El Sònar com a lliçó

En aquest país patim una malaltia autoimmune que ens porta a creure que som detritus de l’univers, que res fem bé i que tot va pel pedregar. Creiem que si innovem la cagarem, que cal anar a allò segur, a allò què sabem que funciona. Valgui per comerciants, artistes o enginyers (fins i tot periodistes). Som els de l’auca del senyor Esteve. Som mesells i covards. Sí catalans, aquest és el marc mental i cultural que estem provant de trencar ara amb això que se’n diu sobiranisme o transició nacional o com vulgueu.

Però tenim exemples, molts, d’històries d’èxit. I amb normalitat. No tot són start-ups, empreses tecnològiques del nou mil·lenni o gurus barbamecs com Pau García-Milà (amb tot el respecte). O no només. A Catalunya hi ha coses que es fan bé, i que fa temps que es fan bé, i que fa temps que canvien, que es reinventen, per seguir fent-se bé. El cas més paradigmàtic és el del Sònar. Molts ho associen encara a un festival de música, sobretot els que no hi han anat mai. I d’altres consideren que és una festa intel·lectual en calça curta. Tot una mica potser. Però Sònar sobretot és un imant. Un focus on tot el que té a veure amb la tecnologia i amb la creativitat té un aparador. És el que ens moderns en diuen un pol de creació, o encara pitjor: un hub.

Sònar és més una fira, una àgora postmoderna, un mirall en temps real del que està passant a l’avantguarda mundial. La música és una excusa, és bàsicament la banda sonora del món en què vivim i del futur que vol dibuixar. Res d’això és poesia. Són més de 52 milions d’euros d’impacte econòmic per a la capital de Catalunya.

Que un festival de música arribi a les 20 edicions pot ser casualitat però que després de dues dècades creixi i pensi en adoptar d’altres modalitats artístiques (arts escèniques?) en el seu catàleg és quelcom diferent. Per una banda és una gran noticia per al país i els seus artistes –enguany Sònar ha tingut més artistes locals que mai- i per altra banda és la demostració de que, com deia l’anunci, la feina ben feta no té fronteres.

Els directors del festival Enric Palau, Ricard Robles i Sergi Caballero potser no són superherois però sí que han hagut de posar alguna cosa més que màgia per tirar endavant els seus projectes indòmits i singulars: bàsicament, voluntat. El Sònar pot ser una lliçó per a tots: per als polítics perquè tinguin mirada llarga, als ciutadans perquè siguem constants amb la nostra reivindicació i a l’opinió publicada perquè sigui més humil.

(Publicat a Nació Digital)
Anuncis

El Sònar ens dóna el ‘susto’

Aquesta setmana ha estat notícia el cartell de la nova edició (i en van vint) del Festival de Música Avançada i Multimèdia SÒNAR. Per mi és la cita musical de l’any, i més que musical: la cita artística de l’any a Barcelona. En sóc un fan incondicional. Com a espectador i com a periodista l’he gaudit abastament. Enguany els cap de cartell vintage seran dues llegendes del gènere: Kraftwerk i Pet Shop Boys. Uns es van inventar la cosa i els altres ho van portar al món pop, a les emissores de ràdio. Torna Laurent Garnier, i destaquen apostes com SkrillexPaul KalkbrennerEd Banger 10Two Door Cinema ClubSoulwax. Serà meravellós enguany. També hi seran Jamie Lidell i la meva ídol Mary Anne Hobbs.

Imatge

Però ara ve el ‘susto’. El Sònar de Dia abandona el CCCB, el pati Joan Coromines. El primer que hom pensa és: ho han matat, quina desgràcia. Era gran part de la gràcia del festival, el feia únic a Europa, al rovell de l’ou de la ciutat i entre dos museus contemporanis. Per què? Doncs tot té una explicació. Sóc un romàntic i encara no em puc fer la idea, però segur que serà millor. Més espai, més comoditat i més de tot a la Fira Barcelona de Montjuïc. Però encara estic emprenyat, ho accepto però no m’agrada.

La principal virtut de Sònar, i dels seus tres creadors i directors, és també el seu principal defecte: la innovació. Però és una cosa obsessiva, si no canvien no milloren. Ho fan pel seu bé, per seguir sent els millors. És una estranya manera de ser conservador i triomfar. Val a dir que en l’edició de 2012 es van rebentar tots els rècords d’assistència. Ara, a més de la clatellada infernal de l’augment de l’IVA, calia innovar. Són com els taurons, no poden parar quiets, han de tirar endavant. Però taurons dels bons.