Ara, amb dos pebrots o res

No és que els catalans un dia ho tindrem tot pagat, és que ja ha arribat el moment en què estem encantats de nosaltres mateixos, el món és nostre. I si a més de ser català tens la sort de ser independentista, la cosa no pot anar millor. Tot va collonut. Hem guanyat a tot arreu, som més que mai i a més estem en el costat correcte de la Història.

Francament, costa llevar-se de més bon humor que sent independentista català. Quan et rentes les dents i et mires al mirall només pots fer que somriure, tot són unicorns i piruletes, que guapo soc. Sona música disco i la purpurina t’ofega quan llisques entre optimistes mentre vas pel carrer. Crec que la caricatura ja s’entén a aquestes alçades de l’article. Estem vivint un període adolescent, de negació i enfrontament. I cal pensar en allò que reciten Els Amics de les Arts: “no fem apologia de la ingenuïtat, a veure si amb tantes ganes de viure prendrem tots mal quan descobrim la gran veritat”.

Hem de seguir amb ganes de viure. L’independentisme és un projecte polític, no pas una ideologia, i això el fa realment poderós. Però estem pervertint els conceptes, buidant les paraules com si fossin una llimona gelada d’aquelles que feies de postres a l’estiu, quan l’estiu encara era estiu i encara rèiem de la nostra bona fortuna. La independència és una estació de la construcció nacional, o de la realitat ciutadana del futur, com li vulgueu dir. I la transversalitat és un autobús on tothom hi pot pujar i prendre seient, no pas una piconadora on tot acabi sent el mateix, la mateixa sorra i cap diamant. Per què no podem debatre això? Per què ets un traïdor o un covard o un tebi? O directament no ets prou independentista.

El 51,7% dels vots de les darreres eleccions catalanes -preocupant participació del 53%- pertanyien a formacions independentistes, però des d’ERC, Junts, CUP o PDeCAT fins al Front Nacional o Primàries. Està clar que no hi ha només un independentisme, tal com que “no hi ha una sola manera de saber que plou o no hi ha una sola manera d’estar sol”, com diu el poeta.

Un cop buidant el sentit -i sobretot el contrasentit- de cada paraula, de cada concepte de la política és quan comença el tot s’hi val. I llavors entrem que l’entreteniment és el que preval. No cal anar a episodis de ciència-ficció, només repassem Donald Trump, Silvio Berlusconi, Alexis Tsipras o demés demagogs. I molt a prop de casa també. El populisme és mainstream. El corrent majoritari, la majoria silenciosa, el relat, la cosmovisió. Catalunya corre veloçment i ferotge cap al pensament únic, però dividit només pel vector de l’independentisme. I això és nou, no és la Catalunya olímpica de CiU rural contra el PSC urbà. De nou es torna a deixar de parlar de política per no molestar. La política no divideix famílies per Nadal com deia el ministre que aparcava amb l’assistència d’un àngel, però pot produir el silenci, la pitjor condemna per a una societat.

Ara, només val tenir dos pebrots, testiculina, lideratge, empoderament. No volem idees, siguin més o menys velles i romàntiques, sinó que volem tenir la sensació que ens lideren, que tenim capitans que porten el vaixell, que els canvis venen ara mateix, que estem guanyant. Tenim pressa per tenir pressa. La set de victòria ens pot asfixiar. Volem executors, no volem polítics. Volem dirigents, no volem caps. Volem guanyadors, no volem responsables. Aquesta manera de viure perillosament esberla i esbudella una manera de fer que permetia veure possible que aquest país tingués unitat en qüestions vitals. Ara costa veure-ho. Ara només volem cops al pit, córrer en ramat i no permetre la dissidència perquè “som així” i estàs amb nosaltres o en contra. Despertarem quan xoquem.

