Bou per bèstia grossa

Els catalans som els del seny i la rauxa. A Madrid sempre ens demanen que fem ús del ‘seni’, què diuen ells, perquè creuen que el nostre enteniment és pacífic. Aquesta és la seva manera de veure el món, de conquesta, de testiculina i bravata. Nosaltres no som així i sabem que el seny és la responsabilitat i el que això comporta. El seny no té perquè ser un sinònim d’inacció o de conservadorisme mal entès. No pas. El seny és comptar amb totes les variables, entendre que la tàctica dura un dia i l’estratègia val per anys, és en definitiva viure la vida amb sentit i que valgui la pena.

Ara ve la rauxa esclar. I la primera cosa que ens ve al cap és la festa, la bogeria, el Pullasso de Torelló i la festa major perpètua. Una mica sí. És això però també és la nostra versió de la ‘fúria’ espanyola, l’energia de les revoltes dels remences, de Pau Claris, del 1714, de les carlinades, de la Guerra Civil, de les bufetades polítiques durant dècades. Això és la rauxa. La nostra part imbècil i, per tant, necessària.

I és coneixent-nos que podrem decidir per on tirar. Jo sóc dels que tinc pressa, però sobretot sóc dels que vull fer les coses bé. La vida m’ha anat ensenyant (i sóc massa jove per parlar així) que gairebé sempre no cal anar ràpid si vols fer un bon camí. De vegades t’animes, la rauxa et pren el cor i corres per arribar a una meta que de cop es troba més lluny o, encara pitjor, es fon i desapareix. Pressa com a esperit d’acord, però no és bona companya ni estratègicament ni tàctica. Així doncs una mica de respiració i de tranquil·litat. No cal posar-se a fer ioga de cop, ni sobretot cal llegir cap llibre de Paulo Coelho.

Ve l’estiu i tothom s’esvalota. Parelles i partits polítics, que més o menys són la mateixa cosa. Les empreses de l’IBEX-35 són una altra cosa, que curiós oi? Només la gent normal patim. I això des de l’inici del temps. Nosaltres, va: per què no podem mirar a llarg termini? Ara no ens portem del tot bé, volem coses diferents, si és que sabem què volem. I sovint la confusió porta a la ràbia, i estàs fotut perquè no entens res i no pas l’inrevés. Espavila!

El PDeCAT i Junts per Catalunya poden ser una nova Convergència i Unió, i no dic qui seria qui, valga’m Déu. El capital polític és difícil de mesurar. Tu tens vint i jo en tinc deu. Segur? És un intangible. Algú pot dir avui que preveia molt de capital polític a Pedro Sánchez abans de la moció de censura? I a Soraya Sáenz de Santamaría què? La idea de la Crida Nacional és bona en si mateixa. Hi ha qui us dirà que per això ja hi ha l’Assemblea, o fins i tot els CDR. Hi ha qui us dirà que és un rentat de cara del PDeCAT i de Convergència. Segurament no és res d’això i tot a la vegada. El que cal tenir en compte és que en cap cas, en aquest tampoc, podem fer passar bou per bèstia grossa. Tot és massa important.

Article publicat a El 9 Magazín

 

Llarena embogeix

Això ja sembla una cançó de La Trinca. Surrealisme. Cos a terra, que venen els nostres! Ara, el jutge Pablo Llarena requereix al ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, que l’informi al més aviat possible sobre en què es basa per afirmar que no es va gastar ni un euro en l’organització del referèndum. El magistrat del Tribunal Suprem diu que les afirmacions de Montoro contradiuen les proves que figuren en el sumari.

Com s’atreveix Montoro a dir que l’1-O no es va finançar amb diners de la Generalitat? S’ha begut l’enteniment? Però tranquils, que SuperLlarena ja s’ha embolicat amb la capa i perseguirà ara al ministre més antipàtic (amb Catalá, Méndez de Vigo, SSS, Cospedal,…) del govern de M. Rajoy. Si ara algú torna de viatge i li dius que el jutge madelman, Pablo Llarena, va per Montoro segurament no entendria res, i se’n tornaria a anar de viatge.

La investigació sobre el delicte de malversació està sota secret de sumari, en una peça separada. Llarena ja va ordenar a la Guàrdia Civil que investigués i Hisenda ja va enviar diversos informes, fa 15 dies, que avalen la versió de Montoro. A veure nois, la Generalitat té els comptes intervinguts ja des de l’estiu, molt abans de l’aplicació del 155 i de la famosa consulta. És més, els proveïdors de diversos materials van declarar com a testimonis que mai van arribar a cobrar res perquè ni tan sols sabien a qui havien de facturar. O serà que Montoro ens va pagar el referèndum?

