Independentisme inútil?

El 16 de novembre de 2003 em trobava en plena nit electoral al quarter general d’Esquerra Republicana, no recordo ben bé on, i quan el sondeig de TV3 va donar 46 diputats a CiU i 23 a ERC tothom ho donava per fet: pacte l’endemà. Les forces nacionalistes, llavors, podien fer majoria i Josep Lluís Carod-Rovira donaria suport a un gabinet d’Artur Mas i els seus joves sobradament preparats per tal tenir una Generalitat d’un catalanisme potent i modern.

Això és el que veiem tots. Però sempre hi ha l’augur. Al meu costat, un periodista que quasi em triplicava l’edat es va posar al costat del televisor, i es va posar a sumar totes les xifres de la pantalla. I va començar a cridar: “Les esquerres sumen i aquests fills de puta no ho diuen”. Vaig pensar que anava passat de sucre i que què coi deia aquest iaio. Era jove i (més) estúpid. Després de la conya que vam fer entre tots. Però vaig fer el mateix que aquest senyor i a la llibreta -abans anàvem amb paper i bolígraf els periodistes- vaig fer un quadret on posava 42, 23 i 9, les xifres de PSC, ERC i ICV.

Així va néixer el tripartit d’esquerres. Que després vam saber que s’havia girbat molts mesos abans en un passeig per la platja tarragonina entre el mateix Carod-Rovira i qui seria president, Pasqual Maragall, tot teoritzat en l’olivera italiana (L’Ulivo) dita progressista, que el 1996 havia portat Romano Prodi al Palazzo Chigi. Ja estava pensat, plantejat, estudiat i sobretot pactat. Però vam fer setmanes de negociació de putxinel·lis. Comptaven amb l’Iniciativa per Catalunya de Joan Saura, que només podia dir que sí. I el context després de 23 anys de Jordi Pujol era el que era.

I ara vinc al 14 de febrer de 2021. Resultats coneguts. Un 51% de vots independentistes arreu del país. Un 53% de participació, d’acord, però les regles són les que són. Posem peròs: les eleccions les ha guanyat el PSC -per primer cop en vots i en escons, el 2003 ho va fer en vots- i a Barcelona l’independentisme arriba al 44%. L’independentisme té diverses sumes per formar govern. Per què es tracta de tenir un Govern independentista, oi? O no?

Comencen les fal·làcies i els aiaiai. Salvador Illa ha guanyat però té impossible formar Govern o ser investit. Pere Aragonès és qui té la responsabilitat d’obrir el ball. Ara tindrem negociacions, equips i prelatures fent reunions, declaracions i promeses, fins que en uns dies arribem als vetos creuats, als no pot ser i als “és que l’altre no cedeix” i allò de “ens veiem obligats a fer tal”. Putxinel·lis de nou. 

Sospito, i això que faré ara és fatal, que passarà el que ja vaig escriureQue el triangle doble, triple i màgic, el tripartit per fases i capítols, acabarà sortint vencedor. Cadascun dels vèrtexs liderant la seva institució. Una triangulació que permet a Pedro Sánchez viure tranquil i a la llarga afeblir l’independentisme, que ajuda a ERC a dissoldre Junts, i que dona oxigen a una Ada Colau que fa temps que diu que marxa mentre es posa formigó a la cadira de l’ajuntament. Tothom guanya al planeta progre. Poc desgast, més enllà de Twitter i d’alguns articles a la premsa digital.

Amb tot, una victòria independentista sí. Ara bé, lluny de l’esperit de l’1 d’octubre de 2017. Realment, passar pàgina. No hi haurà república amb un 50% dels vots com alguns van prometre i remoure. Els catalans hem posat el país en un nou atzucac, enganxant la política cap a l’esquerra, amb un biaix radical i ultra, i amb posicions que ens porten a una dolça becaina. A banda, onze diputats ultres de dreta, racistes, masclistes i absurds, als que caldrà tractar amb total intolerància. Els catalans hem aconseguit guanyar i perdre a la vegada. Toca seguir treballant, seguir explicant-se i adonar-se de que la solució està anant cap el centre i no tibant des dels extrems.

