Ja estan tranquils

Tot va bé si acaba bé, diu la dita. L’aplicació del 155 ha reduït la preocupació dels espanyols per la independència de Catalunya. Segons el CIS, ha caigut 12 punts i ha passat del quart al cinquè problema de l’estat espanyol, utopia democràtica i paradís de la ciència jurídica. Ja estan tranquils. Activistes i polítics a la presó, institucions intervingudes, el president a l’exili i, mira, pressupostos prorrogats i no t’ho gastis en caramels.

La moral de victòria dels castellans, que han esdevingut l’hegemonia espanyola, és similar a l'”espíritu de Juanito” del Real Madrid. Sempre es veuen guanyant. Saben/creuen que sempre al final hi haurà alguna providència divina que els ajudarà a aconseguir la victòria, aquell penal injust al darrer instant. El CIS, que és una de les enquestes més ben fetes i sovint de les pitjors cuinades, el que ens assenyala clarament és que més que tranquil·litat hi ha alleujament.
El govern espanyol ara ha canviat d’emissora a la ràdio del cotxe. Ara toca dir que per culpa de la situació catalana, rebel·lió sufocada pertinentment, l’economia espanyola va coixa. Que si 1.000 milions que s’han perdut, que si les pensions, que si l’atur. Tot és culpa de Catalunya, dels polonesos, de Taiwan, dels jueus. Està tot molt vist. L’enemic exterior d’ells és en principi l’interior. Ens tracten com estrangers, com colònia, però ens haurien d’estimar si volen que ens quedem.

Diuen que la por ha canviat de bàndol. Potser és l’emoció ha canviat de bàndol. Fa anys l’independentisme era quelcom emocional, historicista o fins i tot ètnic. Avui en dia, l’independentisme és quelcom racional, economicisita i transversal. És l’espanyolisme qui atia banderes, ‘la Roja’, i l’estomac identitari.

En temps de campanya permanent l’eixamplament de la base independentista ha estat més racional que no ens pensem. Òbviament hi ha hagut un boom persistent en els darrers anys, però racional i no emocional. Sí que és cert que hi ha hagut moments de gran inflació testicular, però no ha estat aquest el moll de l’os.

En les darreres eleccions només cal veure els programes electorals. El de Junts per Catalunya, que es va inventar setmanes abans de la campanya, era més gruixut i més extensiu que el de cap força unionista. Aquesta és l’altra, qui sap governar aquest país? Qui està als ajuntaments? No són només cartellets, el poder és independentista. Un 47% és poc? És més que un 43%, segur.

I mentre ‘ells’ ja estan tranquils hauríem d’adonar-nos de que el ‘nosaltres’ és molt gran. Ara no ens podem fer mal.

Article publicat a Nació Digital

Anuncis

Quines ganes de ser espanyol!

Divendres passat es va celebrar la final de la Copa del Rei de futbol. La jugaven el Reial Madrid i l’Atlètic de Madrid. Es jugava a Madrid, al Santiago Bernabéu. Tot ben madrileny, tot ben espanyol, amb flaire a Constitució i sense xiulada al rei espanyol per una vegada. No vaig veure el partit. Però sí que em vaig fixar en una pancarta que es va poder veure en un dels gols (no es van controlar tan les banderes i missatges com en d’altres anys). El cartell, ben visible, deia en castellà “Kosovo és Sèrbia”. Ostres! Quina preocupació sobre geopolítica europea que tenen els aficionats al futbol així de sobte. Quina mostra de suport al govern espanyol per a que segueixi sense reconèixer Kosovo, tot i que Sèrbia ja ho ha fet.

No és el cas, fora bromes. Aquesta pancarta, que he llegit que estava al sector dels aficionats més radicals del Real Madrid, és la gran metàfora (sí, nosaltres som Kosovo en aquest cas). Tot això, tot aquest moment que estem vivint té a veure amb la possessió. Sí, és un xoc de sobiranies polítiques. Un xoc de legitimitats institucionals. Un xoc de cultures, de maneres de fer. Però sobretot és qüestió de propietat. De qui és què? Som una possessió, insisteixo. Però no ve per una tradició històrica imperialista, o no només. Avui en dia Espanya no té cap relació intel·lectual amb Catalunya, i això repercuteix en la política. Ningú pot entendre, ni fer entendre, que som una altra realitat, un altre país. No hi ha marxa enrere. No ens entenen i no els volem. Ja està.

I què fa Espanya? Oferir alternatives? Seduir-nos? Doncs més aviat no. Passem del LAPAO aragonès a la persecució contra el terme nazi “País Valencià”, sense oblidar la situació del català a l’escola balear. Ens rodegen i assetgen amb la llengua i ens asfixien amb la caixa. Ens toquen la gònada de mala manera. Ens ataquen per l’escola, pels fills. Inadmissible. La Llei Wert, o LOMCE, és una autèntica vergonya. En general (no reconeix la tasca de les escoles bressol) i en particular pel cas català en relació a la llengua.

Només faltava un homenatge a la División Azul! És de pel·lícula italiana surrealista, però a Sant Andreu de la Barca. L’any 2013 homenatjant a qui va lluitar amb els nazis. A banda de les lectures òbvies, no és totalment extemporani i grotesc? Cal tenir memòria sí, i sentit comú sobretot. Amb tot, diversos dirigents del Partit Popular (que en les darreres eleccions va arribar a tenir 471.197 vots, un èxit a Catalunya) fa dies que ens diuen nazis. Fa de mal dir. Molts d’aquests dirigents populars provenen de l’apparatchik franquista. Ells, els franquistes, van ser els que ajudaven als nazis. Eren molt amics.

Potser és oportunista, absurd o obvi, però el debat sobre el franquisme, que semblava superat (o enterrat), és ben viu. És un substrat plenament vigent, que cada cop apareix a la superfície amb més facilitat. Ningú se n’amaga. I això fa pensar que potser sempre ha estat així, que aquesta trentena anys de democràcia han estat una comèdia. No hi ha res a fer. Quines ganes de ser espanyol! Amb mi que no hi comptin.

(Publicat a Nació Digital)