Omeprazol independentista

Si no sabeu encara que és l’omeprazol, enhorabona. És la marca comercial coneguda per un protector d’estómac que es recepta, quasi per defecte, a la gent gran i a qualsevol individu que a cal metge se li acudeixi dir que pateix reflux o similar. Pam, protector d’estómac i a córrer. Durant anys ha estat la panacea. Res fa mal. Tot d’estómacs ben defensats de les agressions de greixos i picants. Així qualsevol. Tot ho cura o res fa mal.

Però és que l’omeprazol, segons Viquipèdia, és “un inhibidor de la bomba de protons per al tractament de la dispèpsia, l’úlcera pèptica, la malaltia per reflux gastroesofàgic, el reflux laringofaringi i la síndrome de Zollinger-Elliso”. Ostres, això ja sona diferent, com que a la Greta Thunberg no li agradarà. No ens encaparrem, millor seguir dient-li omeprazol, és més cuqui que pensar que tenim una bomba de protons dins.

El filòsof i matemàtic sir Bertrand Rusell digué: “Gran part de les dificultats que pateix el món es deuen al fet que els ignorants estan completament segurs del que fan i els intel·ligents, plens de dubtes”. I això passa, també, amb l’independentisme avui. Pel boc gros. I sense entrar en unilateralistes o no, o qui té la DUI més xula, o si jo em pego cops de cap de manera intel·ligent o eixamplant la mateixa base, o si el meu líder té més medalles que el teu candidat o candidat. No va d’això.

Podem dir ja que tenim un problema? I encara diria més, que tenim un problema molt greu. Però no es nota. Tot és pegadolça. Amb tot, una enquesta recent recull que els catalans favorables a la independència superen el 50% i se situen quasi 20 punts per damunt dels contraris. L’independentisme roman i creix malgrat els independentistes. L’omeprazol està funcionant i fot-li que és de Reus.

A ningú li fa mal l’estómac? I per què no acabem de digerir res? Sí, tenim la pandèmia des de març, però el “President, posi les urnes!” ja ve de la Diada de 2014. El desembre de 2017 l’independentisme va guanyar les eleccions -quan els comuns diguin gall o gallina ja els comptarem- i sembla que el proper febrer tornarà a passar el mateix, però amb més partits, matisos i maneres de fer. N’hi haurà prou? Servirà de res?

Fa poc més de tres anys en aquest mateix diari vaig escriure que era moment de fer república. Tots els elements em provocaven aquesta reflexió, fugir del somni per fer-lo veritat. Veníem de l’1 d’octubre de 2017 i encara no ens havien cremat les esperances. Sempre he estat dels que he cregut que Catalunya mereix ser amo dels seus errors. El que no creia és que se’n farien tants. El gran error va ser no dir-nos la veritat, ofegar-nos en l’angoixa del “tenim pressa” i “ho tenim a tocar”. Partits, institucions, associacions, ciutadania… no ens ho vam dir tot, i al final acaba sortint. Vam passar de la confiança mútua a la religió cívica. I el dogma fa que tinguem debats prohibits, que dissentir és ser un traïdor i que ara construïm clavegueres per clavar-nos dagues entre nosaltres (i la campanya no ha començat).

De les poques lliçons positives que té la història recent de l’independentisme -més enllà de l’increïble suport popular a manifestacions i proclames- és que dedicar-se a la construcció nacional és el que més ens ha apropat a la independència. I no pas a l’inrevés: provocar la independència -de moment no ens n’hem sortit- no portarà un país fort i unit. I amb tot plegat l’omeprazol ja no funciona. Als catalans se’ls hi està tornant el dinar de mongetes màgiques i no digereixen segons quins sopars de duro.

Campanya permanent, esclar

Govern autonòmic o autonomista, aquesta és ara la pregunta? De debò? No tenim més suc? Això dels unicorns ho hauríem de relaxar i començar a subratllar que són fantasia, i que en el seu moment eren relats d’exploradors europeus que no sabien com explicar què era un rinoceront. Seguim amb els unicorns i amb la cançoneta de qué mal todo, no ens en sortim, hem perdut i ens han enganyat. Vinga va, quaranta anys més al sofà i a criticar el Barça. Som un país de grans arrencades de cavall i de grans parades de burro. Seny i rauxa, geni i figura, així som. Tenir Govern de la Generalitat amb el 131è president nomenat i amb un equip per fer girar la roda és una bona notícia. I punt.

