Pel·lis de periodistes, per fi

El juliol de 1971, el New York Times, el Washington Post i els principals diaris dels Estats Units d’Amèrica va prendre una decisió valenta a favor de la llibertat d’expressió, informant sobre els documents del Pentàgon i l’encobriment massiu de secrets per part del govern que havia tingut lloc durant quatre dècades i quatre presidències nord-americanes. Aquest és l’argument de The Post(Los archivos del Pentágono, en castellà), pel·lícula d’enguany dirigida per Steven Spielberg amb Tom Hanks i Meryl Streep. La premsa, el periodisme, és un gènere propi dintre del cinema, sent per mi Primera plana (1974) de Billy Wilder amb Jack Lemon i Walter Matthau la millor, incloent les recents SpotlightL’ombra del poder, i la llegendària Tots els homes del president.

Però, pedanteria periodística i cinèfila a banda, hi ha una pel·li de periodistes que tinc ganes de veure: la d’un diari que havia de durar quatre setmanes i que ha durat 40 anys, i el que queda! Es tracta de la història d’EL 9 NOU, sí el diari que teniu a les mans. S’acaba d’estrenar a L’Atlàntida de Vic De quatre setmanes a 40 anys, i ha de ser un èxit, segur, com aquest periòdic. Nois, que van muntar un equip de futbol, tal com explica el mestre Ramon Besa, i anaven per Osona com els Set Magnífics. Escric això sense gaire voluntat de fer la pilota. Ans el contrari, ho faig sense poder guanyar-hi res, més enllà de poder quedar-me tranquil. Una publicació local amb vocació regional té tot el sentit del món, i si està feta amb ganes de transcendir la tasca de repetidor o de pregoner. I a Catalunya en tenim molts exemples, gràcies a Déu.

La premsa de proximitat, la que és més a prop de casa, és la més difícil de fer. Perquè a qui critiques te’l trobes a la cua de la carnisseria, perquè no hi ha portaveus oficials ni twitters, perquè només el periodista pot comprovar fil per randa una història. És per tot això, i per més, que és la millor pedrera periodística. I no hi posaré noms però a la premsa, televisió i ràdio d’àmbit nacionals n’està ben trufat de persones que provenen del món de la comunicació local, i també d’EL 9 NOU. El moment de l’audiovisual català, a tots els nivells, permet i demana que expliquem també com funciona el nostre món.

Hem vist sèries d’advocats, de metges, de periodistes, de policies… però de periodistes locals catalans? Encara no. Proposo que es faci amb atreviment. Hauria de ser en una redacció de Vic o de Granollers? No ho sé, però tampoc fem una cosa de mentida tipus Ventdelplà o Nord. No, no. Una redacció a Tortosa, Mollerussa o Figueres. Amb qüestions locals figurades o no, perquè seria valent seguir l’actualitat. Perquè sovint, potser massa sovint, és amb la ficció que entenem la realitat. Espero que De quatre setmanes a 40 anys agradi al màxim de gent possible, des de la Llagosta a Molló, però sobretot més enllà: allà on es vulgui periodisme intel·ligent.

Article publicat a El 9 Magazín

Entrevistes: Heredia, Sackur, Crick

Potser perquè em vaig formar en la premsa escrita de paper, o potser perquè sóc antic, o perquè encara flipo amb The Economist, o per tot plegat, però crec que en una notícia el menys important és qui la signa. La signatura és el bé més preuat del periodista, és la font de la vanitat i el segell de qualitat i d’entesa amb qui t’edita els titulars. És veritat que la veu a la ràdio i la cara a la televisió ja aporten un extra d’identificació. Però m’interessen els titulars, els continguts. També haig de dir que tinc els meus autors preferits: la crònica d’en Jordi Bianciotto, les anàlisis de Ferran Casas, els fiblons de Lola García, els bitllets d’en Maiol Roger, les perspectives d’en Ramon Besa… I hi insisteixo, el que m’importa és què diuen.

Però en el noble i injuriat gènere de l’entrevista aquesta meva llei té falles. Sí que haig de relacionar qui millor informació treu amb un nom: Mònica Terribas, Jordi Nopca o Josep Maria Espinàs, o d’altres. I fa uns dies hem vist i comprovat com d’important és saber qui és l’entrevistador/a. Sobretot saber que n’hi ha un. Fa molts anys que es va dient que no, que “no farem una entrevista, és més aviat una conversa informal”. Sembla un truc per distreure l’entrevistat, que naturalment està en tensió. Comença el ping-pong i has d’estar a punt. Parlo de Lídia Heredia, conductora d’”Els Matins” de TV3, que fa uns dies va tenir un episodi d’aquells incòmodes que va torejar amb paciència fins que va arribar al límit humà de resistència en una entrevista amb Albert Rivera.

Després de diversos minuts d’acidesa i fel del president de Ciudadanos, aquest va acusar Televisió de Catalunya de ser un “aparell de propaganda separatista”, de “mentir” i de “manipular” a favor de l’independentisme. Es va limitar a retreure a Heredia que no li preguntés sobre el “cop d’estat” dels plens del 6 i 7 de setembre del 2017. Una pregunta que Rivera esperava i que, com que no la hi van fer, ho va considerar un indicador de la “manipulació” de TV3. “Vostè fa les preguntes que vol, però no em digui que no manipula si no em pregunta què va passar al Parlament el 6 i 7”, va dir Rivera en mode automàtic. Heredia, que va recordar-li que havia tractat a bastament la qüestió, va fer notar el fet que Rivera li digués en directe quines preguntes havia de fer: “Les vol fer vostè, les preguntes?”, va apuntar. “Vostè té vocació de periodista i d’editor de programes de televisió”, va reblar la presentadora.

Un gomet per Lídia Heredia per aguantar l’atac. A les entrevistes hi ha tensió, sí, nois, i així ha de ser si es vol arrencar un queixal, però, i l’educació?

Això em porta a l’entrevista del reporter de Channel 4 Michael Crick, que preguntà fins a sis cops a la primera ministra del Regne Unit, Theresa May, què va fer ella quan els governs de Margaret Thatcher, del seu mateix partit, titllaven Nelson Mandela de terrorista. May intenta un parell de veròniques però Crick és granític i només fa que repetir la pregunta. May acaba dient: “Vostè sap quin va ser el meu paper”. Tot queda clar. Entrevistador amb les preguntes arrelades en la tossuderia.

I finalment, en una entrevista que té una mica de les dues coses. El ministre d’Afers Exteriors espanyol, Josep Borrell, al programa “HardTalk” amb Stephen Sackur. No és una fotesa. Sackur un dia interroga Matteo Salvini i l’altre una presidenta d’una farmacèutica top, i tothom en surt escaldat. Però alerta, amb preguntes. Amb aquell accent anglès tan brutal, Sackur empeny Borrell cap a les contradiccions de l’estat espanyol i a com la causa contra els dirigents independentistes pot arribar a semblar una farsa. Sí, l’entrevistador té una opinió. Prou de fer veure que això de l’objectivitat existeix, o que fins i tot és desitjable. I és amb aquesta pregunta que Borrell ha de dir: “Jo personalment preferiria que aquesta gent estigués en llibertat condicional. Crec que hi ha altres maneres d’assegurar que no fugin”. Pam, titular.

En tot cas, només volia reblar la idea que el periodisme té moltes formes i l’entrevista n’és una, i serveix per entretenir, per opinar i per informar. No la perdem, i fixem-nos en casos com els d’Heredia, Crick i Sackur: es pot fer bé.

Article publicat a Mèdia.cat