Rafael Catalá, t’estic veient

Un dels jugadors més famosos i premiats de la història del beisbol fou Lawrence “Yogi” Berri, catcher dels New York Yankees, un xerraire impenitent, rei del trash-talking. Era un tipus d’aquells genials perquè quan de tant garlar sovint s’equivocava i deixava anar sentències d’aquelles que avui estarien escrites en una tassa de tè.

És seva aquesta: “Puc observar molt quan miro”. Aquest “maloprisme” (cerqueu la paraulota) pot ser una tonteria, o bé una d’aquelles obvietats que ens va bé recordar per posar-nos a lloc. Mirem, i observem va. Com diu un savi gironí nascut a Figueres, té una certa coherència que els mateixos que es ventaven d’haver destrossat el sistema sanitari català siguin els que ens estiguin acusant de rebel·lió o, en el seu defecte, de malversació de fons o del que sigui. Deuen ser les coses del bloc borbònic. I hem d’estar atents.

El termòmetre d’Espanya, del govern del regne, és Rafael Catalá. Diputat per Cuenca que ara fa de ministre de Justícia. Fa uns dies li va etzibar al diputat Carles Campuzano que tenia molta sort de poder anar lliurement amb el llacet groc que tantíssim l’ofèn perque no hi ha presos polítics. Nervis. I ara ja va a pels presos polítics, que sí existeixen, i que estan a les presons d’Alcalá-Meco, d’Estremera i de Soto del Real. En aquest cas, el passat dimarts al Tribunal Suprem, el conseller de Territori, Josep Rull, va elevar el to davant del jutge Pablo Llarena. És el que toca. Rull li va posar el dit a l’ull denunciant que Llarena que ha perdut el prestigi, que està seguint el full de ruta del ministre de Justícia i que no actua amb la divisió de poders que sí que ha demostrat Alemanya. Pim, pam. Llarena aquests dies ha estat notificant als polítics independentistes empresonats el seu processament per rebel·lió. Suposo que no devia entendre res. De fet, ara persegueix a Montoro el pobre Llarena.

Ens volen agenollats. Per tant no és d’estranyar que el nostre ministre de Justícia preferit respongués al conseller Rull que “ofenent un jutge dient que actua al dictat d’una tercera persona no li donarà rèdit en el seu procés judicial”. Gràcies per la preocupació senyor Catalá. I és que per al ministre de Justícia dels ulls petits aquestes declaracions són “impròpies” d’un sistema on hi ha llibertat i assegura que a l’Estat hi ha “justícia independent i ningú li diu a un jutge què ha de fer”. Esclar, esclar. Per si de cas, i sobre la suposada violència a Catalunya l’1 d’octubre i altres diades assenyalades, el ministre ja ha deixat la bomba: “Si el debat és si hi ha hagut o no violència suficient, el Tribunal Suprem diu que hi ha més de 100 episodis de violència”. I si no ja els hi posarem, li ha faltat dir. Nervis dels bons.

Catalá és el termòmetre, i està bullint. El govern espanyol es veu assetjat per la seva inacció. Per haver esperat que els catalans ens devoréssim entre nosaltres, que per altra banda era una previsió plausible. A mesura que passa el temps s’adonen que perden i de que, amb paciència, guanyarem. Un castellà digne, més digne que Catalá, va deixar escrit: “confia en el temps, que acostuma a donar dolces sortides a moltes dificultats amargues”. Hi confiem.

Article publicat a Nació Digital

Fa por, ara toca il·legalització

Va venint poc a poc, sense que ens adonem de la magnitud de la tragèdia. El passat dimecres el compte de Twitter del president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, deia: “Llega el turno del ‘terrorista pacífico’, como vaticinó Agustí Gil Matamala. Nos mantienen en prisión por rebelión sin violencia, en una sinrazón de estado contra los derechos humanos.”. Patapam. Cuixart la clava. Qui és Gil Matamala, per cert? Doncs un veterà advocat i activista. Entre d’altres coses cal recordar que Gil Matamala entre el 1960 i el 1975 va defensar en judici a militants de Comissions Obreres davant el Tribunal d’Ordre Públic i anys després a independentistes catalans de Terra Lliure en l’Operació Garzón. És important saber de qui parlem. Com quan parlem del Partido Popular de Rajoy i Manuel Fraga o del PSOE de Felipe González i Alfredo Pérez Rubalcaba. El diagnòstic que avança Cuixart és tan lamentable com cert. La persecució de l’activisme independentista ha arribat al punt de detenir per terrorisme persones per pertànyer a un CDR, i per parlar de com muntar protestes.

