Espadaler, vergonyeta

La política és el més noble dels oficis, sempre i quan qui s’hi dediqui, pugui exercir la tasca amb noblesa. Quan la vilesa i la mediocritat taquen la política comença el camí cap a l’absurd, la tonteria, i els vots a VOX i d’altres. Crec que no hi ha nova o vella política, hi ha mala o bona política, perquè la fem les persones, àngels i dimonis. El cap de setmana passat va entrar en el nostre món la fórmula de la vaga de fam, com un últim intent de denunciar pacíficament la inacció cruel dels tribunals espanyols amb els presos polítics. Enfront d’aquesta situació, quatre dels presos polítics de Lledoners fan vaga de fam. Jordi Turull i Jordi Sànchez la van començar dissabte passat. Dos dies després s’hi van afegir Joaquim Forn i Josep Rull. Només puc mostrar el meu respecte i el meu neguit per aquests homes compromesos. 

En una d’aquestes entrevistes radiofòniques que es fan sense veu dels presos hem pogut saber del conseller Turull. En Jordi Turull, entre d’altres coses, va carregar contra Ramon Espadaler, exsecretari d’Unió Democràtica de Catalunya i actualment diputat al Parlament en el Grup Socialista perquè no s’ha interessat per ell. El també candidat Turull va lamentar que Espadaler no l’hagi visitat a la presó, apuntant que tots dos van ser “companys molts anys, jo era portaveu parlamentari de CiU i ell n’era portaveu adjunt”. Es més, el de Parets del Vallès dispara contra l’ex dirigent democristià i li demana “que després no vengui valors cristians”.

Quina mala llet! En Turull pot estar enfadat. Ho entenc. Com por no entendre-ho. Què val més per l’exescuder d’en Duran i Lleida? L’home o l’escó? Quedar malament al despatx uns dies o fer el que cal? No ho dic pel senyor Espadaler, sinó por tots nosaltres.

Article publicat al setmanari Ripollès

Duran i Lleida, el nou Albert Rivera

Ve de zero i ve amb gana. Es tracta d’un polític català que vol fer carrera a Espanya. Algú que ha vist un forat en el camí del mig. Algú que creu que les fórmules que hi ha ara mateix a Catalunya i a Espanya no són representatives d’una gran majoria que, silent, encara no li ha donat la raó. Parlo d’Albert Rivera? No pas, em refereixo a Josep Antoni Duran i Lleida.

Albert Rivera és ja un polític consolidat, amb un projecte volgudament ambigu i espanyolista. No hi ha incògnites darrere seu, hi ha foscor però també lluentons per aquells que s’hi vulguin enlluernar. El magnífic líder i timoner de Ciudadanos ha convertit una idea de després de sopar d’un grup d’intel·lectuals ressentits en un partit de moda. Ell va venent el peix, a veure qui li compra.

Tornem-hi. Duran i Lleida, que ha fet quasi tots els papers de l’auca, vol ser Albert Rivera. I li segueix l’estela. De fet ahir es va reunir amb el president del govern del regne d’Espanya, senyor Mariano Rajoy, qui diu que el va escoltar “atentament”. Duran, que fa temps que ha abandonat la fantasia de ser ministre d’Exteriors d’Espanya, es va trobar amb Rajoy just després de Pedro Sánchez, del mateix Rivera, de Pablo Iglesias, i després fins i tot d’Alberto Garzón (que es veu que és el líder d’allò que es diu Izquierda Unida). Sembla que Rajoy es reuneix amb qualsevol. Això a Aznar no li passava.

En Duran no va aconseguir que en Ramon Espadaler i el sector oficialista d’Unió Democràtica entrés al Parlament. Diuen que va tenir mala sort, que tenen 100.000 catalans van donar suport a les seves tesis. Cert, i no es pot menystenir. Ara bé, ell sí que considera que gran part dels 1.600.000 votants de Junts pel Sí no volien la independència sinó que es negociés un nou encaix a Espanya i si fes falta doncs una consulta depèn de com. Ai, quin futuròleg. No sé si més Rappel o Mag Fèlix, però en tot cas poc encertat.

Duran té un gran problema: ara juga al purisme quan ha sigut el gran camaleó. Ara no s’hi val. No. No pots reivindicar la quintaessencia quan has estat el gran supervivent, sobretot perquè no t’has mullat. No ho critico, ho constato. Venir ara a fer l’estadista quan has estat el millor malabarista de l’immobilisme grinyola, i no pas poc. Jugar a fer de Rivera quan de Rivera ja n’hi ha un fa una mica de coseta. I diria una mica més, fa una mica de vergonyeta. I ara, per si no hi havia prou eleccions espanyoles amb Duran de candidat, i amb Rivera.

Article publicat a Nació Digital