picota. I potser perquè l’aposta de Recoder al final s’ha basat en Lluís Recoder. I ara és temps d’apostes més fermes, veurem.

 

(Publicat a Nació Digital)