Què us passa amb Tarragona?

Els catalans són com alumnes d’autoescola, o frenem de cop o ens passem de llarg. La nostra idiosincràcia, farcida de llatinismes i actituds hebrees, ens fa ser sovint miserables en la nostra crítica. Sempre serà més verd el jardí del veí, però sovint tenim moltes ganes (és que es nota) de que el jardí del veí s’inundi i se l’endugui un huracà. Després de penes i treballs tenim ara els Jocs del Mediterrani a Tarragona. I se’ls esperava amb ganes. A la capital romana perquè fa anys que s’hi estan posant i perquè porten un curs sencer en pròrroga per acabar els equipaments i donar una bona imatge de ciutat. I els de la resta de Catalunya -altra tema és Reus que ja és tràgic- anar mirant de tant en tant a veure què feien aquesta colla de bojos que fan castells en un pavelló.

I pam! Que si ve el Rei d’Espanya, que si el president Torra, que si el president Sánchez, que si les entrades, que si un paracaigudista, que si no hi ha aparcament, que si fa massa calor,… A veure nois, que no és un esdeveniment que passa a Catalunya? Què no som tots catalans, fins i tot els de Tarragona? Doncs no, fot-li. Si fossim una mica més civilitzats esperaríem al 2 de juliol, un cop tot recollit, i llavors ens posaríem a demanar responsabilitats i, si calgués, a felicitar a qui fos. Però no, nosaltres no fem això. Tots som un entrenador del Barça, un president de la Generalitat i un alcalde. Tot a la vegada. Som tan collonuts…

A veure, què us passa amb Tarragona? Parlem-ne catalans. No us agrada prou sembla. Parlen com nosaltres. Pensen com nosaltres, fins i tot pateixen com nosaltres. Com deia el clàssic: i si els punxem no surt sang? No escric tot plegat per defensar a l’organització, ni a l’Ajuntament, ni molt menys al govern espanyol, però quan noto acarnissament el sentit aràcnid se m’activa. No ho puc evitar. És injust i gratuït, i, com totes aquestes actituds estomacals, és fatal pels interessos de Catalunya.

Que sí, que molt mal efecte l’estadi mig ple a la inauguració, que mare de Déu això dels espanyols i les entrades, que si no hi ha La Marsellesa, que si Mireia Belmonte posant medalles, que si els àrbitres fan vaga,… Però, i què? No podem sortir com a rates, esperem el torn. Ser ciutadà comporta drets i obligacions. I per mi és una obligació donar suport i escalf a les iniciatives que poden promoure la meva ciutat i el meu país. Sóc un català de Barcelona que no he anat mai al Mobile World Congress, però sé perfectament que és quelcom boníssim per la ciutat i per Catalunya. Que si m’emprenyen els turistes? No ho sabeu prou. Però si és bo per tu, Tarragona, és bo per mi, i per tu.  

Article publicat a El 9 Magazín

El 9 magazín 180629

Anuncis

Pagant la cabra

De vegades sóc una mica pesat amb els numerets. Sóc un romàntic de les xifres, perquè diuen més coses que les paraules d’amor. Som-hi: el Ministeri de Defensa dedicarà aquest any més de 730.000 euros als actes centrals del Dia de les Forces Armades, que se celebra aquest dissabte 26 de maig a Logronyo (on el cavall d’Espartero) presidit pels Reis d’Espanya. Aquesta xifra és el doble del que va costar l’any passat, quan es va celebrar a Guadalajara.

El Dia de les Forces Armades va ‘patir’ cinc anys d’austeritat durant els quals el seu cost es va reduir considerablement i es va celebrar una austera parada militar a Madrid. En 2017, coincidint amb l’arribada de María Dolores de Cospedal al Ministeri de Defensa es va endur la desfilada a Guadalajara, a Castella-la Manxa -la comunitat autònoma en la qual és presidenta del PP-, multiplicant el seu cost fins als 360.000 euros. L’edició de 2017 també va doblar el seu cost respecte a la de l’any anterior.

La desfilada de 2016, a Madrid, va costar 136.000 euros. Hi era la cabra de la Legió? I els ‘novios de la muerte’? Des de llavors s’ha duplicat la xifra consecutivament, inflació patriòtica, ja ho havia notat. És com el miracle dels pans i els peixos, però en fatxa i amb els diners de tots. El pressupost de l’ajuntament de Setcases és de 416.500 euros, per fer-se una idea del drama. Però això d’Espanya encara ho paguem i no hi ha manera de donar-se de baixa.

Article publicat al setmanari Ripollès