És la demostració de que ens persegueixen, demà pots ser tu, i tant, com diu la campanya. Ens estan perdonant la vida. És la tàctica colonial de detenir aleatoriament als esclaus i exemplifica. Mireu què us passarà. Aquest dimecres l’inefable ministre de Justícia, Rafael Catalá, ho ha deixat molt clar al diputat del PDCat, Carles Campuzano, quan li ha dit: “Usted tiene mucha suerte. Usted puede venir aquí con un lazo ofensivo en la solapa. Porque ese lazo quiere decir que hay presos políticos, y no hay presos políticos en España. En España hay políticos presos. En Cataluña hay quién no puede ir por la calle sin que los amenacen, los escrachen o los pinten”. És duríssim.

De la detenció dels CDR ens diuen que ja havien avisat. L’actitud fatxenda, perdonavides, de l’administració espanyola, on no es veu la divisió entre govern i sistema judicial és perillossísima. I francament, fa por. Espanya em fa por.  La por diuen que ha de canviar de bàndol. No és necessari, només hem de recordar que la por és una emoció i que ara necessitem cap clar i coratge ferm.

Seguirem anant a dinar amb els amics i a comprar al supermercat. Anirem a treballar amb aquella alegria i a buscar els nens a escola. Tot va bé, em diran. Efectivament, però ‘ells’ ens volen desactivats i pensant en les nostres cosetes. Però és que l’altre dia va ser Tamara Carrasco, com ho van ser els Jordis o els consellers. I ens diuen que compte amb portar el llacet groc. Jo en porto diversos, per cert. Demanin a l’editor la meva adreça i vinguin a casa a detenir-me. I després ja tocarà il·legalitzar les organitzacions. I després, ja no hi haurà res il·legal, ni legal.  

Article publicat a El 9 Magazín

Parlament i presó

Espanya segueix amb la persecusió del govern independentista de Catalunya.De moment, el jutge omnipotent, senyor Llarena, ha citat per aquest divendres els diputats Marta Rovira Carme Forcadell, Dolors Bassa, Raül Romeva, Jordi Turull i Josep Rull per revisar-ne les mesures cautelars. Això és una represàlia en tota regla perquè s’obre la porta a revocar la llibertat i (tornar a) posar a la presó els acusats. També té la intenció, sembla ser, de comunicar als advocats l’ordre de processament. I, amb aquest pas, podria decidir la inhabilitació preventiva dels que tingui a la presó. En tot cas, més enllà de com es torturi la llei veurem què passa perquè el que es vol és aturar el sobiranisme “por lo civil o por lo militar”.

Estem en allò que deia el “terrorista” Maximilien Robespierre: “El terror no és més que la justícia ràpida, severa i inflexible”. La caricatura és la de Pablo Llarena, en sol·litud, acaronant un gatet i rient com un boig mentre dicta interlocutòries salvatges contra els nostres consellers i representants. Però no, és una maquinària ben greixada. Un jutge instructor té molt poder? Sí, segurament massa. Caldria revisar-ho: feina per Espanya. Però tenim davant un exèrcit de togues i advocats de l’Estat. Només cal veure M. Rajoy i Soraya Sáenz de Santamaría, o Rafael Catalá. Superfuncionaris de villa y corte. Mèrit i capacitat per anar pujant en la carrera judicial però obediència deguda. Cánovas i Sagasta, Espanya no ha canviat.  Castella ens ofega i ens pega la cleca quan ens passem de llestos. Mig Govern fent voltes per Europa? Doncs lleparan els que estan aquí. És infantil, però funcionen així.

