11 de setembre, 1-O i 4 de juliol

Els Estats Units són un país meravellós. Que sí, que Trump i la bogeria de les armes. D’acord, però no hi ha un altre indret on la llibertat sigui tan ben entesa i tan valorada. I a més, si tens sort i pots viatjar-hi ben acompanyat és un dels millors llocs del nostre planeta. Doncs bé, fa poc que ha passat el 4 de juliol, dia nacional allà. A la primavera de 1775, després de més d’una dècada d’agitació contra les polítiques angleses i les primeres batalles de la Guerra de la Independència, les 13 colònies nord-americanes van enviar representants al primer Congrés Continental celebrat a Filadèlfia. Després de molt debat sobre tallar els vincles amb el Regne Unit, els representants (que molts d’ells surten encara avui als bitllets) van votar unànimement per la independència el 2 de juliol de 1776.

Recordeu que no hi havia Twitter, ni 3/24, ni tan sols Televisió del Ripollès. Doncs dos dies després de la seva important votació, el Congrés va aprovar la Declaració d’Independència (un dels textos més ben escrits a la Història) i va enviar còpies a tot el país. La declaració estava datada el 4 de juliol, que es va adoptar com el Dia de la Independència. A Catalunya, pels volts de l’11 de setembre, Diada Nacional, és recorrent replantejar si està bé o no commemorar un derrota. I cada any tornem-hi. Hi ha qui vol celebrar l’1 d’octubre, que fou una victòria democràtica de primer ordre però que algú avui pot entendre com una derrota.

Som catalans de fa molt, i sempre sumant capes. Deixa l’11 de setembre. I recorda que la nostra bandera és la de les quatre barres. Ara toca l’estelada, però quan siguem un país normal, tocarà fer coses normals.

Article publicat al setmanari Ripollès

Anuncis

Sense cervesa?

No vull ser escatològic, però tenim un problema amb els gasos. L’escassetat de CO2està començant a passar factura a Europa. La manca de diòxid de carboni està afectant indústries tan diverses com la de la carn o la cervesa. Fins i tot Coca-Cola va haver d’interrompre l’activitat de la seva planta embotelladora al Regne Unit. “És la pitjor situació de subministrament que colpeja al negoci del diòxid de carboni en dècades”, diuen els entesos. Però què està passant amb el CO2? És el nou forat de la capa d’ozó?

El consum pic del fertilitzant és a l’hivern de l’hemisferi nord, així que les companyies químiques redueixen la producció segons s’aproxima l’estiu. També, els baixos preus de l’amoníac actuals no ajuden a incentivar la producció. És un cas de molt mala coincidència, ja que hi ha moltes plantes tancades i la demanda de begudes està disparada pel Mundial de futbol. Està clar que l’escassetat de CO2 afecta directament els productors de begudes. Heineken i Coca-Cola van haver d’interrompre la seva producció. Aquesta insuficiència de diòxid de carboni també perjudica el sector alimentari.

L’escorxador més gros d’Escòcia va haver de detenir les operacions per l’escassetat de gas la setmana passada. Quality Pork Limited (QPL), que manega una producció de 6.000 porcs per setmana, va deixar d’operar dimarts perquè es va quedar sense CO2 utilitzat per atordir els animals abans de sacrificar-los. QPL planeja enviar prop de 1.000 porcs a una altra planta prop de Manchester aquesta setmana, però els operadors diuen que altres escorxadors també s’enfronten escassetat de diòxid de carboni. Tranquils, és una emergència mundial, però està previst que al juliol tot es recuperi, els porcs i les cerveses també: podrem veure tranquils el futbol.

Article publicat al setmanari Ripollès

Espanya va ‘com un tiro’

Per fi Espanya aconsegueix un rècord mundial. No em refereixo a l’atletisme (on són Valentí Massana i Fermín Cacho?) ni al mal funcionament del sistema judicial. Per segon any consecutiu, Espanya ha batut el seu rècord històric d’exportacions d’armament amb 4.346,7 milions d’euros, un 7,3% més que en 2016. Per fer-nos una idea el pressupost de la Generalitat per a polítiques d’Educació és de 5. 684 milions d’euros. Tornem a les armes espanyoles, “la española como ninguna”. Segons un informe de les ONG de la campaya Armes Sota Control (Amnistía Internacional, Oxfam Intermon, Greenpeace i FundiPau) l’èxit espanyol en el gloriós mercat de les eines letals és important. Per països, allò que en deien geopolítica, destaca que més enllà dels membres de la UE i l’OTAN, que acaparen el 72,6 % de les vendes, Aràbia Saudita és el primer client de la indústria militar espanyola, amb 270,2 milions d’euros, un augment del 133 per cent respecte al curs anterior. Ai, “soy español, ¿a qué quieres que te gane?”.

