Just a mig mandat l’equip de govern de l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat ha pogut donar una de les grans notícies que es podia donar: el soterrament de la via de tren per fi, la gran transformació de la ciutat. Encara extenuats pels efectes terribles de la Covid-19, que encara és viva, una bona notícia feia falta. Perquè les ciutats, com les persones, també tenen ànima i sovint permetem que quedi endormiscada. I aquest és un dels problemes que encara arrossega Sant Feliu. Molt de potencial però amb un punt de complex respecte als seus veïns. Per no parlar del nul paper de capital de comarca que pot fer. Més ciutat dormida que ciutat dormitori. Això és culpa de l’Ajuntament? Una mica. De l’equip de govern? Encara no.
Aquests dos anys de govern amb pacte Comuns-ERC no han suposat massa canvi. Lídia Muñoz és una bona alcaldessa. Punt. I compta amb alguns escuders veterans que aporten solucions, però potser pocs projectes. Els esforços d’Esquerra per guanyar musculatura política a la societat civil santfeliuenca són rellevants i crec que exitosos. Ara bé, en la seva gestió hi ha apostes arriscades: com la qüestió del dret a l’habitatge. Són mesures que, de moment, no passen de ser voluntaristes, com la llei del Govern català que és més que discutible. L’accés a l’habitatge segueix sent un problema molt gros a Sant Feliu. El manteniment de serveis és notable, com hem vist aquest any pandèmic, tot i les polèmiques habituals sobre els CAP.
El perfil tècnic que vol aportar Esquerra a l’equip de govern li pot quedar curt per les properes eleccions, la musculatura política que dèiem que està exercint sí que l’ajudarà. A més, l’endormiscament (o eutanàsia) de l’antic espai convergent només fa que facilitar la seva pujada. Ara bé, quan hi hagi el canvi d’alcalde veurem com el darrer any serà una competència salvatge i cainita entre Comuns i Esquerra. Serà el moment del PSC que, entre el bon moment del socialisme espanyol i una oposició endreçada fins ara, té opcions de ser alternativa real a Lídia Muñoz i Oriol Bossa. Posant-se també amb la bola de vidre ja ens podem anar preparant per veure representants de l’ultradreta en el nostre plenari municipal.
La convivència entre els dos socis de govern municipal sembla bona però encara no tenim Pla d’Acció Municipal (PAM) desenvolupat. I entenc que és per d’aquí un temps, però no hi ha massa moviment que convidi a l’optimisme. A la majoria de la ciutadania això pot no semblar-li important, però a mig mandat només es van enllaçant pedaços. A més, si hom llegeix el PAM se n’adona que, com acostuma a passar amb les esquerres, és un llistat de bons desitjos i amb poques concrecions. Desitjos molt nobles i elevats. Però sense massa solucions. Sí que tenim un augment d’un 12% de la tasa de residus i de més d’un 6% de la zona blava. Però ni ha millorat el sistema de recollida ni l’acessibilitat. A més, mereix capítol a banda la persecució del vehicle privat que només amb el biaix ideològic tronat castiga autònoms i pimes.
El balanç d’aquests dos anys de mandat municipal no és dolent, però no pot ser bo. Entenent el context salvatge de la pandèmia i la bona resposta de l’Ajuntament amb el que és urgent val a dir que l’equip de govern, ara per ara, no ha projectat el que és important. Sant Feliu podrà tenir una via soterrada d’aquí quatre anys i es cosirà la gran ferida però el tren de la política santfeliuenca no arrenca. Potser val més quedar-se amb un somrís als llavis i pensar que la ciutat només pot anar a millor. L’ànima de Sant Feliu depèn dels seus ciutadans i això fa tenir confiança, només es pot demanar que des de l’ajuntament no només no molestin, sinó que aportin una mica de llum, de tant en tant, al final del túnel.
Article publicat Fet a Sant Feliu
joanfoguet.cat 