El cas Morenés, i la Fiscalia?

Ahir tothom es va recordar de la família del ministre de Defensa espanyol, Pedro Morenés, quan va vomitar: “L’exèrcit no actuarà a Catalunya si tothom compleix amb el seu deure”. Aquesta era la prèvia a la campanya electoral catalana que ens oferia aquest senyor. Gràcies! El conseller de la Presidència, Francesc Homs, ja va replicar que  aquestes declaracions “no són d’eixe món” mentre que la vicepresidenta espanyola Sáenz de Santamaría tirava de victimisme (no ho fèiem només els independentistes?) i replicava que “sempre” hi ha “algú” que fa servir les declaracions dels representants del govern espanyol “per alimentar el seu discurs”. Ja està, notícia morta en un telenotícies.

Però no es pot deixar passar. No passaran. I menys un home com Morenés. No és un perfil neutre o baix el del titular de Defensa espanyol. Algú que ahir es mostrava també preocupat per si es xiula la bandera espanyola a la parade del 12 d’octubre. Morenés és qui treballava en empreses d’armament (com Instalaza) abans de ser ministre de Defensa. La guineu a vigilar les gallines, o Sandro Rosell a fer de president del Barça.

Morenés és qui admet haver signat 32 contractes amb la seva antiga empresa des de que és ministre (amb dades d’abans de l’estiu d’enguany). Com és d’esperar el Ministeri de Defensa no vol donar detalls, no sabem si els concursos han estat resolts per concurs o bé “digitalment”. Tampoc se sap el cost. Segons alguna informació periodística, tres d’aquests contractes van sortir per una mica més de set milions d’euros.

Morenés és qui al principi del seu mandat va justificar la venda d’armes a països que es passen els drets humans pel clatell, vulnerant la llei espanyola de pas. L’exconseller d’Instalaza (experts en bombes de dispersió, per cert) va dir que “res és perfecte en política” i que per això oferia armes a Egipte, Aràbia Saudita o Bahrain, entre d’altres. Ell creu que Nacions Unides és un mercat i que tot s’hi val. Aquest és el senyor Morenés.

I també és algú que amenaça com sense voler amb treure tancs al carrer per si els catalans votem una opció determinada. Un membre del govern d’Espanya. I curiosament no hi ha “cas Morenés”. Un diari posa en portada un paper amb el nom d’una empresa constructora i ja tenim el cas. Però amb Morenés no. I hi ha motius. Per una banda pel tuf traficant dels contractes de Defensa i Instalaza. I per l’altra per l’amenaça institucional, per la coacció i pel baix to polític d’un senyor a qui només l’importa és que pel 12 d’octubre tots estiguem cofois sota la bandera d’Espanya. Doncs amb mi no hi compti, estic esperant que surti el seu nom als diaris perquè la Fiscalia ha actuat d’ofici.

Article publicat a Nació Digital

#totsomMas

Avui hi havia interès en veure què passaria al Palau de Pedralbes. Hi ha havia una reunió d’una cimera euromediterrània i com se sap el govern espanyol no va permetre que el president Mas es dirigís als assistents. Es van demanar tres minuts, no vàren ser concedits. El programa ja estava tancat deia el ministre espanyol d’afers exteriors. Ai! Les imatges d’aquest matímargallomasrajoy no poden ser més cordials ni menys sorprenents. Era obvi que hi hauria bona educació i que no hi hauria escarafalls per part de cap representant governamental. Altra cosa és què deuen pensar els representants nord-africans i europeus de tot plegat. De nou un xoc protocol·lari? De nou diferències per veure qui queda millor a la foto? Doncs no. Però és la mateixa cosa. La setmana passada ja la vàrem tenir amb el famós acte de Foment del Treball quan no es va permetre a Artur Mas tancar l’acte afavorint la vicepresidenta Sáenz de Santamaría. Res és casual i és bastant previsible que el govern espanyol comenci a batallar en el terreny dels símbols. Per això és bo que el president de la Generalitat actui com a tal i fagi palès que és el representant de tots els catalans i de la seva veu, per això matisa el seu missatge i no va a manisfestacions.

El president entèn que ha estat víctima d’una “imposició protocol·lària”, i més enllà de tenir raó o no és una qüestió ben interessant. La setena veu de l’entrada de la paraula ‘protocol’ al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans descriu: “Conjunt de regles que cal observar pel que fa a l’etiqueta, les presidències, etc., en les cerimònies i en les relacions oficials”. És a dir, les bones manera, com comportar-se a taula. Una mica és el que ens diferencia dels humans. La cerimònia, malgrat que avorreixi a molts en el nostre país foteta, és molt i molt important. Els països més importants del planeta són curosos amb aquesta qüestió, no és banal. El Govern català fa bé en posar-se ferm en aquest tema. Si no ens volen al protocol és que no ens hi volen, és que no ens estimen com volem ser estimats diguessim. És hora de plantar cara.

Terreny simbòlic sí, però també terreny de la política. Els gestos valen més que les paraules. I sí, el hashtag #totssommas pot no agradar a algú però és això, ras i curt. Pots no votar-lo, pots detestar-lo, pots menystenir-lo, però és el president de tots. És el nostre símbol, el nostre penó de Santa Eulàlia, com ho eren els presidents Montilla, Maragall, Pujol, Tarradellas, Irla, Companys, Macià,… Venim d’aquí i de més lluny, i per això volem anar més lluny encara.

 

Mas i el protocol, el que ens queda

En aquest país tendim a cansar-nos ràpid. Tendim a no prendre’ns massa seriosament a nosaltres mateixos. Tendim a riure’ns de nosaltres de manera quasi insana. Som un poble foteta, és així. Per això molts encara riuen de l’incident que va succeïr ahir a l’entrega de les medalles de Foment del Treball quan el servei de protocol del govern espanyol va voler que la seva representant fos preeminent. La seva representat era la vicepresidenta del Gobierno, Soraya Saénz de Santamaría, que mereix molts respectes i que era present en qualitat de presidenta en funcions. El protocol, des del punt de vista català, prima el Rei o el Príncep i el president del Gobierno per sobre del president de la Generalitat. Quan no és cap d’aquests casos el president català és qui té més visibilitat. El president Mas aquest matí no ha volgut empassar-se el gripau i va preferir no acudir als premis si no era el seu càrrec qui tenia preeminença. Des de Madrid (i acòlits) se l’acusa d’infantil, de fantasma i de superb. I a Catalunya molts semblen no entendre res.

Bé, jo crec que el president Mas va encertar. No sé ben bé quines regles del protocol van ser usades ahir i qui té raó des d’un punt de vista diguem-ne científic, però va fer bé. El càrrec de president de la Generalitat té una càrrega molt especial. Hi ha qui creu que és un president autonòmic perquè ho diu la Constitució sagrada. Miquel Roca insistia aquesta setmana en que el president Josep Tarradellas i la Generalitat ressorgeixen abans de la Carta Magna votada només pels espanyols que avui tenen més de 53 anys. Ens cal sentit institucional. A la dècada dels vuitanta el president Jordi Pujol portava unes banderetes que portava al cotxe oficial, com si fos el president d’un país normal. I feia bé. Així, amb detalls així, es bastia sentit institucional. Com m’agradaria que quan entra el president del país la gent s’aixequés. Respecte pel càrrec, del partit que sigui. D’aquesta flaca tenen força culpa els mitjans de comunicació, la premsa, la legió de fotetes.

Som el que som, i serem el que vulguem ser. En el terreny dels símbols tenim moltes possibilitats de construir un país inclusiu i capaç de representar a tothom. Ara bé, ens ho hem de prendre seriosament.