Article publicat a Nació Digital

Del Watergate a la bala al peu

Imatge 

La portada d’avui divendres 15 de febrer al diari ‘El Mundo’ és ja el tancament del cercle de la novel·la d’espies de John Le Carré en que s’ha convertit la política catalana. El titular, a tota plana, és: “El PSC encargó investigar la conexión entre ‘la trama del Palau’ y los Pujol”. Així tenim que hi havia una xarxa que va espiar fins a 500 polítics i d’altres personalitats segons La Vanguardia. Li posem unes gotetes roses amb l’ex parella de Jordi Pujol Ferrussola. Ho salpebrem amb la renúncia de l’innocent alcalde Manuel Bustos. I afegim un sou escandalós com assessor de l’ex ministre Ángel Acebes. Amb aquest còctel ja podem tancar la paradeta avui mateix. Tenim corrupció, polítics amb morro, espionatge, mala fe, enganys,… què és això? Realment és casualitat aquesta acumulació de disbarats? Estem enfront d’un Watergate català?

Anem a pams. Sobre el Watergate català: no m’ho puc creure. Llegeixo el que publiquen els diaris i bé, sí. Tot apunta a que un partit, o un responsable d’un partit, es dedicava a treure informació dels rivals. I com la usaven? El cas Palau el va girbar el PSC? I la Justicia? Les respostes que em venen al cap em fan pujar la tensió.

Però és que això ho feien també d’altres? No és només el PSC sembla ser. Ai! I el pitjor de tot és pensar en el perquè. La informació és poder d’acord, però altra cosa és arribar a aquest grau de paranoia i d’obsessió. Així no val la pena fer política. Sí, encara crec que és un ofici noble i el 99% dels qui s’hi dediquen ho fan honestament. Sembla que no hi hagi empresaris corruptes, periodistes corruptes,… a la vostra empresa o lloc de treball tots són del Pequeño Pony o hi ha molt d’animal sense lligar? Doncs això. Sempre dic als que critiquen els polítics per barruts, per poc preparats, per endogàmics: “per què no t’hi poses tu?”. Ah, la cosa canvia. Per culpa d’aquesta actitud es colen persones no desitjables en la política, i alguns poden arribar a llocs de decisió, amb resultats funestos. El sistema ha de canviar, totalment d’acord, però també la implicació de la ciutadania en els afers públics.

L’altre tema és la renúncia de Bustos i el paper dels imputats en general. Entenc que per algú innocent si l’imputen el fet de plegar és donar la victòria al que l’acusa. S’està pervertint tant el sistema que al final els polítics estaran desprotegits. Qualsevol, amb mala llet, pot acabar amb la carrer política de qualsevol només amb mig indici. Què són intocables? No és veritat. Què estan aforats i protegits? En cap cas, només es fa més llarg el procés. Ho deia l’altre dia el president Mas al Parlament i tenia raó: que per ser totalment transparents i democràtics havia de tenir especial cura en la reparació d’aquelles persones que deixen l’acció pública per la pressió d’algunes acusacions i que quan es demostra que són innocents queden en l’oblit. Té raó. Ara, cal fer feina en transparència, en millora de finançament dels partits i en remodelació de competències dels ajuntaments, per exemple.

Ah, i la qüestió dels sous dels polítics. Jo sóc dels que crec que els polítics podrien estar més ben pagats. Una mica més. A veure, si tu cobres 50 i et subornen, per molts que cobris 80 segur que et podran subornar igual. Té a veure amb els valors i l’ètica de cadascú. I la porta giratòria? Deixo el Govern o l’Administració i em monto una consultoria que, ai las, contracta l’Administració i així vaig fent dinerets. I el cas d’Acebes, assessorant a Iberdrola l’ex ministre d’Interior? Ai!

En tot cas estic decidit a exposar-me a semblar naïf o imbècil. No estem tan malament. És bo que apareguin aquests casos de corrupció i que es mirin i remirin. Vol dir que el sistema funciona, però per a uns quants sembla ser. Només cal perseguir els polítics? Amb tant de Watergate, tant de tremendisme i de manca de confiança estem portant el país a un penya-segat. Comparen la situació actual tan de Catalunya com d’Espanya amb la de la d’Itàlia a meitat de la dècada de 1990. Doncs cal mirar com va acabar allò: Silvio Berlusconi. Mans netes i transparència al màxim, rigor tot el del món, exigència màxima, però no vulguem ser els més llestos perquè potser ens acabarem disparant una bala al peu. I això costa curar-ho.