Per si hi ha algun dubte només cal disfrutar de la sensibilitat que veiem al govern espanyol de M. Rajoy: Sáenz de Santamaría (la filla, no el franquista), s’ha enorgullit de que ja han destituït 260 càrrecs de la Generalitat. Sí senyor, brava! És el que interessa, el que importa. Ni pensionistes ni res. És un tarannà feudal, senyorial, colonial. No és una opinió és una constatació de fets, com dir que l’esquerra espanyola està lamentablement trepitjada i desapareguda.

Potser aquest dijous aconseguim un plenari extraordinari per investir en Jordi Turull i Negre com a Molt Honorable President de la Generalitat. Tant de bo (què dirà el rei Felipe?). Però per què no es podia abans? No es pot assenyalar el responsable. Té raó Junqueras, ara no és hora de retrets, perquè quan comencem serà gros, això. Les responsabilitats són múltiples, de tots els grups amb representació al Parlament. Algunes més sagnants que d’altres. Però és moment de generositat (sempre dels mateixos) i de recordar perquè estem tots aquí, com l’1 d’octubre. I sobretot moment de no perdre la dignitat. Els que estan o van estar a la presó ja ho saben. Gràcies.

Article publicat a Nació Digital.

Vull que em curin! Gràcies PP

Estem malalts. Estem equivocats. El darrer recompte d’infectats va sumar més de dos milions de persones. Era el 21 de desembre, fa un mes i mig. Hecatombe zombi a Catalunya. Menys mal que el govern del regne d’Espanya està per nosaltres. No se li escapa ni una i no permetrà que seguim votant equivocadament a polítics que ens enganyen. Per això els van posant a la presó poc a poc i van enviant jutges sense justícia. Ja hem passat de ser tractats com una colònia del segle XVIII a ser tractats com a malalts. Sobretot el president Puigdemont, el més perillós de tots.

No ho diuen directament -com a mínim a l’hora que s’ha publicat aquest article- però tot pot arribar. De moment l’agressiu portaveu del PP, Rafael Hernando, ja s’ha preguntat “qué hierbas se toman por la mañana” els membres de Junts per Catalunya i d’Esquerra Republicana.

I si no hi estàs d’acord vés amb compte. Era més lliure el meu avi al franquisme gris plom, que no pas jo ara el 2018. Perquè si et poses un nas de pallasso al costat d’un membre de la policia espanyola et poden denunciar per delicte d’odi, com a la gent del Maresme que escridassava als agents de la mateixa policia repressora i ells responien amb aquells versos (de Kavafis, de Machado?): “que nos dejen actuar! que nos dejen actuar!”
Perquè ja som una qüestió d’ordre públic. Los catalanes hacen cosas. Y son todas malas. Quina barra tan brutal, quina manera tan inversemblant de fer-nos combregar amb rodes de molí. Ja se sap que la raó d’Estat pot ser la menys raonable de les excuses. El ministre de Justícia espanyol (per dir alguna cosa), Rafael Catalá, ha defensat la recent proposta del PP d’eliminar l’indult per als condemnats pels delictes de rebel·lió i sedició, no fos cas. El pitjor és que un governant com ell ha dit que “las leyes deben estar cerca de la verdadero sentimiento de la sociedad”. Mai es pot governar pensant amb l’estòmac, pel que diran i pel que poden dir. No tenen raons i ho fan malament. Pobra Espanya. No és una votació per la final d’Operación Triunfo. No sé qui està més malalt. Jo, de la democràcia, no em vull curar.

Estem a la disposició de les falses armes de la judicatura que només fa que perseguir idees (llegeixin les darreres interlocutòries del jutge Llarena) que no els hi agraden: concretament, les independentistes. I volen que ens rendim, que ens avorrim. Això serà llarg, molt llarg. Clarament tenim pressa, però necessitem una altra velocitat. I molta, molta força.

Article publicat a Nació Digital.