Ara, hem de córrer o no?

Els poders públics som nosaltres, o l’Estat hauria de ser com nosaltres volem. Hauria de ser així. Per això quan papà Estat ens renya o ens cuida ha de saber fins a on vol arribar, i també des d’on comença. Això em ve al cap per la nova campanya de sensibilització dels accidents de trànsit que ha emprès la Dirección General de Tráfico (DGT) que és considerada molt dura. “En un accident de trànsit, qui prefereixes ser? Qui viu o qui mor?” Amb aquesta pregunta comença la nova campanya de sensibilització i conscienciació per a la prevenció dels accidents de trànsit. Com deia, l’objectiu de la campanya és generar un debat social sobre els accidents de trànsit en un moment en què la taxa de morts ha augmentat per quart any consecutiu. A més, aquesta campanya és el preàmbul dels canvis normatius que s’aniran produint en els propers mesos per intentar reduir la sinistralitat viària. És un pas endavant d’allò de “papà no corris”, dels anys noranta. L’efectisme fa efecte diguéssim.

Però, us heu adonat que els anuncis de televisió ens diuen una altra cosa? M’és igual dir marques i per això les diré. Comencem. Audi, per exemple, presenta el seu nou model com si fos un tanc, forjat per arrasar. Ford ha recuperat el Mustang, que pot arribar als 459 CV, però que li quedava de fàbula a Steve McQueen, això sí. Per la seva banda, Opel Grandland ens parla de la “salvatge sensació” de prendre el cotxe i tirar-se per un camí, o pel mig del sembrat. O el BMW X4, que adverteix que és una peça produïda per especialistes, però tens ganes d’agafar l’auto i anar a fer el Dakar. No s’incita a res, em direu. I òbviament cap casa de cotxes vol ni promou que hi hagi accidents. Es tracta del fons del missatge publicitari més semblant a Fast & Furious (de la 1 a la 8, tot esperant la 9) que no pas al de la conducció responsable.

Val a dir que Seat León o Citroën Berlingo fan publicitat dedicada al moment, a la vida, al dret a decidir. I l’ecològic Toyota C-HR és clar, “condueix com penses”. Però considero que és publicitat també efectista a remolc de la de la velocitat Hamilton en un món de Mad Max. Us heu fixat que la meitat dels espots es roden en deserts o escenaris apocalíptics? I l’altra meitat en ciutats que semblen el Neo Tokyo d’Akira o de Blade Runner.

Tornant a l’anunci de la DGT, la intenció de papà Estat és la de situar-nos davant d’una disjuntiva que ens porta a reflexionar que, independentment de l’opció en què un es posicioni, veure’s implicat en un accident de trànsit té conseqüències fatals. Per la seva banda els que venen cotxes, noble ofici –ho dic de cor–, potser han posat la marxa un pèl més enllà. Hi ha confiança de nou en l’economia. És a dir, en nosaltres, però l’optimisme no és imprudència. Estiguem tranquils, i compte a la carretera.

Article publicat a El 9 Magazín

Anuncis

El nostre cotxe

Sé que parlar d’una empresa o d’una altra està mal vist si ho fem els periodistes. El periodisme econòmic, quan parla d’empreses, sempre és sospitós. Quan li deuen pagar? A qui li deu un favor aquest ara? Però ho haig de fer. Les empreses les fan les persones, sembla obvi però cal recordar l’esforç i il·lusió que hi ha darrere d’un nom. Mentre hem estat durant mesos llançant-nos empreses que marxen o no de Catalunya hi ha quelcom que jo sempre he valorat: els que han fet feina sense aixecar massa la veu. Cal recordar quina és una de les fàbriques més importants del país, i el que representa: la SEAT.

I és que el president de SEAT, Luca de Meo, va assegurar que l’empresa automobilística, amb seu a Martorell, no té previst marxar de Catalunya encara que aquest territori mantingui l’objectiu de la independència. Es tracta d’un directiu italià d’una empresa amb matriu alemanya. Negocis són negocis. I és clar. Martorell funciona com un coet i els SEAT són cotxes catalans, per mi sempre ho han estat per molt que els models portin noms ibèrics.

Sempre m’he considerat liberal diguem-ne, però fa temps que em miro amb més carinyo les empreses catalanes a l’hora d’escollir proveïdor. Perdoneu els anuncis però tan Somenergia o Factor Energia són opcions, o Parlem, o l’aigua de Ribes o d’altres noms que us vindran al cap. Això a França en diuen xovinisme, però crec que potser en comptes de mirar-nos el melic potser hauríem de fixar-nos en la butxaca, i en la del nostre veí. Perquè vivim en xarxa, i no amb Austràlia i el Canadà només, també amb Tarragona i Torelló, per entendre’ns. Doncs sí, SEAT és el nostre cotxe.

Article publicat al Ripollès