Article publicat a Nació Digital

La Catalunya desconeguda ja és aquí

Aclariment previ. El títol de l’article no va sobre cap programa del professor Sebastià Darbó. En aquestes setmanes de confinament i teletreball hem tingut ocasió de recordar què eren aquells blocs de paper que fan pols als estants i que la gent critica quan els veu de fons en una videoconferència. I també ens hem abocat a la televisió i a veure sèries i pel·lícules com si fóssim en Toni de la Torre o en Toni Vall. Francament, sóc una rata de Netflix i d’altres plataformes en línia, i sóc d’aquells a qui la gent demana per si sé d’alguna sèrie interessant per començar. L’article no va de sèries ni de Sebastià Darbó, però sí, per deixar-ho clar. Perquè vivim en la Catalunya desconeguda (música de misteri).

La Catalunya desconeguda, com a la sèrie Stranger Things (traducció lliure: coses estranyes o desconegudes), és un indret on tot sembla avorrit i, per tant, normal. Normal segons ens hem acostumat, després de 10.000 morts i d’anar amb morrió per comprar al supermercat o passejar pel carrer. Però tot passa per sota, literalment, del nostre nas. L’Estat espanyol, és igual qui governi, ha centralitzat competències que li eren molt desconegudes com el cas del sistema sanitari i ha centrifugat responsabilitats. Un dia diu una cosa i després diu l’altra, o ‘xuleja’ als comerciants i segueix cobrant IVA i autònoms. Qui té la llufa de la mala gestió no és només el ministre Salvador Illa (Déu el tingui a la seva glòria), sinó els responsables de Salut i de Serveis Socials. De les poques coses bones de la Catalunya desconeguda és que de moment no ens traiem els ulls tirant-nos morts i culpes pel cap, però tot arribarà.

A la Catalunya desconeguda ara valorem l’escola i els mestres i professors, aplaudim els sanitaris portin la bata del color que sigui, ens recordem del nom de les caixeres del supermercat, i -això ja és molt gros- creiem que l’ajuntament fa les coses bé. Un país estrany per als catalans, acostumats a la brega, al nyi-nyi, i a la crítica per la crítica. Sort dels missatges que passem pel mòbil amb enterradors de Ghana al final de tot. Tot ens fa gràcia. Com en tots els contextos de pandèmia estem desenvolupant una brutal i humana tolerància al morbo, la mort i la desgràcia. Em fa pensar en la Dansa de la Mort de Verges, el poble de l’Empordà, no la consellera Vergés, malpensats.

Seguim on érem. Seny i rauxa. Arrencada de cavall i parada de burro. Els Mossos d’Esquadra van haver de denunciar diumenge passat dos homes per volar ultralleugers al Bages infringint les mesures de confinament de l’estat d’alarma. Per terra, mar i aire. Tenim el que ens mereixem? Que respongui un altre.

Però volem ser alliberats. La Catalunya desconeguda frisa per sortir i fer el vermut, per omplir les terrasses del país amb cerveses i nens jugant amb pilotes i patinets. Això no és res de nou. L’angoixa per sortir potser sí. Valgui la imatge de diumenge passat de l’Hospital del Mar de Barcelona quan sortien dotzenes de sanitaris després de torns draconians amb el morrió i els guants mentre al passeig de la Barceloneta els donaven la benvinguda centenars d’esportistes i passejadors delerosos de sol i platja. La màxima ironia sempre ens despulla l’ànima.

La Catalunya desconeguda no existeix. És la Catalunya de sempre. Un país amb una societat capaç dels esforços més ingents i de l’estafa més miserable. Som així. Creure que el futur ens farà més forts o més solidaris o més intel·ligents és només qüestió de fe, a l’altura de la Santíssima Trinitat o del taoisme. Aquest serà un any dolent? Potser sí, però el que no podem pensar és que el proper serà millor perquè sí. El futur és per qui se’l treballa.

Article publicat a Nació Digital