Article publicat al Ripollès

Parlament i presó

Espanya segueix amb la persecusió del govern independentista de Catalunya.De moment, el jutge omnipotent, senyor Llarena, ha citat per aquest divendres els diputats Marta Rovira Carme Forcadell, Dolors Bassa, Raül Romeva, Jordi Turull i Josep Rull per revisar-ne les mesures cautelars. Això és una represàlia en tota regla perquè s’obre la porta a revocar la llibertat i (tornar a) posar a la presó els acusats. També té la intenció, sembla ser, de comunicar als advocats l’ordre de processament. I, amb aquest pas, podria decidir la inhabilitació preventiva dels que tingui a la presó. En tot cas, més enllà de com es torturi la llei veurem què passa perquè el que es vol és aturar el sobiranisme “por lo civil o por lo militar”.

Estem en allò que deia el “terrorista” Maximilien Robespierre: “El terror no és més que la justícia ràpida, severa i inflexible”. La caricatura és la de Pablo Llarena, en sol·litud, acaronant un gatet i rient com un boig mentre dicta interlocutòries salvatges contra els nostres consellers i representants. Però no, és una maquinària ben greixada. Un jutge instructor té molt poder? Sí, segurament massa. Caldria revisar-ho: feina per Espanya. Però tenim davant un exèrcit de togues i advocats de l’Estat. Només cal veure M. Rajoy i Soraya Sáenz de Santamaría, o Rafael Catalá. Superfuncionaris de villa y corte. Mèrit i capacitat per anar pujant en la carrera judicial però obediència deguda. Cánovas i Sagasta, Espanya no ha canviat.  Castella ens ofega i ens pega la cleca quan ens passem de llestos. Mig Govern fent voltes per Europa? Doncs lleparan els que estan aquí. És infantil, però funcionen així.

Per si hi ha algun dubte només cal disfrutar de la sensibilitat que veiem al govern espanyol de M. Rajoy: Sáenz de Santamaría (la filla, no el franquista), s’ha enorgullit de que ja han destituït 260 càrrecs de la Generalitat. Sí senyor, brava! És el que interessa, el que importa. Ni pensionistes ni res. És un tarannà feudal, senyorial, colonial. No és una opinió és una constatació de fets, com dir que l’esquerra espanyola està lamentablement trepitjada i desapareguda.

Potser aquest dijous aconseguim un plenari extraordinari per investir en Jordi Turull i Negre com a Molt Honorable President de la Generalitat. Tant de bo (què dirà el rei Felipe?). Però per què no es podia abans? No es pot assenyalar el responsable. Té raó Junqueras, ara no és hora de retrets, perquè quan comencem serà gros, això. Les responsabilitats són múltiples, de tots els grups amb representació al Parlament. Algunes més sagnants que d’altres. Però és moment de generositat (sempre dels mateixos) i de recordar perquè estem tots aquí, com l’1 d’octubre. I sobretot moment de no perdre la dignitat. Els que estan o van estar a la presó ja ho saben. Gràcies.

Article publicat a Nació Digital.

Amb el cul nevat

Ai, Espanya. Què difícil és ser periodista a Espanya, on no paren d’aparèixer casos de corrupció, negligència o bé d’estupidesa. Molta feina, cregui’m. No em refereixo a la secció de successos. Parlo de l’Administració. La immensa majoria de funcionaris i de dirigents són excel·lents professionals, de debò, i després hi ha gent com el Gregorio. El director de la Direcció General de Trànsit (DGT), Gregorio Serrano, ara està de moda per la gestió que va dur a terme del caos a l’autopista AP-6 al seu pas per Segòvia el 6 de gener. Un Dia de Reis emblanquinat a Castella, quan més de 3.000 vehicles van quedar atrapats a la via durant gairebé 20 hores per la intensa nevada.

El bo d’en Serrano s’ha defensat de les acusacions per haver seguit la incidència des de la seva Sevilla natal i ha obviat les responsabilitats d’una eventual mala gestió, com si fos Homer Simpson, tot apuntant als conductors i a l’empresa concessionària. Molts es mostren indignats perquè l’amic Gregorio hagués seguit les incidències des del seu domicili sevillà. El problema no és Sevilla, que és una maravilla. Ho és la fatxenderia. La idea de que la culpa és dels usuaris i que tu ja pots fer de director de la DGT per WhatsApp, mentre prens guirlache i mantecados.