No podem oblidar els consellers empresonats, ni el president ni d’altres consellers que han de viure a l’estranger, així com d’altres activistes i polítics. No ho podem oblidar perquè ells i elles són les cares i les penes de l’1 d’octubre. Els grans unicorns ja han corregut a dir que aquest Govern és una claudicació, i encara no ho han dit però ho pensen: una traïció a l’1 d’octubre. Ai el purisme, sempre ve de la mateixa banda.

Recordem els versos doncs: “Ara que el braç potent de les fúries aterra / la ciutat d’ideals que volíem bastir, / entre runes de somnis colgats, més prop de terra, / Pàtria, guarda’ns: la terra no sabrà mai mentir”. La restitució comença ara. Amb Govern nou i programa vell. La construcció nacional, la República, la independència, com vulgueu posar-ho, només es pot fer mentre es fa. Que el Govern, amb la inspiració del conseller empresonat Josep Rull, vulgui evitar el col·lapse de cada matí a la C-58, amb més carrils de Terrassa a Badia, o amb la rotonda de Gandesa fa construcció nacional. Això, el dia a dia, la vella política si es vol, és el que millora la vida de totes les persones del país i el que és realment l’engreixament de la màquina que ha de ser la República catalana.

És per això que estem, i hem d’estar, en campanya permanent. Aquest és un concepte que s’atribueix al president Ronald Reagan, però que ja va néixer amb Lyndon Johnson. S’ha fet tota la vida vaja. Gestionar i guanyar el curt termini per poder bastir la victòria a llarg. Es critica a Ciutadans per fer això com es critica a Telecinco per fer els seus xous però alguna cosa ha de tenir aquest mètode per triomfar. Alguna cosa ens perdem quan anem a pel missatger i no entenem el missatge. No estic per l’aquelarre habitual entre independentistes. Ara bé, posem-nos les piles. La campanya permanent és una actitud vital, és el ‘fer país 3.0’ i ara ja va de debò.

Article publicat a Nació Digital

Sóc un supremacista

Tota acció té un efecte i aquest produeix conseqüència. Quim Torra és el 131è president de la Generalitat, i això no agrada a l’espanyolisme organitzat sota el paraigues del famós article 155. Només cal llegir el tuit d’Inés Arrimadas (del partit que el 2009 feia coalició europea amb la feixista Libertas), cap de l’oposició, per copsar el moment: “Aquí algunos ejemplos de lo que piensa Quim Torra, el candidato más radical que ha podido encontrar Puigdemont para alargar el procés y aumentar el conflicto y la fractura social. Supremacismo y odio puro. Si el Gobierno cree que ‘esto de Cataluña’ está solucionado, se equivoca.” I adjuntava unes captures d’uns tuits del president Torra de fa uns anys. Són paraules dures però sovint fora de context, i ja se sap que la ironia necessita còmplices. Resulta que Quim Torra, ciutadà i president, és un supremacista. Jo també ho sóc, ho confesso. I crec que ara és el millor moment per ser-ho.

Tot fa pensar que cal donar tot el suport democràtic als presidents Torra i Puigdemont, per motius diferents però per la mateixa cosa. Cal recordar també que la propera batalla democràtica haurien de ser les eleccions municipals i europees: així doncs els municipis hi han de ser i la política ha de ser exigent. No confio en la ‘nova política’, crec que de política hi ha de bona i de dolenta, i punt.

I ara el supremacisme. També s’ha qualificat Torra de nazi i de racista, així com de xenòfob, però això no és tan notícia. Per entendre’ns: ara els supremacistes acusen de supremacistes els que no tenen poder ni estat per legitimar la seva nació (això està al constitucional Estatut!). No és un ‘i tu més’, però la comparació pot ajudar la situació en el seu punt. Jo m’he llegit llibres i articles de Quim Torra. I m’han agradat i crec que no és una persona racista, xenòfoba, nazi o supremacista. De cap manera, però sí que té una visió del món. I això molesta. La concreció enfront del relativisme de la transversalitat de la buidor, cou.

El president Torra és un nacionalista català. Fa molt de temps que existeix això. No és una novetat. És plenament democràtic i al segle XXI no se li poden imputar elements del segle XIX perquè si juguem a això no podríem compartir el pati. Perquè no és un nosaltres contra ells. No. Fa temps que no ens interessa d’on vens, si no on vols anar. I els que hi estan en contra són els que no volen anar enlloc recordant que venien de fora, però de fora de la política catalana, que més enllà de sigles sempre ha estat integradora i pactista. I ara, per la república catalana també ho haurà de fer. Jo tinc i tenia pressa, però sé que m’hauré d’esperar.
El 9 magazín 180518

Article publicat a El 9 Magazín