Frustrat, confinat i sense restaurant

La desescalada que ens mereixem no la tindrem. I no és cosa del Procicat, tampoc del doctor Argimón ni tan sols de Fernando Simón, ni dels honorables Chakir El Homrani o  Ramon Tremosa. I és que estem molt emprenyats. La frustració és una pedra a la sabata que es fa gran i gran, immensa i enorme. No pretenc posar la societat catalana al divan, prou feines tinc en no comprendre’m a mi mateix. Però sí l’economia demana confiança, la vida real demana paciència. I s’acaba. Fa poques hores s’ha tornat a filtrar un pla del Govern. En aquest cas l’esborrany del pla de desescalada que preveu en una primera fase obrir la restauració al 30% -entre les sis del matí i les cinc de la tarda- i la reobertura de les instal·lacions esportives a l’aire lliure a mig gas. Per si de cas ja he reservat pista de pàdel.

Això de les filtracions intencionades ja és una tradició de la gestió de la pandèmia, com ho han estat les ordres legislatives de Pedro Sánchez els diumenges a mitjanit o les finestres d’ajudes per autònoms pel primer que arribi. Criticar el Govern és sempre convenient però darrerament s’ha convertit en una necessitat. No sé si aquest executiu pot fer-ho millor, però sí que considero que la frustració ciutadana és benzina sobre aquest foc. I no és una cosa del Twitter. Penso en la restauració i se’m fa difícil no entendre l’empipada. Obrir al 30% fins a les cinc de la tarda i ja veurem com t’ho fas. Primer els engabies i després els hi talles les ales.

La restauració és un paradigma de l’emprenedoria, del somni català. Dos joves cuiners. Monten un restaurant. S’endeuten i creuen en ells mateixos, ofereixen més qualitat de la que cal i ho rebenten, com es diu ara. Èxit. Són dels primers en valoracions a Barcelona. El preu és tirat en relació amb el que fan perquè el seu model de negoci és així, però amb la mà a l’esquena no poden competir. Obriran ara? Faran menús per emportar només? I els 4 treballadors que tenen? Fan hores? Les microempreses són les que més estan patint la crisi. La xifra d’empreses actives es manté un 7% per sota dels nivells del 2019 i ja n’hi ha 18.380 menys. Això és Catalunya avui. Així es gesta la frustració.

I amb la frustració s’ofega l’esperança i arriba d’una revolada el populisme. I s’hi posa bé, i arriba tot arreu. A les portes d’una campanya electoral això em fa por. Perquè quan això comença ja anem tard. El ventilador de la femta ja gira i anem tots ben tacats i amb ànim de revenja. Just ara que el que toca és posar la pilota a terra i no errar amb la passada. Millor joc de toc que passada llarga diguéssim.  

Aquest Govern representa una majoria de vot independentista fruit de les eleccions excepcionals de 2017. Veníem plens de morats, amb exiliats que encara sentien l’olor de Catalunya i amb els presos que van sortir just per poder fer campanya i tornar a la presó. I avui tenim només filtracions salvatges a la premsa, atacs amb destral, i cops de colze. I la ciutadania està emprenyada. Només una baixa participació pot salvar l’independentisme. Que curiosament està més tendre que mai. És com una neula a punt de ser mossegada, en res seran molles per tot arreu. I el càstig vindrà perquè els catalans estan fins als nassos de la Covid.

I amb una mica de sort per Nadal no caldrà fer equilibris per saber si es dina a casa de la sogra o a casa de ta mare: ben confinats. I és una llàstima perquè el que em vindria de gust és fer l’àpat a un hotel o a un restaurant.

Article publicat a Nació Digital

L’Ester del Collet

Hi ha indrets que se’t queden per sempre. Paisatges que són per respirar, camins que memoritzes, arbres que recordes. I persones, sobretot les persones. I diuen que casa no és un lloc, és un sentiment, una sensació més aviat. No tinc la sort de ser d’Osona ni del Lluçanès, però vaig fent. Fa poc em van descobrir, com si fos un tresor amagat en un vaixell enfonsat, un lloc que ja tinc tatuat al record més íntim. Parlo d’El Collet. Tots sabeu on és, què es fa i què hi trobaràs. I sobretot el somriure de l’Ester, la seva bonhomia, la cuina casolana portada al nivell d’excel·lència. Que quedis bé amb els sogres, que t’afartis amb els amics, i que cada cop que hi vas hi vulguis tornar.

Per als pagans, us ho explico: es tracta d’una masia de Sant Agustí de Lluçanès, inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, poca broma. I sí, és un restaurant. El Collet, dona gust trucar per fer una reserva. Sempre t’hi troben un lloc, sempre com a casa. Ta mare sempre té alguna cosa per oferir-te, oi? Doncs allà també. Diuen que sempre ha fet de masia, i és un autèntic lloc de peregrinació, de parada i fonda a l’encreuament de les carreteres que venen de Sant Quirze de Besora i porten a Sant Agustí de Lluçanès i Perafita, o a l’inrevés. Les carreteres et porten, ets tu qui hi va. Anar i venir.

L’Ester del Collet diu que ja em reconeix per la veu quan hi truco. No pot ser veritat, penso, no hi he trucat tant i tinc una veu normaleta. Però quan m’hi retrobo allà a El Collet m’adono que sí. És una crac. Disciplina militar amb un somriure i una broma a cada racó. Una broma això del desembarcament de Normandia. La de gent que hi passa, que s’espera un momentet encara que sempre estigui ple a vessar, però tothom queda ben atès. Tot el personal del restaurant és atent, sense escarafalls, i amb el sentit de l’humor que cal per ser amable i per no tornar-te boig fent desfilar els canelons de col i aquells cigrons que són una de les proves que Déu existeix i que, a més, ens estima.

Estic segur que si llegeix aquest article, ella, una noia del Sant Miquel, somriurà i es portarà les mans a la boca perquè és una tímida extravertida. Perquè, com casa seva, és punt de trobada, discreció i bones energies. Amb el seu marit, en Jacint, es veu que fan bon equip, i amb les companyes cambreres, i amb l’àvia, que encara remena cassoles com si fos el Messi de la cuina catalana. Diuen que la família no la tries, que has de patir i sofrir la que et toca en sort, però és a El Collet on quan arribes et sents com a casa. El gran poeta T. S. Eliot va deixar escrit que “casa és des d’on un comença”. I des d’aquests quatre camins trobo que és un dels llocs des d’on val la pena iniciar el que calgui. Gràcies Ester i colla d’El Collet!

Article publicat a El 9 Magazín