Parlem del Gregorio perquè així no parlem dels ministres Zoido i De la Serna, responsables reals de la cosa. Qui realment té el cul nevat són aquests dos senyors. I trobo a faltar també la loquaç vicepresidenta totpoderosa, senyora SSS. Al ministre Zoi- do tot aquest embolic el va enxampar a l’estadi Ramón Sánchez Pizjuán, a la capital del Nervión, on al derbi sevillà el Betis va sacsejar Hispalis guanyant a domicili al màxim rival per 3 a 5. D’aquests números sí que se’n recordarà el ministre d’Interior, el hacedor de Piolines, però de l’AP-6 o dels 1.066 ferits de l’1-O segur que no. No va amb ells. El sintagma “responsable polític” és molt clar. S’entén perfectament. Ningú no té la culpa que nevi ni que hi hagi tornados. Ara bé, sí que cal donar la cara i procurar solucions per als teus conciutadans, que no súbdits.

M’agrada l’exemple de la nevada perquè és una situació en la qual un polític, ministre o conseller o alcalde, ha de respondre sense careta. No hi ha tàctica ni estratègia. Hi ha decisió. Com la de Quim Forn el malaurat 17 d’agost. Potser el conseller Forn sí que deu passar fred a Estremera enmig de la neu, mentre que Zoido es lamenta encara de la victòria del Betis, ben calentet tot i tenir el cul nevat.

 

Article publicat a EL 9NOU VOR 180112

El diàleg el poso jo

Soraya Sáenz de Santa María s’assembla a Peppa Pig, però en realitat és el general Douglas MacArthur. En l’edat de la “post-veritat” ara resulta que de cop el govern del Reino de España ha decidit regalar-nos diàleg. Ah, gràcies. Novembre de 2016, no cal posar-nos en context, però bé: la majoria dels catalans volem una república catalana per organitzar millor i més justament la nostra societat. Diuen, diuen, diuen a Madrid que ara amb una millora de finançament i escriure en algun lloc que Catalunya és una “nació cultural” s’ha acabat el bròquil.

A Madrid es miren massa el melic i s’han quedat amb Felipe i Aznar. Perquè el Partit Demòcrata no vol tornar a ser la vella CiU, com voldrien allà i alguns d’aquí. No han entès res. Al Partit Demòcrata els cants de sirena ja no arriben ni arribaran, no els volen sentir, i menys aquests tan passats de moda, tant del PSC del tripartit. I a ERC tres quarts del mateix, òbviament. I Junts Pel Sí encara avui representa la majoria d’aquest país. No és la CUP. No ho oblidem.

Així doncs, Soraya, el diàleg no es compra, el diàleg es fa, i com el sexe de certa qualitat és cosa de dos. Anant fent proclames no s’arriba enlloc. Hem llegit en diaris de Barcelona que la vicepresidenta espanyola més poderosa de la Història ja va parlant amb el vicepresident Junqueras -perquè el president Puigdemont és un cafre, es veu- i que amb l’aterratge d’Enric Millo com a virrei el diàleg ja està al caure. Soraya posa el diàleg. Ei, cap problema, la casa és gran i hi ha camí per córrer. Llàstima, no podrem jugar al basar com si fóssim el PNB: aquí ja fa temps que hem fet les maletes i només ens interessa l’hora a la que surt el tren.

A MacCarthur se li atribueix la dita: “A la guerra no hi ha substitut per la victòria”. I en això Sáenz de Santamaría és igual. Ella només pot guanyar. Aquest mandat, després de l’any vergonyant de la política espanyola, serà el de ‘solucionar’ la qüestió catalana. Que tot quedi com està. Després de Pepe Gotera de ministre de l’Interior, ara la responsable del CNI ens posarà en solfa. Vol passar per sobre nostre, i vol que aplaudim. El Partido Popular ha decidit fer el mateix que ha fet fins ara, laminar-nos, però amb un somriure. Una versió amb corbata casposa del socialisme plural que tan bé encarnen Ibarra, Leguina, Chacón, Bono, Batet o Díaz.

El diàleg va molt bé, cregui’m. Ahir mateix, el portaveu del grup del PP al Congrés, Rafael Hernando (un home molt dialogant conegut per les seves injúries i intents d’agressió), va titllar de “molt desafortunada” la decisió de reservar en el pressupost de la Generalitat una partida de 5,8 milions d’euros per a l’organització d’un referèndum al setembre del 2017. Té raó el serrell franquista d’Hernando: així no es pot dialogar. Què vol dir això de tenir idees pròpies? Catalunya vol crear un impost de begudes amb sucre, doncs Montoro crea abans la taxa per evitar-ho. Molt dialogat tot.

Espanya, ja s’ha passat l’arròs, i per si de cas poseu alguna cosa millor que l’arxiduquessa d’Olivares i advocada de l’Estat. Diàleg sí, però per anar posant data per estrenar la nostra república.

Article publicat a Nació Digital