Angela Merkel ha d’estar contenta amb el gran Mariano Rajoy, perquè creu, i Rajoy amb Merkel perquè compra. Alemanya va desbancar l’any passat al Regne Unit com a primer comprador d’armes espanyoles, amb 1.213 milions d’euros. I quin és el producte estrella? Tant en el cas alemany com en els del Regne Unit, França o Turquia gran part de la factura correspon als avions de transport que es girben a Sevilla. Les aeronaus suposen el 79% de les vendes espanyoles de material de Defensa (3.434 milions), mentre que les exportacions a països de l’OTAN o la UE, que sumen 3.154.000 (476,5 més que el 2016), representen el 72, 6%.

Fora d’aquest mercat, diguem-ne Atlàntic, lligat a grans programes multinacionals, Aràbia Saudita va substituir l’any passat a Egipte com a primer client de l’armament espanyol.  Des que el 2015 l’Aràbia Saudita va intervenir militarment a Iemen, al capdavant d’una coalició acusada de cometre crims contra la humanitat, les seves compres de munició espanyola gairebé s’han triplicat, passant de 34,7 milions d’euros (2016) a 90,1 (2017 ). L’any passat es van autoritzar lliuraments per 197,3 milions, la major part encara per executar.

Altra cosa és la traçabilitat d’aquests productes. Després de Riad, a on van a parar? Segons les dades, el segon comprador de munició espanyola és l’Iraq (33,3 milions en bales per al Ministeri de Defensa), seguit d’Emirats Àrabs Units, aliat del règim saudita al Iemen (27,3 milions en bombes, granades de morter, cartutxos i torpedes), el Marroc (14,8 milions en granades de morter i munició antiaèria) i Tunísia (11,4 milions en munició d’artilleria, cartutxos i granades). Aquests cinc països àrabs acaparen el 70% de la munició espanyola que es ven a tot el món. Els Estats Units, sempre criticats, tenen uns comitès de seguiment molt seriosos amb la industria armamentística. A Espanya no és així. Un altre motiu per voler un país nou i millor.

Article publicat a El 9 Magazín

El 9 magazin 180525

Nacionalisme madrileny i gesticulacions

Molt curtet. Em fa molta gràcia el ‘plante’ d’alguns barons del Partido Popular respecte a qualsevol negociació del Govern espanyol amb la Generalitat. M’agrada a més el ‘xantatge nacionalista’ que fa el president de la Comunitat de Madrid, Ignacio González, demanant un finançament ja per a la seva comunitat. Em diverteix veure com encara funciona allò de “lo que tenga Cataluña yo también quiero”. És allò dels privilegis. Fa molta gràcia.

Però és encara més impactant comprovar que no han entès res de que va la pel·lícula. O és que no hi ha més cec que aquell que no vol veure. No sé si la tàctica del nacionalisme espanyol és obviar el problema català, però crec que potser n’estan fent un gra massa. Una cosa és fugir d’estudi i una altra desaparéixer del mapa. I això és el que està fent Mariano Rajoy. Ell diu que no està per “canviar cromos”. Però és que de debò creu que això de va de duros? Imagino que no, que ja l’han informat. I Rajoy pot ser moltes coses però no és estúpid. La gesticulació de Sánchez-Camacho ens ha de fer pensar a més que quelcom es mou. La presidenta del PP a Catalunya està aprenent dinàmiques de la gent de Better Together, organització que tracta de convéncer als escocesos que és millors seguir a Regne Unit i no fer cas de la independència d’Escòcia. Tot plegat ben democràtic i ben audaç. Però aquí seguim tenint el que tenim.

Potser només és comèdia tot plegat i el Partido Popular sap de que va la cosa i està esperant el 2014 per anar deixant-nos caure llenya. Entre l’ofec econòmic premeditat i l’ús partidista de la Justícia només cal una mica més d’apretada per sentenciar-nos. Ara bé, tenim encara la carta de la unitat catalana. Com fer-ho? Doncs anant plegats. Em sorprèn veure segons quines analisis sobre les darreres enquestes que donarien un empat tècnic entre Convergència i Unió i Esquerra Republicana (amb certa ventatge d’ERC). Mai com ara necesitem gestos com les candidatures unitàries, però si no es pot arribar a això, per poca estratègia i massa tàctica, com a mínim caminem plegats. I això va més enllà dels partits. Catalans, prou de posar-nos nerviosos. Ja sembla que ens tremolin les cames. Una mica més de cap fred. De moment, a Madrid segueixen sense voler entendre què passa aquí. I menstrestant nosaltres hem de seguir caminant, poc a poc si cal, però caminant.